diumenge, de novembre 09, 2008

empaquetant

Ja fa unes quantes setmanes que no dic ni ase ni bèstia al blog. Estem empaquetant. Ja tenim dates per la tornada. Sí, dates, en plural, que haurem de fer uns quants viatges per deixar-ho tot enllestit.

Quan vam anar a parlar amb l’empresa de transports ens van dir que tenien un viatge d’anada a Lisboa el dia 17 i que, si volíem, podíem aprofitar la tornada. Això vol dir que serem a Mallorca dia 20 i que roba, mobles, estris i llibres (sobretot llibres) arribaran dia 21. Nosaltres fèiem comptes de tornar entre finals de novembre i mitjans de desembre, però les coses van com van i haurà de ser abans.

Hem resolt el tema dels animals de la manera més senzilla que hem trobat: viatjarem amb tots tres en avió. Sembla que no hi ha problema perquè dos van en bodega i un en cabina. I tampoc no ha estat massa car: el trajecte de tots tres, vuitanta euros.

Això sí, primer haurem de viatjar amb el cotxe, deixar-lo a Mallorca, i tornar amb l’avió. I després vindran els de la mudança per acabar d’empaquetar la casa i ficar-la en el camió. I llavors viatjarem amb els bitxos en avió, per arribar abans que la mudança.

Ha costat una mica de pena, però al final ho haurem encaixat tot.

Quan vaig saber quin dia tornaríem em vaig sentir una mica més descansada. Ja no era només saber que tornàvem però sense tenir res clar. Ja hi havia una data, i les coses a fer es concretaven clarament entorn al dia en qüestió. Després va ser més senzill organitzar tota la resta: decidir quan seria el viatge en cotxe i la tornada en avió, reservar els bitllets, i lligar-ho tot.

Ara resten coses més quotidianes i senzilles. Empaquetar. Decidir quines coses venen i quines coses queden. Posar etiquetes a les caixes, sabent per endavant que algunes poden tardar anys a obrir-se. No ho creureu, però les caixes amb els meus CDs de música tornaran tal com van arribar, dins la mateixa caixa. En tot aquest temps no hem estat capaços de trobar un bon lloc per a ells.

I quina sort que sempre pensàvem en reciclar! Vam guardar totes les caixes de la mudança, totes les capses de les coses que anàvem comprant, alguns cartrons dels embalatges dels mobles que compràvem... i ara ens ha anat tan bé tenir-ho tot a mà!

D’aquí una setmana seré a la carretera, entre Madrid i València. A la nit agafarem el vaixell, arribarem el dilluns al matí i a primera hora de la tarda tornarem en avió. Tot just en arribar haurem de desendollar la nevera i haurem dur els animals a desparasitar, i que la veterinària ompli els certificats de bona salut per viatjar en avió tres dies després. En arribar a Mallorca, una de les primeres coses que haurem de fer serà dur-los al manescal també, perquè faci el registre dels xips de la cussa i el moix. Els primers dies després d’una mudança són els més perillosos. No voldria que em fugissin sense haver registrat el número de xip a Mallorca! Quan vaig arribar a Portugal també va ser una de les primeres coses que vaig fer amb el gos.

I desprès... el pitjor. Anar desfent poc a poc tots els paquets, i trobar un lloc per a cada cosa, per a cada llibre...

dissabte, d’octubre 18, 2008

twitter i la tornada

M'he apuntat al twitter. Encara no sé ben bé com funciona ni tampoc si em semblarà interessant, però no es perd res per provar-ho. Hi he trobat gent que conec (o coneixia) i gent que sembla interessant. Els seguiré a veure què passa.
D'aquí 36 hores sortirà l'aviò cap a Mallorca i la llista de coses per fer abans de partir és, com sempre, immensa. No sé com ho faig, però sempre vaig de cul abans de partir. I en ser-hi, serà un merder, com sempre. Hem de fer tantes coses, i hem de veure tanta gent... i a més tenim ganes de començar a tirar trastos vells per fer una mica de lloc a l'apartament. I jo, a més, tinc la visita al jutjat, però això, si més no, pot ser divertit i tot.
Volem anar a veure els de les mudances també, per demanar pressupost. Ja ni record quan ens va costar la mudança cap a Portugal, però ara tenim moltes més coses per traslladar. Anirem directament a la mateixa empresa de l'altra vegada. Aleshores ja van ser els únics una mica raonables, tant en preus com en capacitat de fer el que necessitàvem i no una altra cosa, així que la cosa està adjudicada per endavant perquè crec que la tornada encara pot ser més complicada que l'anada.
Darrerament tot el que faig, dic i pens sempre acaba al mateix lloc, a la tornada a Mallorca. Reconec que el tema m'estressa molt. Tot el temps que no estic fent coses concretes, d'aquelles que exigeixen una dedicació exclusiva, tinc una part del cervell organitzant coses: col·locant mobles, decidint on han d'anar les coses, mesurant espais disponibles, prioritzant.
I és que, quan toca ficar tot el que hi ha en una casa de 200 m2 en un apartament de 50 i en una oficina de 70 (tots dos amb mobles a dins), la cosa és complica i cal inventar categories i prioritats. Suposo que hauré de guardar una part important de coses a casa de ma mare. Em convendrà decidir per endavant quines coses no necessitaré de manera immediata per fer paquets separats. I també hauré de decidir quines coses van a l'apartament i quines a la oficina. Serà com fer tres mudances d'una vegada. O quatre o cinc. Perquè una part de les coses vindrà amb el cotxe i després hi ha el tema dels animals...
Crec que em val més no pensar-hi més i anar a dormir, que d'aquí a 5 hores sonarà el despertador.
Ah, el meu twitter és aquest. Per si algú té ganes de seguir una mudança en directe en els pròxims mesos.

dimecres, d’octubre 01, 2008

no voleu surrealisme? idò dues tasses!

Dia 23 de maig ma mare va tenir un accident a l’autovia, devers l’Alcampo de Marratxí. L’altre cotxe implicat el menava un metge que ella coneixia bé perquè, entre altres coses, l’ha operada dues vegades. Quan ma mare va suggerir que truquessin a la Guàrdia Civil, el metge va dir que no, que ell aniria a veure ma mare el dilluns vinent i que ja ho arreglarien. Li va demanar les dades de l’assegurança del cotxe, i ma mare li va donar una còpia del rebut i li va dir que tant el cotxe com l’assegurança estan al meu nom, i li va dir el seu nom. El tal metge va prendre el rebut i va partir. Ma mare, així i tot, va trucar la guàrdia civil i la va esperar amb un conductor d’ambulàncies que havia vist tot el que havia passat.

El dilluns vinent el metge no va anar a veure ma mare per arreglar el tema del parte. En el seu lloc hi va anar un home de la seva asseguradora amb un parte fet. No sé exactament que li van dir per fer-la signar, però ella ho va fer. El paper posava que la culpa era seva, o meva, perquè qui constava com a conductor era jo, i no ella. No sé si no duia les ulleres de llegir, si li van fer creure que havia d'anar al meu nom perquè el cotxe és meu o què va passar, el cas és que ella va signar. I quan ho va dur a la nostra assegurança tot dient que no estava d’acord amb allò, li van dir que no hauria d’haver signat, i que en principi haurien de pagar.

El cop del nostre cotxe era a la part de darrere i se suposava que això volia dir alguna cosa, però no, de moment vam haver de pagar uns 1300€, i l’asseguradora va pagar el mal del cotxe del metge. Mentrestant ma mare va anar a rehabilitació més d’un mes.

Ella cada vegada anava més emprenyada, més encesa i més cremada, perquè sentia que l’havien enganyat i coaccionat. I jo, que poca cosa podia fer, li vaig dir que es prengués tota la història com una lliçó caríssima, però una lliçó al cap i la fi, que segurament la propera vegada que tingués una topada a la carretera no li donaria cap data a l’amo de l’altre cotxe si encara no havia arribat la Guàrdia Civil.

També em vaig permetre recordar-li que ja coneixia prou bé la qualitat professional i humana del tal metge. De fet, jo no el vaig denunciar per conducta contrària a l’ètica professional fa 5 anys perquè ella no em va deixar. Us ho explico: aquest home era el traumatòleg de ma mare. Mentre jo era a quiròfan el 5 de maig de 2003, és a dir, mentre un neurocirurgià m’estava operant l’hèrnia de disc de les cervicals, ma mare tenia consulta amb aquest home. Es veu que devia fer mala cara perquè li va demanar si estava bé, i quan ella li va explicar que la seva filla era a quiròfan per una hèrnia de disc l’home es va encendre tot i li va dir que aquestes coses moltes vegades surten malament, i que el meu metge operava per no-res i era un tal i un qual... i ves a saber quantes coses més. La qüestió és que ma mare va sortir plorant de la seva consulta. Quan m’ho va explicar jo el volia denunciar per manca d’ètica professional, però ella no em va deixar. Potser si m’hagués deixat no l’hauria deixat partir del lloc de l’accident...

Bé, tornem a la història. El cas és que la setmana passada, mentre érem a Astúries una altra vegada, ma mare va rebre una citació del jutjat. Al meu nom. On se’m cita a mi a comparèixer per a declarar en qualitat de conductora. Ja hi tornem a ser. És a dir, que hauré d’anar al jutjat amb tota la paperassa que em demanen, hauré d’explicar que jo no conduïa el cotxe, que era ma mare, i que jo era a Astúries. Per si m’ho fan demostrar duré el comprovant d’haver passat la ITV de l’altre cotxe a Astúries, els comprovants de les compres amb tarja de crèdit, i la factura del bitllet de la tornada amb vaixell. I suposo que deixaré caure que no entenc com aquest senyor va posar el meu nom al parte, quan coneix perfectament ma mare perquè l’ha operada dues vegades. I afegiré que si s’hagués quedat a esperar la Guàrdia Civil enlloc de sortir per potes potser tot aquest merder no hauria passat. I ja veurem què passa.

Ah, i el nom d’aquest famós traumatòleg de Palma, molt aviat, quan tot aquest merder s’hagi resolt.

dimecres, de setembre 24, 2008

jo sabia que em descuidava alguna cosa...


Ja està disponible el llibre de contes en el que he participat. Li diem “llibre solidari” o ens referim als relats amb l’expressió “cuentos solidarios” perquè tots els beneficis aniran directament a Amnistia Internacional.

El llibre recull vint-i-quatre relats de setze autors i és pot comprar, tant en versió impresa com en versió electrònica a Lulu. La descàrrega només val 1,25€, i és per una bona causa. A veure si feu un pensament!

La idea que tenim és fer un llibre cada any i sempre de la mateixa manera, donant els beneficis a alguna ONG.

dimarts, de setembre 23, 2008

el repte del trasllat dels animals

Tenim un moix i dos cans, mascle i femella. A més hem de dur el cotxe i el meu ordinador a Mallorca. M’estimo més dur l’ordinador jo mateixa en el cotxe que enviar-lo en el camió que farà el trasllat. I se suposa que el cotxe, l’ordinador, nosaltres i els animals ja hauríem de ser a Mallorca quan arribés el camió.
Tinc la impressió de que en avió només podem dur un animal per passatger. Per si no n’hi hagués prou, el gos pot viatjar en cotxe, però la gossa no hi està acostumada i, a més, tampoc pot quedar sola a casa. Abans vivia al carrer, en manada, i necessita companyia, o nostra o del gos (la cosa és tan exagerada que a la nit no vol quedar sola al menjador i sempre és on hi ha gent, si jo estic treballant és amb mi, i si sóc a dormir també ve al dormitori).
I hauríem d’intentar que la cosa no ens sortís per un ull de la cara...
Si algú té cap suggeriment, ho agrairé, perquè m’estic rompent les banyes intentant trobar la manera més lògica, eficient i barata de fer-ho.

Notes per als que s’apuntin a trobar la solució:
El trasllat és entre el nord de Portugal i Mallorca. En cotxe es pot fer en un dia, però no és recomanable, val més fer nit en algun lloc a mig camí. Per tant, el viatge en cotxe és de dos dies sencers, entre carretera i vaixell. A Mallorca tinc amb qui deixar el gos uns quants dies, però ha de ser el gos. A Portugal els animals poden quedar sols, però no tinc ni idea de com pot reaccionar la gossa sense el gos. De fet, quan marxem queden sols a casa. Una veïna ve a alimentar-los i un veí ve a treure’ls a passejar. Però hi són tots.
La gossa és un misteri. No sé com pot reaccionar sense el gos, ni com pot reaccionar en cotxe o en avió. Evidentment, haurà de viatjar dormida, i és millor que viatgi en avió, que així només seran unes quantes hores.

entre dos viatges

Fa devers una setmana que vam tornar d’Astúries i demà hi tornarem, aquesta vegada fins dissabte, i d’ençà que som aquí no he trobat un moment per posar el blog al dia. Bé, aquest blog, perquè sí que he escrit coses a altres blogs. És a dir, que toca fer un petit resum de coses que no he dit i voldria haver dit, abans de que se m’oblidin.

La feina
Anem de bòlit, com sempre. La setmana passada vam ser a Astúries per donar una empenta al llibre d’en Jorge, i demà hi tornem si fa no fa pel mateix: dijous el presentarem al club de premsa asturiana de La Nueva España.
A més, tenim molts projectes. Aviat publicarem tres llibres més sobre història asturiana medieval, un manual de rus i un llibre d’arqueologia en portuguès. No sé si tindré temps de preparar el nou llibre de mandales que volia fer abans de final d’any o si el projecte haurà d’esperar fins passat cap d’any.

Projectes de futur
Si tot va bé, se suposa que tornarem a viure a Mallorca pel novembre. No sé jo si tindrem temps de tot, però provarem de fer que sigui així. La idea de tornar em provoca emocions una mica contradictòries. Crec que aquests anys a Portugal han estat els més tranquils i relaxats de la meva vida - bé, també hi ha aquells anys que vaig passar a Eivissa... El cas és que tinc ganes de tornar per una sèrie de coses, però al mateix temps no vull tornar, per un altre seguit de motius. No és només que em faci mandra el trasllat d’objectes, mobles, animals i persones (que me’n fa, i molta) ni que em preocupin excessivament les qüestions logístiques, encara que sé que haurem de fer mans i mànigues per traslladar els animals d’una manera lògica i pràctica. (Si algú vol ajudar a resoldre el trencaclosques del trasllat dels animals, a l’apunt següent ho explico.) És una cosa molt més profunda i difícil de definir. Intento pensar en les coses bones que retrobaré, però... és difícil, molt.
Intent gestionar tot l’estrès que la situació em provoca amb pràctiques zen, però la cosa no sempre funciona, tot s’ha de dir. Tinc ganes d’escriure un llibre sobre aquesta experiència, i potser en ser a Mallorca podré dedicar una mica de temps a aquest projecte.

Un bon motiu per tornar a Mallorca
Fa molts anys, quan estudiava i encara vivia a casa dels pares, cada nit anava a dormir escoltant la ràdio. Escoltava un programa de Catalunya Ràdio, La nit dels ignorants, que es va emetre durant molt de temps (jo tinc record d’escoltar-lo a finals dels 80 i començament dels 90, i de no escoltar-lo més quan vaig anar a viure a l’apartament – hi havia una mena de forat negre que no em deixava sintonitzar l’emissora) i que desprès va desaparèixer. Aquests dies he descobert que ha tornat, en el seu horari de sempre, de dilluns a divendres, de 1 a 3 de la matinada. Em baixo els podcasts i l’escolto de tant en tant, però és un programa per escoltar en directe. M’agradarà tornar a escoltar-lo cada nit, abans de dormir.

diumenge, d’agost 31, 2008

pastís de fruites vermelles i formatge


Ingredients:

Per a la base:

1 tassa i mitja de farina
¾ de tassa de flocs de civada
¾ de tassa de sucre integral
½ tassa d’avellanes picades
110 g de mantega

Mescleu tots els ingredients per a la base fins que quedi amb textura de miques de pa. Reserveu-ne una tassa per a posar damunt el pastís. Amb la resta heu de cobrir el cul del motlle (millor si és dels que es poden desmuntar) pitjant bé. Poseu el motlle al forn a 180 ºC uns 10 minuts per començar a coure la base.

Per al farciment:

1 tassa aproximadament de fruites vermelles (groselles, gerds, nabius, mores, maduixes...)
¼ de tassa de suc de taronja
2 cullerades de maicena
2 cullerades de sucre

250 g de mascarpone
2 ous
2 cullerades de suc de llimona
½ tassa de sucre

En una cassola poseu les fruites vermelles, el suc de taronja, la maicena i les dues cullerades de sucre. Poseu-ho a mig foc fins que la mescla sigui espessa i estigui bullint i deixeu refredar.

Mescleu el mascarpone, els ous, el sucre i les dues cullerades de suc de llimona fins que quedi suau i untuós.

Poseu el formatge dins el motlle. Després afegiu les fruites vermelles a cullerades. Veureu que cau dins el formatge però no s’hi mescla. Després repartiu la resta de la mescla per a la base per damunt. Torneu a posar al forn, uns 25 minuts, fins que la galeta del damunt s’hagi enrossit.
Jo no l’he ficada a la nevera i crec que és per això que el formatge no s’ha acabat de solidificar. Té un aspecte una mica estrany, però és deliciosa.

Nota: Una tassa equival a 1/4 de litre, o a 20 cullerades rases.

dilluns, d’agost 18, 2008

estora de ganxet feta amb roba vella


Aquest cap de setmana he estat entretinguda fent una estora de roba vella per al bany. He fet servir roba que pensava fer servir per fer pedaços d’espolsar: un pijama de cotó, una samarreta de màniga llarga blanca, una altra de color de cel i una samarreta de màniga curta de color blau fosc. L’estora no és excessivament grossa, uns 65 x 45, però com a primer experiment crec que no ha sortit malament.
És molt bona de fer i ret molt. De fet, crec que costa més convertir les peces de cotó en “fil” que no teixir l’estora. El primer que s’ha de fer és tallar els doblecs i els punys de les peces, i després anar-les tallant en espiral de manera que tinguem una trinxa llarguíssima d’un dit d’amplada (si hi ha afegits no passeu pena, i talleu sense por mantenint l’afegit). Amb els pantalons del pijama vaig tallar cada cama per separat i després el cul; amb les samarretes, cada màniga per separat i després el cos.



Quan tenim la roba tallada i en cabdells podem començar a teixir, això sí, amb un ganxet ben gros. Jo he fet l’estora de punt baix agafant la part posterior de la cadeneta perquè així queda més consistent, però potser per fer una bossa seria millor passar el fil per davall tota la cadeneta, perquè així queden uns forats molt macos.

Ara tinc ganes de “trinxar” una funda d’edredó vella per fer una estora per posar davant els fogons, però reconec que em fa molta mandra tallar tant. Ja us ho faré saber si a la fi faig l’estora de funda de nòrdic...

diumenge, d’agost 17, 2008

celebrant la vida i la mort


Suposo que els costums dels pobles que més marquen, o potser defineixen, el caràcter de la gent són els que tenen a veure amb les celebracions de les etapes vitals. D’ençà que sóc a Portugal només he anat a un casament, i va ser una cosa mai vista. Crec que mai no havia sentit parlar d’un casament que durés tantes hores ni amb tant menjar. Però ara no és el moment de parlar de casaments, sinó de funerals.

Divendres vaig tenir un bon ensurt, o més aviat un conflicte cultural. La meva amiga era per aquí de viatge i a la tarda vam decidir anar a fer fotos a Vila do Conde. Vam pujar al monestir de Santa Clara i vam veure que l’església dels franciscans que hi havia al costat estava oberta i vam entrar per fer fotos de l’interior. Era una església petita, i vam entrar per la part del darrere, on hi havia un naixement enorme que ens va cridar l’atenció, si més no perquè era el dia de la Mare de Déu d’agost i el Betlem era fruita fora temps, per dir-ho d’alguna manera. Vam veure que a l’espai que hi havia entre l’altar i la part dels feligresos hi havia un cadafal envoltat de flors i amb una tela molt prima per damunt. No li vam fer ni cas. Suposo que vam pensar que tantes flors devien ser per la festa de la Mare de Déu d’agost. Al costat del cadafal hi havia dos homes i tres dones, els dos homes estaven parlant entre ells i les dones semblava que resaven.

Ella anava fent les fotos i jo anava un parell de passes més endavant, cercant detalls per fotografiar: l’orgue, un contrallum, les tombes que hi havia sota el pis, sense làpides, però cobertes de fusta amb xifres gravades que les identificaven...

Vam arribar a l’entrada principal, on hi havia un faristol amb un avís d’un funeral de cos present per l’endemà. Era el funeral d’algú que a més de tenir noms i llinatges era el sogre d’un tal Mariano, segons deia el cartell, amb foto i tot, com tots els d’aquí. I quan el vam veure vam tornar mirar aquell cadafal que hi havia a la part del davant de l’església. I sí, el mort era a l’església, damunt aquell cadafal, sense taüt, o dins un taüt especial, amb les quatre parets que es baixaven, perquè allò NO era una caixa de mort, allò era com una mena de taula amb els costats lleugerament elevats. Com que estava tapat amb una tela finissima, no quedava molt clar de lluny que fos un mort, sobretot si d’entrada havies imaginat que era una ofrena floral a la verge... és clar. Però ens ho vam mirar una mica més i vam arribar a la conclusió que devia ser un mort, perquè es veia molt clarament que, fos el que fos el que hi havia allí, sota aquella tela finíssima, portava sabates. I aquella gent, aquells dos homes que parlaven i aquelles dues dones que resaven devien ser parents del mort... potser un dels homes era el tal Mariano i tot.

No vam dir res. Vam fer un parell de fotos més, perquè no es notés gaire la nostra confusió, sense acostar-nos a l’altar, i vam marxar. Potser el més correcte hauria estat anar a donar el condol a la família i demanar disculpes per haver entrat a fer el turista, i també intentar explicar que mai no ens podíem imaginar que allà hi havia un mort. Però crec que hauria exigit massa explicacions i que aquella gent no volia sentir que nosaltres som d’una terra on fa molts anys que els morts no entren a l’església i que, quan hi entraven, ho feien dins una caixa ben tancada.

Jo sí que sabia que els morts entraven a l’església a Portugal. Havia vist cotxes de mort a les portes de les esglésies i aquest detall m’havia fet preguntar si aquest era el costum. El que mai no m’hauria imaginat era que els morts es poguessin passar vint-i-quatre hores a l’església, damunt un cadafal i amb els peus apuntant cap a l’altar major.

També tinc el costum d’entrar als cementiris, i també havia vist algunes coses que m’havien fet preguntar altres coses sobre els costums funeraris del país, com alguns panteons dins els quals es pot veure una mena de prestatgeries on hi ha els taüts, a la vista però coberts per una mena de cobrellit de randa o de domàs, i moltes vegades amb el nom del difunt en una placa de pedra col·locada al damunt. Ja vaig demanar si eren taüts especials, si estaven segellats d’alguna manera, i si era un costum de tot el país o només de la zona nord.

És a dir, que ara sé que quan vegi un cadafal envoltat de flors i cobert amb una tela finíssima, segurament no sigui una ofrena floral al sant del dia, sinó un mort que espera l’hora del funeral amb tota la paciència del món, i amb les sabates posades.

dilluns, d’agost 11, 2008

el meu primer hack d'ikea

Fa dies que li donava voltes a la manera de protegir els llibres que van dins les bosses. Sí, jo sóc de bossa grossa i de dur molts de trastos, i els llibres acaben amb els cantons fets miques. Necessitava una manera práctica, és a dir, ràpida i barata d'aconseguir protegir els llibres, i avui se m’han encès els llums.

He agafat un rotllo de plàstic rationell variera per a posar als fons dels calaixos (ara he vist que el blau ja no es fa i que només es fa gris i transparent) i l’he tallat de la mida del llibre. Després hi he fet tres forats: dos a un costat per passar un elàstic que aguanti la coberta del llibre i un altre al davant, al centre, per passar-hi l’elàstic que servirà per tancar l’invent.


I amb el que m’ha sobrat encara he pogut fer un tub protector per posar-hi les ulleres de llegir i un punt de llibre. M’ha retut.

dimecres, de juliol 30, 2008

més sobre el "manifiesto"

Des del blog de Joan Josep Isern, una altra vegada, arribo a un article d'opinió de Luís de Yzaguirre publicat a La Vanguardia fa dos dies, i també a un altre article, més ampliat, sobre el mateix tema. L'autor vol que el divulguem i, per tant, aquí el teniu. Convé llegir-lo.

dilluns, de juliol 28, 2008

el nivell d'anglès, un altre cop

Des del blog de Joan Josep Isern arribo a un article de Joan Oliver al diari Avui. No cal fer clic més que a un dels dos enllaços, perquè Isern reprodueix íntegrament l’article d’Oliver.

A l’article en qüestió hi ha tota una sèrie de frases lapidàries que m’indignen, així, d’entrada.

Exemples:

La realitat és ben senzilla: els joves no aprenen anglès a l'escola perquè els professors no en saben prou. En el millor dels casos, els professors són gent del país que ha estudiat anglès, en el pitjor dels casos la ignorància dels professors és absoluta.
Aquí només cal dir que en el millor dels casos els professors han passat unes oposicions d’anglès i en el pitjor dels casos no, però han hagut d’acreditar coneixements d’anglès per poder dedicar-se a l’ensenyament de la llengua. Potser les coses han canviat molt en els 3 anys que fa que estic en excedència i ja no és així, però fins gener de 2005 les coses eren tal com jo dic.

La immensa majoria d'aquests joves que fan quart d'ESO i que ja fa vuit anys que estudien anglès no han vist mai a l'aula una persona que tingui l'anglès com a llengua materna. Demencial.
Aquí només cal dir que tenir una llengua materna no vol dir que el parlant en qüestió la parli correctament. Ja voldria jo conèixer el pare que volgués que els seus fills aprenguessin el castellà d’en Jesulín de Ubrique, per exemple. I evidentment, parlar una llengua tampoc vol dir conèixer-la com per a ensenyar-la.

Bona part dels professors que tenen l'anglès com a llengua materna i que treballen a acadèmies o fan classes particulars, estarien encantats de fer classes a l'escola pública o concertada.
Evidentment, encantadíssims. I qualsevol mestressa de casa estaria encantadissima de cuinar en un gran restaurant. Però no és cuinera. I ells, la gran majoria, no són professors ni llicenciats en res. Senzillament, són “nadius”. Potser són professors fantàstics i meravellosos, però legalment no poden fer de professors en l’ensenyament oficial, com Jesulín de Ubrique, que tampoc no podria ensenyar castellà en l’ensenyament oficial.

La reforma que necessita el nostre sistema educatiu per aconseguir que els joves aprenguin anglès és ben senzilla: contractar professors i ajudants que siguin angloparlants.
Ja ho fan. Entre 1993 i 2005 jo vaig tenir tota una sèrie d’ajudants de conversació nadius a les meves aules. Una hora setmanal amb cada grup. No bastava, evidentment, però es feia. I no n’hi ha prou amb contractar professors i ajudants angloparlants.

Els professors d’anglès sempre hem tingut molt clar que les coses haurien de ser molt diferents perquè els alumnes poguessin aprendre anglès. Es podrien contractar ajudants que parlessin només anglès, però també haurien de parlar castellà i/o català, això d’entrada. I només això ja redueix molt el mercat.

Si algú té la temptació de dir que no caldria que parlessin castellà o català, que s’ho pensi una mica. Si haguessin de fer de professors s’haurien de comunicar amb la resta del professorat i amb els pares dels alumnes, i haurien de fer tasques que exigirien que parlessin la llengua del país. A més, no hem d’oblidar que a partir d’una certa edat una llengua nova també s’aprèn a partir de la comparació amb la llegua o llengües que ja es coneixen. Per tant, seria molt oportú que l’encarregat d’ensenyar la llengua nova tingués coneixements suficients de la llengua dels seus alumnes com per ajudar a establir aquestes comparacions. Per exemple, pot ser molt aclaridor que algú et digui que, en la majoria dels casos (sempre hi ha excepcions), quan una paraula en català i una altra en anglès tenen la mateixa arrel llatina, si la paraula catalana s’escriu amb l·l, la paraula anglesa s’escriurà amb ll.
Si haguessin de fer d’ajudants, tant a l’aula com en patis o menjadors això potser no seria tan necessari, sempre que hi hagués algú altre que parlés la llengua de casa. Més que res, perquè en cas d’emergència (i als patis n’hi pot haver moltes) és absolutament necessari que la persona que se n’encarregui sigui capaç d’entendre exactament el que passa i de demanar ajuda si és necessari.

Potser a hores d’ara algú es demana què penso jo de la qüestió i què crec que es podria fer per obtenir millors resultats.

D’entrada, limitar els alumnes a un màxim de 10-12 per aula a les hores de llengua estrangera (i millor si només fossin 5 o 6, però hem de ser realistes). A més, s’hauria de fer un test de nivell a tothom i distribuir els alumnes en funció del que saben realment i no del que se suposa que han de saber en un curs determinat. I els alumnes s’haurien de poder canviar de grup, perquè sempre hi hauria alumnes que avançarien més aviat que els altres. Es tractaria de fer grups amb un mateix nivell de coneixements i amb un ritme d’aprenentatge similar. I no es començaria una nova lliçó fins que no s’hagués après l’anterior. És a dir, com si es tractés d’una escola d’idiomes.

He de dir que d’aquesta manera no quedaria garantit que tothom parlés l’anglès en acabar l’ESO. El que quedaria garantit seria que els alumnes que tinguessin més facilitat pels idiomes i que estudiessin més (d’això ningú no n’ha parlat de moment, però jo en vaig parlar en un altre post, i en un altre) poguessin avançar. Els que no donessin per més o no volguessin estudiar no parlarien anglès al final, evidentment, però al menys no posarien pals a les rodes dels altres.

més sobre la llengua

Dos articles sobre la llengua que he llegit darrerament i que m'han fet somriure, cosa que en els temps que corren és molt.

El primer, ja fa uns quants dies, a El País. El segon, d'ahir, a Público.

diumenge, de juliol 27, 2008

tinc un altre blog

És un blog on hi aniré posant les etiquetes i els punts de llibre que he fet per bookcrossing, o perquè alguns bookcrossers m'ho han demanat. Però hi ha un punt de llibre en especial que no podia faltar aquí, en aquest blog.

És aquest:


Si voleu descarregar el .pdf només cal fer clic aquí.

no era per a mi, però...

Ahir vaig rebre aquest correu electrònic d'un desconegut. Sembla que el van enviar per error a una direcció semblant a la que ell havia posat i em va arribar a mi.

El missatge deia això:
"If you love life, don't waste time, for time is what life is made up of." Bruce Lee.

És a dir:
"Si t'estimes la vida, no perdis el temps, perquè la vida és feta de temps." Bruce Lee.

divendres, de juliol 25, 2008

leonard cohen a lisboa


Dissabte passat vaig ser a Lisboa, al concert de Leonard Cohen. Crec que fins ara he estat assimilant tot el que vaig sentir en aquelles tres hores, perquè el concert va durar 3 hores, des de les nou fins a mitjanit. No sé quanta gent hi havia. Als diaris he vist de tot, però sembla que devíem ser entre vuit i deu mil persones.

I ell... bé, en Leonard està molt prim i una mica arrufat, ha envellit molt. És normal, ja té 73 anys. Però l’angoixa que fa veure’l desapareix de seguida que es posa a cantar. En aquelles tres hores en Leonard Cohen ens va regalar vint-i-quatre cançons. I ens va parlar, ens va fer riure, ens va fer cantar i ens va emocionar.

Leonard Cohen va ser tot un senyor, educadíssim i seductor, però sobretot ens va donar una gran lliçó d’humilitat. Cada vegada que hi havia un petit solo per a un instrument, Leonard presentava el músic. No sé quantes vegades va dir els noms dels músics que l’acompanyaven, però van ser moltes. Semblava com si volgués recordar-nos a tots, i potser també a ell mateix, que res no hauria estat possible sense la seva banda. També ens va donar les gràcies moltes vegades: per ser amb ell aquella nit, per convidar-lo a fer el concert, per l’acollida. I érem nosaltres, el seu públic, els que estàvem absolutament agraïts per haver tingut l’oportunitat de veure’l una vegada més, això segur.

Per fer-vos una mica d’enveja, aquí teniu la llista de les cançons en l’ordre que les va tocar:

Primera part:
Dance Me To The End Of Love
The Future
Ain't No Cure
Bird On The Wire
Everybody Knows
In My Secret Life
Who By Fire
Hey, That's No Way To Say Goodbye
Anthem

Segona part:
Tower Of Song
Suzanne
Gypsy's Wife
Boogie Street
Hallelujah
Democracy
I'm Your Man
Take This Waltz

Postres:
So Long, Marianne
First We Take Manhattan
Sisters Of Mercy
If It Be Your Will
(cantada per The Webb Sisters, ell la va recitar abans)
Closing Time
I Tried To Leave You
Whither You Goest


I aquí tres moments del concert:

Who by fire




El solo de Javier Mas és espectacular.

Tower of song




Al final d’aquesta cançó ens va fer riure

Hallelujah




Possiblement el punt àlgid del concert.

dimarts, de juliol 15, 2008

neteja de teclat

+´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´ç
´ñññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññpppp``¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡’¡¡’


-----------------------ñ-ññ-............................................................-,.-l..lñ.-ñ´ñpñ´llllllllolklkllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllñlllllllllllllmmmmmmmmmmmm,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,.-,.-mjmnnmkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkoioiopìuuui89i0’999999999999999
tgfreftgredfrtgyhujiklopñ´`rftgyhujikplñç+´
fdvgbhnjmkl,jkjkmklñ´ç
gyhujikplñ+´ç
qawsedrftghujolpñqwsedrfty qwerty9ozxcvbnml.ñ-szdxcfgvbhnjkml.-´ñÇ bnm,…





Çç
Ç

Ç
Ç
`polkm ijkn Ç

divendres, de juliol 11, 2008

no és això, companys, no és això...

Llegeixo la notícia on s’explica que el PP i el PSOE han tancat la porta a la oficialitat de la llengua asturiana. No puc evitar recordar la cançó de Lluís Llach, ni tampoc puc evitar pensar, amb una pena infinita, que és molt trist que ara mateix sigui tan vigent, i per tantes raons, una cançó escrita fa més de trenta anys.

dimecres, de juliol 09, 2008

sobre el "manifiesto" - gràcies, pare

Ja vaig dir fa uns dies que el manifiesto por la lengua común m’havia provocat una sensació d’incredulitat, i que algunes manifestacions de suport al seu contingut m’havien provocat tristesa, sobretot per l’odi que mostren molts dels que diuen recolzar-lo envers els individus bilingües. Em conhorta una mica trobar paraules plenes de sensatesa, en català i en castellà (i també en castellà), el mateix dia que he sabut que la Mesa del Turismo s’hi ha adherit i que he vist aquesta animalada que, si més no, fa riure una mica perquè, com diu algú que conec, si hi ha parlants de castellà incapaços d’entendre que “fruita” vol dir “fruta”, és que aquesta gent no hauria de poder sortir al carrer sense supervisió. O potser és que no ho vol entendre, i en aquest cas poca cosa s’hi pot fer.

Ja que hi sóc, vull donar les gràcies de tot cor als meus pares, per haver-me ensenyat a llegir i a escriure abans en la llengua de la nostra terra que en la suposada llengua comuna aquesta que vol defensar el tal “manifiesto”. Des del 66 fins el 71 pràcticament no vaig estar en contacte amb el castellà, fins al punt que vaig arribar a l’escola pensant que les macetas es deien cussiolos, i també recordo haver dit a una nina a la perruqueria que les olives tenien pinyolo, que allò de hueso era una bestiesa (pintaria l’anunci de “La Española” de la revista)... També m’han contat (això no ho recordo) que abans d’entrar a l’escola em van fer un test i li van comunicar al meu pare que jo era curteta. Mon pare, que era mestre d’escola i sabia perfectament el que tenia a casa, va demanar en quina llengua m’havien fet el test. Quan li van dir que en castellà, ell va contestar tan tranquil que jo no en sabia, que potser si em traduïen el test...

I em van escolaritzar en castellà. Com a tothom en els anys setanta. I vaig aprendre el castellà. I no vaig tenir cap problema per arribar a llegir correctament en castellà. De fet, la meva competència lingüística en castellà es igual de bona o millor que en català. Per tant, senyors defensors de la llengua comuna, si realment el que els té preocupats, com diuen, és que els alumnes escolaritzats en català no arribin a assolir una competència lingüística adequada en castellà, no passin pena. Jo vaig aprendre el català a casa i el castellà a escola. No tenia diaris ni televisió en català, ni veia cine en català, i aleshores hi havia molts pocs llibres infantils publicats en català. Vaig aprendre el que els meus pares i el meu entorn em van ensenyar. I ja jo veuen. Escric en català. I fins i tot em puc permetre el luxe de fer servir la ironia en els meus escrits.

No passin pena, senyors pares de família castellans, si els seus fills han de ser escolaritzats en català. Vostès poden fer amb els seus fills una feina tan bona com la que els meus pares van fer amb mi. Diré més: els seus fills tenen accés a molts diaris en castellà, a tots els llibres que vulguin, el 90% de l’oferta televisiva és en castellà. Per tant, la seva feina serà molt més senzilla que la dels meus pares fa gairebé quaranta anys. Estiguin tranquils. Jo, com molta gent de la meva generació, sóc la prova de que és possible educar un fill en la llengua de la família, preservant l’ús d’aquesta llengua, encara que la llengua de l’escola, i de tot un estat, sigui una altra. De debò, estiguin tranquils, que si el català va sobreviure al castellà no li passarà res.

I, mon pare, gràcies. De tot cor.

dimecres, de juliol 02, 2008

el que m'espera...


Una petita mostra del que espero que veuré i viuré el dia 19 a Lisboa. Això va ser diumenge passat a Glastonbury. Es una gravació d’un fan perquè la BBC no va poder gravar el concert (bé, no sé si va poder o no, el que és segur és que no el va retransmetre). Si en voleu veure més, només cal fer una cerca a youtube amb les paraules “leonard cohen glastonbury 2008”. I si podeu pegar un bot a Lisboa dia 19, animeu-vos, que encara hi ha entrades i només valen 35€. El vell canadenc s’ho mereix, no em digueu que no.

dilluns, de juny 30, 2008

després de tres setmanes...

Com passa el temps! D’ençà que hem tornat no he trobat el moment de dir res per aquí. I no per falta de coses a dir, sinó més aviat per un excés de coses a fer. Fa una estona, he vist al blog d’un amic el meu darrer post, de fa tres setmanes i gairebé no em creia que hagués passat tant de temps, però es veu que sí. Els viatges m’atabalen molt. Em costa tornar a la rutina i prendre el fil.

Hem estat a Mallorca. Hi vam anar en cotxe perquè ma mare havia tingut un accident i el seu cotxe encara no estava arreglat. Va ser una pallissa, però m’ho vaig passar bé. M’agrada conduir. Vam partir dia 7, vam fer nit a Alcalà de Henares (un amic nostre fa feina a un hotel d’allà i vam aprofitar per veure’l, sopar i fer una xerrada) i l’endemà vam arribar fins València per agafar el vaixell. I dia 9 a les 6 del matí ja érem a Palma.

A Mallorca, tot com sempre: moltes feines i poc temps per fer-les. Vam veure molta gent i vam fer moltes coses, però van quedar amics sense veure i coses sense fer. I vaig passar calor, com sempre que vaig a Mallorca i no és hivern de ple. El cos s’acostuma aviat a les temperatures suaus. Crec que tots dos necessitàvem el viatge. A mi em feia falta sortir i veure gent. I en Jorge necessitava desconnectar una mica. Potser els moments més agradables són els més inesperats, com el dinar al Portitxol (gràcies Tino, per la companyia i pel suggeriment) i el sopar improvisat a ca na Toñi després d’un dinar de pa amb oli a un bar de Binissalem, de moltes copes de vi i d’herbes mesclades i d’un joc de bitlles amb la Wii (la meva primera vegada, amb les bitlles i amb la Wii). Ah, i vaig rebre el meu llibre, que ara ja es pot trobar a les llibreries Dual i La Llave.

I vam tornar, una mica sense tenir-ho massa clar, per allò de la vaga de transports, i també vam fer nit a Alcalà. I l’endemà vam fer la resta del camí. Crec que som animals de costums, tant com els cans i el moix. A la tornada el primer dia vam dinar al mateix restaurant a la A3 on havíem dinat quan vam venir pel gener de 2005. I l’endemà vam dinar al mateix restaurant on havíem dinat l’altra vegada, a l’A52, passat Puebla de Sanabria però abans d’entrar a Ourense, després del primer túnel. S’hi menja de conya, per això ho dic, per si hi passeu.

I d’ençà que he arribat... molta feina, moltes emocions, i poc temps per compartir-les. En voleu un parell? (El parell, com sempre, mallorquí.)

- Incredulitat (de vegades no sé si és el 2008 o si hem tornat 30 o 40 anys enrera)
- Tristesa (sobretot pel to d’algun dels comentaris)
- Fàstic (si això és periodisme...)

dissabte, de juny 07, 2008

carta abierta a Joachim Hunold, director general de Air Berlin

(en castellà, perquè m’entengui)

Señor Hunold:

Aunque comparto la opinión de mis amigos y colegas y en otras circunstancias posiblemente seguiría su ejemplo [1], [2], [3], [4], [5], [6], yo no puedo ni quiero amenazarle con dejar de volar con su compañía. Lamentablemente no tengo elección: su compañía es la única que me ofrece un vuelo diario, directo y a un precio más o menos razonable entre mi ciudad natal, Palma, y el sitio donde vivo desde hace unos años, en Portugal.

Lo que sí voy a decirle es otra cosa: después de su editorial (en català) en la revista de a bordo puedo afirmar sin ningún tipo de problemas que me cae usted francamente mal. Comparto la opinión que expresa el Diari de Balears: para mí es usted persona non grata. No es de extrañar, ya que no suele caerme bien la gente que adereza su manifiesta ignorancia con altas dosis de prepotencia y de soberbia. Y, normalmente, en esos casos tiendo a pagarles con la misma moneda.

Por eso no voy a prometerle que no volveré a volar con Air Berlin; por una parte no me gusta mentir, y por otra parte creo que lo que yo voy a prometerle le hará mucha menos gracia que lo que prometen todos esos mensajes de correo electrónico que su compañía está recibiendo estos días. Así pues, yo seguiré volando con Air Berlín y seguiré haciéndolo con la misma frecuencia de los últimos años. No va a perder un cliente, no.

Más bien todo lo contrario: con ese texto se ha ganado un cliente absolutamente exigente e intransigente, así que lo que le prometo es que dejaré de ser comprensiva con sus azafatas, que habitualmente no hablan más que alemán. A partir de ahora dejaré de dirigirme a su personal de vuelo en inglés (de todas formas no sirve de mucho, el inglés que hablan está entre lo patético y lo inexistente) y me pondré realmente borde y exigiré que se me atienda en una de las lenguas del país de origen o de llegada de mi vuelo, es decir, en español o en portugués. Y cada vez que el personal de vuelo sea incapaz de dirigirse a mí en una de esas dos lenguas pediré una hoja de reclamaciones (los lectores de este blog saben que no suelo tener problemas para eso) e interpondré una queja ante quien haga falta contra la compañía que usted dirige. Y, por supuesto, animaré a colegas, amigos y familiares para que hagan exactamente lo mismo.

Si usted puede permitirse escribir ese artículo para su revista de a bordo cuando le piden que atienda a sus clientes en su lengua (lengua oficial en el sitio donde la compañía para la que trabaja ha elegido tener el hub, le guste o no), sus clientes también tienen todo el derecho del mundo a ponerse serios y a exigir unos mínimos a su compañía. Mi mínimo, de momento, es que en sus vuelos haya personal capacitado para atender a los pasajeros en las lenguas de los países de origen y de destino del vuelo. Así que ya sabe, le conviene ir pensando en enorgullecerse también de tener en cada vuelo entre España y Portugal al menos un tripulante que hable español y otro que hable portugués, o uno que hable ambas lenguas, o verá cada vez más hojas de reclamaciones y recibirá más denuncias.

divendres, de juny 06, 2008

baleària i la targeta “quatre illes”, alerta!

Atenció: tenir la targeta “Quatre illes” de Baleària pot servir per pagar més. Escric això per avisar, i perquè aneu amb compte quan reserveu els bitllets.

Resulta que l’empresa no permet fer una sola reserva per passatgers amb status residencials diferents. Abans, quan el meu marit no era resident a Balears, havia de fer dues reserves quan viatjàvem junts, una per a ell (no resident), i una altre per a mi (resident). A més, cada reserva s’havia de pagar amb una targeta de crèdit del viatger, no es podien pagar els dos bitllets amb la mateixa targeta. Era un sarau, una pèrdua de temps i una complicació, però mereixia la pena perquè hi havia prou diferència entre el preu de resident i el de no resident.

Ja fa anys que em vaig fer la targeta “Quatre illes” però no l’havia fet servir des que el meu marit es va empadronar a Mallorca, i mentre les coses estaven com abans compensava el descompte que em feien. De fet, compensava fer dues reserves separades fins i tot sense el descompte extra de la targeta. Però ara ell ja és resident a Balears i resulta que ara he descobert que surt més barat fer una sola reserva per a dos residents a Balears normals i corrents que fer-ne dues, una per resident i una altra per a resident membre del club.

De fet, avui ho he comprovat: Un bitllet per a una persona i un cotxe amb “quatre illes” eren 154,95€, i un bitllet per a un resident 93,50€ (total 248,45€). En canvi, una sola reserva per a dues persones residents i un cotxe eren 233,45€. M’imagino que aquests 15 euros de biaix deuen ser la diferència entre les despeses per emissió d’un nou bitllet i el descompte que et fan. És a dir, que et fan un descompte d’un 10 % però t’obliguen a fer una altra reserva per separat que té un cost en despeses d’emissió superior al descompte que t’han fet. M’imagino que deu ser legal i tot, però no és lògic ni em sembla bé.

A més, al web de Baleària la cosa no queda gens clara fins al final. A la primera pantalla s’ha d’escollir origen i destinació, nombre de viatgers i vehicle. A la segona et donen diverses opcions amb un preu. A la tercera pantalla el preu canvia perquè s’hi afegeixen les taxes per emissió de bitllet i per combustible. I a la quarta pantalla és quan et diuen que tots els passatgers han de ser residents, o que tots han de tenir la targeta “quatre illes”. Jo, en veure això, he decidit fer la gestió per telèfon. Això sí, si no hagués mirat abans el que em costava per Internet no m’hauria adonat que em sortia més car fer dues reserves que fer-ne una sola renunciant al suposat descompte de la targeta “quatre illes”. Evidentment, si jo no hagués dit que era més car amb targeta que sense, la persona que m’ha atès no m’hauria dit res.

És a dir, que aneu amb compte i que us mireu molt bé el preu de cada opció perquè de vegades allò que se suposa que ha de sortir barat acaba sortint més car.

dimecres, de juny 04, 2008

volver a los orígenes


La gente me señala
me apuntan con el dedo
susurra a mis espaldas
y a mí me importa un bledo

Que más me da
si soy distinta a ellos
no soy de nadie,
no tengo dueño

Yo sé que me critican
me consta que me odian
la envidia les corroe
mi vida les agobia

¿Por qué será?
Yo no tengo la culpa
mi circunstancia les insulta

Mi destino es el que yo decido
el que yo elijo para mí

¿A quién le importa lo que yo haga?
¿A quién le importa lo que yo diga?
Yo soy así, y así seguiré, nunca cambiaré

Quizá la culpa es mía
por no seguir la norma,
ya es demasiado tarde
para cambiar ahora

Me mantendré
firme en mis convicciones,
reforzaré mis posiciones

Mi destino es el que yo decido
el que yo elijo para mí

¿A quién le importa lo que yo haga?
¿A quién le importa lo que yo diga?
Yo soy así, y así seguiré, nunca cambiaré

Porque de vez en cuando hay que volver a los orígenes. Porque en el coche, al ir y volver de Asturias, nos lo pasamos en grande escuchando y cantando las canciones de Alaska. Porque no es raro que hayamos salido así de asertivos y contestatarios. Porque me apetece. ¡Qué disfrutéis!

no quería hacerlo...

¡pero se lo merece!

Por mi salud mental, que ya es algo.

Me explico: Hace ya tiempo que tengo la impresión de que lo de Portugal va a petar. No sé cuándo ni cómo, pero seguro que peta. Lo triste es que se lo comento a la gente del país y al final acabo con la impresión de que son paranoias mías, porque ellos están de lo más tranquilo y sosegado. O están resignados, vale, pero con una pachorra tal que parece que la cosa no va con ellos. Se quejan en privado (en la intimidad esa del catalán de Aznar, algo así será), pero lo que es protestar como está mandado, ni de coña.

Y es que no lo entiendo, que esta gente no levanta la voz ni sale a la calle a exigir unos mínimos indispensables aunque los estén puteando a base de bien, los salarios sean irrisorios y los impuestos se los estén comiendo vivos. Con decir que casi había llegado a la conclusión de que una dictadura bestia como la de Franco deja al personal menos mermado que una dictadura solapada, suave y sutil como la de Salazar...

Pero bueno... a raíz de un artículo de Público que ayer me dejó un tanto atónita, he llegado al blog de Papa Açordas y he podido comprobar que no soy la única que piensa que esto va mal y que va a petar. No, no estoy sola. No son paranoias mías. (Para los que no quieran leer en portugués, o no lo pillen: el artículo cuenta que el alcalde de una localidad que está a 30 Km. de la frontera con España ha decidido que la flota de vehículos municipales reposte en España porque el ayuntamiento se va a ahorrar una pasta al año. No voy a entrar en si es ético o no. Evidentemente no es políticamente correcto, aunque sí que es absolutamente comprensible teniendo en cuenta la situación del país. De todas maneras, lo mejor son los comentarios de los lectores, hay algunos que no tienen desperdicio.)

Así que... por primera vez (y espero que única), yo misma voy a otorgar el Mandala Award 2008 al blog de Papa Açordas por lo que ha supuesto para mi salud mental, y porque no deja de ser maravilloso que alguien diga ciertas cosas en Portugal. Mi más sincera enhorabuena. Y mil gracias.

dimecres, de maig 28, 2008

más incompetencia, y desconocimiento de la legalidad

Hoy ha tocado pedir el libro de reclamaciones otra vez en un sitio y prometer en otro que no iremos a comprar ahí nunca. No, no es que seamos malos. Simplemente conocemos nuestros derechos y los exigimos.
Resumiendo mucho: el disco duro externo del portátil ha petado. Si eso hubiera sucedido la semana pasada, mientras estábamos en España, no habría habido problema. Pero dice la ley de Murphy de los discos duros externos que siempre petan cuando hacen más falta; y el corolario dice que, además, eso tiende a suceder lejos de casa. Así que nada más llegar a casa el domingo por la noche el disco duro empezó a hacer cosas raras. Después del ataque de pánico inicial llevamos el disco duro al informático para ver si se podía recuperar algo de información, lo que fuera. Hoy nos ha llamado para contarnos que se ha podido recuperar la información (pero todos los archivos han perdido el nombre, así que tocará abrirlos uno a uno para averiguar qué son – ya, ya sé que no os morís de ganas de estar en mi lugar) y que tendríamos que ir a comprar otro para pasarla de uno a otro. Nos ha recomendado un disco duro en concreto y nos ha dicho que en Fnac o en MediaMarkt lo tenían.
Hemos parado primero en MediaMarkt y no lo tenían, así que hemos ido hasta Fnac. Allá hemos decidido que preferíamos comprar dos discos, así que hemos escogido dos bellos ejemplares de 500 GB cada uno que juntos sumaban un total de 290€, IVA del 21% incluido. Y como resulta que tenemos número de IVA intracomunitario se supone que si compramos algo en otro país comunitario tenemos derecho a pedir una factura sin IVA (o con IVA, pero con reembolso del mismo) porque no podríamos recuperar ese IVA una vez en España.
Cuando le hemos planteado el tema a la cajera nos ha enviado a otra cajera, y esa cajera a su vez ha llamado al departamento de contabilidad. Le han dicho que nones, que las facturas solo pueden hacerse con IVA y que esperáramos, que averiguarían si se nos podía reembolsar o no ese dinero.
Al cabo de media hora aparece la chica de contabilidad que nos pide el cartón del NIF para fotocopiarlo. No sabemos si existe o no, nuestra contable no nos lo ha dado. Le decimos que tenemos el número del NIF, que puede comprobar online que consta en el registro de la UE, y que los otros datos de la empresa están en nuestra web.
Luego se suponía que nos haría una factura con IVA, que la pagaríamos y nos iríamos. Más adelante y desde España tendríamos que enviarle un fax manifestando que esos discos duros eran para la empresa. Solo entonces comprobarían el número de IVA y nos devolverían el importe. Al preguntarle cómo pensaban hacerlo, nos ha dicho que mediante transferencia bancaria. No nos hemos atrevido a preguntarle cuándo pensaba que nos lo devolverían, porque todo el asunto era de locos.
La cosa era tan surrealista que le hemos pedido el libro de reclamaciones, hemos anotado el evento y hemos vuelto a MediaMarkt. Allá nos han dicho que los ordenadores solamente podían generar facturas con IVA. No hemos querido meternos en historias, así que hemos comprado un disco duro baratito, para salir del paso, lo hemos pagado religiosamente, con todo su IVA del 21%, y nos hemos ido a llevar el aparato al informático, que ya casi cerraba. Eso sí, les hemos dicho que no pensamos comprar nada para la empresa en su tienda.
Tengo la impresión de que las normas comunitarias no solo se cumplen poco en Portugal, sino que además se desconocen bastante.
Como seguíamos con la idea de comprar otro disco duro externo mejor por si acaso vuelve a pasar lo de hoy, nos hemos acercado hasta Gaia. Sí, efectivamente, hemos acabado en El Corte Inglés. Hemos encontrado otro disco duro tan maravilloso como el que nos había recomendado el informático por 10€ menos que en Fnac. Y además, cuando hemos planteado el tema de la devolución del IVA no han puesto ningún problema. Hemos pagado la totalidad de la factura en la tienda, y luego hemos ido a la caja central donde hemos tenido que rellenar unos impresos con los datos de la empresa y donde nos han devuelto el dinero sin más problemas. Ha sido un proceso lento y laborioso porque se ve que no es algo que hagan todos los días, pero al menos sabían de qué estábamos hablando.
Curiosamente, en la caja central había un cartel grande donde estaban anotados los servicios que ofrecían y entre ellos estaba la devolución del IVA a las empresas comunitarias.
La pregunta es, una vez más: ¿de verdad que cuesta tanto hacer las cosas bien?
Se supone que tanto Fnac como MediaMarkt son empresas internacionales. Deberían estar enterados de cómo funciona el tema y deberían mencionar a sus empleados que puede pasar que venga un extranjero que pida factura para una empresa de otro país de la UE, con número de IVA intracomunitario, y que en ese caso tendrá derecho a que le devuelvan el IVA o a que no se lo cobren, directamente.
Así que, ya sabéis, si os encontráis en una situación similar estando cerca de Oporto, hay dos opciones: ir hasta El Corte Inglés en Gaia, al otro lado del río, o subir hasta Vigo. Más o menos habríamos tardado lo mismo, por eso lo digo.
Lo positivo del tema es que, ya que estábamos ahí y ya que tocaba hacer compra... después de la devolución del IVA hemos dado un paseo por el súper. Ahora tengo un litro de yogur de leche de cabra de la granja Noé en la nevera, pegadito a una botella de Viña Sol; y también tengo un kilo de lentejas pardinas en la despensa, al lado de un cabernet-sauvignon del Penedés. Si es que en realidad es tan fácil hacerme feliz...

dimarts, de maig 27, 2008

piratería, fansubs y canon

Leo en La Vanguardia un artículo en el que dicen que, según Estados Unidos, España está entre los 6 países con más piratería. La única pega que yo le veo al tema es que eso que ellos llaman piratería (a mí el término no me ha gustado nunca) es algo que llevamos haciendo toda la vida. Ahora hay otros medios que lo hacen todo un poco más fácil, pero no deja de ser lo mismo de siempre.

Hagamos un poco de historia y volvamos por un momento a los 70. Entonces yo tenía un magnetófono portátil, de esos que permitían reproducir cintas de casete y también grabar. También tenía un tocadiscos. Ambos eran mono. Mis padres, sin embargo, tenían un equipo de alta fidelidad que permitía grabar en estéreo de disco o radio a casete, y sin tener que estar callado como un muerto. Recuerdo que en esos momentos solíamos comprar discos de vinilo. La cosa estaba clarísima: todos grabábamos los discos de todos. Era algo así como un fondo común de música. Cada uno compraba lo que podía y luego se grababa lo que le gustaba de los otros.
En algún momento de los 80 compré un radio-casete de doble pletina, estéreo, que convivía con mi tocadiscos y mis discos de vinilo. Más o menos en esa época entró en casa el primer video. Recuerdo que mientras estudiaba por las noches (siempre he sido nocturna) tenía la radio puesta e iba grabando las canciones que más me gustaban, y luego esas cintas se iban al coche. En cuanto al video, evidentemente me grababa las películas que más me gustaban si quería guardarlas. Nadie parecía considerar que ninguna de esas prácticas fuera censurable.
En 1990 llegó a casa mi equipo estéreo, con CD, doble pletina y giradiscos. Es el mismo que tengo hoy en día con algún ligero cambio, porque cuando me fui a vivir sola le añadí un reproductor de video y años más tarde cambié el reproductor de CD por uno de DVD. En cuanto entró el reproductor de CD en casa volví a comprar, con mucha paciencia, mis discos favoritos en ese soporte. Cada vez usaba menos los discos de vinilo, hasta el punto de que se quedaron en casa de mis padres cuando me fui. Para entonces ya era enseñaba inglés y recuerdo que grababa fragmentos de diálogos de película en casete para trabajarlos con mis alumnos. También grababa películas en VO (a las mil en la 2, o en TV3, cuando descubrí que todo lo que hacía falta para coger el dual era un video estéreo).
Más o menos en el 2000 llegó el DVD a mi casa. Eso quería decir que podía grabar alguna película de DVD en VHS, por ejemplo. Como sucedía en los años 70 con la música. En ese momento los ordenadores ya llevaban grabadores de CD, así que también se podían copiar los CDs que uno compraba en otros CDs. En esos momentos mis alumnos empezaron a trabajar con trozos de audio y video en lugar de trabajar solo con trozos de audio. Y si les enseñaba alguna canción, posiblemente el soporte era un CD y no un casete.
Luego llegaron los archivos comprimidos, tanto de audio como de video. Uno podía meter todos sus CDs en pocos discos o en un rincón del disco duro con un poco de paciencia. Y sí, esos discos favoritos que había tenido en vinilo y luego compré en CD se convirtieron en .mp3 y se quedaron a vivir en mi disco duro, por si me apetecía escucharlos mientras trabajaba sin molestar a los vecinos.
Con el ordenador, además, llegó otra cosa. Antes uno grababa su música y la pasaba a los amigos de su entorno (y si necesitaba algo preguntaba a sus amigos si conocían a alguien que tuviera tal o cual música o tal o cual película). Con Internet el concepto de entorno ha cambiado, evidentemente, porque ahora el entorno es el mundo entero. También ha cambiado el sistema de transmisión, porque ahora ya no hace falta ir a buscar el original, grabarlo y devolverlo, no hace falta pasarse nada que sea físico ni perder tiempo en ir y venir.
Además, ahora también tenemos grabadores de DVD domésticos, que nos permiten grabar cualquier cosa que se emita por la tele en DVD, como antes lo permitía el video. El archivo resultante se puede ver en cualquier ordenador, y también se puede compartir con los amigos.

De hecho, lo que ha cambiado no es la práctica de grabarse cosas y compartirlas, sino la tecnología disponible para ello, que ha hecho que las cosas sean cada vez más fáciles. Antes las cintas se grababan en tiempo real, había que vigilar la grabación, y había que llevarlas físicamente a otro sitio; ahora los archivos de audio y video se graban muy rápidamente, mientras se hacen otras cosas, y no hace falta llevar ni traer nada.
Yo, sinceramente, no creo que haya mucha diferencia entre preguntar en la sala de profesores (eso pueden ser unas 100 personas) o entre familiares y amigos si alguien tiene un determinado CD para grabar una canción para ponerla a los alumnos, o entre “preguntarlo” a mucha más gente usando un programa p2p. Tampoco creo que haya mucha diferencia entre el grupo de amigos que compra música o películas en común y las graba entre ellos (como hacíamos ya en los años 70) o entre compartir esas cosas con un programa p2p. O entre grabarse una película o una serie cuando la echan por la tele, y bajarse eso mismo de Internet.
Además, creo que las cifras estimadas de pérdidas por ese motivo parten de una base irreal. No me vale eso de que “se ha descargado tanto, por lo tanto se ha dejado de ingresar tanto”. Eso es totalmente falso, por la simple razón de que la gente dispone de una determinada cantidad de dinero, y esa es la que puede gastar. A lo mejor el cálculo debería hacerse partiendo de eso. Analizar los ingresos de la gente y sus gastos, y ver qué cantidad de dinero se gasta en ese tipo de producto. De la misma forma que en los 70 cada uno se compraba los discos que le permitía su paga semanal, en 2008 cada uno compra la cultura que se puede permitir con lo que sobra después de pagar todo lo necesario. Si no existiera el p2p igual no se descargaría esa música y ese cine, pero tampoco se compraría. Creo que todos seguimos comprando lo que realmente queremos, de la misma forma que yo compré primero los discos en vinilo, y luego los CDs que realmente quería, y de la misma forma que los volvería a comprar en otro soporte si los CDs dejaran de usarse. Y como eso más cosas: si realmente me apetece ver una película, voy a verla al cine en cuanto se estrena y a lo mejor luego me compro el DVD; si realmente me apetece leer un libro, haré lo que sea para encontrarlo y comprarlo; si realmente me gusta un cantante, haré lo que sea para ir a verle en directo y seguro que compraré toda su discografía.
Pero igual que digo eso, también diré que muchas de las actividades que hice en su momento con mis alumnos no las habría hecho si hubiera tenido que pagar por ellas. Una cosa es grabar un fragmento del vídeo o DVD que has alquilado porque en ese momento te parece que puede ser interesante hacer una actividad con eso, y otra muy diferente tener que comprarse la película; y una cosa es que el alumno te preste el CD para que te grabes la canción que todos quieren aprender, y otra muy diferente es tener que comprarlo tú.
Por otra parte, estoy convencida de que el acceso a ciertas cosas a la larga es favorable para quienes se quejan por las supuestas pérdidas que ese acceso les supone. Supongamos que vemos una película que alguien ha bajado de Internet y nos encanta, y supongamos que luego queremos ir al cine y vemos que hay una película del mismo director. A lo mejor, como la otra nos ha encantado, escogemos ir a ver la película del mismo director; o decidimos regalar ese CD de música que un amigo nos ha pasado y nos ha gustado (o ese que les gusta a los alumnos, aunque a nosotros no nos guste); o que alguien nos preste un libro (o nos lo pase en .pdf) y que nos encante y que más adelante nos lo compremos “para tenerlo” o que lo regalemos. Yo normalmente regalo libros, películas y música que ya conozco y que me han gustado y sé que mucha gente hace lo mismo.
Además hay otro tema, que es la dificultad de encontrar ciertas cosas en nuestro entorno inmediato. Seamos realistas, hoy en día la cultura también funciona un poco por modas y lo más actual está disponible, pero ciertas cosas no se pueden encontrar fácilmente. No creo ser la única que ha tenido problemas para encontrar una determinada película de los años 30 en DVD, sea para comprarla o alquilarla, ni la única que ha encargado discos o libros descatalogados, ni la única que busca en librerías de viejo lo que ya no puede encontrar en las librerías “normales”. Y si eso es cierto para países supuestamente civilizados en los que no existe la censura, no quiero ni imaginar lo que puede pasar en otros sitios del mundo.

Hace unos cuantos días apareció un artículo en El País sobre los “fansubs”, es decir, los subtítulos hechos por aficionados para las series o películas que se pueden encontrar en Internet. Al parecer, según David Bravo, este hecho podría vulnerar la ley de propiedad intelectual porque, si bien no existe ánimo de lucro, en teoría habría que pedir permiso a los autores para hacer una obra derivada del original, que sería propiedad intelectual. Eso es lo que dice El País, yo no lo he visto en su blog, pero igual es que estoy espesa y no he sabido encontrarlo.
Aun así, a mí me parece que, otra vez, estamos ante un problema de facilidad de medios y de amplitud del entorno. Lo que quiero decir es que, si volvemos otra vez a lo que pasaba en los años 70, cuando además del casete nos pasaban una bonita traducción de las canciones escrita a mano, entonces tampoco pasaba nada ni a nadie se le ocurría que eso pudiera ser ilegal ni inmoral. Nadie se echaba las manos a la cabeza porque alguien tradujera algo y distribuyera esa traducción en su entorno, más bien era todo lo contrario. De que fuera una obra derivada de propiedad intelectual ni se hablaba, claro, pero es que entonces el entorno era muy pequeño. Así que, posiblemente, el problema en realidad es que el entorno es mucho más grande que antes y que el canal de distribución es mucho más eficaz que los de antes.
Como traductora no me preocupa ni me molesta que haya personas que se dediquen a subtitular cosas y que pongan esos subtítulos a disposición de su entorno, aunque ese entorno sea el mundo entero, de la misma forma que no creo que preocupe a fontaneros y electricistas que algunos “manitas” se ofrezcan amablemente a hacer algunos arreglillos gratis en casa de amigos y familiares. Al fin y al cabo yo también hago gratis cosas por las que otros cobran, y me atrevería a decir que en esto no soy la única, ni de lejos.

En cuanto a mis sentimientos con respecto al canon solo diré una cosa: me molesta saber que estoy pagando un canon cada vez que compro un dispositivo que sirva para almacenar archivos por el simple hecho de que ahí se pueden almacenar cosas protegidas por copyright. Es tan absurdo como pagar unas cuantas multas anuales por tener coche, por el mero hecho de que al conducir se pueden cometer infracciones. Pero lo que más me molesta es saber que estoy pagando un canon cada vez que voy a hacer fotocopias de mi trabajo. De hecho, me molesta tanto que prefiero imprimir las copias que necesito aunque me gaste más dinero en tinta para la impresora que en fotocopias.
Será por eso que he contribuido a montar una editorial que publica exclusivamente obras con licencias Creative Commons... será.

dissabte, de maig 17, 2008

la veu, la música

la veu, la poesia

divendres, de maig 16, 2008

portugal y los impuestos II

En este país hay un problema clarísimo de gestión del dinero público. No es que los impuestos sean más altos que en España en general. Es que el dinero desaparece no se sabe cómo. Bueno, sí, en hacer unos estadios impresionantes, para un campeonato de fútbol, que luego no han servido para nada, por ejemplo. Se supone que eso da buena imagen del país. El problema es que nadie, ni el gobierno ni los ciudadanos, se ha planteado que uno se puede permitir gastar dinero en la buena imagen del país cuando las necesidades básicas ya están cubiertas.

En España se pagan más impuestos y los paga más gente. Y por eso la sanidad pública es pública. No es perfecta y hay muchas listas de espera, pero es mucho mejor que aquí: al menos existe. Aquí paga menos gente porque la tendencia al escaqueo es ejemplar. De hecho, la idea esa de hacer que se pagara un porcentaje de la facturación de los recibos verdes a la SS era para evitar que la gente, que ahora paga una cuota fija, se diera de alta unos pocos meses al año y concentrara ahí la facturación de varios meses. Ganas de recaudar más por parte del gobierno, claramente. Ojo, en España eso de darse de alta solo cuando conviene se hace, pero la diferencia es que si uno está dado de alta tiene unas ventajas que aquí no se tienen, como la asistencia médica, sin ir más lejos.

Es verdad que se paga menos que en España: las cuotas mínimas mensuales de seguridad social son unos 125 euros más baratas, pero es que tampoco se obtiene nada que merezca la pena a cambio. A lo mejor la gente pagaría todos los meses y no le importaría pagar más si tuvieran derecho a asistencia médica. Pero si lo que pagan solo va a servir para tener una pensión de jubilación miserable dentro de cuarenta años es normal que intenten pagar lo menos posible.

Es como lo que comentaba el otro día de los impuestos municipales sobre la casa. No es normal que se tripliquen en 3 años los impuestos y que no se haya asfaltado mi calle en 20 años. Ni tampoco que en los tres años que llevo aquí no haya visto una sola patrulla de policía en mi barrio. Eso sí, siempre digo que me encantaría tener el presupuesto anual que tiene nuestro ayuntamiento para jardines a mi disposición. Los parterres, plazas y rotondas de la ciudad están siempre preciosos. Tulipanes a manta. Y no siembran los bulbos en otoño para que salgan en primavera, no. Siempre hay cosas sembradas, o sea, que las quitan cuando se ponen feas y ponen otras cosas, y en primavera toca poner tulipanes.

Eso sí, los jardines bonitos son los jardines del centro de la ciudad, los que se ven, los que dan buena imagen. Y volvemos a lo mismo: las apariencias. La ciudad está limpia y los parterres y jardines están llenos de plantas y de flores. Queda divino de la muerte, sí, pero en la perrera municipal ejecutan a los animales que recogen. Y si se sale del centro las calles están llenas de baches; los jardines brillan por su ausencia; no hay guarderías municipales; no hay servicios públicos decentes; no hay ambulatorios; y no se ve un puñetero policía. Es decir, que yo pago más de 600 euros anuales por casi nada, porque de momento recogen la basura y tenemos farolas, exactamente los mismos servicios que cuando los impuestos costaban una tercera parte. Tengo curiosidad por saber en qué se han gastado todo ese dinero de más que han ingresado.

spam telefónico y caridad

Desde que estoy en Portugal he descubierto otro tipo de spam telefónico. Digamos que estaba acostumbrada a que me vendieran cosas, o incluso a que intentaran timarme prometiéndome el oro y el moro de entrada para descubrir luego que se trataba de otra cosa, pero a que me llamen constantemente para pedir caridad NO estaba acostumbrada.

Esta mañana me ha despertado el teléfono que sonaba con insistencia. Fijo que tenía que sonar con insistencia porque el aparato estaba abajo y yo durmiendo arriba. Cualquiera que me conozca sabe lo que me cuesta despertarme. Me puede despertar el teléfono si lo tengo al lado, pero cuando está abajo ni me entero.

Me he levantado con calma, con mucha calma, y he comprobado el número desde el que llamaban y no me sonaba de nada. He pensado lo de siempre, que si era algo importante volverían a llamar. Y sí, al cabo de un rato han vuelto a llamar. Había muchos ruidos de fondo, concretamente de gente gritando, y la señora que hablaba conmigo hablaba bajito y a toda leche. He entendido algo de una niña que necesitaba 1.400 euros para algo. Seguramente para una operación o para equipamiento ortopédico. Cuando le he pedido a la señora que hablara más alto y más despacio no me ha hecho ni caso y he colgado. No es que sea maleducada, es que no tenía sentido dejar que la señora hablara sola. Además, todas las veces que han llamado he acabado dándoles el teléfono móvil de Jorge y pidiéndoles que NO llamen a casa. Si son incapaces de anotarse eso, es su problema, no el mío.

Hay otra cosa que me saca de quicio, aparte de que las organizaciones de caridad se de dediquen a hacer spam telefónico y es que se vayan pasando mi teléfono. Antes solamente llamaban los de una de ellas, una organización con la que colaborábamos habitualmente cuando vivíamos en Oporto. Desde que vivimos aquí han aparecido otras. Tengo la impresión de que lo que pasa es que, efectivamente, comparten base de datos de gente a la que llamar. De todas formas lo peor es que las organizaciones de caridad se dediquen a llamar por teléfono a la gente, y que encima llamen para pedir cosas que la Seguridad Social debería cubrir.

El otro día me pasó algo parecido. En el supermercado de costumbre en lugar de tener los contenedores de rejas para que la gente hiciera donativos para las asociaciones de animales, había lo mismo, pero para humanos. Con la cosa de que te daban bolsas de plástico en las que se detallaban los alimentos que se pedían (los de siempre, aceite, azúcar, latas de conservas, legumbres, pasta y arroz). Compré más comida y les dejé una bolsa, pero me tocó las narices hacerlo. Sin embargo, no me molesta en absoluto hacerlo cuando se trata de dar comida para animales. Recuerdo que lo comentamos al salir, porque a Jorge también le molestó. La razón estaba clara. En un país desarrollado en el que se pagan impuestos eso es problema del estado, mientras que los animales no lo son. Por lo tanto es aceptable dar dinero para las cosas que el estado no debería cubrir y, sin embargo, jode tener que dar dinero para aquellas cosas de las que el estado tendría que encargarse, que para eso pagamos impuestos.

La verdad es que si viera que la gente protesta y se moviliza y exige unos servicios mínimos al Estado igual no me enfadaría. Pero pienso que mientras la gente siga callada y dé dinero para esas cosas lo único que se consigue es empeorar las cosas.

gairebé 35 anys...


He llegit aquesta notícia i d’una banda m’han vingut ganes d’escoltar la veu clara de Víctor Jara, i d’una altra banda no m’ha quedat més remei que fer comptes: han passat 34 anys i vuit mesos des del seu assassinat. Sembla una mica tard per acabar la investigació, però encara seria pitjor que ni l’haguessin començada.

dijous, de maig 15, 2008

sense paraules


dimarts, de maig 13, 2008

recibos verdes II

En otro apunte de este blog ya hablé de los recibos verdes. En ese post hacía un comentario en el que hablaba del recibo verde usado como se supone que se tiene que usar, es decir, usado por un trabajador autónomo para facturar por su trabajo, cuando en lugar de hacer una factura normal y corriente, pasa un recibo verde. El problema es que, seguramente, ese es uno de los casos menos habituales.

La realidad es que los recibos verdes son la forma perfecta para que tanto empresarios como entidades públicas tengan gente contratada de hecho pero sin que conste en ningún sitio. Es decir, los trabajadores van a la empresa (o a cualquier ente público) y hacen el mismo trabajo que el de cualquier trabajador, tienen su horario y sus obligaciones, pero a final de mes en lugar de recibir la nómina y de que el empresario pague su seguridad social, lo que hacen es pasar un recibo verde, como si fueran autónomos y el empresario fuera un cliente más. Pero resulta que es un cliente en exclusiva, como aquel que dice. Y evidentemente la relación que hay entre el trabajador y el empresario no es la relación que hay entre un proveedor de servicios y un cliente, sino la que hay entre empleado y jefe.

Leo este artículo y se me ponen los pelos de punta. La sensación de indefensión que transmiten todas esas personas es brutal. Eso de trabajar durante años para la misma empresa, o para el gobierno, da una falsa sensación de seguridad que se transforma en una total indefensión cuando de un día para otro le informan a uno de que ya no hay trabajo. Evidentemente, la cosa sería muy diferente si los trabajadores independientes fueran exactamente eso, trabajadores independientes. Si ellos pudieran decidir cuándo, cómo y a quién van a vender sus servicios, si tuvieran la opción de poner el precio que creen justo para su trabajo y si el pago de la seguridad social fuera asociado a unos beneficios mínimos, quizá sería otra historia. Pero lo cierto es que no es así.

Lo cierto es que trabajar a recibos verdes en la mayoría de los casos es trabajar para una empresa, o para el gobierno, de manera encubierta y sin tener ningún derecho durante años. Y es quedarse sin trabajo cuando hay una enfermedad un poco larga o un embarazo.

Evidentemente, hay empresas que de vez en cuando precisan de unos servicios determinados por parte de un profesional durante uno o varios meses, y que luego dejan de precisar esos servicios, y que a lo mejor dentro de otro tiempo necesitan otra vez de esos servicios. Nada en contra de ese caso, que para eso existen los proveedores de servicios independientes.

El problema viene cuando una empresa o, sobre todo, el gobierno tiene trabajando de esta manera a una cantidad muy grande de personal durante mucho tiempo. Si me apuran podría entender que las empresas privadas lo hicieran, pero de ninguna manera puedo entender que el gobierno haga eso también. Hay oficinas que dependen del ministerio de cultura en las que todo el personal es avençado (los avençados son trabajadores “estables” a recibos verdes, que normalmente están cubriendo el puesto que correspondería a un empleado normal, o a un funcionario). Hace ya muchos meses que se oyen rumores, a raíz de la fusión de dos instituciones dependientes del ministerio de cultura, de que se va a prescindir de toda esa gente. Y ahí están todos, esperando a que cualquier día les digan que ya no hacen falta.

Debo admitir que hay dos cosas que me llaman la atención. La primera, que el gobierno sea cómplice y artífice de esa precariedad laboral. La segunda, que nadie haga nada, que estas cosas no se denuncien, que nadie se movilice. Si los trabajadores a recibos verdes decidieran un buen día no ir a sus trabajos seguro que quedaría en evidencia la situación real. Si el mismo día todos los trabajadores que hay a recibos verdes trabajando para el gobierno dejaran sus puestos sin cubrir seguro que la cosa caería por su propio peso.

Hace poco ha habido rumores también de una modificación en los recibos verdes. Por lo que he oído, la contribución a la Seguridad Social dejaría de ser fija como hasta ahora para pasar a depender de la facturación; además habría una retención a cuenta del impuesto sobre rendimientos; y además el contratante de los servicios debería pagar al estado otro porcentaje del total de la factura. Los números que me llegaron eran de locos y no sé si eran correctos o no. He sido incapaz de encontrarlo en ningún sitio, así que si alguien lo encuentra le agradeceré que me lo cuente. A lo que iba, yo oí hablar de un 26% para SS y un 20% de retención además del 5% que pagaría el empleado. Ah, y el IVA, que depende del tipo de servicio prestado.

Ahora, por favor, que alguien calcule cuánto hay que facturar en este país para poder comer y vivir decentemente, teniendo en cuenta que comprar comida en el súper es mucho más caro que en España; y que alguien me explique cómo puede alguien sobrevivir si, por lo que sea, no le pagan las facturas y aun así tiene que pagar por adelantado IVA, SS y retención, porque a mí no me salen las cuentas de ninguna de las maneras.

Desde aquí mi solidaridad y mis mejores deseos para todos los trabajadores portugueses, tanto los que están a recibos verdes como los que tienen la suerte de tener un contrato laboral, aunque les paguen una miseria.

divendres, de maig 09, 2008

perquè n'hi ha que encara estan pitjor...


Fa un parell d'anys, mentre anava per un carrer d'Avilés em vaig topar amb un cartell si fa no fa com aquest i no me'n podia avenir. Era una convocatòria per a la mateixa mani de cada any. Em semblava totalment increïble que a Astúries la seva llengua no es faci servir més que a casa. Encara m’ho sembla.

Em sembla mentida que es publiquin llibres i es subvencionin, quan la llengua és tractada com si només fos una curiositat autòctona, si arriba. Els al·lots poden anar a classe d’asturià, sempre i quan l’escola ho reclami i hi hagi prou alumnes que ho demanin. Això sí, ni somnien en la idea absurda de rebre les classes de ciències naturals o socials en asturià. Però encara n'hi ha més: la Universitat d’Oviedo forma professors de llengua asturiana, però no és una llicenciatura. Sembla que al Consell d’Universitats encara no li ha sortit d’on sigui que surten aquestes coses autoritzar aquesta llicenciatura.

Des d’aquí em vull solidaritzar amb tots els asturians que parlen aquesta curiositat autòctona perquè, per molt que ens queixem de la situació del català, encara n’hi ha que estan pitjor, molt pitjor.

Una curiositat: el mirandès, que de fet és asturià, sí que és llengua oficial a Portugal, als territoris on es parla.

Enllaços sobre aquest tema:
Academia de la Llingua Asturiana
Xunta pola Defensa de la Llingua Asturiana

dimarts, de maig 06, 2008

Mandala Award 2008


Després de experimentar en carn pròpia el que costa haver d’escollir una sèrie de blogs per passar el relleu d’un premi, he decidit crear-ne un altre. Ja sé que sembla contradictori, però no ho és. Els que rebin aquest premi no cal que el passin a ningú si no volen, i tampoc caldrà que ningú l’hagi rebut per passar-lo. De fet, tothom que entri en aquest blog podrà donar el premi al blog que vulgui.

Per atorgar el Premi Mandala 2008 només caldrà escriure un comentari en aquesta entrada i també en el blog que triï. Així jo sabré on va a parar el premi i de pas coneixeré un altre blog. En aquest comentari també s’han d’explicar els motius pels quals s’atorga el premi. Si la persona accepta el premi (per això basta que faci un apunt al seu blog explicant que la iniciativa surt d’aquí), el blog tindrà un lloc a la llista de blogs premiats que posaré al costat.

Aquest premi només es podrà donar en el decurs de 2008. L’any que ve ja faré un altre mandala.

...i un altre premi!


Avui na Luisa també m’ha fet un regal molt maco, en forma de premi d’amistat, i m’ha fet moltíssima il·lusió. I, també com sempre, se suposa que ara l’he de passar, aquesta vegada a 10 persones més.
I com que és un premi a l’amistat, vull donar el premi a gent que conec. Potser només hem coincidit deu minuts, o potser fa vint anys que ens coneixem. Potser fa molt de temps que no ens hem vist i ni tan sols saben que els llegeixo, o per ventura ara mateix estem parlant pel messenger. I els seus blogs són aquests:


Moments
(una abraçada, Joana)


Port 666
(gràcies per tot, Mercè)


La lectora corrent
(ja sé que no sols recollir premis,
però això és una meravellosa manera
de mostrar el teu blog als meus amics)


Bitassa a lloure
(aviat ens tornarem a veure)


Blog des del pirineu
(una abraçada, Olga)


Navegante sin titulín
(hem de fer un cafè plegats en tornar)


Ya lo hago yo
(sabes que te quiero mucho)


O cantinho da Sofia
(beijinhos, Sofia)


H2omem
(olá!)


Just things...
(beijinhos Snowshoee)

premi d'honor


Na Joana m’ha passat aquest premi. I, com sempre, m’ha fet molta il·lusió. I, també com sempre, se suposa que ara l’he de passar a 5 persones més, que tinguin blogs “especials”, amb els quals connecti.
M’he fixat amb la frase aquesta que hi ha a la imatge, això que diu de “Poetas del Corazón”. Crec que hi pot haver molta poesia amagada en qualsevol lloc, i que, potser, hi ha molta poesia en el fet de fer el que el cor ens demana, en arriscar-nos i tirar endavant projectes en els quals creiem. És per això que aquesta vegada donaré els premis a blogs que tenen això en comú: la feina per una idea, per una passió o pel senzill plaer de la descoberta. Sense por i sense embuts.
I els meus blogs escollits són:


El blog de Gabriel Bibiloni
(per la seva tasca, per la seva lucidesa,
i perquè llegint-lo m’enyor una mica menys)

El blog de Kroonos
(pel concepte, per la idea i perquè val la pena)

Diario de Mamaire y Ninioviento
(pel plaer de la descoberta)

Plagueta de Bord
(perquè “Acrollam” m’espera a Mallorca,
ma mare me’l va comprar per Sant Jordi,
i perquè, de vegades, la feina dels altres té el poder
d’emocionar-nos i ens commou, i aquest és el cas,
encara que ell no ho sàpiga)

Terapia de visualización no dirigida y vidas pasadas
(perquè és lluny, perquè creu en allò que fa,
i perquè m’encantaria que sortíssim de tapes o de copes)