dimecres, de juliol 09, 2008

sobre el "manifiesto" - gràcies, pare

Ja vaig dir fa uns dies que el manifiesto por la lengua común m’havia provocat una sensació d’incredulitat, i que algunes manifestacions de suport al seu contingut m’havien provocat tristesa, sobretot per l’odi que mostren molts dels que diuen recolzar-lo envers els individus bilingües. Em conhorta una mica trobar paraules plenes de sensatesa, en català i en castellà (i també en castellà), el mateix dia que he sabut que la Mesa del Turismo s’hi ha adherit i que he vist aquesta animalada que, si més no, fa riure una mica perquè, com diu algú que conec, si hi ha parlants de castellà incapaços d’entendre que “fruita” vol dir “fruta”, és que aquesta gent no hauria de poder sortir al carrer sense supervisió. O potser és que no ho vol entendre, i en aquest cas poca cosa s’hi pot fer.

Ja que hi sóc, vull donar les gràcies de tot cor als meus pares, per haver-me ensenyat a llegir i a escriure abans en la llengua de la nostra terra que en la suposada llengua comuna aquesta que vol defensar el tal “manifiesto”. Des del 66 fins el 71 pràcticament no vaig estar en contacte amb el castellà, fins al punt que vaig arribar a l’escola pensant que les macetas es deien cussiolos, i també recordo haver dit a una nina a la perruqueria que les olives tenien pinyolo, que allò de hueso era una bestiesa (pintaria l’anunci de “La Española” de la revista)... També m’han contat (això no ho recordo) que abans d’entrar a l’escola em van fer un test i li van comunicar al meu pare que jo era curteta. Mon pare, que era mestre d’escola i sabia perfectament el que tenia a casa, va demanar en quina llengua m’havien fet el test. Quan li van dir que en castellà, ell va contestar tan tranquil que jo no en sabia, que potser si em traduïen el test...

I em van escolaritzar en castellà. Com a tothom en els anys setanta. I vaig aprendre el castellà. I no vaig tenir cap problema per arribar a llegir correctament en castellà. De fet, la meva competència lingüística en castellà es igual de bona o millor que en català. Per tant, senyors defensors de la llengua comuna, si realment el que els té preocupats, com diuen, és que els alumnes escolaritzats en català no arribin a assolir una competència lingüística adequada en castellà, no passin pena. Jo vaig aprendre el català a casa i el castellà a escola. No tenia diaris ni televisió en català, ni veia cine en català, i aleshores hi havia molts pocs llibres infantils publicats en català. Vaig aprendre el que els meus pares i el meu entorn em van ensenyar. I ja jo veuen. Escric en català. I fins i tot em puc permetre el luxe de fer servir la ironia en els meus escrits.

No passin pena, senyors pares de família castellans, si els seus fills han de ser escolaritzats en català. Vostès poden fer amb els seus fills una feina tan bona com la que els meus pares van fer amb mi. Diré més: els seus fills tenen accés a molts diaris en castellà, a tots els llibres que vulguin, el 90% de l’oferta televisiva és en castellà. Per tant, la seva feina serà molt més senzilla que la dels meus pares fa gairebé quaranta anys. Estiguin tranquils. Jo, com molta gent de la meva generació, sóc la prova de que és possible educar un fill en la llengua de la família, preservant l’ús d’aquesta llengua, encara que la llengua de l’escola, i de tot un estat, sigui una altra. De debò, estiguin tranquils, que si el català va sobreviure al castellà no li passarà res.

I, mon pare, gràcies. De tot cor.

1 comentari:

joana ha dit...

contundent i emotiu:-)
Compartesc tot el que dius, incloses les gràcies als meus pares pel mateix motiu.