Des del blog de Joan Josep Isern arribo a un article de Joan Oliver al diari Avui. No cal fer clic més que a un dels dos enllaços, perquè Isern reprodueix íntegrament l’article d’Oliver.
A l’article en qüestió hi ha tota una sèrie de frases lapidàries que m’indignen, així, d’entrada.
Exemples:
La realitat és ben senzilla: els joves no aprenen anglès a l'escola perquè els professors no en saben prou. En el millor dels casos, els professors són gent del país que ha estudiat anglès, en el pitjor dels casos la ignorància dels professors és absoluta.
Aquí només cal dir que en el millor dels casos els professors han passat unes oposicions d’anglès i en el pitjor dels casos no, però han hagut d’acreditar coneixements d’anglès per poder dedicar-se a l’ensenyament de la llengua. Potser les coses han canviat molt en els 3 anys que fa que estic en excedència i ja no és així, però fins gener de 2005 les coses eren tal com jo dic.
La immensa majoria d'aquests joves que fan quart d'ESO i que ja fa vuit anys que estudien anglès no han vist mai a l'aula una persona que tingui l'anglès com a llengua materna. Demencial.
Aquí només cal dir que tenir una llengua materna no vol dir que el parlant en qüestió la parli correctament. Ja voldria jo conèixer el pare que volgués que els seus fills aprenguessin el castellà d’en Jesulín de Ubrique, per exemple. I evidentment, parlar una llengua tampoc vol dir conèixer-la com per a ensenyar-la.
Bona part dels professors que tenen l'anglès com a llengua materna i que treballen a acadèmies o fan classes particulars, estarien encantats de fer classes a l'escola pública o concertada.
Evidentment, encantadíssims. I qualsevol mestressa de casa estaria encantadissima de cuinar en un gran restaurant. Però no és cuinera. I ells, la gran majoria, no són professors ni llicenciats en res. Senzillament, són “nadius”. Potser són professors fantàstics i meravellosos, però legalment no poden fer de professors en l’ensenyament oficial, com Jesulín de Ubrique, que tampoc no podria ensenyar castellà en l’ensenyament oficial.
La reforma que necessita el nostre sistema educatiu per aconseguir que els joves aprenguin anglès és ben senzilla: contractar professors i ajudants que siguin angloparlants.
Ja ho fan. Entre 1993 i 2005 jo vaig tenir tota una sèrie d’ajudants de conversació nadius a les meves aules. Una hora setmanal amb cada grup. No bastava, evidentment, però es feia. I no n’hi ha prou amb contractar professors i ajudants angloparlants.
Els professors d’anglès sempre hem tingut molt clar que les coses haurien de ser molt diferents perquè els alumnes poguessin aprendre anglès. Es podrien contractar ajudants que parlessin només anglès, però també haurien de parlar castellà i/o català, això d’entrada. I només això ja redueix molt el mercat.
Si algú té la temptació de dir que no caldria que parlessin castellà o català, que s’ho pensi una mica. Si haguessin de fer de professors s’haurien de comunicar amb la resta del professorat i amb els pares dels alumnes, i haurien de fer tasques que exigirien que parlessin la llengua del país. A més, no hem d’oblidar que a partir d’una certa edat una llengua nova també s’aprèn a partir de la comparació amb la llegua o llengües que ja es coneixen. Per tant, seria molt oportú que l’encarregat d’ensenyar la llengua nova tingués coneixements suficients de la llengua dels seus alumnes com per ajudar a establir aquestes comparacions. Per exemple, pot ser molt aclaridor que algú et digui que, en la majoria dels casos (sempre hi ha excepcions), quan una paraula en català i una altra en anglès tenen la mateixa arrel llatina, si la paraula catalana s’escriu amb l·l, la paraula anglesa s’escriurà amb ll.
Si haguessin de fer d’ajudants, tant a l’aula com en patis o menjadors això potser no seria tan necessari, sempre que hi hagués algú altre que parlés la llengua de casa. Més que res, perquè en cas d’emergència (i als patis n’hi pot haver moltes) és absolutament necessari que la persona que se n’encarregui sigui capaç d’entendre exactament el que passa i de demanar ajuda si és necessari.
Potser a hores d’ara algú es demana què penso jo de la qüestió i què crec que es podria fer per obtenir millors resultats.
D’entrada, limitar els alumnes a un màxim de 10-12 per aula a les hores de llengua estrangera (i millor si només fossin 5 o 6, però hem de ser realistes). A més, s’hauria de fer un test de nivell a tothom i distribuir els alumnes en funció del que saben realment i no del que se suposa que han de saber en un curs determinat. I els alumnes s’haurien de poder canviar de grup, perquè sempre hi hauria alumnes que avançarien més aviat que els altres. Es tractaria de fer grups amb un mateix nivell de coneixements i amb un ritme d’aprenentatge similar. I no es començaria una nova lliçó fins que no s’hagués après l’anterior. És a dir, com si es tractés d’una escola d’idiomes.
He de dir que d’aquesta manera no quedaria garantit que tothom parlés l’anglès en acabar l’ESO. El que quedaria garantit seria que els alumnes que tinguessin més facilitat pels idiomes i que estudiessin més (d’això ningú no n’ha parlat de moment, però jo en vaig parlar en un altre post, i en un altre) poguessin avançar. Els que no donessin per més o no volguessin estudiar no parlarien anglès al final, evidentment, però al menys no posarien pals a les rodes dels altres.
A l’article en qüestió hi ha tota una sèrie de frases lapidàries que m’indignen, així, d’entrada.
Exemples:
La realitat és ben senzilla: els joves no aprenen anglès a l'escola perquè els professors no en saben prou. En el millor dels casos, els professors són gent del país que ha estudiat anglès, en el pitjor dels casos la ignorància dels professors és absoluta.
Aquí només cal dir que en el millor dels casos els professors han passat unes oposicions d’anglès i en el pitjor dels casos no, però han hagut d’acreditar coneixements d’anglès per poder dedicar-se a l’ensenyament de la llengua. Potser les coses han canviat molt en els 3 anys que fa que estic en excedència i ja no és així, però fins gener de 2005 les coses eren tal com jo dic.
La immensa majoria d'aquests joves que fan quart d'ESO i que ja fa vuit anys que estudien anglès no han vist mai a l'aula una persona que tingui l'anglès com a llengua materna. Demencial.
Aquí només cal dir que tenir una llengua materna no vol dir que el parlant en qüestió la parli correctament. Ja voldria jo conèixer el pare que volgués que els seus fills aprenguessin el castellà d’en Jesulín de Ubrique, per exemple. I evidentment, parlar una llengua tampoc vol dir conèixer-la com per a ensenyar-la.
Bona part dels professors que tenen l'anglès com a llengua materna i que treballen a acadèmies o fan classes particulars, estarien encantats de fer classes a l'escola pública o concertada.
Evidentment, encantadíssims. I qualsevol mestressa de casa estaria encantadissima de cuinar en un gran restaurant. Però no és cuinera. I ells, la gran majoria, no són professors ni llicenciats en res. Senzillament, són “nadius”. Potser són professors fantàstics i meravellosos, però legalment no poden fer de professors en l’ensenyament oficial, com Jesulín de Ubrique, que tampoc no podria ensenyar castellà en l’ensenyament oficial.
La reforma que necessita el nostre sistema educatiu per aconseguir que els joves aprenguin anglès és ben senzilla: contractar professors i ajudants que siguin angloparlants.
Ja ho fan. Entre 1993 i 2005 jo vaig tenir tota una sèrie d’ajudants de conversació nadius a les meves aules. Una hora setmanal amb cada grup. No bastava, evidentment, però es feia. I no n’hi ha prou amb contractar professors i ajudants angloparlants.
Els professors d’anglès sempre hem tingut molt clar que les coses haurien de ser molt diferents perquè els alumnes poguessin aprendre anglès. Es podrien contractar ajudants que parlessin només anglès, però també haurien de parlar castellà i/o català, això d’entrada. I només això ja redueix molt el mercat.
Si algú té la temptació de dir que no caldria que parlessin castellà o català, que s’ho pensi una mica. Si haguessin de fer de professors s’haurien de comunicar amb la resta del professorat i amb els pares dels alumnes, i haurien de fer tasques que exigirien que parlessin la llengua del país. A més, no hem d’oblidar que a partir d’una certa edat una llengua nova també s’aprèn a partir de la comparació amb la llegua o llengües que ja es coneixen. Per tant, seria molt oportú que l’encarregat d’ensenyar la llengua nova tingués coneixements suficients de la llengua dels seus alumnes com per ajudar a establir aquestes comparacions. Per exemple, pot ser molt aclaridor que algú et digui que, en la majoria dels casos (sempre hi ha excepcions), quan una paraula en català i una altra en anglès tenen la mateixa arrel llatina, si la paraula catalana s’escriu amb l·l, la paraula anglesa s’escriurà amb ll.
Si haguessin de fer d’ajudants, tant a l’aula com en patis o menjadors això potser no seria tan necessari, sempre que hi hagués algú altre que parlés la llengua de casa. Més que res, perquè en cas d’emergència (i als patis n’hi pot haver moltes) és absolutament necessari que la persona que se n’encarregui sigui capaç d’entendre exactament el que passa i de demanar ajuda si és necessari.
Potser a hores d’ara algú es demana què penso jo de la qüestió i què crec que es podria fer per obtenir millors resultats.
D’entrada, limitar els alumnes a un màxim de 10-12 per aula a les hores de llengua estrangera (i millor si només fossin 5 o 6, però hem de ser realistes). A més, s’hauria de fer un test de nivell a tothom i distribuir els alumnes en funció del que saben realment i no del que se suposa que han de saber en un curs determinat. I els alumnes s’haurien de poder canviar de grup, perquè sempre hi hauria alumnes que avançarien més aviat que els altres. Es tractaria de fer grups amb un mateix nivell de coneixements i amb un ritme d’aprenentatge similar. I no es començaria una nova lliçó fins que no s’hagués après l’anterior. És a dir, com si es tractés d’una escola d’idiomes.
He de dir que d’aquesta manera no quedaria garantit que tothom parlés l’anglès en acabar l’ESO. El que quedaria garantit seria que els alumnes que tinguessin més facilitat pels idiomes i que estudiessin més (d’això ningú no n’ha parlat de moment, però jo en vaig parlar en un altre post, i en un altre) poguessin avançar. Els que no donessin per més o no volguessin estudiar no parlarien anglès al final, evidentment, però al menys no posarien pals a les rodes dels altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada