dimecres, d’abril 28, 2010

hauria d'estar empegueïda...

Idò sí. Ara, remenant pel Facebook, m'he adonat que fa més de nou mesos que no escric res en aquest blog, per això dic que hauria d'estar empegueïda. I a més, supòs que ara em toca fer un d'aquells resums, de pinzellada grossa, que faig de tant en tant, concretament quan m'adono que han passat mesos sense haver dit res.

I això que quan vaig començar a fer feina, i em vaig comprar el netbook, i vaig veure que a la sala de profes hi havia wi-fi vaig pensar que així podria escriure al blog en hores buides. Però no, entre que hi ha molta feina, que a l'insti on faig feina fan uns horaris meravellosos, amb molt poques hores buides, i que la resta del temps sempre tenc mil coses a fer, no he escrit res.

Vist a hores d'ara, supòs que vaig quedar una mica saturada de vida virtual intensa quan va passar tot allò de la Tânia. Va coincidir amb un moment una mica difícil per mor de la crisi, que em va fer prendre la decisió de tornar a la feina. Entre el post de la seva mort i el post en el que explicava que havia tornat a la feina només n'hi ha un on explicava el rumor de la vinguda de Leonard Cohen a Palma. Idò això, que no escrivia perquè tenia altres maldecaps.

Després va venir l'estiu, i la calor em tenia tan aixafada que no tenia esma per fer res, i ficar-me a l'habitació de l'ordinador, la més calenta de la casa, no em feia gens de il·lusió; després de l'estiu vaig haver de tornar a la feina, al mateix institut de l'any passat; a l'octubre vam haver de sacrificar la gossa... un disgust mai vist, ja us ho podeu imaginar! El cas és que entre una cosa i l'altra no he passat pel blog, com a molt deia alguna coseta, poca, pel Facebook.

I avui tampoc escriuré el resum d'aquests nou mesos. Diguem que no em convé molt estar davant l'ordinador, perquè el diumenge a la nit sem van despertar les cervicals i ahir la meva metgessa va veure la inflamació tan brutal que em volia fer la baixa. Jo m'hi vaig negar (el final de curs s'acosta i si no puc anar a treballar després la feina s'acumularà i hauré d'anar a les totes, i passo), i aleshores em va posar una injecció de cortisona i em va enviar cap a casa passant abans per la farmàcia per comprar el còctel meravellós de tota la vida: antiinflamatoris, calmants, dos relaxants musculars diferents i un protector gàstric. I ara començ a estar una mica bé, menys marejada, menys lenta i amb menys mal. Però no vull forçar la màquina, que ja està prou atrotinada i per això seré bona nina i me n'aniré a la meva butaca.

I aviat, tan aviat com pugui, escriuré el resum d'aquests nou mesos en un parell (mallorquí, aviso) de posts. ;)