Ahir horabaixa vaig anar a comprar a un supermercat gran, d’aquells que té una filera de tendes a l’altre costat de les caixes. Quan vaig arribar encara no eren les sis, això vol dir que molta gent encara no havia sortit de treballar, o que encara no havia tingut temps d’arribar a comprar. Quan entrava al súper vaig veure que al passadís, just davant l’entrada, hi havia com una mena de contenidor de reixes, com una gàbia sense sostre, perquè la gent hi posés els seus donatius per a una associació que acull animals abandonats. Normalment demanen menjar, arena pels gats, productes de neteja, draps... qualsevol cosa que es pugui fer servir en un lloc on hi ha molts animals, en definitiva. Sempre que els veig compro alguna cosa per donar, cosa absolutament normal si es té en compte que els tres bitxos que tenim a casa són del carrer i que n’hem acollit alguns de manera temporal fins que hem trobat una casa per ells, i que ja fa anys que a casa hi ha sempre menjar per donar als animals que passen gana pel carrer. A Eivissa, abans de trobar el ca, quan compartia casa amb n’Albert, ja compràvem menjar de gat per alimentar els gats que vivien pel barri. A Son Caliu també solia donar menjar a dos gats que hi havia pels voltants. I aquí també tenim el costum de donar menjar a gats i gossos del carrer. Bé, la cosa és que he fet la compra com sempre i que hi he afegit un parell de sacs de menjar per animals. Avui ha tocat menjar de gos, un sac per cadells i un altre per gossos adults. De fet, si la gent d’aquesta associació sempre tingués la gàbia posada, sempre compraria alguna cosa per posar-hi.
Quan vaig acabar de fer la compra vaig tornar cap a l’entrada per deixar els sacs de pinso. I no veia la gàbia aquella de cap manera, només veia gent, una gentada. Al final vaig veure que era gent que feia cua i que la cua donava la volta a la gàbia. M’hi vaig acostar i vaig haver de suar perquè em deixessin un foradet per on ficar els sacs a la gàbia. Semblava que aquella gent no es volgués separar ni dues passes de qui tenia al davant, no fos cas que algú aprofités... Gairebé em vaig emprenyar. Quan, finalment, vaig aconseguir deixar els sacs i ja me’n tornava cap a la sortida vaig mirar on era que feia cua, aquella gent. Era una papereria/quiosc/administració de loteries. Quan el meu estimat va tornar a casa li vaig demanar si hi havia algun premi gros, i m’ha dit que sí. Li vaig explicar el que m’havia passat i el que havia pensat en aquell moment: que em sembla més productiu gastar els diners en un sac de pinso per animals que tirar-los en una loteria. Ell em va dir que moltes caritats es financen amb les loteries, però... no és això. És una opció personal. M’estim més gastar 5 euros en menjar pels gossos abandonats, o en una ONG, que 3 en una loteria. Per ventura és que sóc poc jugadora, o per ventura és que quan vaig estudiar probabilitats em va quedar clar que les loteries són una gran manera de tirar els diners. Però, deixant això de banda, possiblement el que més em va sobtar ahir va ser l’actitud de la gent que feia cua, sense voler deixar-se prendre ni vint centímetres d’espai i sabent que s’estarien allà una bona estona, sense fer res més. Les poques vegades que he comprat loteria, o que he fet una primitiva o uns euromilions, ha estat perquè ja hi era. Crec que mai sortiria de casa per fer anar a segellar la butlleta abans d’una hora determinada, ni tampoc em passaria més de mitja hora fent cua per fer-ho. Suposo que a hores d’ara ningú no es sorprendrà si dic que les poques vegades que he jugat tampoc me n’he recordat de mirar si havia tret res...
Quan vaig acabar de fer la compra vaig tornar cap a l’entrada per deixar els sacs de pinso. I no veia la gàbia aquella de cap manera, només veia gent, una gentada. Al final vaig veure que era gent que feia cua i que la cua donava la volta a la gàbia. M’hi vaig acostar i vaig haver de suar perquè em deixessin un foradet per on ficar els sacs a la gàbia. Semblava que aquella gent no es volgués separar ni dues passes de qui tenia al davant, no fos cas que algú aprofités... Gairebé em vaig emprenyar. Quan, finalment, vaig aconseguir deixar els sacs i ja me’n tornava cap a la sortida vaig mirar on era que feia cua, aquella gent. Era una papereria/quiosc/administració de loteries. Quan el meu estimat va tornar a casa li vaig demanar si hi havia algun premi gros, i m’ha dit que sí. Li vaig explicar el que m’havia passat i el que havia pensat en aquell moment: que em sembla més productiu gastar els diners en un sac de pinso per animals que tirar-los en una loteria. Ell em va dir que moltes caritats es financen amb les loteries, però... no és això. És una opció personal. M’estim més gastar 5 euros en menjar pels gossos abandonats, o en una ONG, que 3 en una loteria. Per ventura és que sóc poc jugadora, o per ventura és que quan vaig estudiar probabilitats em va quedar clar que les loteries són una gran manera de tirar els diners. Però, deixant això de banda, possiblement el que més em va sobtar ahir va ser l’actitud de la gent que feia cua, sense voler deixar-se prendre ni vint centímetres d’espai i sabent que s’estarien allà una bona estona, sense fer res més. Les poques vegades que he comprat loteria, o que he fet una primitiva o uns euromilions, ha estat perquè ja hi era. Crec que mai sortiria de casa per fer anar a segellar la butlleta abans d’una hora determinada, ni tampoc em passaria més de mitja hora fent cua per fer-ho. Suposo que a hores d’ara ningú no es sorprendrà si dic que les poques vegades que he jugat tampoc me n’he recordat de mirar si havia tret res...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada