gairebé 35 anys...

He llegit aquesta notícia i d’una banda m’han vingut ganes d’escoltar la veu clara de Víctor Jara, i d’una altra banda no m’ha quedat més remei que fer comptes: han passat 34 anys i vuit mesos des del seu assassinat. Sembla una mica tard per acabar la investigació, però encara seria pitjor que ni l’haguessin començada.

coses que no quadren

Ahir vaig llegir a La Vanguardia una notícia en la qual explicaven que una senyora de Ciudad Real havia estat expulsada d’una confraria perquè és lesbiana. I la senyora demana que no la discriminin més. I a mi no em quadren aquestes coses.

Per molt que la senyora hagi estat educada en la religió catòlica si quan es fa gran descobreix que la seva forma de vida no encaixa amb els preceptes d’aquesta religió només hi ha dues opcions vàlides. O s’estreny el que calgui, es sacrifica i compleix amb aquests preceptes, o engega la religió catòlica allà on no hi plou. Mai no he pogut entendre aquesta gent que vol quedar-s’hi i seguir vivint la seva vida, que resulta que no s’avé amb el que diu l’església.

Fa molts anys que vaig anar a Anglaterra de monitora i em va tocar estar amb una senyora gran (aleshores jo tenia vint-i-cinc anys i la senyora devia haver passat els cinquanta, per tant, era gran) que em va contar que ella havia estat catòlica, però que el seu marit la va deixar per una altra dona i es van divorciar. I com que l’església catòlica no vol divorciats, ella es va canviar de religió i va passar a ser membre de l’església d’Anglaterra. Em va semblar absolutament coherent. De fet el que no entenc són totes aquestes parelles en les que un dels dos (o tots dos) és divorciat, que si es casen ho fan pel civil, però quan tenen fills els bategen i després els fan anar a una escola de frares o monges i els diumenges van a missa. Em superen, de debò.

Jo vaig ser educada en la religió catòlica, com molta gent d’aquí i d’aleshores. I quan em vaig fer gran i vaig descobrir que la vida que jo volia portar no s’avenia amb els principis de l’església, vaig passar del tema sense cap mena de problema. És ben clar que si jo penso que I quan va arribar l’hora de casar-me ni per un moment se’m va acudir la idea absurda de fer-ho en una església. No hauria tingut cap sentit.

Aquesta senyora de la notícia sabia perfectament que ella viu “en pecat” segons l’església. Per tant... o refà la seva vida d’acord amb aquestes normes, o es busca una altra religió compatible amb la seva forma de vida, o es queda sense. El que no em sembla normal és que vulgui canviar-la, ni que denunciï una suposada discriminació. I és que l’església pot tenir les normes que vulgui. Nosaltres som adults i tenim coneixement, i podem decidir si volem ser-ne membres i ajustar-nos a les normes o si ens volem quedar fora del club privat. Però el que no podem fer és voler canviar les normes de tots els clubs que no ens admetin ni denunciar-los per discriminació.

agressió a una professora

Llegeixo aquesta notícia al web de l'Expresso i veig el vídeo que hi ha penjat a YouTube.

Em demano si potser no ha arribat l'hora de deixar clars quins són els límits. Que alumnes, pares i professors sàpiguen quines coses es poden fer a l’escola i quines no, i quines són les conseqüències quan algú no compleix les normes. I no parlo només de Portugal. Sembla que aquesta mena de coses és generalitzada. I si, com sembla, els alumnes no reconeixen l’autoritat dels professors, ni tampoc ho fan els pares, potser s’haurien d’escriure unes normes senzilles i bones d’entendre, que permetessin la convivència a l’escola, sense que s’hagués d’arribar a l’agressió en cap moment. O per ventura no s’ha de fer res de tot això. Per ventura el que han de fer els professors és, senzillament, protegir la seva integritat física per damunt de tot. I si per això s’ha de deixar que els alumnes parlin pel mòbil a classe... doncs que ho facin!

Sincerament, quan veig coses com aquesta em sento una mica perduda, sense saber què hauria fet jo en aquesta situació. Si algú sap com resoldria una situació semblant, que ho digui, per favor.

notes breus en tornar de viatge

La setmana passada vam ser a Mallorca. I, com sempre, hem anat de bòlit, hem fet moltes coses i hem vist molta gent, però han quedat coses per fer i gent per veure. Sembla que mai no tinguem prou temps quan hi anem. I com sempre, han passat coses mentre érem a Mallorca.

La plaça del diamant
Vaig fer coincidir el viatge amb la representació de “La Plaça del Diamant” al Teatre Principal. I vaig enviar ma mare a comprar les entrades el primer dia que es van posar a la venda. No me’n penedeixo. Va ser una experiència meravellosa, la millor de tot el viatge. Això sí, m’he quedat amb les ganes de veure l’escenografia original.

Quan el coneixement de baix fa perdre el de dalt...
Hi havia un bon rebombori per Mallorca, perquè un regidor del PP de la legislatura anterior s’ho havia passat molt i molt bé a un local de Palma que es dedicava a la prostitució gai, però pagant amb la Visa del consistori. Això és, evidentment, l’única cosa que se li pot retreure, que s’hagi pagat la diversió amb diners públics.
Personalment, em sembla genial que cadascú faci la vida sexual que li sembli millor, però no deixa de ser trist que acabin enganxant d’aquesta manera la gent que, precisament, ven la imatge de persona molt religiosa. Crec que seria molt millor que les perversions fossin públiques que privades. Això potser no es massa popular, ni guanya gaire vots, però dóna la llibertat de poder viure tranquil·lament, oberta, sense haver-se d’amagar de res. I fins i tot pot passar que es trobi una parella que comparteixi les pròpies perversions.
Parlant de parella... em sap greu per la dona i els cinc fills els quals, suposo, deuen haver estats els darrers a saber-ho. Espero que els nens no estiguin en edat cruel, perquè no voldria ser a la seva pell a l’hora d’anar a escola i aguantar els comentaris dels companys.
I això sí, el que sigui que li passi, s’ho mereix. Però per cap de fava. S’ha de ser molt curt d’enteniment per fer aquestes coses pensant que no es sabrà. I més encara a Mallorca, on fins i tot s’arriba a saber el que mai no s’ha fet. Sembla mentida que ningú expliqui aquestes coses als polítics quan accedeixen a un càrrec públic.

I ara, la notícia

Tornarem a Mallorca!

Encara no hi ha data, encara estem en fase d’organitzar-ho tot, però la idea és tornar, i tenir el campament base a Mallorca enlloc de a Portugal. Ja us tindré informats.

simpáticos, los de IU

Leo esta noticia en El Mundo y no puedo menos que sonreír.

:)

Para una vez que una noticia me hace sonreír...

avui fa trenta-quatre anys

Un bocí de la banda sonora de Salvador, un rèquiem amb melodia de fons, una melodia que tots coneixem bé: I si canto trist, de Lluís Llach.

I SI CANTO TRIST

Jo no estimo la por, ni la vull per a demà,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;
que m'agrada els somrís
d'un infant vora el mar
i els seus ulls com un ram d'il·lusions esclatant.

I si canto trist
és perquè no puc
esborrar la por
dels meus pobres ulls.

Jo no estimo la mort ni el seu pas tan glaçat,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;
que m'agrada el batec
d'aquell cor que, lluitant,
dóna vida a la mort a què l'han condemnat.

I si canto trist
és perquè no puc
oblidar la mort
d'ignorats companys.

Jo no estimo el meu cant, perquè sé que han callat
tantes boques, tants clams, dient la veritat;
que jo m'estimo el cant de la gent del carrer
amb la força dels mots arrelats en la raó.

I si canto trist
és per recordar
que no és així
des de fa tants anys.

I ara, la cançó:

I el meu comentari? Una llàstima que Salvador no visqués vuit setmanes mes. Potser hauria mort amb una mica d’esperança en el futur.

qüestió de prioritats

Ahir horabaixa vaig anar a comprar a un supermercat gran, d’aquells que té una filera de tendes a l’altre costat de les caixes. Quan vaig arribar encara no eren les sis, això vol dir que molta gent encara no havia sortit de treballar, o que encara no havia tingut temps d’arribar a comprar. Quan entrava al súper vaig veure que al passadís, just davant l’entrada, hi havia com una mena de contenidor de reixes, com una gàbia sense sostre, perquè la gent hi posés els seus donatius per a una associació que acull animals abandonats. Normalment demanen menjar, arena pels gats, productes de neteja, draps... qualsevol cosa que es pugui fer servir en un lloc on hi ha molts animals, en definitiva. Sempre que els veig compro alguna cosa per donar, cosa absolutament normal si es té en compte que els tres bitxos que tenim a casa són del carrer i que n’hem acollit alguns de manera temporal fins que hem trobat una casa per ells, i que ja fa anys que a casa hi ha sempre menjar per donar als animals que passen gana pel carrer. A Eivissa, abans de trobar el ca, quan compartia casa amb n’Albert, ja compràvem menjar de gat per alimentar els gats que vivien pel barri. A Son Caliu també solia donar menjar a dos gats que hi havia pels voltants. I aquí també tenim el costum de donar menjar a gats i gossos del carrer. Bé, la cosa és que he fet la compra com sempre i que hi he afegit un parell de sacs de menjar per animals. Avui ha tocat menjar de gos, un sac per cadells i un altre per gossos adults. De fet, si la gent d’aquesta associació sempre tingués la gàbia posada, sempre compraria alguna cosa per posar-hi.

Quan vaig acabar de fer la compra vaig tornar cap a l’entrada per deixar els sacs de pinso. I no veia la gàbia aquella de cap manera, només veia gent, una gentada. Al final vaig veure que era gent que feia cua i que la cua donava la volta a la gàbia. M’hi vaig acostar i vaig haver de suar perquè em deixessin un foradet per on ficar els sacs a la gàbia. Semblava que aquella gent no es volgués separar ni dues passes de qui tenia al davant, no fos cas que algú aprofités... Gairebé em vaig emprenyar. Quan, finalment, vaig aconseguir deixar els sacs i ja me’n tornava cap a la sortida vaig mirar on era que feia cua, aquella gent. Era una papereria/quiosc/administració de loteries. Quan el meu estimat va tornar a casa li vaig demanar si hi havia algun premi gros, i m’ha dit que sí. Li vaig explicar el que m’havia passat i el que havia pensat en aquell moment: que em sembla més productiu gastar els diners en un sac de pinso per animals que tirar-los en una loteria. Ell em va dir que moltes caritats es financen amb les loteries, però... no és això. És una opció personal. M’estim més gastar 5 euros en menjar pels gossos abandonats, o en una ONG, que 3 en una loteria. Per ventura és que sóc poc jugadora, o per ventura és que quan vaig estudiar probabilitats em va quedar clar que les loteries són una gran manera de tirar els diners. Però, deixant això de banda, possiblement el que més em va sobtar ahir va ser l’actitud de la gent que feia cua, sense voler deixar-se prendre ni vint centímetres d’espai i sabent que s’estarien allà una bona estona, sense fer res més. Les poques vegades que he comprat loteria, o que he fet una primitiva o uns euromilions, ha estat perquè ja hi era. Crec que mai sortiria de casa per fer anar a segellar la butlleta abans d’una hora determinada, ni tampoc em passaria més de mitja hora fent cua per fer-ho. Suposo que a hores d’ara ningú no es sorprendrà si dic que les poques vegades que he jugat tampoc me n’he recordat de mirar si havia tret res...

¿ya no fumamos? ¡pues ahora toca no comer!

Paseando por la red tropiezo con lo que, probablemente, sea la noticia más absurda de los últimos tiempos. Resumiendo: el estado de Mississippi está pensando en hacer una ley que prohíba a los restaurantes servir comida a los clientes obesos. Ole sus santos cojones. Además, si los restaurantes se empeñan en incumplir la ley, pueden quitarles el permiso. Y claro, tendrán unas directrices para poder determinar si un cliente entra en la categoría de obeso o no. Ya me imagino a los clientes pasando por la prueba de la cinta métrica y la prueba de la báscula antes de entrar en el comedor, como las maletas cuando vas a facturar el equipaje, solo que en el caso de las maletas se suma el peso de todas ellas y se divide entre el número de pasajeros...

Lo peor no es que a algún iluminado se le haya ocurrido esa ley ridícula. Lo peor es que, si efectivamente dos tercios de la población del estado de Mississippi tienen sobrepeso o son obesos y, por lo tanto, existe una preocupación por el estado de salud de la población, seguramente la solución no sea prohibir a los restaurantes que les sirvan comida, entre otras cosas porque la comida NO es mala. A este paso igual lo siguiente será que los obesos no puedan ir a comprar comida al supermercado. Me estoy imaginando al tercio delgado de la población llevando comida a los dos tercios obesos como si de contrabando se tratara. Como en tiempos de la ley seca. La verdad es que si uno deja correr la imaginación el tema da para mucho...

Pero a lo que iba. Si hay preocupación por el estado de salud de los ciudadanos, lo lógico sería pensar en otro tipo de soluciones, como programas para que la gente aprendiera hábitos de alimentación más saludables, por ejemplo. O incluso poner a disposición del público unos bonitos programas de adelgazamiento, con endocrinos, nutricionistas, y demás profesionales cualificados. Ah, es que eso debe ser caro, claro, y allá no hay acceso a un sistema adecuado de salud pública. Vaya. :(

Y me pregunto yo: ¿es que en el estado de Mississippi no tienen nada mejor en lo que entretenerse? ¿No hay otras cosas más urgentes o preocupantes que merezcan una leyecita de esas? ¿No hay delincuencia, gente sin hogar, drogas, abusos a menores, violencia doméstica, gente que conduce borracha hasta las cejas, analfabetismo, fracaso escolar ni animales sin hogar? ¿En serio que no hay nada que preocupe más al estado que los chuletones (o la ensalada, que nunca se sabe lo que uno puede pedir...) que la gente entrada en carnes pueda meterse entre pecho y espalda en un restaurante? Y otra cosa: ¿Se han dado cuenta de que esa ley dejará a los restaurantes sin dos tercios de sus posibles clientes? Los restauradores deben estar que trinan, y con razón.