+´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´ç
´ñññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññpppp``¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡’¡¡’
-----------------------ñ-ññ-............................................................-,.-l..lñ.-ñ´ñpñ´llllllllolklkllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllñlllllllllllllmmmmmmmmmmmm,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,.-,.-mjmnnmkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkoioiopìuuui89i0’999999999999999
tgfreftgredfrtgyhujiklopñ´`rftgyhujikplñç+´
fdvgbhnjmkl,jkjkmklñ´ç
gyhujikplñ+´ç
qawsedrftghujolpñqwsedrfty qwerty9ozxcvbnml.ñ-szdxcfgvbhnjkml.-´ñÇ bnm,…
Çç
Ç
Ç
Ç
`polkm ijkn Ç
Showing posts with label personal. Show all posts
Showing posts with label personal. Show all posts
Tuesday, July 15, 2008
neteja de teclat
Wednesday, July 09, 2008
sobre el "manifiesto" - gràcies, pare
Ja vaig dir fa uns dies que el manifiesto por la lengua común m’havia provocat una sensació d’incredulitat, i que algunes manifestacions de suport al seu contingut m’havien provocat tristesa, sobretot per l’odi que mostren molts dels que diuen recolzar-lo envers els individus bilingües. Em conhorta una mica trobar paraules plenes de sensatesa, en català i en castellà (i també en castellà), el mateix dia que he sabut que la Mesa del Turismo s’hi ha adherit i que he vist aquesta animalada que, si més no, fa riure una mica perquè, com diu algú que conec, si hi ha parlants de castellà incapaços d’entendre que “fruita” vol dir “fruta”, és que aquesta gent no hauria de poder sortir al carrer sense supervisió. O potser és que no ho vol entendre, i en aquest cas poca cosa s’hi pot fer.
Ja que hi sóc, vull donar les gràcies de tot cor als meus pares, per haver-me ensenyat a llegir i a escriure abans en la llengua de la nostra terra que en la suposada llengua comuna aquesta que vol defensar el tal “manifiesto”. Des del 66 fins el 71 pràcticament no vaig estar en contacte amb el castellà, fins al punt que vaig arribar a l’escola pensant que les macetas es deien cussiolos, i també recordo haver dit a una nina a la perruqueria que les olives tenien pinyolo, que allò de hueso era una bestiesa (pintaria l’anunci de “La Española” de la revista)... També m’han contat (això no ho recordo) que abans d’entrar a l’escola em van fer un test i li van comunicar al meu pare que jo era curteta. Mon pare, que era mestre d’escola i sabia perfectament el que tenia a casa, va demanar en quina llengua m’havien fet el test. Quan li van dir que en castellà, ell va contestar tan tranquil que jo no en sabia, que potser si em traduïen el test...
I em van escolaritzar en castellà. Com a tothom en els anys setanta. I vaig aprendre el castellà. I no vaig tenir cap problema per arribar a llegir correctament en castellà. De fet, la meva competència lingüística en castellà es igual de bona o millor que en català. Per tant, senyors defensors de la llengua comuna, si realment el que els té preocupats, com diuen, és que els alumnes escolaritzats en català no arribin a assolir una competència lingüística adequada en castellà, no passin pena. Jo vaig aprendre el català a casa i el castellà a escola. No tenia diaris ni televisió en català, ni veia cine en català, i aleshores hi havia molts pocs llibres infantils publicats en català. Vaig aprendre el que els meus pares i el meu entorn em van ensenyar. I ja jo veuen. Escric en català. I fins i tot em puc permetre el luxe de fer servir la ironia en els meus escrits.
No passin pena, senyors pares de família castellans, si els seus fills han de ser escolaritzats en català. Vostès poden fer amb els seus fills una feina tan bona com la que els meus pares van fer amb mi. Diré més: els seus fills tenen accés a molts diaris en castellà, a tots els llibres que vulguin, el 90% de l’oferta televisiva és en castellà. Per tant, la seva feina serà molt més senzilla que la dels meus pares fa gairebé quaranta anys. Estiguin tranquils. Jo, com molta gent de la meva generació, sóc la prova de que és possible educar un fill en la llengua de la família, preservant l’ús d’aquesta llengua, encara que la llengua de l’escola, i de tot un estat, sigui una altra. De debò, estiguin tranquils, que si el català va sobreviure al castellà no li passarà res.
Ja que hi sóc, vull donar les gràcies de tot cor als meus pares, per haver-me ensenyat a llegir i a escriure abans en la llengua de la nostra terra que en la suposada llengua comuna aquesta que vol defensar el tal “manifiesto”. Des del 66 fins el 71 pràcticament no vaig estar en contacte amb el castellà, fins al punt que vaig arribar a l’escola pensant que les macetas es deien cussiolos, i també recordo haver dit a una nina a la perruqueria que les olives tenien pinyolo, que allò de hueso era una bestiesa (pintaria l’anunci de “La Española” de la revista)... També m’han contat (això no ho recordo) que abans d’entrar a l’escola em van fer un test i li van comunicar al meu pare que jo era curteta. Mon pare, que era mestre d’escola i sabia perfectament el que tenia a casa, va demanar en quina llengua m’havien fet el test. Quan li van dir que en castellà, ell va contestar tan tranquil que jo no en sabia, que potser si em traduïen el test...
I em van escolaritzar en castellà. Com a tothom en els anys setanta. I vaig aprendre el castellà. I no vaig tenir cap problema per arribar a llegir correctament en castellà. De fet, la meva competència lingüística en castellà es igual de bona o millor que en català. Per tant, senyors defensors de la llengua comuna, si realment el que els té preocupats, com diuen, és que els alumnes escolaritzats en català no arribin a assolir una competència lingüística adequada en castellà, no passin pena. Jo vaig aprendre el català a casa i el castellà a escola. No tenia diaris ni televisió en català, ni veia cine en català, i aleshores hi havia molts pocs llibres infantils publicats en català. Vaig aprendre el que els meus pares i el meu entorn em van ensenyar. I ja jo veuen. Escric en català. I fins i tot em puc permetre el luxe de fer servir la ironia en els meus escrits.
No passin pena, senyors pares de família castellans, si els seus fills han de ser escolaritzats en català. Vostès poden fer amb els seus fills una feina tan bona com la que els meus pares van fer amb mi. Diré més: els seus fills tenen accés a molts diaris en castellà, a tots els llibres que vulguin, el 90% de l’oferta televisiva és en castellà. Per tant, la seva feina serà molt més senzilla que la dels meus pares fa gairebé quaranta anys. Estiguin tranquils. Jo, com molta gent de la meva generació, sóc la prova de que és possible educar un fill en la llengua de la família, preservant l’ús d’aquesta llengua, encara que la llengua de l’escola, i de tot un estat, sigui una altra. De debò, estiguin tranquils, que si el català va sobreviure al castellà no li passarà res.
I, mon pare, gràcies. De tot cor.
Wednesday, July 02, 2008
el que m'espera...
Una petita mostra del que espero que veuré i viuré el dia 19 a Lisboa. Això va ser diumenge passat a Glastonbury. Es una gravació d’un fan perquè la BBC no va poder gravar el concert (bé, no sé si va poder o no, el que és segur és que no el va retransmetre). Si en voleu veure més, només cal fer una cerca a youtube amb les paraules “leonard cohen glastonbury 2008”. I si podeu pegar un bot a Lisboa dia 19, animeu-vos, que encara hi ha entrades i només valen 35€. El vell canadenc s’ho mereix, no em digueu que no.
Monday, June 30, 2008
després de tres setmanes...
Com passa el temps! D’ençà que hem tornat no he trobat el moment de dir res per aquí. I no per falta de coses a dir, sinó més aviat per un excés de coses a fer. Fa una estona, he vist al blog d’un amic el meu darrer post, de fa tres setmanes i gairebé no em creia que hagués passat tant de temps, però es veu que sí. Els viatges m’atabalen molt. Em costa tornar a la rutina i prendre el fil.
Hem estat a Mallorca. Hi vam anar en cotxe perquè ma mare havia tingut un accident i el seu cotxe encara no estava arreglat. Va ser una pallissa, però m’ho vaig passar bé. M’agrada conduir. Vam partir dia 7, vam fer nit a Alcalà de Henares (un amic nostre fa feina a un hotel d’allà i vam aprofitar per veure’l, sopar i fer una xerrada) i l’endemà vam arribar fins València per agafar el vaixell. I dia 9 a les 6 del matí ja érem a Palma.
A Mallorca, tot com sempre: moltes feines i poc temps per fer-les. Vam veure molta gent i vam fer moltes coses, però van quedar amics sense veure i coses sense fer. I vaig passar calor, com sempre que vaig a Mallorca i no és hivern de ple. El cos s’acostuma aviat a les temperatures suaus. Crec que tots dos necessitàvem el viatge. A mi em feia falta sortir i veure gent. I en Jorge necessitava desconnectar una mica. Potser els moments més agradables són els més inesperats, com el dinar al Portitxol (gràcies Tino, per la companyia i pel suggeriment) i el sopar improvisat a ca na Toñi després d’un dinar de pa amb oli a un bar de Binissalem, de moltes copes de vi i d’herbes mesclades i d’un joc de bitlles amb la Wii (la meva primera vegada, amb les bitlles i amb la Wii). Ah, i vaig rebre el meu llibre, que ara ja es pot trobar a les llibreries Dual i La Llave.
I vam tornar, una mica sense tenir-ho massa clar, per allò de la vaga de transports, i també vam fer nit a Alcalà. I l’endemà vam fer la resta del camí. Crec que som animals de costums, tant com els cans i el moix. A la tornada el primer dia vam dinar al mateix restaurant a la A3 on havíem dinat quan vam venir pel gener de 2005. I l’endemà vam dinar al mateix restaurant on havíem dinat l’altra vegada, a l’A52, passat Puebla de Sanabria però abans d’entrar a Ourense, després del primer túnel. S’hi menja de conya, per això ho dic, per si hi passeu.
I d’ençà que he arribat... molta feina, moltes emocions, i poc temps per compartir-les. En voleu un parell? (El parell, com sempre, mallorquí.)
Hem estat a Mallorca. Hi vam anar en cotxe perquè ma mare havia tingut un accident i el seu cotxe encara no estava arreglat. Va ser una pallissa, però m’ho vaig passar bé. M’agrada conduir. Vam partir dia 7, vam fer nit a Alcalà de Henares (un amic nostre fa feina a un hotel d’allà i vam aprofitar per veure’l, sopar i fer una xerrada) i l’endemà vam arribar fins València per agafar el vaixell. I dia 9 a les 6 del matí ja érem a Palma.
A Mallorca, tot com sempre: moltes feines i poc temps per fer-les. Vam veure molta gent i vam fer moltes coses, però van quedar amics sense veure i coses sense fer. I vaig passar calor, com sempre que vaig a Mallorca i no és hivern de ple. El cos s’acostuma aviat a les temperatures suaus. Crec que tots dos necessitàvem el viatge. A mi em feia falta sortir i veure gent. I en Jorge necessitava desconnectar una mica. Potser els moments més agradables són els més inesperats, com el dinar al Portitxol (gràcies Tino, per la companyia i pel suggeriment) i el sopar improvisat a ca na Toñi després d’un dinar de pa amb oli a un bar de Binissalem, de moltes copes de vi i d’herbes mesclades i d’un joc de bitlles amb la Wii (la meva primera vegada, amb les bitlles i amb la Wii). Ah, i vaig rebre el meu llibre, que ara ja es pot trobar a les llibreries Dual i La Llave.
I vam tornar, una mica sense tenir-ho massa clar, per allò de la vaga de transports, i també vam fer nit a Alcalà. I l’endemà vam fer la resta del camí. Crec que som animals de costums, tant com els cans i el moix. A la tornada el primer dia vam dinar al mateix restaurant a la A3 on havíem dinat quan vam venir pel gener de 2005. I l’endemà vam dinar al mateix restaurant on havíem dinat l’altra vegada, a l’A52, passat Puebla de Sanabria però abans d’entrar a Ourense, després del primer túnel. S’hi menja de conya, per això ho dic, per si hi passeu.
I d’ençà que he arribat... molta feina, moltes emocions, i poc temps per compartir-les. En voleu un parell? (El parell, com sempre, mallorquí.)
- Incredulitat (de vegades no sé si és el 2008 o si hem tornat 30 o 40 anys enrera)
- Tristesa (sobretot pel to d’algun dels comentaris)
- Fàstic (si això és periodisme...)
Wednesday, June 04, 2008
volver a los orígenes
La gente me señala
me apuntan con el dedo
susurra a mis espaldas
y a mí me importa un bledo
Que más me da
si soy distinta a ellos
no soy de nadie,
no tengo dueño
Yo sé que me critican
me consta que me odian
la envidia les corroe
mi vida les agobia
¿Por qué será?
Yo no tengo la culpa
mi circunstancia les insulta
Mi destino es el que yo decido
el que yo elijo para mí
¿A quién le importa lo que yo haga?
¿A quién le importa lo que yo diga?
Yo soy así, y así seguiré, nunca cambiaré
Quizá la culpa es mía
por no seguir la norma,
ya es demasiado tarde
para cambiar ahora
Me mantendré
firme en mis convicciones,
reforzaré mis posiciones
Mi destino es el que yo decido
el que yo elijo para mí
¿A quién le importa lo que yo haga?
¿A quién le importa lo que yo diga?
Yo soy así, y así seguiré, nunca cambiaré
Porque de vez en cuando hay que volver a los orígenes. Porque en el coche, al ir y volver de Asturias, nos lo pasamos en grande escuchando y cantando las canciones de Alaska. Porque no es raro que hayamos salido así de asertivos y contestatarios. Porque me apetece. ¡Qué disfrutéis!
Saturday, May 17, 2008
Tuesday, May 06, 2008
...i un altre premi!
Avui na Luisa també m’ha fet un regal molt maco, en forma de premi d’amistat, i m’ha fet moltíssima il·lusió. I, també com sempre, se suposa que ara l’he de passar, aquesta vegada a 10 persones més.
I com que és un premi a l’amistat, vull donar el premi a gent que conec. Potser només hem coincidit deu minuts, o potser fa vint anys que ens coneixem. Potser fa molt de temps que no ens hem vist i ni tan sols saben que els llegeixo, o per ventura ara mateix estem parlant pel messenger. I els seus blogs són aquests:
I com que és un premi a l’amistat, vull donar el premi a gent que conec. Potser només hem coincidit deu minuts, o potser fa vint anys que ens coneixem. Potser fa molt de temps que no ens hem vist i ni tan sols saben que els llegeixo, o per ventura ara mateix estem parlant pel messenger. I els seus blogs són aquests:
La lectora corrent
(ja sé que no sols recollir premis,
però això és una meravellosa manera
de mostrar el teu blog als meus amics)
Monday, May 05, 2008
premi d'honor
Na Joana m’ha passat aquest premi. I, com sempre, m’ha fet molta il·lusió. I, també com sempre, se suposa que ara l’he de passar a 5 persones més, que tinguin blogs “especials”, amb els quals connecti.
M’he fixat amb la frase aquesta que hi ha a la imatge, això que diu de “Poetas del Corazón”. Crec que hi pot haver molta poesia amagada en qualsevol lloc, i que, potser, hi ha molta poesia en el fet de fer el que el cor ens demana, en arriscar-nos i tirar endavant projectes en els quals creiem. És per això que aquesta vegada donaré els premis a blogs que tenen això en comú: la feina per una idea, per una passió o pel senzill plaer de la descoberta. Sense por i sense embuts.
I els meus blogs escollits són:
M’he fixat amb la frase aquesta que hi ha a la imatge, això que diu de “Poetas del Corazón”. Crec que hi pot haver molta poesia amagada en qualsevol lloc, i que, potser, hi ha molta poesia en el fet de fer el que el cor ens demana, en arriscar-nos i tirar endavant projectes en els quals creiem. És per això que aquesta vegada donaré els premis a blogs que tenen això en comú: la feina per una idea, per una passió o pel senzill plaer de la descoberta. Sense por i sense embuts.
I els meus blogs escollits són:
El blog de Gabriel Bibiloni
(per la seva tasca, per la seva lucidesa,
i perquè llegint-lo m’enyor una mica menys)
Plagueta de Bord
(perquè “Acrollam” m’espera a Mallorca,
ma mare me’l va comprar per Sant Jordi,
i perquè, de vegades, la feina dels altres té el poder
d’emocionar-nos i ens commou, i aquest és el cas,
encara que ell no ho sàpiga)
Terapia de visualización no dirigida y vidas pasadas
(perquè és lluny, perquè creu en allò que fa,
i perquè m’encantaria que sortíssim de tapes o de copes)
Saturday, April 19, 2008
i resulta que...
You're Love in the Time of Cholera
by Gabriel Garcia Marquez
Like Odysseus in a work of Homer, you demonstrate undying loyalty by sleeping with as many people as you possibly can. But in your heart you never give consent! This creates a strange quandary of what love really means to you. On the one hand, you've loved the same person your whole life, but on the other, your actions barely speak to this fact. Whatever you do, stick to bottled water. The other stuff could get you killed.
Friday, April 11, 2008
this be the verse
They fuck you up, your mum and dad.
They may not mean to, but they do.
They fill you with the faults they had
And add some extra, just for you.
But they were fucked up in their turn
By fools in old-style hats and coats,
Who half the time were soppy-stern
And half at one another's throats.
It deepens like a coastal shelf.
Get out as early as you can,
And don't have any kids yourself.
Philip Larkin
Monday, April 07, 2008
coses que no quadren
Ahir vaig llegir a La Vanguardia una notícia en la qual explicaven que una senyora de Ciudad Real havia estat expulsada d’una confraria perquè és lesbiana. I la senyora demana que no la discriminin més. I a mi no em quadren aquestes coses.
Per molt que la senyora hagi estat educada en la religió catòlica si quan es fa gran descobreix que la seva forma de vida no encaixa amb els preceptes d’aquesta religió només hi ha dues opcions vàlides. O s’estreny el que calgui, es sacrifica i compleix amb aquests preceptes, o engega la religió catòlica allà on no hi plou. Mai no he pogut entendre aquesta gent que vol quedar-s’hi i seguir vivint la seva vida, que resulta que no s’avé amb el que diu l’església.
Fa molts anys que vaig anar a Anglaterra de monitora i em va tocar estar amb una senyora gran (aleshores jo tenia vint-i-cinc anys i la senyora devia haver passat els cinquanta, per tant, era gran) que em va contar que ella havia estat catòlica, però que el seu marit la va deixar per una altra dona i es van divorciar. I com que l’església catòlica no vol divorciats, ella es va canviar de religió i va passar a ser membre de l’església d’Anglaterra. Em va semblar absolutament coherent. De fet el que no entenc són totes aquestes parelles en les que un dels dos (o tots dos) és divorciat, que si es casen ho fan pel civil, però quan tenen fills els bategen i després els fan anar a una escola de frares o monges i els diumenges van a missa. Em superen, de debò.
Jo vaig ser educada en la religió catòlica, com molta gent d’aquí i d’aleshores. I quan em vaig fer gran i vaig descobrir que la vida que jo volia portar no s’avenia amb els principis de l’església, vaig passar del tema sense cap mena de problema. És ben clar que si jo penso que I quan va arribar l’hora de casar-me ni per un moment se’m va acudir la idea absurda de fer-ho en una església. No hauria tingut cap sentit.
Aquesta senyora de la notícia sabia perfectament que ella viu “en pecat” segons l’església. Per tant... o refà la seva vida d’acord amb aquestes normes, o es busca una altra religió compatible amb la seva forma de vida, o es queda sense. El que no em sembla normal és que vulgui canviar-la, ni que denunciï una suposada discriminació. I és que l’església pot tenir les normes que vulgui. Nosaltres som adults i tenim coneixement, i podem decidir si volem ser-ne membres i ajustar-nos a les normes o si ens volem quedar fora del club privat. Però el que no podem fer és voler canviar les normes de tots els clubs que no ens admetin ni denunciar-los per discriminació.
Per molt que la senyora hagi estat educada en la religió catòlica si quan es fa gran descobreix que la seva forma de vida no encaixa amb els preceptes d’aquesta religió només hi ha dues opcions vàlides. O s’estreny el que calgui, es sacrifica i compleix amb aquests preceptes, o engega la religió catòlica allà on no hi plou. Mai no he pogut entendre aquesta gent que vol quedar-s’hi i seguir vivint la seva vida, que resulta que no s’avé amb el que diu l’església.
Fa molts anys que vaig anar a Anglaterra de monitora i em va tocar estar amb una senyora gran (aleshores jo tenia vint-i-cinc anys i la senyora devia haver passat els cinquanta, per tant, era gran) que em va contar que ella havia estat catòlica, però que el seu marit la va deixar per una altra dona i es van divorciar. I com que l’església catòlica no vol divorciats, ella es va canviar de religió i va passar a ser membre de l’església d’Anglaterra. Em va semblar absolutament coherent. De fet el que no entenc són totes aquestes parelles en les que un dels dos (o tots dos) és divorciat, que si es casen ho fan pel civil, però quan tenen fills els bategen i després els fan anar a una escola de frares o monges i els diumenges van a missa. Em superen, de debò.
Jo vaig ser educada en la religió catòlica, com molta gent d’aquí i d’aleshores. I quan em vaig fer gran i vaig descobrir que la vida que jo volia portar no s’avenia amb els principis de l’església, vaig passar del tema sense cap mena de problema. És ben clar que si jo penso que I quan va arribar l’hora de casar-me ni per un moment se’m va acudir la idea absurda de fer-ho en una església. No hauria tingut cap sentit.
Aquesta senyora de la notícia sabia perfectament que ella viu “en pecat” segons l’església. Per tant... o refà la seva vida d’acord amb aquestes normes, o es busca una altra religió compatible amb la seva forma de vida, o es queda sense. El que no em sembla normal és que vulgui canviar-la, ni que denunciï una suposada discriminació. I és que l’església pot tenir les normes que vulgui. Nosaltres som adults i tenim coneixement, i podem decidir si volem ser-ne membres i ajustar-nos a les normes o si ens volem quedar fora del club privat. Però el que no podem fer és voler canviar les normes de tots els clubs que no ens admetin ni denunciar-los per discriminació.
Saturday, March 29, 2008
el 19 de juliol, a lisboa
Ara mateix no tinc massa clar on seré en els pròxims mesos. Se suposa que aviat tornarem a viure a Mallorca, que hem de fer obres, i que... bé, que hi ha moltes coses enlaire i no puc dir segur on seré en un dia concret. Això sí, puc afirmar que el 19 de juliol, si no hi ha res de nou, seré a Lisboa, i és que tot just acabo de comprar dues entrades pel concert de Leonard Cohen.
Quan el vaig veure a Palma a finals dels 80 pensava que era un fet històric, que potser no tindria oportunitat de veure’l en concert mai més. M’encanta dir que anava molt errada.
D’ençà que va anunciar la nova gira fa un parell de mesos he estat esperant que es posessin les entrades a la venda. Estava decidida a anar on calgués per veure’l una altra vegada. Al final he decidit anar a Lisboa. Potser el mes d’agost actuarà en un altre lloc, més prop de casa. O potser a l’hivern el podré escoltar en alguna sala de concerts, ves a saber. Però de moment, la cita és a Lisboa.
Quan el vaig veure a Palma a finals dels 80 pensava que era un fet històric, que potser no tindria oportunitat de veure’l en concert mai més. M’encanta dir que anava molt errada.
D’ençà que va anunciar la nova gira fa un parell de mesos he estat esperant que es posessin les entrades a la venda. Estava decidida a anar on calgués per veure’l una altra vegada. Al final he decidit anar a Lisboa. Potser el mes d’agost actuarà en un altre lloc, més prop de casa. O potser a l’hivern el podré escoltar en alguna sala de concerts, ves a saber. Però de moment, la cita és a Lisboa.
Aquí hi podeu trobar informació sobre la gira, i també enllaços als punts de venda d’entrades.
Tuesday, March 25, 2008
acabo de tornar del súper xinès...
...i he comprat coses.
Normalment, quan vaig al súper xinès hi ha dues categories de compres. D’una banda hi ha les coses que sé què són, i que compro habitualment, com el tofu, els bolets, les pipes de gira-sol amb regalèssia, o el xarop per la tos. Després hi sol haver les coses que compro perquè no sé què són i les vull provar. Sóc gastronòmicament agosarada, com em deia un amic meu. D’aquestes coses, algunes passen a la categoria de petites felicitats quotidianes, com les bolles d’arròs farcides de pasta de sèsam negre, que es serveixen dins una beguda a base de gingebre. La mescla de sabors és una cosa indescriptible. N’hi ha d’altres que es tornen a comprar perquè m’han agradat, i d’altres que no, ni de conya. Acaben sent una experiència més. Ah, i també hi ha coses que compro per vici, principalment tot allò que prometi tenir una càrrega adequada d’espècies. Poc a poc vaig col·leccionant tots els tipus de te que hi ha a la botiga, per exemple. Tothom que em coneix sap perfectament que triar un te o una infusió a casa meva sol dur feina, perquè en tinc moltíssims.
Ara ho tinc millor que abans quan vaig al súper xinès, i és que abans hi havia un noi que no parlava res que no fos xinès. Ni portuguès, ni anglès. La primera vegada que hi vaig anar vaig intentar comunicar-me amb ell. I ell anava fent que no amb el cap fins que va dir “Non capisci”. I jo vaig veure el cel obert i vaig dir “Parla italiano?” Però tampoc. El cas és que ara hi ha una noia que parla portuguès. Això és un descans, perquè li puc demanar què són les coses, i com es mengen. Crec que dec ser una de les poques occidentals que van habitualment a comprar allà. La primera vegada que em va veure em va demanar si coneixia el menjar xinès. Li vaig dir que una mica, i que tenia la intenció de conèixer-lo més i millor.
Un incís. Els occidentals mengem el menjar fresc o en llauna. Els xinesos deshidraten i assequen, i envasen al buit, en paquets enlloc de llaunes. Molt. I algunes coses tenen etiquetes en un altre idioma, d’altres estan mig en xinès i mig en anglès (potser engrish seria la paraula correcta, enlloc d’anglès) però la majoria estan etiquetades només en xinès.
Segueixo amb l’experiència del súper xinès. D’ençà que hi ha aquesta noia, les coses estan organitzades en categories. Entrant a mà esquerra hi ha una nevera amb el tofu, les verdures fresques i les conserves de peix que s’han de tenir en fresc. Els prestatges del mateix costat tenen verdures i llegums, frescos, deshidratats o al buit. A partir del cantò hi ha els tes i les coses medicinals. Després hi ha un mostrador amb llaunes de conserva, begudes i salses de soja. Al bell mig del súper hi ha els congeladors. I un altre mostrador amb coses per picar: galetes, dolços, fruites i carns i peixos deshidratats per menjar de la bossa, pipes... I finalment hi ha una altra prestatgeria on hi ha fideus, de soja, de patata, de blat tendre i d’arròs, i la premsa. L’oli, la sal, el sucre i els ous són just al costat. Tot això vol dir que ara ja sé més o menys què són les coses segons el lloc on són, encara que l’etiqueta no em doni cap mena d’informació.
Avui he descobert que tinc un altre criteri a l’hora de comprar coses al súper xinès: el que diu l’etiqueta. De fet avui he comprat un te de no sé què només perquè l’etiqueta diu això:
Normalment, quan vaig al súper xinès hi ha dues categories de compres. D’una banda hi ha les coses que sé què són, i que compro habitualment, com el tofu, els bolets, les pipes de gira-sol amb regalèssia, o el xarop per la tos. Després hi sol haver les coses que compro perquè no sé què són i les vull provar. Sóc gastronòmicament agosarada, com em deia un amic meu. D’aquestes coses, algunes passen a la categoria de petites felicitats quotidianes, com les bolles d’arròs farcides de pasta de sèsam negre, que es serveixen dins una beguda a base de gingebre. La mescla de sabors és una cosa indescriptible. N’hi ha d’altres que es tornen a comprar perquè m’han agradat, i d’altres que no, ni de conya. Acaben sent una experiència més. Ah, i també hi ha coses que compro per vici, principalment tot allò que prometi tenir una càrrega adequada d’espècies. Poc a poc vaig col·leccionant tots els tipus de te que hi ha a la botiga, per exemple. Tothom que em coneix sap perfectament que triar un te o una infusió a casa meva sol dur feina, perquè en tinc moltíssims.
Ara ho tinc millor que abans quan vaig al súper xinès, i és que abans hi havia un noi que no parlava res que no fos xinès. Ni portuguès, ni anglès. La primera vegada que hi vaig anar vaig intentar comunicar-me amb ell. I ell anava fent que no amb el cap fins que va dir “Non capisci”. I jo vaig veure el cel obert i vaig dir “Parla italiano?” Però tampoc. El cas és que ara hi ha una noia que parla portuguès. Això és un descans, perquè li puc demanar què són les coses, i com es mengen. Crec que dec ser una de les poques occidentals que van habitualment a comprar allà. La primera vegada que em va veure em va demanar si coneixia el menjar xinès. Li vaig dir que una mica, i que tenia la intenció de conèixer-lo més i millor.
Un incís. Els occidentals mengem el menjar fresc o en llauna. Els xinesos deshidraten i assequen, i envasen al buit, en paquets enlloc de llaunes. Molt. I algunes coses tenen etiquetes en un altre idioma, d’altres estan mig en xinès i mig en anglès (potser engrish seria la paraula correcta, enlloc d’anglès) però la majoria estan etiquetades només en xinès.
Segueixo amb l’experiència del súper xinès. D’ençà que hi ha aquesta noia, les coses estan organitzades en categories. Entrant a mà esquerra hi ha una nevera amb el tofu, les verdures fresques i les conserves de peix que s’han de tenir en fresc. Els prestatges del mateix costat tenen verdures i llegums, frescos, deshidratats o al buit. A partir del cantò hi ha els tes i les coses medicinals. Després hi ha un mostrador amb llaunes de conserva, begudes i salses de soja. Al bell mig del súper hi ha els congeladors. I un altre mostrador amb coses per picar: galetes, dolços, fruites i carns i peixos deshidratats per menjar de la bossa, pipes... I finalment hi ha una altra prestatgeria on hi ha fideus, de soja, de patata, de blat tendre i d’arròs, i la premsa. L’oli, la sal, el sucre i els ous són just al costat. Tot això vol dir que ara ja sé més o menys què són les coses segons el lloc on són, encara que l’etiqueta no em doni cap mena d’informació.
Avui he descobert que tinc un altre criteri a l’hora de comprar coses al súper xinès: el que diu l’etiqueta. De fet avui he comprat un te de no sé què només perquè l’etiqueta diu això:
Jin Yin Hua
HEALTH CARE TEA
Good quality nutritive and delicious.
Feeling of metrapolis sense of happiness.
Quan l’hagi tastat ja us explicaré què és això del metrapolis sense of happiness, que em té molt intrigada.
Però per poesia, el que hi havia al paquet de fruita confitada (no sé quina fruita és, només posa fresh fruit):
Sweet Preserved Fruit
Fashional Classic Goods
The joy is the daintiness, share the delicious food with friends.
També he comprat un altre te (o suposo que és te) instantani que es diu ISATIS ROOT CHONG JI. Els ingredients són: Banlan root, big green leaf, white granulated sugar. No sé de què son les fulles grosses i verdes, ni sé què és l’arrel de Banlan. Aixó sí, la descripció del producte no pot ser més engrescadora. Diu:
This product is made from Banlan root and so on nature plant as main material, distill its effective element, really air concentrated to refine. It is the good drink for anyone to have all the year round either at home or on travelling.
Usage: To be poured on with the boiling water. Three times daily. 1-2 packs each time. Less for children.
Si algú és capaç de dir-me què pestes beuré, que m’ho expliqui, please.
Finalment, he comprat una altra cosa, que segur que és absolutament fastigosa (esper que el moix s’ho mengi, és un snack de peix sec i té pinta de peix sec), però no m’he pogut resistir a l’engrish de la bossa. Transcriuré el contingut en el post següent. I parlant d’engrish... us recomano un blog genial on hi trobareu traduccions meravelloses del xinès a l’anglès. Això sí, prepareu-vos per riure (ja ho sabeu, no es pot beure mentre es llegeixi el blog, i millor si no ho feu quan hi ha gent que dorm).
Tuesday, March 18, 2008
notes breus en tornar de viatge
La setmana passada vam ser a Mallorca. I, com sempre, hem anat de bòlit, hem fet moltes coses i hem vist molta gent, però han quedat coses per fer i gent per veure. Sembla que mai no tinguem prou temps quan hi anem. I com sempre, han passat coses mentre érem a Mallorca.
La plaça del diamant
Vaig fer coincidir el viatge amb la representació de “La Plaça del Diamant” al Teatre Principal. I vaig enviar ma mare a comprar les entrades el primer dia que es van posar a la venda. No me’n penedeixo. Va ser una experiència meravellosa, la millor de tot el viatge. Això sí, m’he quedat amb les ganes de veure l’escenografia original.
Quan el coneixement de baix fa perdre el de dalt...
Hi havia un bon rebombori per Mallorca, perquè un regidor del PP de la legislatura anterior s’ho havia passat molt i molt bé a un local de Palma que es dedicava a la prostitució gai, però pagant amb la Visa del consistori. Això és, evidentment, l’única cosa que se li pot retreure, que s’hagi pagat la diversió amb diners públics.
Personalment, em sembla genial que cadascú faci la vida sexual que li sembli millor, però no deixa de ser trist que acabin enganxant d’aquesta manera la gent que, precisament, ven la imatge de persona molt religiosa. Crec que seria molt millor que les perversions fossin públiques que privades. Això potser no es massa popular, ni guanya gaire vots, però dóna la llibertat de poder viure tranquil·lament, oberta, sense haver-se d’amagar de res. I fins i tot pot passar que es trobi una parella que comparteixi les pròpies perversions.
Parlant de parella... em sap greu per la dona i els cinc fills els quals, suposo, deuen haver estats els darrers a saber-ho. Espero que els nens no estiguin en edat cruel, perquè no voldria ser a la seva pell a l’hora d’anar a escola i aguantar els comentaris dels companys.
I això sí, el que sigui que li passi, s’ho mereix. Però per cap de fava. S’ha de ser molt curt d’enteniment per fer aquestes coses pensant que no es sabrà. I més encara a Mallorca, on fins i tot s’arriba a saber el que mai no s’ha fet. Sembla mentida que ningú expliqui aquestes coses als polítics quan accedeixen a un càrrec públic.
I ara, la notícia
Tornarem a Mallorca!
Encara no hi ha data, encara estem en fase d’organitzar-ho tot, però la idea és tornar, i tenir el campament base a Mallorca enlloc de a Portugal. Ja us tindré informats.
La plaça del diamant
Vaig fer coincidir el viatge amb la representació de “La Plaça del Diamant” al Teatre Principal. I vaig enviar ma mare a comprar les entrades el primer dia que es van posar a la venda. No me’n penedeixo. Va ser una experiència meravellosa, la millor de tot el viatge. Això sí, m’he quedat amb les ganes de veure l’escenografia original.
Quan el coneixement de baix fa perdre el de dalt...
Hi havia un bon rebombori per Mallorca, perquè un regidor del PP de la legislatura anterior s’ho havia passat molt i molt bé a un local de Palma que es dedicava a la prostitució gai, però pagant amb la Visa del consistori. Això és, evidentment, l’única cosa que se li pot retreure, que s’hagi pagat la diversió amb diners públics.
Personalment, em sembla genial que cadascú faci la vida sexual que li sembli millor, però no deixa de ser trist que acabin enganxant d’aquesta manera la gent que, precisament, ven la imatge de persona molt religiosa. Crec que seria molt millor que les perversions fossin públiques que privades. Això potser no es massa popular, ni guanya gaire vots, però dóna la llibertat de poder viure tranquil·lament, oberta, sense haver-se d’amagar de res. I fins i tot pot passar que es trobi una parella que comparteixi les pròpies perversions.
Parlant de parella... em sap greu per la dona i els cinc fills els quals, suposo, deuen haver estats els darrers a saber-ho. Espero que els nens no estiguin en edat cruel, perquè no voldria ser a la seva pell a l’hora d’anar a escola i aguantar els comentaris dels companys.
I això sí, el que sigui que li passi, s’ho mereix. Però per cap de fava. S’ha de ser molt curt d’enteniment per fer aquestes coses pensant que no es sabrà. I més encara a Mallorca, on fins i tot s’arriba a saber el que mai no s’ha fet. Sembla mentida que ningú expliqui aquestes coses als polítics quan accedeixen a un càrrec públic.
I ara, la notícia
Tornarem a Mallorca!
Encara no hi ha data, encara estem en fase d’organitzar-ho tot, però la idea és tornar, i tenir el campament base a Mallorca enlloc de a Portugal. Ja us tindré informats.
Thursday, March 06, 2008
presentación formal
Aquí tenéis una presentación de los mandalas incluidos en mi libro, con música de fondo de Gerald Pink, preciosa. Se me ocurrió hacer esto después de ver otra presentación sobre mandalas en El viaje de Riddhi. Gracias por la idea, Juan.
Sunday, March 02, 2008
avui fa trenta-quatre anys
Un bocí de la banda sonora de Salvador, un rèquiem amb melodia de fons, una melodia que tots coneixem bé: I si canto trist, de Lluís Llach.
I SI CANTO TRIST
Jo no estimo la por, ni la vull per a demà,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;
que m'agrada els somrís
d'un infant vora el mar
i els seus ulls com un ram d'il·lusions esclatant.
I si canto trist
és perquè no puc
esborrar la por
dels meus pobres ulls.
Jo no estimo la mort ni el seu pas tan glaçat,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;
que m'agrada el batec
d'aquell cor que, lluitant,
dóna vida a la mort a què l'han condemnat.
I si canto trist
és perquè no puc
oblidar la mort
d'ignorats companys.
Jo no estimo el meu cant, perquè sé que han callat
tantes boques, tants clams, dient la veritat;
que jo m'estimo el cant de la gent del carrer
amb la força dels mots arrelats en la raó.
I si canto trist
és per recordar
que no és així
des de fa tants anys.
I ara, la cançó:
I el meu comentari? Una llàstima que Salvador no visqués vuit setmanes mes. Potser hauria mort amb una mica d’esperança en el futur.
Thursday, February 28, 2008
t'adones, amic
T'adones, company,que a poc a poc ens van posant el futura l'esquena;t'adones, amic.T'adones, company,que ens el van robant cada dia que passa;t'adones, amic.T'adones, company,que fa ja molts anysque ens amaguen la històriai ens diuen que no en tenim;que la nostra és la d'ells,t'adones, amic.T'adones, company,que ara volen el futura poc a poc, dia a dia, nit a nit;t'adones, amic.T'adones, company,no volen arguments,usen la força,t'adones, amic.T'adones, company,que hem de sortir al carrerjunts, molts, com més millor,si no volem perdre-ho tot,t'adones, amic.T'adones, company,t'adones, amic.
Raimon (1972)
Avui he anat a comprar i pel camí escoltava en Raimon. M’ha sobtat aquesta cançó, feia molt temps que no l’escoltava. No deixa de ser trist, molt trist, que ara mateix les coses estiguin, si fa no fa, com quan la va escriure fa trenta-sis anys. I ara fa una estona, mirant el telenotícies he vist que justament avui a actuat a Barcelona. Han donat un petit fragment de l’actuació. Cantava “Jo vinc d’un silenci”. I també és vigent a hores d’ara. I és trist. Molt.
Tuesday, February 26, 2008
josep palau i fabre (1917-2008)
Dissabte passat ens va deixar el poeta Josep Palau i Fabre. Si hagués de triar només un escrit d’aquest autor, escolliria aquest, que ara vull compartir amb tots el que llegiu aquest blog.
CANT ESPIRITUAL
No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis.
Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu –i penso creure en tu quan no crec en ningú.
Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.
Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit? Quan estic més despert i quan més adormit? No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? Despertaré algun dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?
No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d'amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.
No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest engany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te. Ets.
CANT ESPIRITUAL
No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis.
Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu –i penso creure en tu quan no crec en ningú.
Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.
Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit? Quan estic més despert i quan més adormit? No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? Despertaré algun dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?
No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d'amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.
No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest engany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te. Ets.
París, 14 de maig 1950.
Friday, February 22, 2008
gente que no puede ser feliz
Hay gente que lo tiene realmente mal para ser feliz. Es muy difícil estar bien si, tengas lo que tengas, siempre llegas a la conclusión de que desearías tener otra cosa; si, estés donde estés, te das cuenta de que en realidad estarías mejor en otro sitio; o si, en una circunstancia determinada, acabas por desear que tus circunstancias fueran otras. A la gente que funciona así normalmente se la suele definir como que no sabe lo que quiere. Yo no creo que sea así. Ellos parecen saber lo que quieren, pero cuando lo tienen resulta que no, que quieren otra cosa. Así que yo los llamo gente que siempre quiere otra cosa. Si damos por cierto eso de que “No es feliz quien tiene mucho sino quien está contento con lo que tiene”, queda claro que esa gente nunca podrá ser feliz.
Luego tenemos otro tipo de gente que tampoco podrá ser feliz nunca. Esos son los que dependen de los demás para estar bien. Necesitan que los demás hagan ciertas cosas y sean de una determinada manera para sentirse bien. En definitiva, necesitan que las vidas de quienes les rodean se ajusten a sus expectativas particulares, pero, cuidado, que no solo estamos hablando de cosas que dependen de esas personas, sino también de cosas que se escapan por completo a su control. Esas personas no solo exigen que uno haga cosas, sino también que el azar juegue a su favor. Esa gente no solo espera que quienes tienen a su alrededor hagan ciertas cosas por ellos, sino que también espera que sucedan cosas, o que no sucedan. Son gente que se queja porque los otros han tomado ciertas decisiones, pero también se queja porque han sucedido ciertas cosas que se escapan totalmente al control de los afectados, como accidentes o enfermedades. Evidentemente, esos también lo tienen muy mal para llegar a ser felices.
Además, hay un tercer grupo de gente que nunca podrá ser feliz. En ese grupo se combinan las dos características anteriores. Por una parte siempre quieren otra cosa y por otra necesitan que las vidas de los demás se ajusten a sus expectativas. Evidentemente, la combinación de ambas cosas es terrible, sobre todo para aquellos que intentan hacerles felices, pero de eso hablaré más adelante.
Eso sí, es relativamente fácil reconocer a esa gente incapaz de ser feliz. Basta ver como hablan, al analizar su discurso nos daremos cuenta. Lo primero que llama la atención es el abuso del condicional. Los del primer grupo, los que siempre quieren otra cosa, no paran de decir cosas como: “Ahora me gustaría estar en / ir a...”, “Me gustaría que...”. No se cortan a la hora de expresar sus deseos, hasta el punto de que quienes les escuchan acaban por preguntarse si alguna vez saldrá de sus bocas algo parecido a “¡Qué bien estoy aquí/ahora/así!”. Es posible, pero muy poco probable. También tienen tendencia a castigarse. Se lamentan usando lo que en inglés se llama condicional imposible. Dicen cosas como “Si hubiera hecho/dicho... (cualquier participio), ahora sería/tendría/estaría (cualquier condicional)”. A mí personalmente siempre me ha parecido absurdo utilizar ese tiempo verbal, seguramente porque solo sirve para lamentarse, y porque no creo que tenga mucho sentido eso de gastar tiempo y energías en describir cosas que no podemos cambiar, pero, claro... yo no soy como esa gente que estoy describiendo ahora mismo.
Los que necesitan que las vidas de los demás se ajusten a sus expectativas también usan el condicional imposible, pero en lugar de utilizarlo para lamentar todo lo que han hecho mal o no han hecho, lo utilizan para recriminar sus acciones a quienes tienen a su alrededor, esos que, según ellos, tienen la obligación de hacerles felices. Como además de pretender que la gente que tienen alrededor haga las cosas que ellos quieren voluntariamente, también esperan que otras cosas sucedan de una determinada manera, pueden llegar a decir cosas como estas: “Si no hubieras tenido ese accidente...” (claro, como que me encanta tener el coche destrozado y tres costillas rotas), “Si hubieras tenido un hijo...” (pues sí, es que soy estéril a propósito, oye), “Si en lugar de niño hubiera sido niña...” (es que se me olvidó poner la cruz en el recuadro de sexo femenino al rellenar la hoja de encargo, mira), “Si tu padre no hubiera tenido cáncer...” (que todos sabemos que lo tuvo porque se moría de ganas de vivir algo tan enriquecedor como la quimioterapia y una buena cirugía radical, que en el fondo estaba disfrutando como un enano), “Si hubieras estudiado medicina...” (o derecho, o arquitectura, o ingeniería, según te haga falta en cada momento, ¿no?). Parece que no se den cuenta de lo absurdo de su discurso, que no sean conscientes de que no tiene ningún sentido, especialmente si se dedican a echarles en cara a los demás ese tipo de cosas que se escapan totalmente al control de cualquiera. Además, tienden a tomarse las desgracias, incluso las ajenas, como algo personal y pueden ser muy duros en sus recriminaciones, que resultan totalmente absurdas para los que no están implicados, pero que pueden ser muy difíciles de entender para quienes sí están implicados y son en realidad las víctimas de la situación.
Los del tercer grupo, esos que siempre quieren otra cosa y además necesitan que las vidas de los demás se ajusten a sus expectativas también usan los condicionales, exactamente igual que los de los otros grupos. Lo peor, sin embargo, es otra cosa: hoy lo usan para recriminarte una cosa, pero mañana lo usarán para recriminarte otra. Como se te ocurra hacer un sacrificio para intentar que sean un poco felices, habrá sido en vano, porque llegará el momento en que se darán cuenta de que en realidad querían otra cosa. Esa gente, que seguro que nunca llegará a ser feliz, es especialmente peligrosa, tanto para ellos mismos como para quienes tienen a su alrededor, especialmente si a su alrededor hay gente generosa, de esa que hace todo lo posible para que quienes les rodean se sientan bien, o con tendencia a la culpabilidad. El problema es que esa gente que no puede ser feliz suele ser especialista de la manipulación y del chantaje emocional, y muy probablemente conseguirá que quienes están a su alrededor intenten complacerles. Se sacrificarán, harán cosas que no quieren hacer, dejarán de hacer cosas que quieren hacer... y luego se darán cuenta de que no habrá servido de nada porque, sea lo que sea lo que han hecho, al final se enterarán de que “tendrían que haber hecho otra cosa”. Algunos incluso se sentirán culpables, especialmente si la persona que les recrimina tiene una ascendencia fuerte sobre ellos (de hecho, cuanto más quieran a esa persona que no puede ser feliz, más culpables se sentirán). Con un poco de suerte, se darán cuenta de lo que hay, llegarán a entender que hagan lo que hagan siempre lo harán mal aunque de entrada parezca que lo han hecho bien. Luego llegarán a la conclusión de que, en ese caso, lo mejor es hacer lo que realmente desean hacer y podrán seguir con sus vidas con una cierta tranquilidad.
Me imagino que ahora mismo alguien se está preguntando qué se puede hacer con esa gente que no es capaz de ser feliz. Nada. Lo más probable es que no lleguen a cambiar nunca. Y, si cambian, no será por lo que nadie les diga, sino más bien porque la vida acabará por ponerles en su sitio. Esos que siempre quieren otra cosa posiblemente necesitan madurar, establecer sus prioridades y aprender a tener expectativas realistas. Los otros, además de todo eso, necesitan saber que no son dueños de las vidas de los demás, que hay cosas que no dependen de nadie, y luego “paciencia para aceptar las cosas que no pueden cambiar, valor para cambiar las cosas que pueden cambiar, y sabiduría para distinguir entre unas y otras”. Y todo eso no se lo podemos dar nosotros, por mucho que deseemos que sean felices. Así que lo mejor es intentar vivir nuestra vida como queremos y no dejar que su infelicidad influya en nosotros.
Luego tenemos otro tipo de gente que tampoco podrá ser feliz nunca. Esos son los que dependen de los demás para estar bien. Necesitan que los demás hagan ciertas cosas y sean de una determinada manera para sentirse bien. En definitiva, necesitan que las vidas de quienes les rodean se ajusten a sus expectativas particulares, pero, cuidado, que no solo estamos hablando de cosas que dependen de esas personas, sino también de cosas que se escapan por completo a su control. Esas personas no solo exigen que uno haga cosas, sino también que el azar juegue a su favor. Esa gente no solo espera que quienes tienen a su alrededor hagan ciertas cosas por ellos, sino que también espera que sucedan cosas, o que no sucedan. Son gente que se queja porque los otros han tomado ciertas decisiones, pero también se queja porque han sucedido ciertas cosas que se escapan totalmente al control de los afectados, como accidentes o enfermedades. Evidentemente, esos también lo tienen muy mal para llegar a ser felices.
Además, hay un tercer grupo de gente que nunca podrá ser feliz. En ese grupo se combinan las dos características anteriores. Por una parte siempre quieren otra cosa y por otra necesitan que las vidas de los demás se ajusten a sus expectativas. Evidentemente, la combinación de ambas cosas es terrible, sobre todo para aquellos que intentan hacerles felices, pero de eso hablaré más adelante.
Eso sí, es relativamente fácil reconocer a esa gente incapaz de ser feliz. Basta ver como hablan, al analizar su discurso nos daremos cuenta. Lo primero que llama la atención es el abuso del condicional. Los del primer grupo, los que siempre quieren otra cosa, no paran de decir cosas como: “Ahora me gustaría estar en / ir a...”, “Me gustaría que...”. No se cortan a la hora de expresar sus deseos, hasta el punto de que quienes les escuchan acaban por preguntarse si alguna vez saldrá de sus bocas algo parecido a “¡Qué bien estoy aquí/ahora/así!”. Es posible, pero muy poco probable. También tienen tendencia a castigarse. Se lamentan usando lo que en inglés se llama condicional imposible. Dicen cosas como “Si hubiera hecho/dicho... (cualquier participio), ahora sería/tendría/estaría (cualquier condicional)”. A mí personalmente siempre me ha parecido absurdo utilizar ese tiempo verbal, seguramente porque solo sirve para lamentarse, y porque no creo que tenga mucho sentido eso de gastar tiempo y energías en describir cosas que no podemos cambiar, pero, claro... yo no soy como esa gente que estoy describiendo ahora mismo.
Los que necesitan que las vidas de los demás se ajusten a sus expectativas también usan el condicional imposible, pero en lugar de utilizarlo para lamentar todo lo que han hecho mal o no han hecho, lo utilizan para recriminar sus acciones a quienes tienen a su alrededor, esos que, según ellos, tienen la obligación de hacerles felices. Como además de pretender que la gente que tienen alrededor haga las cosas que ellos quieren voluntariamente, también esperan que otras cosas sucedan de una determinada manera, pueden llegar a decir cosas como estas: “Si no hubieras tenido ese accidente...” (claro, como que me encanta tener el coche destrozado y tres costillas rotas), “Si hubieras tenido un hijo...” (pues sí, es que soy estéril a propósito, oye), “Si en lugar de niño hubiera sido niña...” (es que se me olvidó poner la cruz en el recuadro de sexo femenino al rellenar la hoja de encargo, mira), “Si tu padre no hubiera tenido cáncer...” (que todos sabemos que lo tuvo porque se moría de ganas de vivir algo tan enriquecedor como la quimioterapia y una buena cirugía radical, que en el fondo estaba disfrutando como un enano), “Si hubieras estudiado medicina...” (o derecho, o arquitectura, o ingeniería, según te haga falta en cada momento, ¿no?). Parece que no se den cuenta de lo absurdo de su discurso, que no sean conscientes de que no tiene ningún sentido, especialmente si se dedican a echarles en cara a los demás ese tipo de cosas que se escapan totalmente al control de cualquiera. Además, tienden a tomarse las desgracias, incluso las ajenas, como algo personal y pueden ser muy duros en sus recriminaciones, que resultan totalmente absurdas para los que no están implicados, pero que pueden ser muy difíciles de entender para quienes sí están implicados y son en realidad las víctimas de la situación.
Los del tercer grupo, esos que siempre quieren otra cosa y además necesitan que las vidas de los demás se ajusten a sus expectativas también usan los condicionales, exactamente igual que los de los otros grupos. Lo peor, sin embargo, es otra cosa: hoy lo usan para recriminarte una cosa, pero mañana lo usarán para recriminarte otra. Como se te ocurra hacer un sacrificio para intentar que sean un poco felices, habrá sido en vano, porque llegará el momento en que se darán cuenta de que en realidad querían otra cosa. Esa gente, que seguro que nunca llegará a ser feliz, es especialmente peligrosa, tanto para ellos mismos como para quienes tienen a su alrededor, especialmente si a su alrededor hay gente generosa, de esa que hace todo lo posible para que quienes les rodean se sientan bien, o con tendencia a la culpabilidad. El problema es que esa gente que no puede ser feliz suele ser especialista de la manipulación y del chantaje emocional, y muy probablemente conseguirá que quienes están a su alrededor intenten complacerles. Se sacrificarán, harán cosas que no quieren hacer, dejarán de hacer cosas que quieren hacer... y luego se darán cuenta de que no habrá servido de nada porque, sea lo que sea lo que han hecho, al final se enterarán de que “tendrían que haber hecho otra cosa”. Algunos incluso se sentirán culpables, especialmente si la persona que les recrimina tiene una ascendencia fuerte sobre ellos (de hecho, cuanto más quieran a esa persona que no puede ser feliz, más culpables se sentirán). Con un poco de suerte, se darán cuenta de lo que hay, llegarán a entender que hagan lo que hagan siempre lo harán mal aunque de entrada parezca que lo han hecho bien. Luego llegarán a la conclusión de que, en ese caso, lo mejor es hacer lo que realmente desean hacer y podrán seguir con sus vidas con una cierta tranquilidad.
Me imagino que ahora mismo alguien se está preguntando qué se puede hacer con esa gente que no es capaz de ser feliz. Nada. Lo más probable es que no lleguen a cambiar nunca. Y, si cambian, no será por lo que nadie les diga, sino más bien porque la vida acabará por ponerles en su sitio. Esos que siempre quieren otra cosa posiblemente necesitan madurar, establecer sus prioridades y aprender a tener expectativas realistas. Los otros, además de todo eso, necesitan saber que no son dueños de las vidas de los demás, que hay cosas que no dependen de nadie, y luego “paciencia para aceptar las cosas que no pueden cambiar, valor para cambiar las cosas que pueden cambiar, y sabiduría para distinguir entre unas y otras”. Y todo eso no se lo podemos dar nosotros, por mucho que deseemos que sean felices. Así que lo mejor es intentar vivir nuestra vida como queremos y no dejar que su infelicidad influya en nosotros.
Subscribe to:
Posts (Atom)
