hauria d'estar empegueïda...

Idò sí. Ara, remenant pel Facebook, m'he adonat que fa més de nou mesos que no escric res en aquest blog, per això dic que hauria d'estar empegueïda. I a més, supòs que ara em toca fer un d'aquells resums, de pinzellada grossa, que faig de tant en tant, concretament quan m'adono que han passat mesos sense haver dit res.

I això que quan vaig començar a fer feina, i em vaig comprar el netbook, i vaig veure que a la sala de profes hi havia wi-fi vaig pensar que així podria escriure al blog en hores buides. Però no, entre que hi ha molta feina, que a l'insti on faig feina fan uns horaris meravellosos, amb molt poques hores buides, i que la resta del temps sempre tenc mil coses a fer, no he escrit res.

Vist a hores d'ara, supòs que vaig quedar una mica saturada de vida virtual intensa quan va passar tot allò de la Tânia. Va coincidir amb un moment una mica difícil per mor de la crisi, que em va fer prendre la decisió de tornar a la feina. Entre el post de la seva mort i el post en el que explicava que havia tornat a la feina només n'hi ha un on explicava el rumor de la vinguda de Leonard Cohen a Palma. Idò això, que no escrivia perquè tenia altres maldecaps.

Després va venir l'estiu, i la calor em tenia tan aixafada que no tenia esma per fer res, i ficar-me a l'habitació de l'ordinador, la més calenta de la casa, no em feia gens de il·lusió; després de l'estiu vaig haver de tornar a la feina, al mateix institut de l'any passat; a l'octubre vam haver de sacrificar la gossa... un disgust mai vist, ja us ho podeu imaginar! El cas és que entre una cosa i l'altra no he passat pel blog, com a molt deia alguna coseta, poca, pel Facebook.

I avui tampoc escriuré el resum d'aquests nou mesos. Diguem que no em convé molt estar davant l'ordinador, perquè el diumenge a la nit sem van despertar les cervicals i ahir la meva metgessa va veure la inflamació tan brutal que em volia fer la baixa. Jo m'hi vaig negar (el final de curs s'acosta i si no puc anar a treballar després la feina s'acumularà i hauré d'anar a les totes, i passo), i aleshores em va posar una injecció de cortisona i em va enviar cap a casa passant abans per la farmàcia per comprar el còctel meravellós de tota la vida: antiinflamatoris, calmants, dos relaxants musculars diferents i un protector gàstric. I ara començ a estar una mica bé, menys marejada, menys lenta i amb menys mal. Però no vull forçar la màquina, que ja està prou atrotinada i per això seré bona nina i me n'aniré a la meva butaca.

I aviat, tan aviat com pugui, escriuré el resum d'aquests nou mesos en un parell (mallorquí, aviso) de posts. ;)

balanç

Han passat un parell de mesos des del meu darrer apunt i toca fer balanç. No han passat gaire coses, només he tornat a la feina. Dia setze d’abril vaig dur la paperassa, on hi deia que no em sabria greu fer substitucions, a la Conselleria; dia 22 em van cridar i dia 23 em vaig incorporar a l’institut.

Em van tocar tres grups de primer d’ESO i un grup de quart del qual també n’he estat la tutora, i és d’aquest grup de quart que vull parlar. Sempre hi ha grups amb els que les coses van millor que amb els altres, i aquest ha estat el millor grup que em podia tocar, de debò. Vam connectar a nivell personal i en l’aspecte acadèmic no em puc queixar. La festa de graduació va ser molt maca i molt emotiva, i el sopar de l’endemà també va ser molt divertit.

I bé, m’he reincorporat amb totes les conseqüències. Dilluns passat vaig començar un curs d’AICLE (Aprenentatge Integrat de Continguts i Llengua Estrangera) que acabarà demà. Com sempre, la sensació es d’haver après moltes coses que, malauradament, serà difícil dur a la pràctica. Exemple: Un dels professors ens va mostrar fotos i vídeos de les seves classes a un IES de Cantabria. Tenia una aula per ell, amb prestatgeries i armaris plens de material, un canó de projecció, una pissarra interactiva i 10 alumnes al grup.

Quan penso que aquí s’exigeix tenir un grup “sencer” d’alumnes per fer un Programa Europeu, i que les classes es fan a les aules normals en el cas de la biologia i les ciències socials, i que fa anys que els professors d’anglès hem de passejar tot el material amunt i avall i que sistemàticament sens denega l’aula/matèria per problemes d’encaixar horaris... això, que em sento impotent.

I parlen de donar un ordinador a cada alumne sense haver pensat en com resoldre els problemes bàsics d’infrastructura que això suposarà, però encara és l’hora de que a algú se li acudeixi que potser no cal, que potser tot seria molt més senzill si a cada aula hi hagués un canó de projecció, un ordinador i una pissarra interactiva.

L’altra sensació és que, encara que algunes coses hagin canviat, en el fons tot segueix com sempre. Nosaltres seguim donant classe sense massa mitjans, amb un nombre d’alumnes per classe que no és normal, i els de la Conselleria s’entesten en fer projectes d’innovació pedagògica. I en comencen de nous abans de tenir temps de saber si els darrers que han començat funcionen o no. Ja ho veieu, en el fons tot és com sempre.

Però, que consti, estic contenta. Si és que jo crec que els professors devem ser d’una pasta especial, perquè no és normal això d’estar content sabent el que hi ha, però la majoria estem contents de fer la nostra feina... perquè després ens diguin que no hi ha vocació!

potser encara n’hi haurà més, i més a prop!

Ahir van arribar les meves dues entrades per al concert de Leonard Cohen a Lisboa, en segona fila i ben al centre, i avui les he anat a cercar a ca ma mare. Hem comentat això del concert, o millor dit, ella m’ha dit que estic com un llum per anar a Lisboa a un concert. I jo li he explicat que el concert només ha posat la data a una cita que tenia amb l’Ana, i que havia quedat en suspens quan vam tornar.

La qüestió és que a hora de sopar m’ha telefonat:
- Què? Ja ho saps?
- Què he de saber?
- Qui vendrà a tocar a Palma a l’agost...
- També?!?!

No estic gens decebuda, ni penedida per haver gastat diners en el concert de Lisboa. Al contrari, em fa molta il·lusió que vingui i tinc clar que si el puc veure també aquí, serà genial, fantàstic i meravellós. Encara que sigui al “mamotreto” aquell del Palma Arena.

Això sí, no sé si amb dos concerts de Leonard Cohen en menys de 15 dies hi haurà perill de sobredosi, encara que no ho crec, almenys no en el meu cas.

Cal dir que el concert encara no està confirmat, segons m’ha explicat en un correu electrònic l’administrador d’un fòrum i un lloc web dedicats a Leonard Cohen. Però sí que és a la llista de concerts en espera de confirmació i s’espera que es pugui confirmat aviat.

Ja ho sabeu... potser el mestre ens farà una visita. I si voleu venir de fora de Mallorca, recordeu que a l’agost està tot molt ple i que convé reservar els bitllets i l’hotel d’hora que desprès no hi ha lloc i és tot molt car.

Ai, quina il·lusió!

adéu, Tânia, menuda...

La Tânia ens ha deixat. M'agradaria poder dir alguna cosa, però no puc. Em sap greu. Llegeixo la seva carta de comiat i ni tan sols tinc forces per traduir-la. Penso en aquells versos de Miquel Martí i Pol, aquells que sempre em vénen al cap en moments com aquest:

Ara saps que la mort no és morir-te

sinó que mori algú estimat.

No, ara mateix, no puc pensar. Estic massa trista y emprenyada. Em sento indefensa i penso que tot això és una gran injustícia. No em serveix de res haver sabut, aquestes darreres setmanes, que no hi havia res a fer. Una cosa és allò que sabem i una altra, els sentiments. I fa dies que, quan penso en tot això, les dues coses no quadren de cap manera.

Em ve de gust aquesta cançó, per la Tânia i per tots els que l’estimàvem:

Siguis on siguis, Tânia, descansa. Espero que puguis fer totes aquelles coses que no has pogut fer aquí, per la teva malaltia o perquè has estat poc temps amb nosaltres. No ens enyoris molt, que allà on ets tots hi arribarem algun dia. Bones vacances, princesa.

enguany més

L’Ana m’ha escrit per fer-me saber que tinc una cita a Lisboa el 30 de juliol. Molt misteriosa ella. Com a única explicació m’ha deixat aquest enllaç.

Idò sí. Resulta que tinc una cita ineludible a Lisboa el 30 de juliol. Ves per on. L’any passat va ser memorable i enguany no m’ho penso perdre.

Demà mateix començaré a reservar bitllets d’avió i entrades pel concert. He vist que també actuarà el 31 a Gijón, però... a Gijón no hi ha l’Ana. L’any passat vam estar plegades un parell d’hores a la terrassa d’un bar a la vora del Tejo i crec que per les dues la trobada va tenir gust de poc. De fet, quan vam tornar a viure a Mallorca ja va quedar clar que algun dia faria una escapada a Lisboa per poder tornar-la veure. I és que fa ràbia conèixer algú amb qui connectes i no tenir temps de més.

Si quan vaig anar a veure Leonard Cohen a l’Auditòrium l’any 88 algú m’hagués dit que el veuria una altra vegada a Lisboa el 2008, no m’ho hauria cregut. Això sí, des del concert de l’any passat tenia l’esperança de que tocaria una altra vegada, potser en un recinte tancat, més a prop... I més a prop no ho és. Però és un recinte tancat i és un lloc on hi tenia feines pendents. Què més vull?
I si resulta que toca més a prop no es descarta la idea d’anar-hi. Quan es tracta de Leonard Cohen no descarto mai res.

I si algú té moltes ganes de fer-me feliç i no sap què regalar-me... l’home ha decidit fer feliços els seus fans i ha tret un doble CD i DVD amb el concert de Londres del 17 de juliol de l’any passat. Segur que és una meravella.

Ai, quina il·lusió que em fa tot plegat!

bones vacances, pepe!

Siguis on siguis, segur que els que t’acompanyen riuen més d’ençà que has arribat.

Desprès de veure les mostres d’amor i d’odi cap a la teva persona durant aquesta setmana, tinc clar que m’agradaria que m’estimés la gent que t’estima, i que em preocuparia molt que m’estimés la gent que t’odia.

T’enyorarem, molt.

seguim creuant els dits per la Tânia

La Tânia encara és a l'hospital, en coma. Ara ja no només cal un cor per a ella. Ara, a més, caldria un miracle. Va tenir una hemorràgia cerebral i la van haver d'operar d'urgència ja fa setmanes. No es va despertar després de l'operació. Les proves que li han fet no són concloents i sembla que no es pot saber si te molt de dany cerebral o no, però els metges no són gaire optimistes.

Jo em passo el dia pensant en ella, esperant que tot surti bé. El problema és que a hores d’ara ja costa saber què vol dir exactament això de “sortir bé”.

Per favor, doneu els òrgans. Potser per a la Tânia ja és tard, però segur que hi ha molta més gent que els pot necessitar, i segur que tots tenen una família i uns amics que pateixen tant com nosaltres.

fa gairebé un mes que no dic ni ase ni bèstia...

I ja toca.

La veritat és que aquest mes he estat molt enfeinada i força fotuda. L’hèrnia de les lumbars (aquella que només s’operarà quan sigui absolutament necessari i inevitable) m’ho ha fet passar malament. Vaig tenir un pinçament i vaig passar gairebé deu dies sense poder caminar, amb un mal que no em deixava dormir perquè cada vegada que em movia em despertava de mal. Com que justament el pinçament va coincidir amb un retard, només prenia paracetamol, per si de cas. Fins que no vaig veure la prova d’embaràs negativa no vaig prendre res més fort. Això sí, quan vaig poder prendre els remeis habituals va ser qüestió d’un parell de dies.
El problema d’aquestes coses que fan mal és que a la llarga arriben a deixar-te rebentada i sense ganes de fer res. No dorms bé, no descanses, i no rendeixes perquè no has descansat, però de dia també fa mal... i el cansament s’acumula. I a més estàs cada dia de més mala lluna.
Potser hauria de fer un pensament i anar al metge, que segurament m’enviarà a fer una mica de rehabilitació. Fa mandra, molta... però supòs que ho hauré de fer, quan vagi menys enfeinada. No sé si es nota, però no en tinc gens de ganes. Desprès del que vaig passar, i encara estic passant, amb l’hèrnia de les cervicals (aquella que em van haver d’operar perquè era absolutament necessari i inevitable), reconec que ho estic allargant.
Ah, i a més m’han hagut d’arrabassar un queixal del seny. Ara ja només me’n queda un.

Bé, i ara que ja he explicat com és que no he dit res, principalment per motius de salut (o més aviat de mal) i de molta feina, explicaré altres coses, però crec que mereixen entrades apart.

els dies passen...

...i fa 10 anys que, com diria l’amic Biel, en Carles Sabater va partir de vacances. Avui he estat rebostejant per YouTube per veure si trobava alguna de les meves cançons favorites de Sau i finalment he triat aquesta, segurament perquè “la vida és de veritat”:

PERCENTATGES

He marxat de tantes ciutats
on m'hagués pogut quedar
he deixat a tanta gent
que podria haver estimat.
No recordo quan vaig començar
s'ha fet llarg el camí.
Però avui s'ha acabat, estic cansat
no vull marxar mai més d'aquí.
Ja no tinc temps per somniar
ja no tinc forces per lluitar.

És que encara no he donat tot el que tinc.
És que encara no he perdut tot el que tinc.
Aquesta nit vull sentir el batec d'algun cor
vull veure demà com surt el sol
vull sentir un alè de molt a prop
vull oblidar-ho tot.
Et donaré el deu per cent del meu amor
aquesta nit.

El que escric no té cap sentit
massa tard, massa sol
no tinc sort en aquesta nit
i aquest vers mor a poc a poc.
He llegit en algun lloc
que la vida és de veritat
no hem vingut aquí per somniar
això ho aprenem més tard.
Només fumo molt i dormo poc
però avui vull aturar-ho tot.

És que encara no he donat tot el que tinc.
És que encara no he perdut tot el que tinc.
Aquesta nit vull sentir el batec d'algun cor
vull veure demà com surt el sol
vull sentir un alè de molt a prop
vull oblidar-ho tot.
Et donaré el deu per cent del meu amor
aquesta nit.

He sentit la mort de prop
viatjant contra la nit
la carretera em fa por
no puc morir així.
Gairebé no puc caminar
no puc mantenir-me dret.
En quin hotel he de naufragar
en quin llit acabaré.
Cada dia em sembla el mateix
jo et donc tot el que tinc.
Però demà hi haurà un altre concert
digueu-me què espereu de mi.
Fa temps que estic així
porto tantes nits sense dormir.

És que encara no he donat tot el que tinc.
És que encara no he perdut tot el que tinc.
Aquesta nit vull sentir el batec d'algun cor
vull veure demà com surt el sol
vull sentir un alè de molt a prop
vull oblidar-ho tot.
Et donaré el deu per cent del meu amor
aquesta nit.

Només una cosa més. M’agrada molt més la veu d’en Pep Sala que la d’en Carles Sabater. De fet, les meves cançons favorites de Sau les canta en Pep (Molt lluny de casa i Amb la meva ombra). Però tots enyorem en Carles. Sobretot avui.

em preocupa molt... però molt

El que més m'ha preocupat aquestes darreres setmanes ha estat la salut de la Tânia, o Snowshoee per als bookcrossers de tot el món. La Tânia té 26 anys i ja fa temps que pateix una malaltia de cor i que espera un transplantament. El darrer any ha entrat i sortit de l'hospital vàries vegades, però ara la situació ja és molt greu.

Abans de les vacances va ingressar a l'hospital pel seu propi peu i ara mateix és a la UCI, sedada i intubada. Se suposa que si empitjora més li posaran un cor mecànic. Jo, sincerament, ja no sé què més esperen que falli per posar-li, però jo no sóc metge, és clar.

El cas és que fem l'única cosa que podem fer: pensar en ella, i esperar que arribi el cor, i que ella es posi bé.

Una vegada més, els bookcrossers de tot el món han demostrat que són fantàstics: des del fòrum portuguès van fer aquest blog de suport, i ja veieu com ha respost la gent.

Jo per la meva part vaig fer el mandala que hi ha a dalt, perquè la gent pogués pintar-lo pensant en ella i amb la intenció de que li arribi el cor que necessita.

Us convido a enviar energia positiva a la Tânia. La necessita molt.

un apunt llarg, fet de notes petites

Així, com qui no se’n tem, fa gairebé dos mesos que hem tornat. Hem anat tan escopetejats entre la mudança i les festes que no he tingut temps d’escriure res, ni de telefonar gairebé ningú. I crec que ara toca posar-me al dia, deixar unes quantes coses clares, per poder seguir com si res. I és que de vegades costa molt reprendre el fil...

La tornada
Tot va anar bé. Encara tenim la casa i l’oficina plenes de trastos i de caixes, i queda molt per fer, però poc a poc ens en sortirem. Al final, el problema dels animals no va ser tan terrible com m’esperava. Vam tornar tots en avió. Una mica caòtic, però tot va anar bé i sembla que s’han adaptat al nou entorn. La cussa, tot d’una que va arribar, va ensumar el sofà i hi va pujar. I ja va estar adaptada. El moix es va torbar una setmana a sortir al carrer. Crec que no es sentia massa segur. Després va començar a venir a passejar amb nosaltres (humans i cans), i encara dura. Ara ja demana que li obrim la porta del carrer, però sembla que li agrada això de venir a passejar amb els humans i els cans i sol venir sempre que sortim, bé, sempre no, només ve de nit. A la caleta ha trobat un arbre on s’esmola les ungles i després es rebolca a l’arena. És tot un espectacle.

Les festes
Han estat poc festes, la veritat. D’ençà de mon pare és mort la cosa no és com abans. I si hi afegim que acabàvem d’arribar i estàvem fins al cap d’amunt de trastos i que molts amics van anar a passar les vacances fora de l’illa... res, això, que hi va haver poca festa.

El xoc cultural: la tele
He d’admetre que m’he quedat totalment al·lucinada mirant la tele. Potser hauria d’explicar que a Portugal gairebé no veia la tele. I quan la veia, era TVCI. I ara m’he trobat amb tots aquests canals (i no en veig ni una quarta part que els meus veïns, que encara hem de fer arreglar l’antena) i, sobretot, tots els estris que vénen de matinada i he tingut una mena de no sé què que m’ha deixat sense paraules. M’ha quedat molt clar que les coses poden canviar molt en pocs anys.

Nova zona oficial de BookCrossing a Palma
Hem decidit obrir una zona oficial de bookcrossing a Palma, a les nostres oficines. Encara he d’organitzar els llibres, però en principi hem decidit que els llibres de la nostra col·lecció permanent estaran disponibles per a la seva consulta. En arribar el moment ja jo farem públic al web, i també posarem una llista de les obres que es podran consultar.

Faré una xerrada sobre mandales

M’han convidat a fer una xerrada sobre mandales a un centre de teràpies alternatives de Binissalem. Possiblement serà el mes que ve. Em fa il·lusió. De moment no sé gaire cosa més, però en tenir clar el dia i l’hora ja us ho diré.

empaquetant

Ja fa unes quantes setmanes que no dic ni ase ni bèstia al blog. Estem empaquetant. Ja tenim dates per la tornada. Sí, dates, en plural, que haurem de fer uns quants viatges per deixar-ho tot enllestit.

Quan vam anar a parlar amb l’empresa de transports ens van dir que tenien un viatge d’anada a Lisboa el dia 17 i que, si volíem, podíem aprofitar la tornada. Això vol dir que serem a Mallorca dia 20 i que roba, mobles, estris i llibres (sobretot llibres) arribaran dia 21. Nosaltres fèiem comptes de tornar entre finals de novembre i mitjans de desembre, però les coses van com van i haurà de ser abans.

Hem resolt el tema dels animals de la manera més senzilla que hem trobat: viatjarem amb tots tres en avió. Sembla que no hi ha problema perquè dos van en bodega i un en cabina. I tampoc no ha estat massa car: el trajecte de tots tres, vuitanta euros.

Això sí, primer haurem de viatjar amb el cotxe, deixar-lo a Mallorca, i tornar amb l’avió. I després vindran els de la mudança per acabar d’empaquetar la casa i ficar-la en el camió. I llavors viatjarem amb els bitxos en avió, per arribar abans que la mudança.

Ha costat una mica de pena, però al final ho haurem encaixat tot.

Quan vaig saber quin dia tornaríem em vaig sentir una mica més descansada. Ja no era només saber que tornàvem però sense tenir res clar. Ja hi havia una data, i les coses a fer es concretaven clarament entorn al dia en qüestió. Després va ser més senzill organitzar tota la resta: decidir quan seria el viatge en cotxe i la tornada en avió, reservar els bitllets, i lligar-ho tot.

Ara resten coses més quotidianes i senzilles. Empaquetar. Decidir quines coses venen i quines coses queden. Posar etiquetes a les caixes, sabent per endavant que algunes poden tardar anys a obrir-se. No ho creureu, però les caixes amb els meus CDs de música tornaran tal com van arribar, dins la mateixa caixa. En tot aquest temps no hem estat capaços de trobar un bon lloc per a ells.

I quina sort que sempre pensàvem en reciclar! Vam guardar totes les caixes de la mudança, totes les capses de les coses que anàvem comprant, alguns cartrons dels embalatges dels mobles que compràvem... i ara ens ha anat tan bé tenir-ho tot a mà!

D’aquí una setmana seré a la carretera, entre Madrid i València. A la nit agafarem el vaixell, arribarem el dilluns al matí i a primera hora de la tarda tornarem en avió. Tot just en arribar haurem de desendollar la nevera i haurem dur els animals a desparasitar, i que la veterinària ompli els certificats de bona salut per viatjar en avió tres dies després. En arribar a Mallorca, una de les primeres coses que haurem de fer serà dur-los al manescal també, perquè faci el registre dels xips de la cussa i el moix. Els primers dies després d’una mudança són els més perillosos. No voldria que em fugissin sense haver registrat el número de xip a Mallorca! Quan vaig arribar a Portugal també va ser una de les primeres coses que vaig fer amb el gos.

I desprès... el pitjor. Anar desfent poc a poc tots els paquets, i trobar un lloc per a cada cosa, per a cada llibre...

no voleu surrealisme? idò dues tasses!

Dia 23 de maig ma mare va tenir un accident a l’autovia, devers l’Alcampo de Marratxí. L’altre cotxe implicat el menava un metge que ella coneixia bé perquè, entre altres coses, l’ha operada dues vegades. Quan ma mare va suggerir que truquessin a la Guàrdia Civil, el metge va dir que no, que ell aniria a veure ma mare el dilluns vinent i que ja ho arreglarien. Li va demanar les dades de l’assegurança del cotxe, i ma mare li va donar una còpia del rebut i li va dir que tant el cotxe com l’assegurança estan al meu nom, i li va dir el seu nom. El tal metge va prendre el rebut i va partir. Ma mare, així i tot, va trucar la guàrdia civil i la va esperar amb un conductor d’ambulàncies que havia vist tot el que havia passat.

El dilluns vinent el metge no va anar a veure ma mare per arreglar el tema del parte. En el seu lloc hi va anar un home de la seva asseguradora amb un parte fet. No sé exactament que li van dir per fer-la signar, però ella ho va fer. El paper posava que la culpa era seva, o meva, perquè qui constava com a conductor era jo, i no ella. No sé si no duia les ulleres de llegir, si li van fer creure que havia d'anar al meu nom perquè el cotxe és meu o què va passar, el cas és que ella va signar. I quan ho va dur a la nostra assegurança tot dient que no estava d’acord amb allò, li van dir que no hauria d’haver signat, i que en principi haurien de pagar.

El cop del nostre cotxe era a la part de darrere i se suposava que això volia dir alguna cosa, però no, de moment vam haver de pagar uns 1300€, i l’asseguradora va pagar el mal del cotxe del metge. Mentrestant ma mare va anar a rehabilitació més d’un mes.

Ella cada vegada anava més emprenyada, més encesa i més cremada, perquè sentia que l’havien enganyat i coaccionat. I jo, que poca cosa podia fer, li vaig dir que es prengués tota la història com una lliçó caríssima, però una lliçó al cap i la fi, que segurament la propera vegada que tingués una topada a la carretera no li donaria cap data a l’amo de l’altre cotxe si encara no havia arribat la Guàrdia Civil.

També em vaig permetre recordar-li que ja coneixia prou bé la qualitat professional i humana del tal metge. De fet, jo no el vaig denunciar per conducta contrària a l’ètica professional fa 5 anys perquè ella no em va deixar. Us ho explico: aquest home era el traumatòleg de ma mare. Mentre jo era a quiròfan el 5 de maig de 2003, és a dir, mentre un neurocirurgià m’estava operant l’hèrnia de disc de les cervicals, ma mare tenia consulta amb aquest home. Es veu que devia fer mala cara perquè li va demanar si estava bé, i quan ella li va explicar que la seva filla era a quiròfan per una hèrnia de disc l’home es va encendre tot i li va dir que aquestes coses moltes vegades surten malament, i que el meu metge operava per no-res i era un tal i un qual... i ves a saber quantes coses més. La qüestió és que ma mare va sortir plorant de la seva consulta. Quan m’ho va explicar jo el volia denunciar per manca d’ètica professional, però ella no em va deixar. Potser si m’hagués deixat no l’hauria deixat partir del lloc de l’accident...

Bé, tornem a la història. El cas és que la setmana passada, mentre érem a Astúries una altra vegada, ma mare va rebre una citació del jutjat. Al meu nom. On se’m cita a mi a comparèixer per a declarar en qualitat de conductora. Ja hi tornem a ser. És a dir, que hauré d’anar al jutjat amb tota la paperassa que em demanen, hauré d’explicar que jo no conduïa el cotxe, que era ma mare, i que jo era a Astúries. Per si m’ho fan demostrar duré el comprovant d’haver passat la ITV de l’altre cotxe a Astúries, els comprovants de les compres amb tarja de crèdit, i la factura del bitllet de la tornada amb vaixell. I suposo que deixaré caure que no entenc com aquest senyor va posar el meu nom al parte, quan coneix perfectament ma mare perquè l’ha operada dues vegades. I afegiré que si s’hagués quedat a esperar la Guàrdia Civil enlloc de sortir per potes potser tot aquest merder no hauria passat. I ja veurem què passa.

Ah, i el nom d’aquest famós traumatòleg de Palma, molt aviat, quan tot aquest merder s’hagi resolt.

jo sabia que em descuidava alguna cosa...

Ja està disponible el llibre de contes en el que he participat. Li diem “llibre solidari” o ens referim als relats amb l’expressió “cuentos solidarios” perquè tots els beneficis aniran directament a Amnistia Internacional.

El llibre recull vint-i-quatre relats de setze autors i és pot comprar, tant en versió impresa com en versió electrònica a Lulu. La descàrrega només val 1,25€, i és per una bona causa. A veure si feu un pensament!

La idea que tenim és fer un llibre cada any i sempre de la mateixa manera, donant els beneficis a alguna ONG.

el repte del trasllat dels animals

Tenim un moix i dos cans, mascle i femella. A més hem de dur el cotxe i el meu ordinador a Mallorca. M’estimo més dur l’ordinador jo mateixa en el cotxe que enviar-lo en el camió que farà el trasllat. I se suposa que el cotxe, l’ordinador, nosaltres i els animals ja hauríem de ser a Mallorca quan arribés el camió.

Tinc la impressió de que en avió només podem dur un animal per passatger. Per si no n’hi hagués prou, el gos pot viatjar en cotxe, però la gossa no hi està acostumada i, a més, tampoc pot quedar sola a casa. Abans vivia al carrer, en manada, i necessita companyia, o nostra o del gos (la cosa és tan exagerada que a la nit no vol quedar sola al menjador i sempre és on hi ha gent, si jo estic treballant és amb mi, i si sóc a dormir també ve al dormitori).

I hauríem d’intentar que la cosa no ens sortís per un ull de la cara...

Si algú té cap suggeriment, ho agrairé, perquè m’estic rompent les banyes intentant trobar la manera més lògica, eficient i barata de fer-ho.

Notes per als que s’apuntin a trobar la solució:
El trasllat és entre el nord de Portugal i Mallorca. En cotxe es pot fer en un dia, però no és recomanable, val més fer nit en algun lloc a mig camí. Per tant, el viatge en cotxe és de dos dies sencers, entre carretera i vaixell. A Mallorca tinc amb qui deixar el gos uns quants dies, però ha de ser el gos. A Portugal els animals poden quedar sols, però no tinc ni idea de com pot reaccionar la gossa sense el gos. De fet, quan marxem queden sols a casa. Una veïna ve a alimentar-los i un veí ve a treure’ls a passejar. Però hi són tots.
La gossa és un misteri. No sé com pot reaccionar sense el gos, ni com pot reaccionar en cotxe o en avió. Evidentment, haurà de viatjar dormida, i és millor que viatgi en avió, que així només seran unes quantes hores.

entre dos viatges

Fa devers una setmana que vam tornar d’Astúries i demà hi tornarem, aquesta vegada fins dissabte, i d’ençà que som aquí no he trobat un moment per posar el blog al dia. Bé, aquest blog, perquè sí que he escrit coses a altres blogs. És a dir, que toca fer un petit resum de coses que no he dit i voldria haver dit, abans de que se m’oblidin.

La feina
Anem de bòlit, com sempre. La setmana passada vam ser a Astúries per donar una empenta al llibre d’en Jorge, i demà hi tornem si fa no fa pel mateix: dijous el presentarem al club de premsa asturiana de La Nueva España.
A més, tenim molts projectes. Aviat publicarem tres llibres més sobre història asturiana medieval, un manual de rus i un llibre d’arqueologia en portuguès. No sé si tindré temps de preparar el nou llibre de mandales que volia fer abans de final d’any o si el projecte haurà d’esperar fins passat cap d’any.

Projectes de futur
Si tot va bé, se suposa que tornarem a viure a Mallorca pel novembre. No sé jo si tindrem temps de tot, però provarem de fer que sigui així. La idea de tornar em provoca emocions una mica contradictòries. Crec que aquests anys a Portugal han estat els més tranquils i relaxats de la meva vida - bé, també hi ha aquells anys que vaig passar a Eivissa... El cas és que tinc ganes de tornar per una sèrie de coses, però al mateix temps no vull tornar, per un altre seguit de motius. No és només que em faci mandra el trasllat d’objectes, mobles, animals i persones (que me’n fa, i molta) ni que em preocupin excessivament les qüestions logístiques, encara que sé que haurem de fer mans i mànigues per traslladar els animals d’una manera lògica i pràctica. (Si algú vol ajudar a resoldre el trencaclosques del trasllat dels animals, a l’apunt següent ho explico.) És una cosa molt més profunda i difícil de definir. Intento pensar en les coses bones que retrobaré, però... és difícil, molt.
Intent gestionar tot l’estrès que la situació em provoca amb pràctiques zen, però la cosa no sempre funciona, tot s’ha de dir. Tinc ganes d’escriure un llibre sobre aquesta experiència, i potser en ser a Mallorca podré dedicar una mica de temps a aquest projecte.

Un bon motiu per tornar a Mallorca
Fa molts anys, quan estudiava i encara vivia a casa dels pares, cada nit anava a dormir escoltant la ràdio. Escoltava un programa de Catalunya Ràdio, La nit dels ignorants, que es va emetre durant molt de temps (jo tinc record d’escoltar-lo a finals dels 80 i començament dels 90, i de no escoltar-lo més quan vaig anar a viure a l’apartament – hi havia una mena de forat negre que no em deixava sintonitzar l’emissora) i que desprès va desaparèixer. Aquests dies he descobert que ha tornat, en el seu horari de sempre, de dilluns a divendres, de 1 a 3 de la matinada. Em baixo els podcasts i l’escolto de tant en tant, però és un programa per escoltar en directe. M’agradarà tornar a escoltar-lo cada nit, abans de dormir.

tinc un altre blog

És un blog on hi aniré posant les etiquetes i els punts de llibre que he fet per bookcrossing, o perquè alguns bookcrossers m'ho han demanat. Però hi ha un punt de llibre en especial que no podia faltar aquí, en aquest blog.

És aquest:


Si voleu descarregar el .pdf només cal fer clic aquí.

no era per a mi, però...

Ahir vaig rebre aquest correu electrònic d'un desconegut. Sembla que el van enviar per error a una direcció semblant a la que ell havia posat i em va arribar a mi.

El missatge deia això:

"If you love life, don't waste time, for time is what life is made up of." Bruce Lee.

És a dir:

"Si t'estimes la vida, no perdis el temps, perquè la vida és feta de temps." Bruce Lee.

leonard cohen a lisboa

Dissabte passat vaig ser a Lisboa, al concert de Leonard Cohen. Crec que fins ara he estat assimilant tot el que vaig sentir en aquelles tres hores, perquè el concert va durar 3 hores, des de les nou fins a mitjanit. No sé quanta gent hi havia. Als diaris he vist de tot, però sembla que devíem ser entre vuit i deu mil persones.

I ell... bé, en Leonard està molt prim i una mica arrufat, ha envellit molt. És normal, ja té 73 anys. Però l’angoixa que fa veure’l desapareix de seguida que es posa a cantar. En aquelles tres hores en Leonard Cohen ens va regalar vint-i-quatre cançons. I ens va parlar, ens va fer riure, ens va fer cantar i ens va emocionar.

Leonard Cohen va ser tot un senyor, educadíssim i seductor, però sobretot ens va donar una gran lliçó d’humilitat. Cada vegada que hi havia un petit solo per a un instrument, Leonard presentava el músic. No sé quantes vegades va dir els noms dels músics que l’acompanyaven, però van ser moltes. Semblava com si volgués recordar-nos a tots, i potser també a ell mateix, que res no hauria estat possible sense la seva banda. També ens va donar les gràcies moltes vegades: per ser amb ell aquella nit, per convidar-lo a fer el concert, per l’acollida. I érem nosaltres, el seu públic, els que estàvem absolutament agraïts per haver tingut l’oportunitat de veure’l una vegada més, això segur.

Per fer-vos una mica d’enveja, aquí teniu la llista de les cançons en l’ordre que les va tocar:

Primera part:
Dance Me To The End Of Love
The Future
Ain't No Cure
Bird On The Wire
Everybody Knows
In My Secret Life
Who By Fire
Hey, That's No Way To Say Goodbye
Anthem

Segona part:
Tower Of Song
Suzanne
Gypsy's Wife
Boogie Street
Hallelujah
Democracy
I'm Your Man
Take This Waltz

Postres:
So Long, Marianne
First We Take Manhattan
Sisters Of Mercy
If It Be Your Will (cantada per The Webb Sisters, ell la va recitar abans)
Closing Time
I Tried To Leave You
Whither You Goest

I aquí tres moments del concert:

Who by fire



El solo de Javier Mas és espectacular.

Tower of song



Al final d’aquesta cançó ens va fer riure

Hallelujah



Possiblement el punt àlgid del concert.

neteja de teclat

+´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´ç
´ñññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññpppp``¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡’¡¡’


-----------------------ñ-ññ-............................................................-,.-l..lñ.-ñ´ñpñ´llllllllolklkllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllñlllllllllllllmmmmmmmmmmmm,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,.-,.-mjmnnmkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkoioiopìuuui89i0’999999999999999
tgfreftgredfrtgyhujiklopñ´`rftgyhujikplñç+´
fdvgbhnjmkl,jkjkmklñ´ç
gyhujikplñ+´ç
qawsedrftghujolpñqwsedrfty qwerty9ozxcvbnml.ñ-szdxcfgvbhnjkml.-´ñÇ bnm,…





Çç
Ç

Ç
Ç
`polkm ijkn Ç