dijous, de juliol 23, 2009

no ofèn qui vol, ni qui pot...

... ofèn qui no es molesta en cercar un traductor,
o qui tradueix a cop de diccionari,
o de traductor automàtic.
Un article interessant sobre això mateix.

així neixen les paraules... (i sembla mentida)

Aquests del TERMCAT, voleu dir que hi toquen?

Avui, després de molt de temps, he entrat al fòrum “d’aquí” de BookCrossing. He anat al fòrum en català i (oh, sorpresa!) resulta que hi havia un missatge dels del TERMCAT, que devien tenir poques feines, fent propostes normalitzadores per designar aquesta cosa que fem els bookcrossers, així com per designar-nos a nosaltres. Termes per substituir bookcrossing i bookcrosser, vull dir. El primer missatge era del 8 de setembre de 2008, (sí, he dit que feia molt de temps que no hi anava).

Les primeres propostes eren tan surrealistes i absurdes com lliurellibrisme i lliurellibrista, i allibrament i allibrador. I els verbs derivats per ventura serien lliurellibrar i allibrar, suposo. Collons en tenen, eh? Això que consti. Perquè se n’han de tenir molts per inventar-se aquestes coses. El text íntegre del missatge és aquest:

Benvolguts,

Escrivim aquest missatge des del TERMCAT, Centre de Terminologia, perquè en la darrera reunió del Consell Supervisor (l’òrgan encarregat de la fixació de la terminologia en llengua catalana) es van estudiar els termes bookcrossing i bookcrosser amb l’objectiu d’establir-ne les denominacions catalanes més adequades. Temps enrere el TERMCAT ja havia encetat un debat en aquest fòrum sobre aquesta qüestió, però finalment s’ha reprès l’estudi del cas i el Consell Supervisor ha fet dues propostes denominatives: d’una banda, lliurellibrisme i lliurellibrista (per paral•lelisme amb lliurecanvisme i lliurecanvista) i, de l’altra, allibrament i allibrador (en què la supressió de la e de alliberament i alliberador dóna lloc a dues denominacions molt pròximes al substantiu llibre ). En el procés de fixació de la terminologia és imprescindible la participació dels experts de l’àmbit implicat, de manera que us voldríem demanar que ens donéssiu la vostra opinió sobre aquestes propostes. Us semblen adequades? Per quina parella de denominacions us decantaríeu per substituir els anglicismes: lliurellibrisme i lliurellibrista o allibrament i allibrador?

Us agraïm per endavant la col•laboració i esperem els vostres comentaris.

Evidentment, el personal de BookCrossing en general va dir que "i un be negre amb potes rosses", això quan no es declaraven horroritzats per les propostes. (En tot cas els lliurellibristes i allibradors serien els que fessin aquestes coses per lliure, però els que ho fem de manera organitzada som bookcrossers i fem bookcrossing.) Després de totes les mostres de rebuig i horror dels “experts de l’àmbit implicat” (fil sencer aquí), envien un altre missatge, dia 29 de setembre de 2008, que diu això:

Benvolguts,

Tenint en compte els comentaris que ens vau fer arribar sobre les alternatives catalanes per a bookcrossing i bookcrosser, en la reunió del Consell Supervisor de dijous passat es va descartar la possibilitat de substituir els manlleus de l’anglès per les denominacions catalanes lliurellibrisme i lliurellibrista o allibrament i allibrador. Entenem que el bookcrossing és un moviment internacional, coordinat per un únic lloc web i, en conseqüència, és ben normal que us sentiu identificats amb la denominació anglesa.

Tot i així, cal tenir present que en altres llengües es documenten formes que conviuen amb l’anglicisme: per exemple, en francès s’ha proposat la denominació passe-livres i en italià, passalibro. Paral·lelament, doncs, el Consell Supervisor es planteja la possibilitat de normalitzar una denominació catalana com passallibres, tant per a fer referència a l’activitat com als practicants, que pugui conviure amb l’anglicisme i que pugui ser útil i fer-se servir en certs contextos, sense que això impliqui desbancar completament la forma anglesa. Abans que res, però, ens agradaria tornar-vos a demanar la vostra opinió. Què us sembla aquesta opció que proposem? No creieu que la forma passallibres, segurament menys agosarada que les denominacions catalanes que us proposàvem en el nostre primer missatge, té més possibilitats d’implantació? No us sembla que passallibres és una denominació molt descriptiva de l’activitat?

Altra vegada, us agraïm per endavant la col·laboració i esperem els vostres comentaris.

Ben cordialment,

Marta Sabater
Àrea de Neologia i Normalització
Termcat


No volieu brou? Idò dues tasses!

Evidentment, ningú va col·laborar ni comentar res. Potser perquè ja s’havia dit tot el que s’havia de dir, però ells com si sentissin ploure.

Finalment, dia 10 de febrer de 2009 es despengen amb aquest altre missatge:

Benvolguts,

Em plau de comunicar-vos que en la reunió del Consell Supervisor de 16 d'octubre de 2008 es va fixar la forma passallibres (paral·lela al francès passe-livres i a l'italià passalibro) com a alternativa als manlleus bookcrossing i bookcrosser.

S'ha optat per aquesta alternativa perquè és una denominació totalment descriptiva de l'activitat, aplicable també als practicants, que pot conviure amb l’anglicisme sense problemes i que pot ser útil i fer-se servir en certs contextos.

De fet, tenint en compte que la denominació bookcrossing és la més estesa internacionalment, també s'ha fet constar el manlleu de l'anglès en la nota del terme.

La fitxa completa d'aquests termes pot consultar-se al web del TERMCAT(www.termcat.cat), a través del Cercaterm.

Ben cordialment,

Marta Sabater Berenguer
Àrea de Neologia i Normalització
TERMCAT, Centre de Terminología

Ara resulta que la cosa que es fa es diu igual que la persona que la fa. El passallibres fa passallibres. Sona una mica estrany. Només una mica, eh? I el verb... passallibrar? o llibrepassar?

No em direu que no siguin ganes de tocar els nassos! Jo, personalment, m'ho crec encara menys que allò de l’assecador de cabells (els meus cabells no contenen aigua i, per tant, no s’han d’assecar, com a molt s’han d’eixugar quan estan banyats), allò de l'assecador de la roba (sí, les fibres de la roba tampoc no tenen massa aigua) i allò del bloc. Ja poden dir missa i inventar neologismes, que jo faré la meva.

Això sí, si la gent que allibera llibres i no és membre de BookCrossing vol dir que passallibra o es vol definir com passallibres, genial. Però és que nosaltres mai hem passat llibres...

Ara ja sabem com és que neixen les paraules... o els "palabros", que diria en Ramoncín. Sembla que hem assistit a un part sense fer-ne comptes.

I, per favor, que qualcú m'expliqui com és que es pot dir "caldo", però no queda bé manllevar això de bookcrossing de l'anglès, quan per dir "caldo" en català sempre hem tingut la paraula "brou", i quan això de bookcrossing té exactament l'edat del lloc web del mateix nom, i quan encara no fa cinc anys que la paraula en qüestió es va incloure al Concise Oxford English Dictionary amb la següent definició: "n. the practice of leaving a book in a public place to be picked up and read by others, who then do likewise". Bé, ja sé que si cerques "caldo" al diccionari et remet a "brou", però la paraula hi és, i enlloc diu que sigui un manlleu del castellà... i posaria messions que bookcrossing i bookcrosser no hi seran mai, al diccionari!

I una cosa més... qualcú em pot explicar com és que resulta més acceptable fer aquestes mangarrufes amb les paraules i establir paral·lelismes amb el francès o l'italià (en aquest cas tant el francès com l'italià s'han hagut d'inventar la paraula, evidentment) que manllevar el terme de l'anglès? Suposo que deu ser més o menys el que va passar amb el tema del blog i el bloc...

divendres, de juliol 03, 2009

A Baltasar Porcel


Bon viatge, i gràcies pel que ens has deixat.

(Imatge generada amb wordle
a partir dels títols de les obres de Baltasar Porcel.)

dilluns, de juny 29, 2009

leonard cohen i wordle

L'altre experiment d'ahir. Em vaig entretenir ficant les lletres de cadascun dels CDs de Leonard Cohen a wordle. Vaig mantenir el mateix format (color, lletra, direcció de les paraules, nombre de paraules...) per tots els cartells. No deixa de ser curiós veure quines paraules es mantenen, quines desapareixen, quines tornen al cap dels anys, sobretot tenint en compte que el primer àlbum és de 1967 i el darrer de 2004.


Songs Of Leonard Cohen (1969)

Songs From A Room (1969)

Songs Of Love And Hate (1971)

Live Songs (1973)

New Skin For The Old Ceremony (1974)

Death Of A Ladies' Man (1977)

Recent Songs (1979)

Various Positions (1985)

I'm Your Man (1988)

The Future (1992)

Cohen Live (1994)

Ten New Songs (2001)

Dear Heather (2004)

I, per si algú vol seguir els meus experiments a wordle, aquest és l'enllaç a la meva galeria d'imatges.

Ah, una altra cosa: al final no aniré al concert de Leonard Cohen a Palma. Les entrades em semblen carísimes. Si no anés al concert de Lisboa encara m'ho pensaria però, tenint en compte que només dotze dies abans l'hauré vist des de la segona fila del pati de butaques, ni em ve de gust veure'l de molt lluny per un preu raonable, ni tampoc gastar 120€ en una entrada "de les bones". I mai és una entrada, sempre són dues, com a mínim. De fet, m'agradaria molt més anar al concert de Barcelona, que coincideix amb el seu aniversari, encara que només fos per cantar-li allò de Happy Birthday To You... Ja ho veurem, mai se sap què pot passar d'aquí al 21 de setembre!

Billie the vision and the dancers

L'anunci d'enguany d'Estrella Damm és tan fantàstic com cada any:


La cançó és d'un grup suec independent que es diu Billie the vision and the dancers, i és part d'un CD que es diu (m'encanta) I Was So Unpopular In School and Now They're Giving Me This Beautiful Bicycle. El cas és que aquest grup té un web on es poden descarregar totes les seves cançons.

Ah, i ahir em vaig entretenir fent un wordle amb la cançó de l'anunci. Ha quedat així:

balanç

Han passat un parell de mesos des del meu darrer apunt i toca fer balanç. No han passat gaire coses, només he tornat a la feina. Dia setze d’abril vaig dur la paperassa, on hi deia que no em sabria greu fer substitucions, a la Conselleria; dia 22 em van cridar i dia 23 em vaig incorporar a l’institut.

Em van tocar tres grups de primer d’ESO i un grup de quart del qual també n’he estat la tutora, i és d’aquest grup de quart que vull parlar. Sempre hi ha grups amb els que les coses van millor que amb els altres, i aquest ha estat el millor grup que em podia tocar, de debò. Vam connectar a nivell personal i en l’aspecte acadèmic no em puc queixar. La festa de graduació va ser molt maca i molt emotiva, i el sopar de l’endemà també va ser molt divertit.

I bé, m’he reincorporat amb totes les conseqüències. Dilluns passat vaig començar un curs d’AICLE (Aprenentatge Integrat de Continguts i Llengua Estrangera) que acabarà demà. Com sempre, la sensació es d’haver après moltes coses que, malauradament, serà difícil dur a la pràctica. Exemple: Un dels professors ens va mostrar fotos i vídeos de les seves classes a un IES de Cantabria. Tenia una aula per ell, amb prestatgeries i armaris plens de material, un canó de projecció, una pissarra interactiva i 10 alumnes al grup.

Quan penso que aquí s’exigeix tenir un grup “sencer” d’alumnes per fer un Programa Europeu, i que les classes es fan a les aules normals en el cas de la biologia i les ciències socials, i que fa anys que els professors d’anglès hem de passejar tot el material amunt i avall i que sistemàticament sens denega l’aula/matèria per problemes d’encaixar horaris... això, que em sento impotent.

I parlen de donar un ordinador a cada alumne sense haver pensat en com resoldre els problemes bàsics d’infrastructura que això suposarà, però encara és l’hora de que a algú se li acudeixi que potser no cal, que potser tot seria molt més senzill si a cada aula hi hagués un canó de projecció, un ordinador i una pissarra interactiva.

L’altra sensació és que, encara que algunes coses hagin canviat, en el fons tot segueix com sempre. Nosaltres seguim donant classe sense massa mitjans, amb un nombre d’alumnes per classe que no és normal, i els de la Conselleria s’entesten en fer projectes d’innovació pedagògica. I en comencen de nous abans de tenir temps de saber si els darrers que han començat funcionen o no. Ja ho veieu, en el fons tot és com sempre.

Però, que consti, estic contenta. Si és que jo crec que els professors devem ser d’una pasta especial, perquè no és normal això d’estar content sabent el que hi ha, però la majoria estem contents de fer la nostra feina... perquè després ens diguin que no hi ha vocació!

dimecres, d’abril 01, 2009

potser encara n’hi haurà més, i més a prop!


Ahir van arribar les meves dues entrades per al concert de Leonard Cohen a Lisboa, en segona fila i ben al centre, i avui les he anat a cercar a ca ma mare. Hem comentat això del concert, o millor dit, ella m’ha dit que estic com un llum per anar a Lisboa a un concert. I jo li he explicat que el concert només ha posat la data a una cita que tenia amb l’Ana, i que havia quedat en suspens quan vam tornar.

La qüestió és que a hora de sopar m’ha telefonat:
- Què? Ja ho saps?
- Què he de saber?
- Qui vendrà a tocar a Palma a l’agost...
- També?!?!

No estic gens decebuda, ni penedida per haver gastat diners en el concert de Lisboa. Al contrari, em fa molta il·lusió que vingui i tinc clar que si el puc veure també aquí, serà genial, fantàstic i meravellós. Encara que sigui al “mamotreto” aquell del Palma Arena.

Això sí, no sé si amb dos concerts de Leonard Cohen en menys de 15 dies hi haurà perill de sobredosi, encara que no ho crec, almenys no en el meu cas.

Cal dir que el concert encara no està confirmat, segons m’ha explicat en un correu electrònic l’administrador d’un fòrum i un lloc web dedicats a Leonard Cohen. Però sí que és a la llista de concerts en espera de confirmació i s’espera que es pugui confirmat aviat.

Ja ho sabeu... potser el mestre ens farà una visita. I si voleu venir de fora de Mallorca, recordeu que a l’agost està tot molt ple i que convé reservar els bitllets i l’hotel d’hora que desprès no hi ha lloc i és tot molt car.

Ai, quina il·lusió!

divendres, de març 27, 2009

adéu, Tânia, menuda...

La Tânia ens ha deixat. M'agradaria poder dir alguna cosa, però no puc. Em sap greu. Llegeixo la seva carta de comiat i ni tan sols tinc forces per traduir-la. Penso en aquells versos de Miquel Martí i Pol, aquells que sempre em vénen al cap en moments com aquest:

Ara saps que la mort no és morir-te
sinó que mori algú estimat.

No, ara mateix, no puc pensar. Estic massa trista y emprenyada. Em sento indefensa i penso que tot això és una gran injustícia. No em serveix de res haver sabut, aquestes darreres setmanes, que no hi havia res a fer. Una cosa és allò que sabem i una altra, els sentiments. I fa dies que, quan penso en tot això, les dues coses no quadren de cap manera.

Em ve de gust aquesta cançó, per la Tânia i per tots els que l’estimàvem:


Siguis on siguis, Tânia, descansa. Espero que puguis fer totes aquelles coses que no has pogut fer aquí, per la teva malaltia o perquè has estat poc temps amb nosaltres. No ens enyoris molt, que allà on ets tots hi arribarem algun dia. Bones vacances, princesa.

truita de fulles de remolatxa amb grells, ceba i pinyons



La bajoqueta fa col·lecció de receptes sense gluten i cada mes ens desafia a tots i ens demana la recepta d’un plat. Aquest mes la cosa va de truites. Casualment l’altre dia vaig comprar un manat de remolatxes i em vaig demanar com es podrien aprofitar les fulles. L’associació d’idees va ser gairebé immediata: en faria una truita i així podria participar amb un plat original, de creació pròpia, al blog de la bajoqueta!

La truita ha sortit bona, que consti. Aquest és l’aspecte que tenia acabada de tallar, però quan encara no sabia que es podia menjar. La ceba torna transparent i agafa el color vermell de la remolatxa.


Ingredients:
- Les fulles d’un manat de remolatxes, sense tronxos, rentades i tallades.
- La part obscura de 8 grells, tallats a bocins d’un centímetre i mig.
- Mitja ceba capolada
- Pinyons
- 5 o 6 ous
- Un raig de nata
- Oli de oliva
- Sal

Primer escalfarem l’oli d’oliva en una paella grossa i hi fregirem els pinyons fins que siguin daurats, després els traurem de la paella i els reservarem. Aleshores posarem la ceba i els grells al foc amb una mica de sal, i els deixarem sofregir fins que comencin a estar blans, llavors hi afegirem les fulles de remolatxa i ho deixarem al foc fins que tot estigui ben tendre. Apagarem el foc, hi afegirem els pinyons que havíem reservat i també hi afegirem sal si cal.
Batrem els ous amb un raig de nata. Després mesclarem les verdures amb els ous batuts. Posarem oli en una paella més petita i quan sigui ben calent hi tirarem la mescla d’ous i verdures. Farem que cogui a foc viu durant un minut, per tal de que agafi color per fora i després ho tindrem una estona a poc foc perquè cogui per dins. Girarem la truita i repetirem el procés, primer a foc viu i després a poc foc.


Es pot servir amb trossos de remolatxa crua trempada i amb la part blanca dels grells.

Què vagi de gust!

dimecres, de març 25, 2009

enguany més



L’Ana m’ha escrit per fer-me saber que tinc una cita a Lisboa el 30 de juliol. Molt misteriosa ella. Com a única explicació m’ha deixat aquest enllaç.

Idò sí. Resulta que tinc una cita ineludible a Lisboa el 30 de juliol. Ves per on. L’any passat va ser memorable i enguany no m’ho penso perdre.

Demà mateix començaré a reservar bitllets d’avió i entrades pel concert. He vist que també actuarà el 31 a Gijón, però... a Gijón no hi ha l’Ana. L’any passat vam estar plegades un parell d’hores a la terrassa d’un bar a la vora del Tejo i crec que per les dues la trobada va tenir gust de poc. De fet, quan vam tornar a viure a Mallorca ja va quedar clar que algun dia faria una escapada a Lisboa per poder tornar-la veure. I és que fa ràbia conèixer algú amb qui connectes i no tenir temps de més.

Si quan vaig anar a veure Leonard Cohen a l’Auditòrium l’any 88 algú m’hagués dit que el veuria una altra vegada a Lisboa el 2008, no m’ho hauria cregut. Això sí, des del concert de l’any passat tenia l’esperança de que tocaria una altra vegada, potser en un recinte tancat, més a prop... I més a prop no ho és. Però és un recinte tancat i és un lloc on hi tenia feines pendents. Què més vull?
I si resulta que toca més a prop no es descarta la idea d’anar-hi. Quan es tracta de Leonard Cohen no descarto mai res.



I si algú té moltes ganes de fer-me feliç i no sap què regalar-me... l’home ha decidit fer feliços els seus fans i ha tret un doble CD i DVD amb el concert de Londres del 17 de juliol de l’any passat. Segur que és una meravella.

Ai, quina il·lusió que em fa tot plegat!

dimecres, de març 18, 2009

per tot això...


Perquè crec que els qui governen tenen el deure de fer lleis per a tots els ciutadans, tinguin les creences que tinguin.
Perquè crec que cada dona ha de tenir l'opció de decidir per ella mateixa.
Perquè crec que cada religió ha d'ensenyar el que vulgui als seus seguidors, sense intentar manipular l'opinió pública amb campanyes demagògiques.

I per més coses.

http://www.donesenxarxa.cat
http://laslinces.blogspot.com
http://apps.facebook.com/causes/249670/54616027

diumenge, de març 08, 2009

bones vacances, pepe!


Siguis on siguis, segur que els que t’acompanyen riuen més d’ençà que has arribat.

Desprès de veure les mostres d’amor i d’odi cap a la teva persona durant aquesta setmana, tinc clar que m’agradaria que m’estimés la gent que t’estima, i que em preocuparia molt que m’estimés la gent que t’odia.

T’enyorarem, molt.

seguim creuant els dits per la Tânia


La Tânia encara és a l'hospital, en coma. Ara ja no només cal un cor per a ella. Ara, a més, caldria un miracle. Va tenir una hemorràgia cerebral i la van haver d'operar d'urgència ja fa setmanes. No es va despertar després de l'operació. Les proves que li han fet no són concloents i sembla que no es pot saber si te molt de dany cerebral o no, però els metges no són gaire optimistes.

Jo em passo el dia pensant en ella, esperant que tot surti bé. El problema és que a hores d’ara ja costa saber què vol dir exactament això de “sortir bé”.

Per favor, doneu els òrgans. Potser per a la Tânia ja és tard, però segur que hi ha molta més gent que els pot necessitar, i segur que tots tenen una família i uns amics que pateixen tant com nosaltres.

fa gairebé un mes que no dic ni ase ni bèstia...

I ja toca.

La veritat és que aquest mes he estat molt enfeinada i força fotuda. L’hèrnia de les lumbars (aquella que només s’operarà quan sigui absolutament necessari i inevitable) m’ho ha fet passar malament. Vaig tenir un pinçament i vaig passar gairebé deu dies sense poder caminar, amb un mal que no em deixava dormir perquè cada vegada que em movia em despertava de mal. Com que justament el pinçament va coincidir amb un retard, només prenia paracetamol, per si de cas. Fins que no vaig veure la prova d’embaràs negativa no vaig prendre res més fort. Això sí, quan vaig poder prendre els remeis habituals va ser qüestió d’un parell de dies.
El problema d’aquestes coses que fan mal és que a la llarga arriben a deixar-te rebentada i sense ganes de fer res. No dorms bé, no descanses, i no rendeixes perquè no has descansat, però de dia també fa mal... i el cansament s’acumula. I a més estàs cada dia de més mala lluna.
Potser hauria de fer un pensament i anar al metge, que segurament m’enviarà a fer una mica de rehabilitació. Fa mandra, molta... però supòs que ho hauré de fer, quan vagi menys enfeinada. No sé si es nota, però no en tinc gens de ganes. Desprès del que vaig passar, i encara estic passant, amb l’hèrnia de les cervicals (aquella que em van haver d’operar perquè era absolutament necessari i inevitable), reconec que ho estic allargant.
Ah, i a més m’han hagut d’arrabassar un queixal del seny. Ara ja només me’n queda un.

Bé, i ara que ja he explicat com és que no he dit res, principalment per motius de salut (o més aviat de mal) i de molta feina, explicaré altres coses, però crec que mereixen entrades apart.

divendres, de febrer 13, 2009

els dies passen...

...i fa 10 anys que, com diria l’amic Biel, en Carles Sabater va partir de vacances. Avui he estat rebostejant per YouTube per veure si trobava alguna de les meves cançons favorites de Sau i finalment he triat aquesta, segurament perquè “la vida és de veritat”:


PERCENTATGES

He marxat de tantes ciutats
on m'hagués pogut quedar
he deixat a tanta gent
que podria haver estimat.
No recordo quan vaig començar
s'ha fet llarg el camí.
Però avui s'ha acabat, estic cansat
no vull marxar mai més d'aquí.
Ja no tinc temps per somniar
ja no tinc forces per lluitar.

És que encara no he donat tot el que tinc.
És que encara no he perdut tot el que tinc.
Aquesta nit vull sentir el batec d'algun cor
vull veure demà com surt el sol
vull sentir un alè de molt a prop
vull oblidar-ho tot.
Et donaré el deu per cent del meu amor
aquesta nit.

El que escric no té cap sentit
massa tard, massa sol
no tinc sort en aquesta nit
i aquest vers mor a poc a poc.
He llegit en algun lloc
que la vida és de veritat
no hem vingut aquí per somniar
això ho aprenem més tard.
Només fumo molt i dormo poc
però avui vull aturar-ho tot.

És que encara no he donat tot el que tinc.
És que encara no he perdut tot el que tinc.
Aquesta nit vull sentir el batec d'algun cor
vull veure demà com surt el sol
vull sentir un alè de molt a prop
vull oblidar-ho tot.
Et donaré el deu per cent del meu amor
aquesta nit.

He sentit la mort de prop
viatjant contra la nit
la carretera em fa por
no puc morir així.
Gairebé no puc caminar
no puc mantenir-me dret.
En quin hotel he de naufragar
en quin llit acabaré.
Cada dia em sembla el mateix
jo et donc tot el que tinc.
Però demà hi haurà un altre concert
digueu-me què espereu de mi.
Fa temps que estic així
porto tantes nits sense dormir.

És que encara no he donat tot el que tinc.
És que encara no he perdut tot el que tinc.
Aquesta nit vull sentir el batec d'algun cor
vull veure demà com surt el sol
vull sentir un alè de molt a prop
vull oblidar-ho tot.
Et donaré el deu per cent del meu amor
aquesta nit.

Només una cosa més. M’agrada molt més la veu d’en Pep Sala que la d’en Carles Sabater. De fet, les meves cançons favorites de Sau les canta en Pep (Molt lluny de casa i Amb la meva ombra). Però tots enyorem en Carles. Sobretot avui.

dilluns, de gener 12, 2009

em preocupa molt... però molt


El que més m'ha preocupat aquestes darreres setmanes ha estat la salut de la Tânia, o Snowshoee per als bookcrossers de tot el món. La Tânia té 26 anys i ja fa temps que pateix una malaltia de cor i que espera un transplantament. El darrer any ha entrat i sortit de l'hospital vàries vegades, però ara la situació ja és molt greu.
Abans de les vacances va ingressar a l'hospital pel seu propi peu i ara mateix és a la UCI, sedada i intubada. Se suposa que si empitjora més li posaran un cor mecànic. Jo, sincerament, ja no sé què més esperen que falli per posar-li, però jo no sóc metge, és clar.
El cas és que fem l'única cosa que podem fer: pensar en ella, i esperar que arribi el cor, i que ella es posi bé.
Una vegada més, els bookcrossers de tot el món han demostrat que són fantàstics: des del fòrum portuguès van fer aquest blog de suport, i ja veieu com ha respost la gent.
Jo per la meva part vaig fer el mandala que hi ha a dalt, perquè la gent pogués pintar-lo pensant en ella i amb la intenció de que li arribi el cor que necessita.
Us convido a enviar energia positiva a la Tânia. La necessita molt.

un apunt llarg, fet de notes petites

Així, com qui no se’n tem, fa gairebé dos mesos que hem tornat. Hem anat tan escopetejats entre la mudança i les festes que no he tingut temps d’escriure res, ni de telefonar gairebé ningú. I crec que ara toca posar-me al dia, deixar unes quantes coses clares, per poder seguir com si res. I és que de vegades costa molt reprendre el fil...

La tornada
Tot va anar bé. Encara tenim la casa i l’oficina plenes de trastos i de caixes, i queda molt per fer, però poc a poc ens en sortirem. Al final, el problema dels animals no va ser tan terrible com m’esperava. Vam tornar tots en avió. Una mica caòtic, però tot va anar bé i sembla que s’han adaptat al nou entorn. La cussa, tot d’una que va arribar, va ensumar el sofà i hi va pujar. I ja va estar adaptada. El moix es va torbar una setmana a sortir al carrer. Crec que no es sentia massa segur. Després va començar a venir a passejar amb nosaltres (humans i cans), i encara dura. Ara ja demana que li obrim la porta del carrer, però sembla que li agrada això de venir a passejar amb els humans i els cans i sol venir sempre que sortim, bé, sempre no, només ve de nit. A la caleta ha trobat un arbre on s’esmola les ungles i després es rebolca a l’arena. És tot un espectacle.

Les festes
Han estat poc festes, la veritat. D’ençà de mon pare és mort la cosa no és com abans. I si hi afegim que acabàvem d’arribar i estàvem fins al cap d’amunt de trastos i que molts amics van anar a passar les vacances fora de l’illa... res, això, que hi va haver poca festa.

El xoc cultural: la tele
He d’admetre que m’he quedat totalment al·lucinada mirant la tele. Potser hauria d’explicar que a Portugal gairebé no veia la tele. I quan la veia, era TVCI. I ara m’he trobat amb tots aquests canals (i no en veig ni una quarta part que els meus veïns, que encara hem de fer arreglar l’antena) i, sobretot, tots els estris que vénen de matinada i he tingut una mena de no sé què que m’ha deixat sense paraules. M’ha quedat molt clar que les coses poden canviar molt en pocs anys.

Nova zona oficial de BookCrossing a Palma
Hem decidit obrir una zona oficial de bookcrossing a Palma, a les nostres oficines. Encara he d’organitzar els llibres, però en principi hem decidit que els llibres de la nostra col·lecció permanent estaran disponibles per a la seva consulta. En arribar el moment ja jo farem públic al web, i també posarem una llista de les obres que es podran consultar.

Faré una xerrada sobre mandales
M’han convidat a fer una xerrada sobre mandales a un centre de teràpies alternatives de Binissalem. Possiblement serà el mes que ve. Em fa il·lusió. De moment no sé gaire cosa més, però en tenir clar el dia i l’hora ja us ho diré.