A Baltasar Porcel

Bon viatge, i gràcies pel que ens has deixat.

(Imatge generada amb wordle

a partir dels títols de les obres de Baltasar Porcel.)

enguany més

L’Ana m’ha escrit per fer-me saber que tinc una cita a Lisboa el 30 de juliol. Molt misteriosa ella. Com a única explicació m’ha deixat aquest enllaç.

Idò sí. Resulta que tinc una cita ineludible a Lisboa el 30 de juliol. Ves per on. L’any passat va ser memorable i enguany no m’ho penso perdre.

Demà mateix començaré a reservar bitllets d’avió i entrades pel concert. He vist que també actuarà el 31 a Gijón, però... a Gijón no hi ha l’Ana. L’any passat vam estar plegades un parell d’hores a la terrassa d’un bar a la vora del Tejo i crec que per les dues la trobada va tenir gust de poc. De fet, quan vam tornar a viure a Mallorca ja va quedar clar que algun dia faria una escapada a Lisboa per poder tornar-la veure. I és que fa ràbia conèixer algú amb qui connectes i no tenir temps de més.

Si quan vaig anar a veure Leonard Cohen a l’Auditòrium l’any 88 algú m’hagués dit que el veuria una altra vegada a Lisboa el 2008, no m’ho hauria cregut. Això sí, des del concert de l’any passat tenia l’esperança de que tocaria una altra vegada, potser en un recinte tancat, més a prop... I més a prop no ho és. Però és un recinte tancat i és un lloc on hi tenia feines pendents. Què més vull?
I si resulta que toca més a prop no es descarta la idea d’anar-hi. Quan es tracta de Leonard Cohen no descarto mai res.

I si algú té moltes ganes de fer-me feliç i no sap què regalar-me... l’home ha decidit fer feliços els seus fans i ha tret un doble CD i DVD amb el concert de Londres del 17 de juliol de l’any passat. Segur que és una meravella.

Ai, quina il·lusió que em fa tot plegat!

jo sabia que em descuidava alguna cosa...

Ja està disponible el llibre de contes en el que he participat. Li diem “llibre solidari” o ens referim als relats amb l’expressió “cuentos solidarios” perquè tots els beneficis aniran directament a Amnistia Internacional.

El llibre recull vint-i-quatre relats de setze autors i és pot comprar, tant en versió impresa com en versió electrònica a Lulu. La descàrrega només val 1,25€, i és per una bona causa. A veure si feu un pensament!

La idea que tenim és fer un llibre cada any i sempre de la mateixa manera, donant els beneficis a alguna ONG.

leonard cohen a lisboa

Dissabte passat vaig ser a Lisboa, al concert de Leonard Cohen. Crec que fins ara he estat assimilant tot el que vaig sentir en aquelles tres hores, perquè el concert va durar 3 hores, des de les nou fins a mitjanit. No sé quanta gent hi havia. Als diaris he vist de tot, però sembla que devíem ser entre vuit i deu mil persones.

I ell... bé, en Leonard està molt prim i una mica arrufat, ha envellit molt. És normal, ja té 73 anys. Però l’angoixa que fa veure’l desapareix de seguida que es posa a cantar. En aquelles tres hores en Leonard Cohen ens va regalar vint-i-quatre cançons. I ens va parlar, ens va fer riure, ens va fer cantar i ens va emocionar.

Leonard Cohen va ser tot un senyor, educadíssim i seductor, però sobretot ens va donar una gran lliçó d’humilitat. Cada vegada que hi havia un petit solo per a un instrument, Leonard presentava el músic. No sé quantes vegades va dir els noms dels músics que l’acompanyaven, però van ser moltes. Semblava com si volgués recordar-nos a tots, i potser també a ell mateix, que res no hauria estat possible sense la seva banda. També ens va donar les gràcies moltes vegades: per ser amb ell aquella nit, per convidar-lo a fer el concert, per l’acollida. I érem nosaltres, el seu públic, els que estàvem absolutament agraïts per haver tingut l’oportunitat de veure’l una vegada més, això segur.

Per fer-vos una mica d’enveja, aquí teniu la llista de les cançons en l’ordre que les va tocar:

Primera part:
Dance Me To The End Of Love
The Future
Ain't No Cure
Bird On The Wire
Everybody Knows
In My Secret Life
Who By Fire
Hey, That's No Way To Say Goodbye
Anthem

Segona part:
Tower Of Song
Suzanne
Gypsy's Wife
Boogie Street
Hallelujah
Democracy
I'm Your Man
Take This Waltz

Postres:
So Long, Marianne
First We Take Manhattan
Sisters Of Mercy
If It Be Your Will (cantada per The Webb Sisters, ell la va recitar abans)
Closing Time
I Tried To Leave You
Whither You Goest

I aquí tres moments del concert:

Who by fire



El solo de Javier Mas és espectacular.

Tower of song



Al final d’aquesta cançó ens va fer riure

Hallelujah



Possiblement el punt àlgid del concert.

el que m'espera...

Una petita mostra del que espero que veuré i viuré el dia 19 a Lisboa. Això va ser diumenge passat a Glastonbury. Es una gravació d’un fan perquè la BBC no va poder gravar el concert (bé, no sé si va poder o no, el que és segur és que no el va retransmetre). Si en voleu veure més, només cal fer una cerca a youtube amb les paraules “leonard cohen glastonbury 2008”. I si podeu pegar un bot a Lisboa dia 19, animeu-vos, que encara hi ha entrades i només valen 35€. El vell canadenc s’ho mereix, no em digueu que no.

la veu, la música

la veu, la poesia

gairebé 35 anys...

He llegit aquesta notícia i d’una banda m’han vingut ganes d’escoltar la veu clara de Víctor Jara, i d’una altra banda no m’ha quedat més remei que fer comptes: han passat 34 anys i vuit mesos des del seu assassinat. Sembla una mica tard per acabar la investigació, però encara seria pitjor que ni l’haguessin començada.

dia da liberdade

this be the verse

They fuck you up, your mum and dad.
They may not mean to, but they do.
They fill you with the faults they had
And add some extra, just for you.

But they were fucked up in their turn
By fools in old-style hats and coats,
Who half the time were soppy-stern
And half at one another's throats.

Man hands on misery to man.
It deepens like a coastal shelf.
Get out as early as you can,
And don't have any kids yourself.

Philip Larkin

el 19 de juliol, a lisboa

Ara mateix no tinc massa clar on seré en els pròxims mesos. Se suposa que aviat tornarem a viure a Mallorca, que hem de fer obres, i que... bé, que hi ha moltes coses enlaire i no puc dir segur on seré en un dia concret. Això sí, puc afirmar que el 19 de juliol, si no hi ha res de nou, seré a Lisboa, i és que tot just acabo de comprar dues entrades pel concert de Leonard Cohen.
Quan el vaig veure a Palma a finals dels 80 pensava que era un fet històric, que potser no tindria oportunitat de veure’l en concert mai més. M’encanta dir que anava molt errada.
D’ençà que va anunciar la nova gira fa un parell de mesos he estat esperant que es posessin les entrades a la venda. Estava decidida a anar on calgués per veure’l una altra vegada. Al final he decidit anar a Lisboa. Potser el mes d’agost actuarà en un altre lloc, més prop de casa. O potser a l’hivern el podré escoltar en alguna sala de concerts, ves a saber. Però de moment, la cita és a Lisboa.

Aquí hi podeu trobar informació sobre la gira, i també enllaços als punts de venda d’entrades.

notes breus en tornar de viatge

La setmana passada vam ser a Mallorca. I, com sempre, hem anat de bòlit, hem fet moltes coses i hem vist molta gent, però han quedat coses per fer i gent per veure. Sembla que mai no tinguem prou temps quan hi anem. I com sempre, han passat coses mentre érem a Mallorca.

La plaça del diamant
Vaig fer coincidir el viatge amb la representació de “La Plaça del Diamant” al Teatre Principal. I vaig enviar ma mare a comprar les entrades el primer dia que es van posar a la venda. No me’n penedeixo. Va ser una experiència meravellosa, la millor de tot el viatge. Això sí, m’he quedat amb les ganes de veure l’escenografia original.

Quan el coneixement de baix fa perdre el de dalt...
Hi havia un bon rebombori per Mallorca, perquè un regidor del PP de la legislatura anterior s’ho havia passat molt i molt bé a un local de Palma que es dedicava a la prostitució gai, però pagant amb la Visa del consistori. Això és, evidentment, l’única cosa que se li pot retreure, que s’hagi pagat la diversió amb diners públics.
Personalment, em sembla genial que cadascú faci la vida sexual que li sembli millor, però no deixa de ser trist que acabin enganxant d’aquesta manera la gent que, precisament, ven la imatge de persona molt religiosa. Crec que seria molt millor que les perversions fossin públiques que privades. Això potser no es massa popular, ni guanya gaire vots, però dóna la llibertat de poder viure tranquil·lament, oberta, sense haver-se d’amagar de res. I fins i tot pot passar que es trobi una parella que comparteixi les pròpies perversions.
Parlant de parella... em sap greu per la dona i els cinc fills els quals, suposo, deuen haver estats els darrers a saber-ho. Espero que els nens no estiguin en edat cruel, perquè no voldria ser a la seva pell a l’hora d’anar a escola i aguantar els comentaris dels companys.
I això sí, el que sigui que li passi, s’ho mereix. Però per cap de fava. S’ha de ser molt curt d’enteniment per fer aquestes coses pensant que no es sabrà. I més encara a Mallorca, on fins i tot s’arriba a saber el que mai no s’ha fet. Sembla mentida que ningú expliqui aquestes coses als polítics quan accedeixen a un càrrec públic.

I ara, la notícia

Tornarem a Mallorca!

Encara no hi ha data, encara estem en fase d’organitzar-ho tot, però la idea és tornar, i tenir el campament base a Mallorca enlloc de a Portugal. Ja us tindré informats.

avui fa trenta-quatre anys

Un bocí de la banda sonora de Salvador, un rèquiem amb melodia de fons, una melodia que tots coneixem bé: I si canto trist, de Lluís Llach.

I SI CANTO TRIST

Jo no estimo la por, ni la vull per a demà,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;
que m'agrada els somrís
d'un infant vora el mar
i els seus ulls com un ram d'il·lusions esclatant.

I si canto trist
és perquè no puc
esborrar la por
dels meus pobres ulls.

Jo no estimo la mort ni el seu pas tan glaçat,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;
que m'agrada el batec
d'aquell cor que, lluitant,
dóna vida a la mort a què l'han condemnat.

I si canto trist
és perquè no puc
oblidar la mort
d'ignorats companys.

Jo no estimo el meu cant, perquè sé que han callat
tantes boques, tants clams, dient la veritat;
que jo m'estimo el cant de la gent del carrer
amb la força dels mots arrelats en la raó.

I si canto trist
és per recordar
que no és així
des de fa tants anys.

I ara, la cançó:

I el meu comentari? Una llàstima que Salvador no visqués vuit setmanes mes. Potser hauria mort amb una mica d’esperança en el futur.

No estoy de acuerdo, señor Cercas

Ayer aterricé en el blog de Javier Cercas y estuve dándome una vuelta por sus apuntes. Me pareció un blog interesante, así que me suscribí para estar al día. Esta mañana he aprovechado un rato libre para darme otra vuelta por los apuntes anteriores y he dado con uno que me ha removido un poco por dentro. Copio el texto del apunte en cuestión:

No debería ocurrir que una novela de S. King cueste en la librería igual que una de Cortázar.¿No les parece?
Esto confunde a la gente. Los precios no sólo deberían discriminar el aspecto material de la edición sino, sobre todo, la calidad.
Que alguien tome nota y haga algo.

A ver... deduzco que lo que se pretende ahí es que cuanto mayor sea la calidad literaria de una obra, mayor sea su precio. Para empezar diré lo primero que se me ha ocurrido al leer ese apunte: no me parece adecuado penalizar a alguien por su buen gusto. La idea de que las obras de buena calidad literaria se distingan de otras por un precio mayor sería buena si no fuera, precisamente, porque serían más caras, y esa diferencia de precio la pagaría el consumidor final, que no tiene la culpa de tener mejor gusto que otros pero estaría pagando más por tener tan buen gusto. Digamos que no me parece un buen sistema de difusión de la cultura. A lo mejor habría que pensar en otra forma de distinguir esa calidad, más que nada para que ser culto no resulte mucho más caro que no serlo.

Además, hay muchos factores que influyen en el precio final de un libro, como el tipo de soporte físico concreto (calidad de papel, tipo de encuadernado), los costes de producción (diseño gráfico, corrección, traducción) o cuestiones de mercado (previsiones de ventas, tirada, ediciones). Pero aun suponiendo que los costes de producción fueran los mismos para ambas novelas, tampoco creo que sea malo que los dos libros cuesten lo mismo. No hace falta ser especialmente listo para darse cuenta de que no todos los libros son igual de rentables y que las editoriales cuentan con el panorama general para hacer sus previsiones. Supongo que cuantos más libros tengan de esos que se venden como rosquillas, más fácil será que puedan permitirse publicar obras que vendan menos, y encima hacerlo a un precio razonable. En el caso concreto que nos ocupa, supongo que King vende bastante más que Cortázar, así que el hecho de que se vendan muchos libros de King ayudará en cierta manera a que las editoriales publiquen otras obras que en principio no venderán tanto pero que consideran interesantes. Nos guste o no, la pela es la pela, y unos cuantos best-sellers en el catálogo de una editorial pueden permitir la producción de otras obras quizá mejores en cuanto a calidad literaria pero de menor tirada y que reportarán menos beneficios a la editorial.

Traslademos esto a otros ámbitos de la cultura. Imaginemos que no se trata de libros, sino de películas o de reproducciones de cuadros, es decir, de cosas cuyo soporte físico tiene un coste similar. ¿Nos parecería lógico que el DVD de una película con muchos premios internacionales costara más que otra que no los tiene? ¿Estaríamos dispuestos a pagar más por una lámina de las mismas dimensiones con una reproducción de un cuadro de un pintor que de otro porque se supone que el arte reproducido es mejor que el de otra lámina de las mismas dimensiones? Y, finalmente, ¿a quién correspondería decidir qué obra es mejor y, por lo tanto, más cara que otra?

Me apetece volver al tema de los best-sellers en general y a Stephen King en particular, pero antes quiero aclarar una cosa. En mi biblioteca hay de todo, desde Stephen King hasta Julio Cortázar. Soy capaz de disfrutar de ambos tipos de lectura, aunque quizás no en las mismas circunstancias, de la misma manera que puedo pasármelo muy bien escuchando música pachanguera en una fiesta en la playa aunque prefiera la música clásica en otras circunstancias. Ya he dicho lo primero que quería decir: ambos tipos de literatura cumplen su función y eso hace que sean diferentes, y cuando dos cosas son diferentes no es posible la comparación. Cuando apetece leer a Stephen King, apetece eso y no otra cosa, como cuando apetece ver una película de sábado por la tarde. A veces apetece saborear las palabras, es verdad, pero otras veces lo único que quieres es que te cuenten una historia que te enganche para sumergirte en ella. Creo que los que leemos mucho tenemos la costumbre de tener varios libros empezados a la vez, y en mi caso suelen ser libros muy diferentes, porque de la misma manera que no siempre me apetece escuchar la misma música o ver el mismo tipo de cine, tampoco me apetece siempre leer el mismo tipo de literatura.

Y ahora, una última reflexión en cuanto a los best-sellers en general y a Stephen King en particular: si no se ha leído a Stephen King en VO es como si no se hubiera leído a Stephen King, al menos en España. En este caso concreto lo tengo claro. Siempre que ha llegado a mis manos un libro de ese señor en español he tenido que comprarlo luego en inglés porque las traducciones no le hacen justicia. Ahora mismo en mi casa hay seis libros del señor King en español y entre todos suman cinco traductores. No sé si los traductores no quisieron repetir, si quisieron pero cobrando más y la editorial se buscó a otra gente o si, simplemente, a la editorial ni se le ocurre plantearse que sería una buena idea eso de cuidar las traducciones. Las tarifas de traducción que pagan las editoriales son bajísimas, eso lo sabemos todos los que estamos en el mundillo, pero además, lo más triste es que un libro de ese tipo venderá igual, aunque la calidad de la traducción deje mucho que desear. Otro pequeño apunte en cuanto a traducción de libros que se venden como rosquillas. Un equipo de cinco traductores ha participado en la traducción de la última novela de Ken Follett (“Un mundo sin fin”, la segunda parte de “Los pilares de la tierra”), igualito que si se tratara de la traducción de los manuales de usuarios de la última colección de frigoríficos Bosch, en la que se reparte el proyecto entre varios y luego un gestor de proyectos intenta darle coherencia. Pero claro... una novela no es un manual de instrucciones, y eso se nota. Pero convenía publicarla a la vez que en el resto del mundo, había que darse prisa, y además el libro se iba a vender de todas maneras, así que da igual si la traducción cojea.

josep palau i fabre (1917-2008)

Dissabte passat ens va deixar el poeta Josep Palau i Fabre. Si hagués de triar només un escrit d’aquest autor, escolliria aquest, que ara vull compartir amb tots el que llegiu aquest blog.

CANT ESPIRITUAL

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu –i penso creure en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.

Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit? Quan estic més despert i quan més adormit? No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? Despertaré algun dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d'amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest engany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te. Ets.

París, 14 de maig 1950.

la poesía es un arma cargada de futuro

La versión de Paco Ibáñez de este poema de Gabriel Celaya

Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,

mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,

fieramente existiendo, ciegamente afirmando,

como un pulso que golpea las tinieblas,

que golpea las tinieblas.

Cuando se miran de frente

los vertiginosos ojos claros de la muerte,

se dicen las verdades;

las bárbaras, terribles, amorosas crueldades,

amorosas crueldades.

Poesía para el pobre, poesía necesaria

como el pan de cada día,

como el aire que exigimos trece veces por minuto,

para ser y en tanto somos, dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan

decir que somos quien somos,

nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.

Estamos tocando el fondo, estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo

cultural por los neutrales, que llenándose las manos

se desentienden y evaden.

Maldigo la poesía de los que toman partido,

partido hasta forrarse.

Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren.

Y canto respirando. Canto y canto y cantando

más allá de mis penas,

de mis penas personales, me ensancho,

me ensancho.

No es una poesía gota a gota pensada.

No es un bello producto. No es un fruto perfecto.

Es lo más necesario: lo que no tiene nombre.

Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan

decir que somos quien somos,

nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.

Estamos tocando el fondo, seguimos tocando el fondo.

love is a place

love is a place
& through this place of
love move
(with brightness of peace)
all places

yes is a world
& in this world of
yes live
(skilfully curled)
all worlds

e.e. cummings