leonard cohen i wordle

L'altre experiment d'ahir. Em vaig entretenir ficant les lletres de cadascun dels CDs de Leonard Cohen a wordle. Vaig mantenir el mateix format (color, lletra, direcció de les paraules, nombre de paraules...) per tots els cartells. No deixa de ser curiós veure quines paraules es mantenen, quines desapareixen, quines tornen al cap dels anys, sobretot tenint en compte que el primer àlbum és de 1967 i el darrer de 2004.

Songs Of Leonard Cohen (1969)

Songs From A Room (1969)

Songs Of Love And Hate (1971)

Live Songs (1973)

New Skin For The Old Ceremony (1974)

Death Of A Ladies' Man (1977)

Recent Songs (1979)

Various Positions (1985)

I'm Your Man (1988)

The Future (1992)

Cohen Live (1994)

Ten New Songs (2001)

Dear Heather (2004)

I, per si algú vol seguir els meus experiments a wordle, aquest és l'enllaç a la meva galeria d'imatges.

Ah, una altra cosa: al final no aniré al concert de Leonard Cohen a Palma. Les entrades em semblen carísimes. Si no anés al concert de Lisboa encara m'ho pensaria però, tenint en compte que només dotze dies abans l'hauré vist des de la segona fila del pati de butaques, ni em ve de gust veure'l de molt lluny per un preu raonable, ni tampoc gastar 120€ en una entrada "de les bones". I mai és una entrada, sempre són dues, com a mínim. De fet, m'agradaria molt més anar al concert de Barcelona, que coincideix amb el seu aniversari, encara que només fos per cantar-li allò de Happy Birthday To You... Ja ho veurem, mai se sap què pot passar d'aquí al 21 de setembre!

Billie the vision and the dancers

L'anunci d'enguany d'Estrella Damm és tan fantàstic com cada any:

La cançó és d'un grup suec independent que es diu Billie the vision and the dancers, i és part d'un CD que es diu (m'encanta) I Was So Unpopular In School and Now They're Giving Me This Beautiful Bicycle. El cas és que aquest grup té un web on es poden descarregar totes les seves cançons.

Ah, i ahir em vaig entretenir fent un wordle amb la cançó de l'anunci. Ha quedat així:

potser encara n’hi haurà més, i més a prop!

Ahir van arribar les meves dues entrades per al concert de Leonard Cohen a Lisboa, en segona fila i ben al centre, i avui les he anat a cercar a ca ma mare. Hem comentat això del concert, o millor dit, ella m’ha dit que estic com un llum per anar a Lisboa a un concert. I jo li he explicat que el concert només ha posat la data a una cita que tenia amb l’Ana, i que havia quedat en suspens quan vam tornar.

La qüestió és que a hora de sopar m’ha telefonat:
- Què? Ja ho saps?
- Què he de saber?
- Qui vendrà a tocar a Palma a l’agost...
- També?!?!

No estic gens decebuda, ni penedida per haver gastat diners en el concert de Lisboa. Al contrari, em fa molta il·lusió que vingui i tinc clar que si el puc veure també aquí, serà genial, fantàstic i meravellós. Encara que sigui al “mamotreto” aquell del Palma Arena.

Això sí, no sé si amb dos concerts de Leonard Cohen en menys de 15 dies hi haurà perill de sobredosi, encara que no ho crec, almenys no en el meu cas.

Cal dir que el concert encara no està confirmat, segons m’ha explicat en un correu electrònic l’administrador d’un fòrum i un lloc web dedicats a Leonard Cohen. Però sí que és a la llista de concerts en espera de confirmació i s’espera que es pugui confirmat aviat.

Ja ho sabeu... potser el mestre ens farà una visita. I si voleu venir de fora de Mallorca, recordeu que a l’agost està tot molt ple i que convé reservar els bitllets i l’hotel d’hora que desprès no hi ha lloc i és tot molt car.

Ai, quina il·lusió!

adéu, Tânia, menuda...

La Tânia ens ha deixat. M'agradaria poder dir alguna cosa, però no puc. Em sap greu. Llegeixo la seva carta de comiat i ni tan sols tinc forces per traduir-la. Penso en aquells versos de Miquel Martí i Pol, aquells que sempre em vénen al cap en moments com aquest:

Ara saps que la mort no és morir-te

sinó que mori algú estimat.

No, ara mateix, no puc pensar. Estic massa trista y emprenyada. Em sento indefensa i penso que tot això és una gran injustícia. No em serveix de res haver sabut, aquestes darreres setmanes, que no hi havia res a fer. Una cosa és allò que sabem i una altra, els sentiments. I fa dies que, quan penso en tot això, les dues coses no quadren de cap manera.

Em ve de gust aquesta cançó, per la Tânia i per tots els que l’estimàvem:

Siguis on siguis, Tânia, descansa. Espero que puguis fer totes aquelles coses que no has pogut fer aquí, per la teva malaltia o perquè has estat poc temps amb nosaltres. No ens enyoris molt, que allà on ets tots hi arribarem algun dia. Bones vacances, princesa.

enguany més

L’Ana m’ha escrit per fer-me saber que tinc una cita a Lisboa el 30 de juliol. Molt misteriosa ella. Com a única explicació m’ha deixat aquest enllaç.

Idò sí. Resulta que tinc una cita ineludible a Lisboa el 30 de juliol. Ves per on. L’any passat va ser memorable i enguany no m’ho penso perdre.

Demà mateix començaré a reservar bitllets d’avió i entrades pel concert. He vist que també actuarà el 31 a Gijón, però... a Gijón no hi ha l’Ana. L’any passat vam estar plegades un parell d’hores a la terrassa d’un bar a la vora del Tejo i crec que per les dues la trobada va tenir gust de poc. De fet, quan vam tornar a viure a Mallorca ja va quedar clar que algun dia faria una escapada a Lisboa per poder tornar-la veure. I és que fa ràbia conèixer algú amb qui connectes i no tenir temps de més.

Si quan vaig anar a veure Leonard Cohen a l’Auditòrium l’any 88 algú m’hagués dit que el veuria una altra vegada a Lisboa el 2008, no m’ho hauria cregut. Això sí, des del concert de l’any passat tenia l’esperança de que tocaria una altra vegada, potser en un recinte tancat, més a prop... I més a prop no ho és. Però és un recinte tancat i és un lloc on hi tenia feines pendents. Què més vull?
I si resulta que toca més a prop no es descarta la idea d’anar-hi. Quan es tracta de Leonard Cohen no descarto mai res.

I si algú té moltes ganes de fer-me feliç i no sap què regalar-me... l’home ha decidit fer feliços els seus fans i ha tret un doble CD i DVD amb el concert de Londres del 17 de juliol de l’any passat. Segur que és una meravella.

Ai, quina il·lusió que em fa tot plegat!

els dies passen...

...i fa 10 anys que, com diria l’amic Biel, en Carles Sabater va partir de vacances. Avui he estat rebostejant per YouTube per veure si trobava alguna de les meves cançons favorites de Sau i finalment he triat aquesta, segurament perquè “la vida és de veritat”:

PERCENTATGES

He marxat de tantes ciutats
on m'hagués pogut quedar
he deixat a tanta gent
que podria haver estimat.
No recordo quan vaig començar
s'ha fet llarg el camí.
Però avui s'ha acabat, estic cansat
no vull marxar mai més d'aquí.
Ja no tinc temps per somniar
ja no tinc forces per lluitar.

És que encara no he donat tot el que tinc.
És que encara no he perdut tot el que tinc.
Aquesta nit vull sentir el batec d'algun cor
vull veure demà com surt el sol
vull sentir un alè de molt a prop
vull oblidar-ho tot.
Et donaré el deu per cent del meu amor
aquesta nit.

El que escric no té cap sentit
massa tard, massa sol
no tinc sort en aquesta nit
i aquest vers mor a poc a poc.
He llegit en algun lloc
que la vida és de veritat
no hem vingut aquí per somniar
això ho aprenem més tard.
Només fumo molt i dormo poc
però avui vull aturar-ho tot.

És que encara no he donat tot el que tinc.
És que encara no he perdut tot el que tinc.
Aquesta nit vull sentir el batec d'algun cor
vull veure demà com surt el sol
vull sentir un alè de molt a prop
vull oblidar-ho tot.
Et donaré el deu per cent del meu amor
aquesta nit.

He sentit la mort de prop
viatjant contra la nit
la carretera em fa por
no puc morir així.
Gairebé no puc caminar
no puc mantenir-me dret.
En quin hotel he de naufragar
en quin llit acabaré.
Cada dia em sembla el mateix
jo et donc tot el que tinc.
Però demà hi haurà un altre concert
digueu-me què espereu de mi.
Fa temps que estic així
porto tantes nits sense dormir.

És que encara no he donat tot el que tinc.
És que encara no he perdut tot el que tinc.
Aquesta nit vull sentir el batec d'algun cor
vull veure demà com surt el sol
vull sentir un alè de molt a prop
vull oblidar-ho tot.
Et donaré el deu per cent del meu amor
aquesta nit.

Només una cosa més. M’agrada molt més la veu d’en Pep Sala que la d’en Carles Sabater. De fet, les meves cançons favorites de Sau les canta en Pep (Molt lluny de casa i Amb la meva ombra). Però tots enyorem en Carles. Sobretot avui.

el que m'espera...

Una petita mostra del que espero que veuré i viuré el dia 19 a Lisboa. Això va ser diumenge passat a Glastonbury. Es una gravació d’un fan perquè la BBC no va poder gravar el concert (bé, no sé si va poder o no, el que és segur és que no el va retransmetre). Si en voleu veure més, només cal fer una cerca a youtube amb les paraules “leonard cohen glastonbury 2008”. I si podeu pegar un bot a Lisboa dia 19, animeu-vos, que encara hi ha entrades i només valen 35€. El vell canadenc s’ho mereix, no em digueu que no.

volver a los orígenes

La gente me señala
me apuntan con el dedo
susurra a mis espaldas
y a mí me importa un bledo

Que más me da
si soy distinta a ellos
no soy de nadie,
no tengo dueño

Yo sé que me critican
me consta que me odian
la envidia les corroe
mi vida les agobia

¿Por qué será?
Yo no tengo la culpa
mi circunstancia les insulta

Mi destino es el que yo decido
el que yo elijo para mí

¿A quién le importa lo que yo haga?
¿A quién le importa lo que yo diga?
Yo soy así, y así seguiré, nunca cambiaré

Quizá la culpa es mía
por no seguir la norma,
ya es demasiado tarde
para cambiar ahora

Me mantendré
firme en mis convicciones,
reforzaré mis posiciones

Mi destino es el que yo decido
el que yo elijo para mí

¿A quién le importa lo que yo haga?
¿A quién le importa lo que yo diga?
Yo soy así, y así seguiré, nunca cambiaré

Porque de vez en cuando hay que volver a los orígenes. Porque en el coche, al ir y volver de Asturias, nos lo pasamos en grande escuchando y cantando las canciones de Alaska. Porque no es raro que hayamos salido así de asertivos y contestatarios. Porque me apetece. ¡Qué disfrutéis!

la veu, la música

gairebé 35 anys...

He llegit aquesta notícia i d’una banda m’han vingut ganes d’escoltar la veu clara de Víctor Jara, i d’una altra banda no m’ha quedat més remei que fer comptes: han passat 34 anys i vuit mesos des del seu assassinat. Sembla una mica tard per acabar la investigació, però encara seria pitjor que ni l’haguessin començada.

dia da liberdade