el repte del trasllat dels animals

Tenim un moix i dos cans, mascle i femella. A més hem de dur el cotxe i el meu ordinador a Mallorca. M’estimo més dur l’ordinador jo mateixa en el cotxe que enviar-lo en el camió que farà el trasllat. I se suposa que el cotxe, l’ordinador, nosaltres i els animals ja hauríem de ser a Mallorca quan arribés el camió.

Tinc la impressió de que en avió només podem dur un animal per passatger. Per si no n’hi hagués prou, el gos pot viatjar en cotxe, però la gossa no hi està acostumada i, a més, tampoc pot quedar sola a casa. Abans vivia al carrer, en manada, i necessita companyia, o nostra o del gos (la cosa és tan exagerada que a la nit no vol quedar sola al menjador i sempre és on hi ha gent, si jo estic treballant és amb mi, i si sóc a dormir també ve al dormitori).

I hauríem d’intentar que la cosa no ens sortís per un ull de la cara...

Si algú té cap suggeriment, ho agrairé, perquè m’estic rompent les banyes intentant trobar la manera més lògica, eficient i barata de fer-ho.

Notes per als que s’apuntin a trobar la solució:
El trasllat és entre el nord de Portugal i Mallorca. En cotxe es pot fer en un dia, però no és recomanable, val més fer nit en algun lloc a mig camí. Per tant, el viatge en cotxe és de dos dies sencers, entre carretera i vaixell. A Mallorca tinc amb qui deixar el gos uns quants dies, però ha de ser el gos. A Portugal els animals poden quedar sols, però no tinc ni idea de com pot reaccionar la gossa sense el gos. De fet, quan marxem queden sols a casa. Una veïna ve a alimentar-los i un veí ve a treure’ls a passejar. Però hi són tots.
La gossa és un misteri. No sé com pot reaccionar sense el gos, ni com pot reaccionar en cotxe o en avió. Evidentment, haurà de viatjar dormida, i és millor que viatgi en avió, que així només seran unes quantes hores.

entre dos viatges

Fa devers una setmana que vam tornar d’Astúries i demà hi tornarem, aquesta vegada fins dissabte, i d’ençà que som aquí no he trobat un moment per posar el blog al dia. Bé, aquest blog, perquè sí que he escrit coses a altres blogs. És a dir, que toca fer un petit resum de coses que no he dit i voldria haver dit, abans de que se m’oblidin.

La feina
Anem de bòlit, com sempre. La setmana passada vam ser a Astúries per donar una empenta al llibre d’en Jorge, i demà hi tornem si fa no fa pel mateix: dijous el presentarem al club de premsa asturiana de La Nueva España.
A més, tenim molts projectes. Aviat publicarem tres llibres més sobre història asturiana medieval, un manual de rus i un llibre d’arqueologia en portuguès. No sé si tindré temps de preparar el nou llibre de mandales que volia fer abans de final d’any o si el projecte haurà d’esperar fins passat cap d’any.

Projectes de futur
Si tot va bé, se suposa que tornarem a viure a Mallorca pel novembre. No sé jo si tindrem temps de tot, però provarem de fer que sigui així. La idea de tornar em provoca emocions una mica contradictòries. Crec que aquests anys a Portugal han estat els més tranquils i relaxats de la meva vida - bé, també hi ha aquells anys que vaig passar a Eivissa... El cas és que tinc ganes de tornar per una sèrie de coses, però al mateix temps no vull tornar, per un altre seguit de motius. No és només que em faci mandra el trasllat d’objectes, mobles, animals i persones (que me’n fa, i molta) ni que em preocupin excessivament les qüestions logístiques, encara que sé que haurem de fer mans i mànigues per traslladar els animals d’una manera lògica i pràctica. (Si algú vol ajudar a resoldre el trencaclosques del trasllat dels animals, a l’apunt següent ho explico.) És una cosa molt més profunda i difícil de definir. Intento pensar en les coses bones que retrobaré, però... és difícil, molt.
Intent gestionar tot l’estrès que la situació em provoca amb pràctiques zen, però la cosa no sempre funciona, tot s’ha de dir. Tinc ganes d’escriure un llibre sobre aquesta experiència, i potser en ser a Mallorca podré dedicar una mica de temps a aquest projecte.

Un bon motiu per tornar a Mallorca
Fa molts anys, quan estudiava i encara vivia a casa dels pares, cada nit anava a dormir escoltant la ràdio. Escoltava un programa de Catalunya Ràdio, La nit dels ignorants, que es va emetre durant molt de temps (jo tinc record d’escoltar-lo a finals dels 80 i començament dels 90, i de no escoltar-lo més quan vaig anar a viure a l’apartament – hi havia una mena de forat negre que no em deixava sintonitzar l’emissora) i que desprès va desaparèixer. Aquests dies he descobert que ha tornat, en el seu horari de sempre, de dilluns a divendres, de 1 a 3 de la matinada. Em baixo els podcasts i l’escolto de tant en tant, però és un programa per escoltar en directe. M’agradarà tornar a escoltar-lo cada nit, abans de dormir.

qüestió de prioritats

Ahir horabaixa vaig anar a comprar a un supermercat gran, d’aquells que té una filera de tendes a l’altre costat de les caixes. Quan vaig arribar encara no eren les sis, això vol dir que molta gent encara no havia sortit de treballar, o que encara no havia tingut temps d’arribar a comprar. Quan entrava al súper vaig veure que al passadís, just davant l’entrada, hi havia com una mena de contenidor de reixes, com una gàbia sense sostre, perquè la gent hi posés els seus donatius per a una associació que acull animals abandonats. Normalment demanen menjar, arena pels gats, productes de neteja, draps... qualsevol cosa que es pugui fer servir en un lloc on hi ha molts animals, en definitiva. Sempre que els veig compro alguna cosa per donar, cosa absolutament normal si es té en compte que els tres bitxos que tenim a casa són del carrer i que n’hem acollit alguns de manera temporal fins que hem trobat una casa per ells, i que ja fa anys que a casa hi ha sempre menjar per donar als animals que passen gana pel carrer. A Eivissa, abans de trobar el ca, quan compartia casa amb n’Albert, ja compràvem menjar de gat per alimentar els gats que vivien pel barri. A Son Caliu també solia donar menjar a dos gats que hi havia pels voltants. I aquí també tenim el costum de donar menjar a gats i gossos del carrer. Bé, la cosa és que he fet la compra com sempre i que hi he afegit un parell de sacs de menjar per animals. Avui ha tocat menjar de gos, un sac per cadells i un altre per gossos adults. De fet, si la gent d’aquesta associació sempre tingués la gàbia posada, sempre compraria alguna cosa per posar-hi.

Quan vaig acabar de fer la compra vaig tornar cap a l’entrada per deixar els sacs de pinso. I no veia la gàbia aquella de cap manera, només veia gent, una gentada. Al final vaig veure que era gent que feia cua i que la cua donava la volta a la gàbia. M’hi vaig acostar i vaig haver de suar perquè em deixessin un foradet per on ficar els sacs a la gàbia. Semblava que aquella gent no es volgués separar ni dues passes de qui tenia al davant, no fos cas que algú aprofités... Gairebé em vaig emprenyar. Quan, finalment, vaig aconseguir deixar els sacs i ja me’n tornava cap a la sortida vaig mirar on era que feia cua, aquella gent. Era una papereria/quiosc/administració de loteries. Quan el meu estimat va tornar a casa li vaig demanar si hi havia algun premi gros, i m’ha dit que sí. Li vaig explicar el que m’havia passat i el que havia pensat en aquell moment: que em sembla més productiu gastar els diners en un sac de pinso per animals que tirar-los en una loteria. Ell em va dir que moltes caritats es financen amb les loteries, però... no és això. És una opció personal. M’estim més gastar 5 euros en menjar pels gossos abandonats, o en una ONG, que 3 en una loteria. Per ventura és que sóc poc jugadora, o per ventura és que quan vaig estudiar probabilitats em va quedar clar que les loteries són una gran manera de tirar els diners. Però, deixant això de banda, possiblement el que més em va sobtar ahir va ser l’actitud de la gent que feia cua, sense voler deixar-se prendre ni vint centímetres d’espai i sabent que s’estarien allà una bona estona, sense fer res més. Les poques vegades que he comprat loteria, o que he fet una primitiva o uns euromilions, ha estat perquè ja hi era. Crec que mai sortiria de casa per fer anar a segellar la butlleta abans d’una hora determinada, ni tampoc em passaria més de mitja hora fent cua per fer-ho. Suposo que a hores d’ara ningú no es sorprendrà si dic que les poques vegades que he jugat tampoc me n’he recordat de mirar si havia tret res...

si fueran humanos y tuvieran que trabajar...

Si nuestros animales de compañía fueran humanos y tuvieran que trabajar, ¿en qué trabajarían? Yo me lo he estado pensando, he analizado la personalidad de los bichos que comparten mi vida, y he llegado a estas conclusiones.

Mi perro sería un buen catador, de lo que fuera. Le gusta todo, bueno, el pepino no, pero me imagino que incluso a los mejores catadores hay cosas que les disgustan. También tendría futuro como limpiador, es un experto en hacer desaparecer cualquier cosa comestible que se haya caido al suelo. También sería un buen fisioterapeuta. Todavía me acuerdo de aquella época, antes de que me operaran la hernia discal de las cervicales, cuando llegaba a casa agotada y me metía en la cama, y él se subía y se colocaba detrás de mí y me lamía el cuello con una dedicación absoluta. O un buen médico, parece que tiene un detector de dolor, porque siempre que me duele algo intenta remediarlo de alguna manera. Y, finalmente, creo que sería un buen psicólogo. Sabe escuchar y siempre intenta hacer feliz a la gente, aunque sea para ver si consigue una galleta. También podría dedicarse a dar seminarios acerca de cómo ser feliz. Porque, por encima de todo, es feliz y lo demuestra constantemente.

En cambio, la perra sería una perfecta probadora de colchones. Cuando llegó a casa, en noviembre de 2005, nos costó muchísimo convencerla de que se subiera al sofá. Ya, ya sé que eso es malcriar a un perro, pero llegó con las dos patas traseras en muy mal estado y queríamos que estuviera tan cómoda como fuera posible. La historia es que la muchacha le cogió gusto al sofá. Y ahora incluso le ha cogido el gusto a la cama. Vamos, que se pasó los primeros 4 años de su vida en la calle, durmiendo en el suelo, y buscando cobijo donde fuera, pero desde que está en casa es una perfecta señorita. Creo que también sería una buena examinadora de masajistas aunque, pensándolo bien, seguramente sería igual de feliz dejando que los futuros masajistas y fisioterapeutas hicieran prácticas con ella, todo el día. Le encanta que la rasquen, la mimen y la achuchen... Ah, y también sería una ama de cría fantástica, algún día subiré esas fotos memorables de cuando la gatita se puso enferma y la perra dejaba que la gatita mamara. Muy, muy tiernas.

El gato. Ah... el gato. Ese podría ser maestro de yoga, tai chi, chi kung y demás artes orientales que exijan un control absoluto del cuerpo. Por los mismos motivos también podría ser gimnasta, acróbata, especialista o escalador. Deportista de élite, pero siempre en solitario. Y, por su curiosidad, capacidad de exigencia y de acecho... espía, ladrón, policía, cazador furtivo, asesino en serie (¿de dónde cuernos saca todos esos ratones que luego me va dejando como "regalo" al pie de los fogones?).

¿Y vuestras mascotas? ¿Qué podrían hacer para ganarse la vida si fueran humanos? Os invito a hacer este ejercicio de imaginación y ponerlo en vuestro blog, o a dejar una respuesta aquí. Me encantará leerlo y conocer a vuestros bichos.