twitter i la tornada

M'he apuntat al twitter. Encara no sé ben bé com funciona ni tampoc si em semblarà interessant, però no es perd res per provar-ho. Hi he trobat gent que conec (o coneixia) i gent que sembla interessant. Els seguiré a veure què passa.

D'aquí 36 hores sortirà l'aviò cap a Mallorca i la llista de coses per fer abans de partir és, com sempre, immensa. No sé com ho faig, però sempre vaig de cul abans de partir. I en ser-hi, serà un merder, com sempre. Hem de fer tantes coses, i hem de veure tanta gent... i a més tenim ganes de començar a tirar trastos vells per fer una mica de lloc a l'apartament. I jo, a més, tinc la visita al jutjat, però això, si més no, pot ser divertit i tot.

Volem anar a veure els de les mudances també, per demanar pressupost. Ja ni record quan ens va costar la mudança cap a Portugal, però ara tenim moltes més coses per traslladar. Anirem directament a la mateixa empresa de l'altra vegada. Aleshores ja van ser els únics una mica raonables, tant en preus com en capacitat de fer el que necessitàvem i no una altra cosa, així que la cosa està adjudicada per endavant perquè crec que la tornada encara pot ser més complicada que l'anada.

Darrerament tot el que faig, dic i pens sempre acaba al mateix lloc, a la tornada a Mallorca. Reconec que el tema m'estressa molt. Tot el temps que no estic fent coses concretes, d'aquelles que exigeixen una dedicació exclusiva, tinc una part del cervell organitzant coses: col·locant mobles, decidint on han d'anar les coses, mesurant espais disponibles, prioritzant.

I és que, quan toca ficar tot el que hi ha en una casa de 200 m2 en un apartament de 50 i en una oficina de 70 (tots dos amb mobles a dins), la cosa és complica i cal inventar categories i prioritats. Suposo que hauré de guardar una part important de coses a casa de ma mare. Em convendrà decidir per endavant quines coses no necessitaré de manera immediata per fer paquets separats. I també hauré de decidir quines coses van a l'apartament i quines a la oficina. Serà com fer tres mudances d'una vegada. O quatre o cinc. Perquè una part de les coses vindrà amb el cotxe i després hi ha el tema dels animals...

Crec que em val més no pensar-hi més i anar a dormir, que d'aquí a 5 hores sonarà el despertador.

Ah, el meu twitter és aquest. Per si algú té ganes de seguir una mudança en directe en els pròxims mesos.

no voleu surrealisme? idò dues tasses!

Dia 23 de maig ma mare va tenir un accident a l’autovia, devers l’Alcampo de Marratxí. L’altre cotxe implicat el menava un metge que ella coneixia bé perquè, entre altres coses, l’ha operada dues vegades. Quan ma mare va suggerir que truquessin a la Guàrdia Civil, el metge va dir que no, que ell aniria a veure ma mare el dilluns vinent i que ja ho arreglarien. Li va demanar les dades de l’assegurança del cotxe, i ma mare li va donar una còpia del rebut i li va dir que tant el cotxe com l’assegurança estan al meu nom, i li va dir el seu nom. El tal metge va prendre el rebut i va partir. Ma mare, així i tot, va trucar la guàrdia civil i la va esperar amb un conductor d’ambulàncies que havia vist tot el que havia passat.

El dilluns vinent el metge no va anar a veure ma mare per arreglar el tema del parte. En el seu lloc hi va anar un home de la seva asseguradora amb un parte fet. No sé exactament que li van dir per fer-la signar, però ella ho va fer. El paper posava que la culpa era seva, o meva, perquè qui constava com a conductor era jo, i no ella. No sé si no duia les ulleres de llegir, si li van fer creure que havia d'anar al meu nom perquè el cotxe és meu o què va passar, el cas és que ella va signar. I quan ho va dur a la nostra assegurança tot dient que no estava d’acord amb allò, li van dir que no hauria d’haver signat, i que en principi haurien de pagar.

El cop del nostre cotxe era a la part de darrere i se suposava que això volia dir alguna cosa, però no, de moment vam haver de pagar uns 1300€, i l’asseguradora va pagar el mal del cotxe del metge. Mentrestant ma mare va anar a rehabilitació més d’un mes.

Ella cada vegada anava més emprenyada, més encesa i més cremada, perquè sentia que l’havien enganyat i coaccionat. I jo, que poca cosa podia fer, li vaig dir que es prengués tota la història com una lliçó caríssima, però una lliçó al cap i la fi, que segurament la propera vegada que tingués una topada a la carretera no li donaria cap data a l’amo de l’altre cotxe si encara no havia arribat la Guàrdia Civil.

També em vaig permetre recordar-li que ja coneixia prou bé la qualitat professional i humana del tal metge. De fet, jo no el vaig denunciar per conducta contrària a l’ètica professional fa 5 anys perquè ella no em va deixar. Us ho explico: aquest home era el traumatòleg de ma mare. Mentre jo era a quiròfan el 5 de maig de 2003, és a dir, mentre un neurocirurgià m’estava operant l’hèrnia de disc de les cervicals, ma mare tenia consulta amb aquest home. Es veu que devia fer mala cara perquè li va demanar si estava bé, i quan ella li va explicar que la seva filla era a quiròfan per una hèrnia de disc l’home es va encendre tot i li va dir que aquestes coses moltes vegades surten malament, i que el meu metge operava per no-res i era un tal i un qual... i ves a saber quantes coses més. La qüestió és que ma mare va sortir plorant de la seva consulta. Quan m’ho va explicar jo el volia denunciar per manca d’ètica professional, però ella no em va deixar. Potser si m’hagués deixat no l’hauria deixat partir del lloc de l’accident...

Bé, tornem a la història. El cas és que la setmana passada, mentre érem a Astúries una altra vegada, ma mare va rebre una citació del jutjat. Al meu nom. On se’m cita a mi a comparèixer per a declarar en qualitat de conductora. Ja hi tornem a ser. És a dir, que hauré d’anar al jutjat amb tota la paperassa que em demanen, hauré d’explicar que jo no conduïa el cotxe, que era ma mare, i que jo era a Astúries. Per si m’ho fan demostrar duré el comprovant d’haver passat la ITV de l’altre cotxe a Astúries, els comprovants de les compres amb tarja de crèdit, i la factura del bitllet de la tornada amb vaixell. I suposo que deixaré caure que no entenc com aquest senyor va posar el meu nom al parte, quan coneix perfectament ma mare perquè l’ha operada dues vegades. I afegiré que si s’hagués quedat a esperar la Guàrdia Civil enlloc de sortir per potes potser tot aquest merder no hauria passat. I ja veurem què passa.

Ah, i el nom d’aquest famós traumatòleg de Palma, molt aviat, quan tot aquest merder s’hagi resolt.

jo sabia que em descuidava alguna cosa...

Ja està disponible el llibre de contes en el que he participat. Li diem “llibre solidari” o ens referim als relats amb l’expressió “cuentos solidarios” perquè tots els beneficis aniran directament a Amnistia Internacional.

El llibre recull vint-i-quatre relats de setze autors i és pot comprar, tant en versió impresa com en versió electrònica a Lulu. La descàrrega només val 1,25€, i és per una bona causa. A veure si feu un pensament!

La idea que tenim és fer un llibre cada any i sempre de la mateixa manera, donant els beneficis a alguna ONG.

el repte del trasllat dels animals

Tenim un moix i dos cans, mascle i femella. A més hem de dur el cotxe i el meu ordinador a Mallorca. M’estimo més dur l’ordinador jo mateixa en el cotxe que enviar-lo en el camió que farà el trasllat. I se suposa que el cotxe, l’ordinador, nosaltres i els animals ja hauríem de ser a Mallorca quan arribés el camió.

Tinc la impressió de que en avió només podem dur un animal per passatger. Per si no n’hi hagués prou, el gos pot viatjar en cotxe, però la gossa no hi està acostumada i, a més, tampoc pot quedar sola a casa. Abans vivia al carrer, en manada, i necessita companyia, o nostra o del gos (la cosa és tan exagerada que a la nit no vol quedar sola al menjador i sempre és on hi ha gent, si jo estic treballant és amb mi, i si sóc a dormir també ve al dormitori).

I hauríem d’intentar que la cosa no ens sortís per un ull de la cara...

Si algú té cap suggeriment, ho agrairé, perquè m’estic rompent les banyes intentant trobar la manera més lògica, eficient i barata de fer-ho.

Notes per als que s’apuntin a trobar la solució:
El trasllat és entre el nord de Portugal i Mallorca. En cotxe es pot fer en un dia, però no és recomanable, val més fer nit en algun lloc a mig camí. Per tant, el viatge en cotxe és de dos dies sencers, entre carretera i vaixell. A Mallorca tinc amb qui deixar el gos uns quants dies, però ha de ser el gos. A Portugal els animals poden quedar sols, però no tinc ni idea de com pot reaccionar la gossa sense el gos. De fet, quan marxem queden sols a casa. Una veïna ve a alimentar-los i un veí ve a treure’ls a passejar. Però hi són tots.
La gossa és un misteri. No sé com pot reaccionar sense el gos, ni com pot reaccionar en cotxe o en avió. Evidentment, haurà de viatjar dormida, i és millor que viatgi en avió, que així només seran unes quantes hores.

entre dos viatges

Fa devers una setmana que vam tornar d’Astúries i demà hi tornarem, aquesta vegada fins dissabte, i d’ençà que som aquí no he trobat un moment per posar el blog al dia. Bé, aquest blog, perquè sí que he escrit coses a altres blogs. És a dir, que toca fer un petit resum de coses que no he dit i voldria haver dit, abans de que se m’oblidin.

La feina
Anem de bòlit, com sempre. La setmana passada vam ser a Astúries per donar una empenta al llibre d’en Jorge, i demà hi tornem si fa no fa pel mateix: dijous el presentarem al club de premsa asturiana de La Nueva España.
A més, tenim molts projectes. Aviat publicarem tres llibres més sobre història asturiana medieval, un manual de rus i un llibre d’arqueologia en portuguès. No sé si tindré temps de preparar el nou llibre de mandales que volia fer abans de final d’any o si el projecte haurà d’esperar fins passat cap d’any.

Projectes de futur
Si tot va bé, se suposa que tornarem a viure a Mallorca pel novembre. No sé jo si tindrem temps de tot, però provarem de fer que sigui així. La idea de tornar em provoca emocions una mica contradictòries. Crec que aquests anys a Portugal han estat els més tranquils i relaxats de la meva vida - bé, també hi ha aquells anys que vaig passar a Eivissa... El cas és que tinc ganes de tornar per una sèrie de coses, però al mateix temps no vull tornar, per un altre seguit de motius. No és només que em faci mandra el trasllat d’objectes, mobles, animals i persones (que me’n fa, i molta) ni que em preocupin excessivament les qüestions logístiques, encara que sé que haurem de fer mans i mànigues per traslladar els animals d’una manera lògica i pràctica. (Si algú vol ajudar a resoldre el trencaclosques del trasllat dels animals, a l’apunt següent ho explico.) És una cosa molt més profunda i difícil de definir. Intento pensar en les coses bones que retrobaré, però... és difícil, molt.
Intent gestionar tot l’estrès que la situació em provoca amb pràctiques zen, però la cosa no sempre funciona, tot s’ha de dir. Tinc ganes d’escriure un llibre sobre aquesta experiència, i potser en ser a Mallorca podré dedicar una mica de temps a aquest projecte.

Un bon motiu per tornar a Mallorca
Fa molts anys, quan estudiava i encara vivia a casa dels pares, cada nit anava a dormir escoltant la ràdio. Escoltava un programa de Catalunya Ràdio, La nit dels ignorants, que es va emetre durant molt de temps (jo tinc record d’escoltar-lo a finals dels 80 i començament dels 90, i de no escoltar-lo més quan vaig anar a viure a l’apartament – hi havia una mena de forat negre que no em deixava sintonitzar l’emissora) i que desprès va desaparèixer. Aquests dies he descobert que ha tornat, en el seu horari de sempre, de dilluns a divendres, de 1 a 3 de la matinada. Em baixo els podcasts i l’escolto de tant en tant, però és un programa per escoltar en directe. M’agradarà tornar a escoltar-lo cada nit, abans de dormir.

pastís de fruites vermelles i formatge

Ingredients:

Per a la base:

1 tassa i mitja de farina
¾ de tassa de flocs de civada
¾ de tassa de sucre integral
½ tassa d’avellanes picades
110 g de mantega

Mescleu tots els ingredients per a la base fins que quedi amb textura de miques de pa. Reserveu-ne una tassa per a posar damunt el pastís. Amb la resta heu de cobrir el cul del motlle (millor si és dels que es poden desmuntar) pitjant bé. Poseu el motlle al forn a 180 ºC uns 10 minuts per començar a coure la base.

Per al farciment:

1 tassa aproximadament de fruites vermelles (groselles, gerds, nabius, mores, maduixes...)
¼ de tassa de suc de taronja
2 cullerades de maicena
2 cullerades de sucre

250 g de mascarpone
2 ous
2 cullerades de suc de llimona
½ tassa de sucre

En una cassola poseu les fruites vermelles, el suc de taronja, la maicena i les dues cullerades de sucre. Poseu-ho a mig foc fins que la mescla sigui espessa i estigui bullint i deixeu refredar.

Mescleu el mascarpone, els ous, el sucre i les dues cullerades de suc de llimona fins que quedi suau i untuós.

Poseu el formatge dins el motlle. Després afegiu les fruites vermelles a cullerades. Veureu que cau dins el formatge però no s’hi mescla. Després repartiu la resta de la mescla per a la base per damunt. Torneu a posar al forn, uns 25 minuts, fins que la galeta del damunt s’hagi enrossit.

Jo no l’he ficada a la nevera i crec que és per això que el formatge no s’ha acabat de solidificar. Té un aspecte una mica estrany, però és deliciosa.

Nota: Una tassa equival a 1/4 de litre, o a 20 cullerades rases.

estora de ganxet feta amb roba vella

Aquest cap de setmana he estat entretinguda fent una estora de roba vella per al bany. He fet servir roba que pensava fer servir per fer pedaços d’espolsar: un pijama de cotó, una samarreta de màniga llarga blanca, una altra de color de cel i una samarreta de màniga curta de color blau fosc. L’estora no és excessivament grossa, uns 65 x 45, però com a primer experiment crec que no ha sortit malament.
És molt bona de fer i ret molt. De fet, crec que costa més convertir les peces de cotó en “fil” que no teixir l’estora. El primer que s’ha de fer és tallar els doblecs i els punys de les peces, i després anar-les tallant en espiral de manera que tinguem una trinxa llarguíssima d’un dit d’amplada (si hi ha afegits no passeu pena, i talleu sense por mantenint l’afegit). Amb els pantalons del pijama vaig tallar cada cama per separat i després el cul; amb les samarretes, cada màniga per separat i després el cos.

Quan tenim la roba tallada i en cabdells podem començar a teixir, això sí, amb un ganxet ben gros. Jo he fet l’estora de punt baix agafant la part posterior de la cadeneta perquè així queda més consistent, però potser per fer una bossa seria millor passar el fil per davall tota la cadeneta, perquè així queden uns forats molt macos.

Ara tinc ganes de “trinxar” una funda d’edredó vella per fer una estora per posar davant els fogons, però reconec que em fa molta mandra tallar tant. Ja us ho faré saber si a la fi faig l’estora de funda de nòrdic...

celebrant la vida i la mort

Suposo que els costums dels pobles que més marquen, o potser defineixen, el caràcter de la gent són els que tenen a veure amb les celebracions de les etapes vitals. D’ençà que sóc a Portugal només he anat a un casament, i va ser una cosa mai vista. Crec que mai no havia sentit parlar d’un casament que durés tantes hores ni amb tant menjar. Però ara no és el moment de parlar de casaments, sinó de funerals.

Divendres vaig tenir un bon ensurt, o més aviat un conflicte cultural. La meva amiga era per aquí de viatge i a la tarda vam decidir anar a fer fotos a Vila do Conde. Vam pujar al monestir de Santa Clara i vam veure que l’església dels franciscans que hi havia al costat estava oberta i vam entrar per fer fotos de l’interior. Era una església petita, i vam entrar per la part del darrere, on hi havia un naixement enorme que ens va cridar l’atenció, si més no perquè era el dia de la Mare de Déu d’agost i el Betlem era fruita fora temps, per dir-ho d’alguna manera. Vam veure que a l’espai que hi havia entre l’altar i la part dels feligresos hi havia un cadafal envoltat de flors i amb una tela molt prima per damunt. No li vam fer ni cas. Suposo que vam pensar que tantes flors devien ser per la festa de la Mare de Déu d’agost. Al costat del cadafal hi havia dos homes i tres dones, els dos homes estaven parlant entre ells i les dones semblava que resaven.

Ella anava fent les fotos i jo anava un parell de passes més endavant, cercant detalls per fotografiar: l’orgue, un contrallum, les tombes que hi havia sota el pis, sense làpides, però cobertes de fusta amb xifres gravades que les identificaven...

Vam arribar a l’entrada principal, on hi havia un faristol amb un avís d’un funeral de cos present per l’endemà. Era el funeral d’algú que a més de tenir noms i llinatges era el sogre d’un tal Mariano, segons deia el cartell, amb foto i tot, com tots els d’aquí. I quan el vam veure vam tornar mirar aquell cadafal que hi havia a la part del davant de l’església. I sí, el mort era a l’església, damunt aquell cadafal, sense taüt, o dins un taüt especial, amb les quatre parets que es baixaven, perquè allò NO era una caixa de mort, allò era com una mena de taula amb els costats lleugerament elevats. Com que estava tapat amb una tela finissima, no quedava molt clar de lluny que fos un mort, sobretot si d’entrada havies imaginat que era una ofrena floral a la verge... és clar. Però ens ho vam mirar una mica més i vam arribar a la conclusió que devia ser un mort, perquè es veia molt clarament que, fos el que fos el que hi havia allí, sota aquella tela finíssima, portava sabates. I aquella gent, aquells dos homes que parlaven i aquelles dues dones que resaven devien ser parents del mort... potser un dels homes era el tal Mariano i tot.

No vam dir res. Vam fer un parell de fotos més, perquè no es notés gaire la nostra confusió, sense acostar-nos a l’altar, i vam marxar. Potser el més correcte hauria estat anar a donar el condol a la família i demanar disculpes per haver entrat a fer el turista, i també intentar explicar que mai no ens podíem imaginar que allà hi havia un mort. Però crec que hauria exigit massa explicacions i que aquella gent no volia sentir que nosaltres som d’una terra on fa molts anys que els morts no entren a l’església i que, quan hi entraven, ho feien dins una caixa ben tancada.

Jo sí que sabia que els morts entraven a l’església a Portugal. Havia vist cotxes de mort a les portes de les esglésies i aquest detall m’havia fet preguntar si aquest era el costum. El que mai no m’hauria imaginat era que els morts es poguessin passar vint-i-quatre hores a l’església, damunt un cadafal i amb els peus apuntant cap a l’altar major.

També tinc el costum d’entrar als cementiris, i també havia vist algunes coses que m’havien fet preguntar altres coses sobre els costums funeraris del país, com alguns panteons dins els quals es pot veure una mena de prestatgeries on hi ha els taüts, a la vista però coberts per una mena de cobrellit de randa o de domàs, i moltes vegades amb el nom del difunt en una placa de pedra col·locada al damunt. Ja vaig demanar si eren taüts especials, si estaven segellats d’alguna manera, i si era un costum de tot el país o només de la zona nord.

És a dir, que ara sé que quan vegi un cadafal envoltat de flors i cobert amb una tela finíssima, segurament no sigui una ofrena floral al sant del dia, sinó un mort que espera l’hora del funeral amb tota la paciència del món, i amb les sabates posades.

el meu primer hack d'ikea

Fa dies que li donava voltes a la manera de protegir els llibres que van dins les bosses. Sí, jo sóc de bossa grossa i de dur molts de trastos, i els llibres acaben amb els cantons fets miques. Necessitava una manera práctica, és a dir, ràpida i barata d'aconseguir protegir els llibres, i avui se m’han encès els llums.

He agafat un rotllo de plàstic rationell variera per a posar als fons dels calaixos (ara he vist que el blau ja no es fa i que només es fa gris i transparent) i l’he tallat de la mida del llibre. Després hi he fet tres forats: dos a un costat per passar un elàstic que aguanti la coberta del llibre i un altre al davant, al centre, per passar-hi l’elàstic que servirà per tancar l’invent.

I amb el que m’ha sobrat encara he pogut fer un tub protector per posar-hi les ulleres de llegir i un punt de llibre. M’ha retut.

més sobre el "manifiesto"

Des del blog de Joan Josep Isern, una altra vegada, arribo a un article d'opinió de Luís de Yzaguirre publicat a La Vanguardia fa dos dies, i també a un altre article, més ampliat, sobre el mateix tema. L'autor vol que el divulguem i, per tant, aquí el teniu. Convé llegir-lo.

el nivell d'anglès, un altre cop

Des del blog de Joan Josep Isern arribo a un article de Joan Oliver al diari Avui. No cal fer clic més que a un dels dos enllaços, perquè Isern reprodueix íntegrament l’article d’Oliver.

A l’article en qüestió hi ha tota una sèrie de frases lapidàries que m’indignen, així, d’entrada.

Exemples:

La realitat és ben senzilla: els joves no aprenen anglès a l'escola perquè els professors no en saben prou. En el millor dels casos, els professors són gent del país que ha estudiat anglès, en el pitjor dels casos la ignorància dels professors és absoluta.
Aquí només cal dir que en el millor dels casos els professors han passat unes oposicions d’anglès i en el pitjor dels casos no, però han hagut d’acreditar coneixements d’anglès per poder dedicar-se a l’ensenyament de la llengua. Potser les coses han canviat molt en els 3 anys que fa que estic en excedència i ja no és així, però fins gener de 2005 les coses eren tal com jo dic.

La immensa majoria d'aquests joves que fan quart d'ESO i que ja fa vuit anys que estudien anglès no han vist mai a l'aula una persona que tingui l'anglès com a llengua materna. Demencial.
Aquí només cal dir que tenir una llengua materna no vol dir que el parlant en qüestió la parli correctament. Ja voldria jo conèixer el pare que volgués que els seus fills aprenguessin el castellà d’en Jesulín de Ubrique, per exemple. I evidentment, parlar una llengua tampoc vol dir conèixer-la com per a ensenyar-la.

Bona part dels professors que tenen l'anglès com a llengua materna i que treballen a acadèmies o fan classes particulars, estarien encantats de fer classes a l'escola pública o concertada.
Evidentment, encantadíssims. I qualsevol mestressa de casa estaria encantadissima de cuinar en un gran restaurant. Però no és cuinera. I ells, la gran majoria, no són professors ni llicenciats en res. Senzillament, són “nadius”. Potser són professors fantàstics i meravellosos, però legalment no poden fer de professors en l’ensenyament oficial, com Jesulín de Ubrique, que tampoc no podria ensenyar castellà en l’ensenyament oficial.

La reforma que necessita el nostre sistema educatiu per aconseguir que els joves aprenguin anglès és ben senzilla: contractar professors i ajudants que siguin angloparlants.
Ja ho fan. Entre 1993 i 2005 jo vaig tenir tota una sèrie d’ajudants de conversació nadius a les meves aules. Una hora setmanal amb cada grup. No bastava, evidentment, però es feia. I no n’hi ha prou amb contractar professors i ajudants angloparlants.

Els professors d’anglès sempre hem tingut molt clar que les coses haurien de ser molt diferents perquè els alumnes poguessin aprendre anglès. Es podrien contractar ajudants que parlessin només anglès, però també haurien de parlar castellà i/o català, això d’entrada. I només això ja redueix molt el mercat.

Si algú té la temptació de dir que no caldria que parlessin castellà o català, que s’ho pensi una mica. Si haguessin de fer de professors s’haurien de comunicar amb la resta del professorat i amb els pares dels alumnes, i haurien de fer tasques que exigirien que parlessin la llengua del país. A més, no hem d’oblidar que a partir d’una certa edat una llengua nova també s’aprèn a partir de la comparació amb la llegua o llengües que ja es coneixen. Per tant, seria molt oportú que l’encarregat d’ensenyar la llengua nova tingués coneixements suficients de la llengua dels seus alumnes com per ajudar a establir aquestes comparacions. Per exemple, pot ser molt aclaridor que algú et digui que, en la majoria dels casos (sempre hi ha excepcions), quan una paraula en català i una altra en anglès tenen la mateixa arrel llatina, si la paraula catalana s’escriu amb l·l, la paraula anglesa s’escriurà amb ll.
Si haguessin de fer d’ajudants, tant a l’aula com en patis o menjadors això potser no seria tan necessari, sempre que hi hagués algú altre que parlés la llengua de casa. Més que res, perquè en cas d’emergència (i als patis n’hi pot haver moltes) és absolutament necessari que la persona que se n’encarregui sigui capaç d’entendre exactament el que passa i de demanar ajuda si és necessari.

Potser a hores d’ara algú es demana què penso jo de la qüestió i què crec que es podria fer per obtenir millors resultats.

D’entrada, limitar els alumnes a un màxim de 10-12 per aula a les hores de llengua estrangera (i millor si només fossin 5 o 6, però hem de ser realistes). A més, s’hauria de fer un test de nivell a tothom i distribuir els alumnes en funció del que saben realment i no del que se suposa que han de saber en un curs determinat. I els alumnes s’haurien de poder canviar de grup, perquè sempre hi hauria alumnes que avançarien més aviat que els altres. Es tractaria de fer grups amb un mateix nivell de coneixements i amb un ritme d’aprenentatge similar. I no es començaria una nova lliçó fins que no s’hagués après l’anterior. És a dir, com si es tractés d’una escola d’idiomes.

He de dir que d’aquesta manera no quedaria garantit que tothom parlés l’anglès en acabar l’ESO. El que quedaria garantit seria que els alumnes que tinguessin més facilitat pels idiomes i que estudiessin més (d’això ningú no n’ha parlat de moment, però jo en vaig parlar en un altre post, i en un altre) poguessin avançar. Els que no donessin per més o no volguessin estudiar no parlarien anglès al final, evidentment, però al menys no posarien pals a les rodes dels altres.

més sobre la llengua

Dos articles sobre la llengua que he llegit darrerament i que m'han fet somriure, cosa que en els temps que corren és molt.

El primer, ja fa uns quants dies, a El País. El segon, d'ahir, a Público.

tinc un altre blog

És un blog on hi aniré posant les etiquetes i els punts de llibre que he fet per bookcrossing, o perquè alguns bookcrossers m'ho han demanat. Però hi ha un punt de llibre en especial que no podia faltar aquí, en aquest blog.

És aquest:


Si voleu descarregar el .pdf només cal fer clic aquí.

no era per a mi, però...

Ahir vaig rebre aquest correu electrònic d'un desconegut. Sembla que el van enviar per error a una direcció semblant a la que ell havia posat i em va arribar a mi.

El missatge deia això:

"If you love life, don't waste time, for time is what life is made up of." Bruce Lee.

És a dir:

"Si t'estimes la vida, no perdis el temps, perquè la vida és feta de temps." Bruce Lee.

leonard cohen a lisboa

Dissabte passat vaig ser a Lisboa, al concert de Leonard Cohen. Crec que fins ara he estat assimilant tot el que vaig sentir en aquelles tres hores, perquè el concert va durar 3 hores, des de les nou fins a mitjanit. No sé quanta gent hi havia. Als diaris he vist de tot, però sembla que devíem ser entre vuit i deu mil persones.

I ell... bé, en Leonard està molt prim i una mica arrufat, ha envellit molt. És normal, ja té 73 anys. Però l’angoixa que fa veure’l desapareix de seguida que es posa a cantar. En aquelles tres hores en Leonard Cohen ens va regalar vint-i-quatre cançons. I ens va parlar, ens va fer riure, ens va fer cantar i ens va emocionar.

Leonard Cohen va ser tot un senyor, educadíssim i seductor, però sobretot ens va donar una gran lliçó d’humilitat. Cada vegada que hi havia un petit solo per a un instrument, Leonard presentava el músic. No sé quantes vegades va dir els noms dels músics que l’acompanyaven, però van ser moltes. Semblava com si volgués recordar-nos a tots, i potser també a ell mateix, que res no hauria estat possible sense la seva banda. També ens va donar les gràcies moltes vegades: per ser amb ell aquella nit, per convidar-lo a fer el concert, per l’acollida. I érem nosaltres, el seu públic, els que estàvem absolutament agraïts per haver tingut l’oportunitat de veure’l una vegada més, això segur.

Per fer-vos una mica d’enveja, aquí teniu la llista de les cançons en l’ordre que les va tocar:

Primera part:
Dance Me To The End Of Love
The Future
Ain't No Cure
Bird On The Wire
Everybody Knows
In My Secret Life
Who By Fire
Hey, That's No Way To Say Goodbye
Anthem

Segona part:
Tower Of Song
Suzanne
Gypsy's Wife
Boogie Street
Hallelujah
Democracy
I'm Your Man
Take This Waltz

Postres:
So Long, Marianne
First We Take Manhattan
Sisters Of Mercy
If It Be Your Will (cantada per The Webb Sisters, ell la va recitar abans)
Closing Time
I Tried To Leave You
Whither You Goest

I aquí tres moments del concert:

Who by fire



El solo de Javier Mas és espectacular.

Tower of song



Al final d’aquesta cançó ens va fer riure

Hallelujah



Possiblement el punt àlgid del concert.

neteja de teclat

+´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´ç
´ñññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññpppp``¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡’¡¡’


-----------------------ñ-ññ-............................................................-,.-l..lñ.-ñ´ñpñ´llllllllolklkllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllñlllllllllllllmmmmmmmmmmmm,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,.-,.-mjmnnmkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkoioiopìuuui89i0’999999999999999
tgfreftgredfrtgyhujiklopñ´`rftgyhujikplñç+´
fdvgbhnjmkl,jkjkmklñ´ç
gyhujikplñ+´ç
qawsedrftghujolpñqwsedrfty qwerty9ozxcvbnml.ñ-szdxcfgvbhnjkml.-´ñÇ bnm,…





Çç
Ç

Ç
Ç
`polkm ijkn Ç

no és això, companys, no és això...

Llegeixo la notícia on s’explica que el PP i el PSOE han tancat la porta a la oficialitat de la llengua asturiana. No puc evitar recordar la cançó de Lluís Llach, ni tampoc puc evitar pensar, amb una pena infinita, que és molt trist que ara mateix sigui tan vigent, i per tantes raons, una cançó escrita fa més de trenta anys.

sobre el "manifiesto" - gràcies, pare

Ja vaig dir fa uns dies que el manifiesto por la lengua común m’havia provocat una sensació d’incredulitat, i que algunes manifestacions de suport al seu contingut m’havien provocat tristesa, sobretot per l’odi que mostren molts dels que diuen recolzar-lo envers els individus bilingües. Em conhorta una mica trobar paraules plenes de sensatesa, en català i en castellà (i també en castellà), el mateix dia que he sabut que la Mesa del Turismo s’hi ha adherit i que he vist aquesta animalada que, si més no, fa riure una mica perquè, com diu algú que conec, si hi ha parlants de castellà incapaços d’entendre que “fruita” vol dir “fruta”, és que aquesta gent no hauria de poder sortir al carrer sense supervisió. O potser és que no ho vol entendre, i en aquest cas poca cosa s’hi pot fer.

Ja que hi sóc, vull donar les gràcies de tot cor als meus pares, per haver-me ensenyat a llegir i a escriure abans en la llengua de la nostra terra que en la suposada llengua comuna aquesta que vol defensar el tal “manifiesto”. Des del 66 fins el 71 pràcticament no vaig estar en contacte amb el castellà, fins al punt que vaig arribar a l’escola pensant que les macetas es deien cussiolos, i també recordo haver dit a una nina a la perruqueria que les olives tenien pinyolo, que allò de hueso era una bestiesa (pintaria l’anunci de “La Española” de la revista)... També m’han contat (això no ho recordo) que abans d’entrar a l’escola em van fer un test i li van comunicar al meu pare que jo era curteta. Mon pare, que era mestre d’escola i sabia perfectament el que tenia a casa, va demanar en quina llengua m’havien fet el test. Quan li van dir que en castellà, ell va contestar tan tranquil que jo no en sabia, que potser si em traduïen el test...

I em van escolaritzar en castellà. Com a tothom en els anys setanta. I vaig aprendre el castellà. I no vaig tenir cap problema per arribar a llegir correctament en castellà. De fet, la meva competència lingüística en castellà es igual de bona o millor que en català. Per tant, senyors defensors de la llengua comuna, si realment el que els té preocupats, com diuen, és que els alumnes escolaritzats en català no arribin a assolir una competència lingüística adequada en castellà, no passin pena. Jo vaig aprendre el català a casa i el castellà a escola. No tenia diaris ni televisió en català, ni veia cine en català, i aleshores hi havia molts pocs llibres infantils publicats en català. Vaig aprendre el que els meus pares i el meu entorn em van ensenyar. I ja jo veuen. Escric en català. I fins i tot em puc permetre el luxe de fer servir la ironia en els meus escrits.

No passin pena, senyors pares de família castellans, si els seus fills han de ser escolaritzats en català. Vostès poden fer amb els seus fills una feina tan bona com la que els meus pares van fer amb mi. Diré més: els seus fills tenen accés a molts diaris en castellà, a tots els llibres que vulguin, el 90% de l’oferta televisiva és en castellà. Per tant, la seva feina serà molt més senzilla que la dels meus pares fa gairebé quaranta anys. Estiguin tranquils. Jo, com molta gent de la meva generació, sóc la prova de que és possible educar un fill en la llengua de la família, preservant l’ús d’aquesta llengua, encara que la llengua de l’escola, i de tot un estat, sigui una altra. De debò, estiguin tranquils, que si el català va sobreviure al castellà no li passarà res.

I, mon pare, gràcies. De tot cor.

el que m'espera...

Una petita mostra del que espero que veuré i viuré el dia 19 a Lisboa. Això va ser diumenge passat a Glastonbury. Es una gravació d’un fan perquè la BBC no va poder gravar el concert (bé, no sé si va poder o no, el que és segur és que no el va retransmetre). Si en voleu veure més, només cal fer una cerca a youtube amb les paraules “leonard cohen glastonbury 2008”. I si podeu pegar un bot a Lisboa dia 19, animeu-vos, que encara hi ha entrades i només valen 35€. El vell canadenc s’ho mereix, no em digueu que no.

després de tres setmanes...

Com passa el temps! D’ençà que hem tornat no he trobat el moment de dir res per aquí. I no per falta de coses a dir, sinó més aviat per un excés de coses a fer. Fa una estona, he vist al blog d’un amic el meu darrer post, de fa tres setmanes i gairebé no em creia que hagués passat tant de temps, però es veu que sí. Els viatges m’atabalen molt. Em costa tornar a la rutina i prendre el fil.

Hem estat a Mallorca. Hi vam anar en cotxe perquè ma mare havia tingut un accident i el seu cotxe encara no estava arreglat. Va ser una pallissa, però m’ho vaig passar bé. M’agrada conduir. Vam partir dia 7, vam fer nit a Alcalà de Henares (un amic nostre fa feina a un hotel d’allà i vam aprofitar per veure’l, sopar i fer una xerrada) i l’endemà vam arribar fins València per agafar el vaixell. I dia 9 a les 6 del matí ja érem a Palma.

A Mallorca, tot com sempre: moltes feines i poc temps per fer-les. Vam veure molta gent i vam fer moltes coses, però van quedar amics sense veure i coses sense fer. I vaig passar calor, com sempre que vaig a Mallorca i no és hivern de ple. El cos s’acostuma aviat a les temperatures suaus. Crec que tots dos necessitàvem el viatge. A mi em feia falta sortir i veure gent. I en Jorge necessitava desconnectar una mica. Potser els moments més agradables són els més inesperats, com el dinar al Portitxol (gràcies Tino, per la companyia i pel suggeriment) i el sopar improvisat a ca na Toñi després d’un dinar de pa amb oli a un bar de Binissalem, de moltes copes de vi i d’herbes mesclades i d’un joc de bitlles amb la Wii (la meva primera vegada, amb les bitlles i amb la Wii). Ah, i vaig rebre el meu llibre, que ara ja es pot trobar a les llibreries Dual i La Llave.

I vam tornar, una mica sense tenir-ho massa clar, per allò de la vaga de transports, i també vam fer nit a Alcalà. I l’endemà vam fer la resta del camí. Crec que som animals de costums, tant com els cans i el moix. A la tornada el primer dia vam dinar al mateix restaurant a la A3 on havíem dinat quan vam venir pel gener de 2005. I l’endemà vam dinar al mateix restaurant on havíem dinat l’altra vegada, a l’A52, passat Puebla de Sanabria però abans d’entrar a Ourense, després del primer túnel. S’hi menja de conya, per això ho dic, per si hi passeu.

I d’ençà que he arribat... molta feina, moltes emocions, i poc temps per compartir-les. En voleu un parell? (El parell, com sempre, mallorquí.)

- Incredulitat (de vegades no sé si és el 2008 o si hem tornat 30 o 40 anys enrera)
- Tristesa (sobretot pel to d’algun dels comentaris)
- Fàstic (si això és periodisme...)