Ahir vaig llegir a La Vanguardia una notícia en la qual explicaven que una senyora de Ciudad Real havia estat expulsada d’una confraria perquè és lesbiana. I la senyora demana que no la discriminin més. I a mi no em quadren aquestes coses.
Per molt que la senyora hagi estat educada en la religió catòlica si quan es fa gran descobreix que la seva forma de vida no encaixa amb els preceptes d’aquesta religió només hi ha dues opcions vàlides. O s’estreny el que calgui, es sacrifica i compleix amb aquests preceptes, o engega la religió catòlica allà on no hi plou. Mai no he pogut entendre aquesta gent que vol quedar-s’hi i seguir vivint la seva vida, que resulta que no s’avé amb el que diu l’església.
Fa molts anys que vaig anar a Anglaterra de monitora i em va tocar estar amb una senyora gran (aleshores jo tenia vint-i-cinc anys i la senyora devia haver passat els cinquanta, per tant, era gran) que em va contar que ella havia estat catòlica, però que el seu marit la va deixar per una altra dona i es van divorciar. I com que l’església catòlica no vol divorciats, ella es va canviar de religió i va passar a ser membre de l’església d’Anglaterra. Em va semblar absolutament coherent. De fet el que no entenc són totes aquestes parelles en les que un dels dos (o tots dos) és divorciat, que si es casen ho fan pel civil, però quan tenen fills els bategen i després els fan anar a una escola de frares o monges i els diumenges van a missa. Em superen, de debò.
Jo vaig ser educada en la religió catòlica, com molta gent d’aquí i d’aleshores. I quan em vaig fer gran i vaig descobrir que la vida que jo volia portar no s’avenia amb els principis de l’església, vaig passar del tema sense cap mena de problema. És ben clar que si jo penso que I quan va arribar l’hora de casar-me ni per un moment se’m va acudir la idea absurda de fer-ho en una església. No hauria tingut cap sentit.
Aquesta senyora de la notícia sabia perfectament que ella viu “en pecat” segons l’església. Per tant... o refà la seva vida d’acord amb aquestes normes, o es busca una altra religió compatible amb la seva forma de vida, o es queda sense. El que no em sembla normal és que vulgui canviar-la, ni que denunciï una suposada discriminació. I és que l’església pot tenir les normes que vulgui. Nosaltres som adults i tenim coneixement, i podem decidir si volem ser-ne membres i ajustar-nos a les normes o si ens volem quedar fora del club privat. Però el que no podem fer és voler canviar les normes de tots els clubs que no ens admetin ni denunciar-los per discriminació.
Per molt que la senyora hagi estat educada en la religió catòlica si quan es fa gran descobreix que la seva forma de vida no encaixa amb els preceptes d’aquesta religió només hi ha dues opcions vàlides. O s’estreny el que calgui, es sacrifica i compleix amb aquests preceptes, o engega la religió catòlica allà on no hi plou. Mai no he pogut entendre aquesta gent que vol quedar-s’hi i seguir vivint la seva vida, que resulta que no s’avé amb el que diu l’església.
Fa molts anys que vaig anar a Anglaterra de monitora i em va tocar estar amb una senyora gran (aleshores jo tenia vint-i-cinc anys i la senyora devia haver passat els cinquanta, per tant, era gran) que em va contar que ella havia estat catòlica, però que el seu marit la va deixar per una altra dona i es van divorciar. I com que l’església catòlica no vol divorciats, ella es va canviar de religió i va passar a ser membre de l’església d’Anglaterra. Em va semblar absolutament coherent. De fet el que no entenc són totes aquestes parelles en les que un dels dos (o tots dos) és divorciat, que si es casen ho fan pel civil, però quan tenen fills els bategen i després els fan anar a una escola de frares o monges i els diumenges van a missa. Em superen, de debò.
Jo vaig ser educada en la religió catòlica, com molta gent d’aquí i d’aleshores. I quan em vaig fer gran i vaig descobrir que la vida que jo volia portar no s’avenia amb els principis de l’església, vaig passar del tema sense cap mena de problema. És ben clar que si jo penso que I quan va arribar l’hora de casar-me ni per un moment se’m va acudir la idea absurda de fer-ho en una església. No hauria tingut cap sentit.
Aquesta senyora de la notícia sabia perfectament que ella viu “en pecat” segons l’església. Per tant... o refà la seva vida d’acord amb aquestes normes, o es busca una altra religió compatible amb la seva forma de vida, o es queda sense. El que no em sembla normal és que vulgui canviar-la, ni que denunciï una suposada discriminació. I és que l’església pot tenir les normes que vulgui. Nosaltres som adults i tenim coneixement, i podem decidir si volem ser-ne membres i ajustar-nos a les normes o si ens volem quedar fora del club privat. Però el que no podem fer és voler canviar les normes de tots els clubs que no ens admetin ni denunciar-los per discriminació.
1 comentari:
És el mateix que vaig pensar jo quan ho vaig llegir. Per altra banda, la notícia reflecteix la hipocresia de l'església. Mentre aquesta dona va viure amb la seva parella (una altra dona) sense casar-se, no passava res i l'admetien a la confraria. Quan es casen, l'expulsen. En un poble de 1600 habitants tot se sap, per tant no crec que la relació d'aquestes dues dones passés desapercebuda. I també demostra la poca religiositat de moltes festes anomenades "religioses".
Publica un comentari a l'entrada