La Tânia ens ha deixat. M'agradaria poder dir alguna cosa, però no puc. Em sap greu. Llegeixo la seva carta de comiat i ni tan sols tinc forces per traduir-la. Penso en aquells versos de Miquel Martí i Pol, aquells que sempre em vénen al cap en moments com aquest:
No, ara mateix, no puc pensar. Estic massa trista y emprenyada. Em sento indefensa i penso que tot això és una gran injustícia. No em serveix de res haver sabut, aquestes darreres setmanes, que no hi havia res a fer. Una cosa és allò que sabem i una altra, els sentiments. I fa dies que, quan penso en tot això, les dues coses no quadren de cap manera.
Ara saps que la mort no és morir-tesinó que mori algú estimat.
No, ara mateix, no puc pensar. Estic massa trista y emprenyada. Em sento indefensa i penso que tot això és una gran injustícia. No em serveix de res haver sabut, aquestes darreres setmanes, que no hi havia res a fer. Una cosa és allò que sabem i una altra, els sentiments. I fa dies que, quan penso en tot això, les dues coses no quadren de cap manera.
Em ve de gust aquesta cançó, per la Tânia i per tots els que l’estimàvem:
Siguis on siguis, Tânia, descansa. Espero que puguis fer totes aquelles coses que no has pogut fer aquí, per la teva malaltia o perquè has estat poc temps amb nosaltres. No ens enyoris molt, que allà on ets tots hi arribarem algun dia. Bones vacances, princesa.
1 comentari:
Vaig llegir que parlaves d'ella fa unes setmanes, i vaig pensar que se'n sortiria... sense saber lo que li passava ni res.
He llegit una mica per sobre la carta, i de lo que he entés, puc dir que era una persona generosa, perquè despedir-se així diu molt de com era ella.
Me sap greu de veritat, tenia moltes coses a fer encara...
Publica un comentari a l'entrada