Des del blog de Joan Josep Isern, una altra vegada, arribo a un article d'opinió de Luís de Yzaguirre publicat a La Vanguardia fa dos dies, i també a un altre article, més ampliat, sobre el mateix tema. L'autor vol que el divulguem i, per tant, aquí el teniu. Convé llegir-lo.
dimecres, de juliol 30, 2008
dilluns, de juliol 28, 2008
el nivell d'anglès, un altre cop
Des del blog de Joan Josep Isern arribo a un article de Joan Oliver al diari Avui. No cal fer clic més que a un dels dos enllaços, perquè Isern reprodueix íntegrament l’article d’Oliver.
A l’article en qüestió hi ha tota una sèrie de frases lapidàries que m’indignen, així, d’entrada.
Exemples:
La realitat és ben senzilla: els joves no aprenen anglès a l'escola perquè els professors no en saben prou. En el millor dels casos, els professors són gent del país que ha estudiat anglès, en el pitjor dels casos la ignorància dels professors és absoluta.
Aquí només cal dir que en el millor dels casos els professors han passat unes oposicions d’anglès i en el pitjor dels casos no, però han hagut d’acreditar coneixements d’anglès per poder dedicar-se a l’ensenyament de la llengua. Potser les coses han canviat molt en els 3 anys que fa que estic en excedència i ja no és així, però fins gener de 2005 les coses eren tal com jo dic.
La immensa majoria d'aquests joves que fan quart d'ESO i que ja fa vuit anys que estudien anglès no han vist mai a l'aula una persona que tingui l'anglès com a llengua materna. Demencial.
Aquí només cal dir que tenir una llengua materna no vol dir que el parlant en qüestió la parli correctament. Ja voldria jo conèixer el pare que volgués que els seus fills aprenguessin el castellà d’en Jesulín de Ubrique, per exemple. I evidentment, parlar una llengua tampoc vol dir conèixer-la com per a ensenyar-la.
Bona part dels professors que tenen l'anglès com a llengua materna i que treballen a acadèmies o fan classes particulars, estarien encantats de fer classes a l'escola pública o concertada.
Evidentment, encantadíssims. I qualsevol mestressa de casa estaria encantadissima de cuinar en un gran restaurant. Però no és cuinera. I ells, la gran majoria, no són professors ni llicenciats en res. Senzillament, són “nadius”. Potser són professors fantàstics i meravellosos, però legalment no poden fer de professors en l’ensenyament oficial, com Jesulín de Ubrique, que tampoc no podria ensenyar castellà en l’ensenyament oficial.
La reforma que necessita el nostre sistema educatiu per aconseguir que els joves aprenguin anglès és ben senzilla: contractar professors i ajudants que siguin angloparlants.
Ja ho fan. Entre 1993 i 2005 jo vaig tenir tota una sèrie d’ajudants de conversació nadius a les meves aules. Una hora setmanal amb cada grup. No bastava, evidentment, però es feia. I no n’hi ha prou amb contractar professors i ajudants angloparlants.
Els professors d’anglès sempre hem tingut molt clar que les coses haurien de ser molt diferents perquè els alumnes poguessin aprendre anglès. Es podrien contractar ajudants que parlessin només anglès, però també haurien de parlar castellà i/o català, això d’entrada. I només això ja redueix molt el mercat.
Si algú té la temptació de dir que no caldria que parlessin castellà o català, que s’ho pensi una mica. Si haguessin de fer de professors s’haurien de comunicar amb la resta del professorat i amb els pares dels alumnes, i haurien de fer tasques que exigirien que parlessin la llengua del país. A més, no hem d’oblidar que a partir d’una certa edat una llengua nova també s’aprèn a partir de la comparació amb la llegua o llengües que ja es coneixen. Per tant, seria molt oportú que l’encarregat d’ensenyar la llengua nova tingués coneixements suficients de la llengua dels seus alumnes com per ajudar a establir aquestes comparacions. Per exemple, pot ser molt aclaridor que algú et digui que, en la majoria dels casos (sempre hi ha excepcions), quan una paraula en català i una altra en anglès tenen la mateixa arrel llatina, si la paraula catalana s’escriu amb l·l, la paraula anglesa s’escriurà amb ll.
Si haguessin de fer d’ajudants, tant a l’aula com en patis o menjadors això potser no seria tan necessari, sempre que hi hagués algú altre que parlés la llengua de casa. Més que res, perquè en cas d’emergència (i als patis n’hi pot haver moltes) és absolutament necessari que la persona que se n’encarregui sigui capaç d’entendre exactament el que passa i de demanar ajuda si és necessari.
Potser a hores d’ara algú es demana què penso jo de la qüestió i què crec que es podria fer per obtenir millors resultats.
D’entrada, limitar els alumnes a un màxim de 10-12 per aula a les hores de llengua estrangera (i millor si només fossin 5 o 6, però hem de ser realistes). A més, s’hauria de fer un test de nivell a tothom i distribuir els alumnes en funció del que saben realment i no del que se suposa que han de saber en un curs determinat. I els alumnes s’haurien de poder canviar de grup, perquè sempre hi hauria alumnes que avançarien més aviat que els altres. Es tractaria de fer grups amb un mateix nivell de coneixements i amb un ritme d’aprenentatge similar. I no es començaria una nova lliçó fins que no s’hagués après l’anterior. És a dir, com si es tractés d’una escola d’idiomes.
He de dir que d’aquesta manera no quedaria garantit que tothom parlés l’anglès en acabar l’ESO. El que quedaria garantit seria que els alumnes que tinguessin més facilitat pels idiomes i que estudiessin més (d’això ningú no n’ha parlat de moment, però jo en vaig parlar en un altre post, i en un altre) poguessin avançar. Els que no donessin per més o no volguessin estudiar no parlarien anglès al final, evidentment, però al menys no posarien pals a les rodes dels altres.
A l’article en qüestió hi ha tota una sèrie de frases lapidàries que m’indignen, així, d’entrada.
Exemples:
La realitat és ben senzilla: els joves no aprenen anglès a l'escola perquè els professors no en saben prou. En el millor dels casos, els professors són gent del país que ha estudiat anglès, en el pitjor dels casos la ignorància dels professors és absoluta.
Aquí només cal dir que en el millor dels casos els professors han passat unes oposicions d’anglès i en el pitjor dels casos no, però han hagut d’acreditar coneixements d’anglès per poder dedicar-se a l’ensenyament de la llengua. Potser les coses han canviat molt en els 3 anys que fa que estic en excedència i ja no és així, però fins gener de 2005 les coses eren tal com jo dic.
La immensa majoria d'aquests joves que fan quart d'ESO i que ja fa vuit anys que estudien anglès no han vist mai a l'aula una persona que tingui l'anglès com a llengua materna. Demencial.
Aquí només cal dir que tenir una llengua materna no vol dir que el parlant en qüestió la parli correctament. Ja voldria jo conèixer el pare que volgués que els seus fills aprenguessin el castellà d’en Jesulín de Ubrique, per exemple. I evidentment, parlar una llengua tampoc vol dir conèixer-la com per a ensenyar-la.
Bona part dels professors que tenen l'anglès com a llengua materna i que treballen a acadèmies o fan classes particulars, estarien encantats de fer classes a l'escola pública o concertada.
Evidentment, encantadíssims. I qualsevol mestressa de casa estaria encantadissima de cuinar en un gran restaurant. Però no és cuinera. I ells, la gran majoria, no són professors ni llicenciats en res. Senzillament, són “nadius”. Potser són professors fantàstics i meravellosos, però legalment no poden fer de professors en l’ensenyament oficial, com Jesulín de Ubrique, que tampoc no podria ensenyar castellà en l’ensenyament oficial.
La reforma que necessita el nostre sistema educatiu per aconseguir que els joves aprenguin anglès és ben senzilla: contractar professors i ajudants que siguin angloparlants.
Ja ho fan. Entre 1993 i 2005 jo vaig tenir tota una sèrie d’ajudants de conversació nadius a les meves aules. Una hora setmanal amb cada grup. No bastava, evidentment, però es feia. I no n’hi ha prou amb contractar professors i ajudants angloparlants.
Els professors d’anglès sempre hem tingut molt clar que les coses haurien de ser molt diferents perquè els alumnes poguessin aprendre anglès. Es podrien contractar ajudants que parlessin només anglès, però també haurien de parlar castellà i/o català, això d’entrada. I només això ja redueix molt el mercat.
Si algú té la temptació de dir que no caldria que parlessin castellà o català, que s’ho pensi una mica. Si haguessin de fer de professors s’haurien de comunicar amb la resta del professorat i amb els pares dels alumnes, i haurien de fer tasques que exigirien que parlessin la llengua del país. A més, no hem d’oblidar que a partir d’una certa edat una llengua nova també s’aprèn a partir de la comparació amb la llegua o llengües que ja es coneixen. Per tant, seria molt oportú que l’encarregat d’ensenyar la llengua nova tingués coneixements suficients de la llengua dels seus alumnes com per ajudar a establir aquestes comparacions. Per exemple, pot ser molt aclaridor que algú et digui que, en la majoria dels casos (sempre hi ha excepcions), quan una paraula en català i una altra en anglès tenen la mateixa arrel llatina, si la paraula catalana s’escriu amb l·l, la paraula anglesa s’escriurà amb ll.
Si haguessin de fer d’ajudants, tant a l’aula com en patis o menjadors això potser no seria tan necessari, sempre que hi hagués algú altre que parlés la llengua de casa. Més que res, perquè en cas d’emergència (i als patis n’hi pot haver moltes) és absolutament necessari que la persona que se n’encarregui sigui capaç d’entendre exactament el que passa i de demanar ajuda si és necessari.
Potser a hores d’ara algú es demana què penso jo de la qüestió i què crec que es podria fer per obtenir millors resultats.
D’entrada, limitar els alumnes a un màxim de 10-12 per aula a les hores de llengua estrangera (i millor si només fossin 5 o 6, però hem de ser realistes). A més, s’hauria de fer un test de nivell a tothom i distribuir els alumnes en funció del que saben realment i no del que se suposa que han de saber en un curs determinat. I els alumnes s’haurien de poder canviar de grup, perquè sempre hi hauria alumnes que avançarien més aviat que els altres. Es tractaria de fer grups amb un mateix nivell de coneixements i amb un ritme d’aprenentatge similar. I no es començaria una nova lliçó fins que no s’hagués après l’anterior. És a dir, com si es tractés d’una escola d’idiomes.
He de dir que d’aquesta manera no quedaria garantit que tothom parlés l’anglès en acabar l’ESO. El que quedaria garantit seria que els alumnes que tinguessin més facilitat pels idiomes i que estudiessin més (d’això ningú no n’ha parlat de moment, però jo en vaig parlar en un altre post, i en un altre) poguessin avançar. Els que no donessin per més o no volguessin estudiar no parlarien anglès al final, evidentment, però al menys no posarien pals a les rodes dels altres.
més sobre la llengua
diumenge, de juliol 27, 2008
tinc un altre blog
no era per a mi, però...
Ahir vaig rebre aquest correu electrònic d'un desconegut. Sembla que el van enviar per error a una direcció semblant a la que ell havia posat i em va arribar a mi.
El missatge deia això:
"If you love life, don't waste time, for time is what life is made up of." Bruce Lee.
És a dir:
"Si t'estimes la vida, no perdis el temps, perquè la vida és feta de temps." Bruce Lee.
divendres, de juliol 25, 2008
leonard cohen a lisboa
Dissabte passat vaig ser a Lisboa, al concert de Leonard Cohen. Crec que fins ara he estat assimilant tot el que vaig sentir en aquelles tres hores, perquè el concert va durar 3 hores, des de les nou fins a mitjanit. No sé quanta gent hi havia. Als diaris he vist de tot, però sembla que devíem ser entre vuit i deu mil persones.
I ell... bé, en Leonard està molt prim i una mica arrufat, ha envellit molt. És normal, ja té 73 anys. Però l’angoixa que fa veure’l desapareix de seguida que es posa a cantar. En aquelles tres hores en Leonard Cohen ens va regalar vint-i-quatre cançons. I ens va parlar, ens va fer riure, ens va fer cantar i ens va emocionar.
Leonard Cohen va ser tot un senyor, educadíssim i seductor, però sobretot ens va donar una gran lliçó d’humilitat. Cada vegada que hi havia un petit solo per a un instrument, Leonard presentava el músic. No sé quantes vegades va dir els noms dels músics que l’acompanyaven, però van ser moltes. Semblava com si volgués recordar-nos a tots, i potser també a ell mateix, que res no hauria estat possible sense la seva banda. També ens va donar les gràcies moltes vegades: per ser amb ell aquella nit, per convidar-lo a fer el concert, per l’acollida. I érem nosaltres, el seu públic, els que estàvem absolutament agraïts per haver tingut l’oportunitat de veure’l una vegada més, això segur.
Per fer-vos una mica d’enveja, aquí teniu la llista de les cançons en l’ordre que les va tocar:
Primera part:
Dance Me To The End Of Love
The Future
Ain't No Cure
Bird On The Wire
Everybody Knows
In My Secret Life
Who By Fire
Hey, That's No Way To Say Goodbye
Anthem
Segona part:
Tower Of Song
Suzanne
Gypsy's Wife
Boogie Street
Hallelujah
Democracy
I'm Your Man
Take This Waltz
Postres:
So Long, Marianne
First We Take Manhattan
Sisters Of Mercy
If It Be Your Will (cantada per The Webb Sisters, ell la va recitar abans)
Closing Time
I Tried To Leave You
Whither You Goest
I aquí tres moments del concert:
Who by fire
El solo de Javier Mas és espectacular.
Tower of song
Al final d’aquesta cançó ens va fer riure
Hallelujah
Possiblement el punt àlgid del concert.
I ell... bé, en Leonard està molt prim i una mica arrufat, ha envellit molt. És normal, ja té 73 anys. Però l’angoixa que fa veure’l desapareix de seguida que es posa a cantar. En aquelles tres hores en Leonard Cohen ens va regalar vint-i-quatre cançons. I ens va parlar, ens va fer riure, ens va fer cantar i ens va emocionar.
Leonard Cohen va ser tot un senyor, educadíssim i seductor, però sobretot ens va donar una gran lliçó d’humilitat. Cada vegada que hi havia un petit solo per a un instrument, Leonard presentava el músic. No sé quantes vegades va dir els noms dels músics que l’acompanyaven, però van ser moltes. Semblava com si volgués recordar-nos a tots, i potser també a ell mateix, que res no hauria estat possible sense la seva banda. També ens va donar les gràcies moltes vegades: per ser amb ell aquella nit, per convidar-lo a fer el concert, per l’acollida. I érem nosaltres, el seu públic, els que estàvem absolutament agraïts per haver tingut l’oportunitat de veure’l una vegada més, això segur.
Per fer-vos una mica d’enveja, aquí teniu la llista de les cançons en l’ordre que les va tocar:
Primera part:
Dance Me To The End Of Love
The Future
Ain't No Cure
Bird On The Wire
Everybody Knows
In My Secret Life
Who By Fire
Hey, That's No Way To Say Goodbye
Anthem
Segona part:
Tower Of Song
Suzanne
Gypsy's Wife
Boogie Street
Hallelujah
Democracy
I'm Your Man
Take This Waltz
Postres:
So Long, Marianne
First We Take Manhattan
Sisters Of Mercy
If It Be Your Will (cantada per The Webb Sisters, ell la va recitar abans)
Closing Time
I Tried To Leave You
Whither You Goest
I aquí tres moments del concert:
Who by fire
El solo de Javier Mas és espectacular.
Tower of song
Al final d’aquesta cançó ens va fer riure
Hallelujah
Possiblement el punt àlgid del concert.
dimarts, de juliol 15, 2008
neteja de teclat
+´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´ç
´ñññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññññpppp``¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡’¡¡’
-----------------------ñ-ññ-............................................................-,.-l..lñ.-ñ´ñpñ´llllllllolklkllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllñlllllllllllllmmmmmmmmmmmm,,,,,,,,,,,,,,,,,,,,.-,.-mjmnnmkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkoioiopìuuui89i0’999999999999999
tgfreftgredfrtgyhujiklopñ´`rftgyhujikplñç+´
fdvgbhnjmkl,jkjkmklñ´ç
gyhujikplñ+´ç
qawsedrftghujolpñqwsedrfty qwerty9ozxcvbnml.ñ-szdxcfgvbhnjkml.-´ñÇ bnm,…
Çç
Ç
Ç
Ç
`polkm ijkn Ç
divendres, de juliol 11, 2008
no és això, companys, no és això...
Llegeixo la notícia on s’explica que el PP i el PSOE han tancat la porta a la oficialitat de la llengua asturiana. No puc evitar recordar la cançó de Lluís Llach, ni tampoc puc evitar pensar, amb una pena infinita, que és molt trist que ara mateix sigui tan vigent, i per tantes raons, una cançó escrita fa més de trenta anys.
dimecres, de juliol 09, 2008
sobre el "manifiesto" - gràcies, pare
Ja vaig dir fa uns dies que el manifiesto por la lengua común m’havia provocat una sensació d’incredulitat, i que algunes manifestacions de suport al seu contingut m’havien provocat tristesa, sobretot per l’odi que mostren molts dels que diuen recolzar-lo envers els individus bilingües. Em conhorta una mica trobar paraules plenes de sensatesa, en català i en castellà (i també en castellà), el mateix dia que he sabut que la Mesa del Turismo s’hi ha adherit i que he vist aquesta animalada que, si més no, fa riure una mica perquè, com diu algú que conec, si hi ha parlants de castellà incapaços d’entendre que “fruita” vol dir “fruta”, és que aquesta gent no hauria de poder sortir al carrer sense supervisió. O potser és que no ho vol entendre, i en aquest cas poca cosa s’hi pot fer.
Ja que hi sóc, vull donar les gràcies de tot cor als meus pares, per haver-me ensenyat a llegir i a escriure abans en la llengua de la nostra terra que en la suposada llengua comuna aquesta que vol defensar el tal “manifiesto”. Des del 66 fins el 71 pràcticament no vaig estar en contacte amb el castellà, fins al punt que vaig arribar a l’escola pensant que les macetas es deien cussiolos, i també recordo haver dit a una nina a la perruqueria que les olives tenien pinyolo, que allò de hueso era una bestiesa (pintaria l’anunci de “La Española” de la revista)... També m’han contat (això no ho recordo) que abans d’entrar a l’escola em van fer un test i li van comunicar al meu pare que jo era curteta. Mon pare, que era mestre d’escola i sabia perfectament el que tenia a casa, va demanar en quina llengua m’havien fet el test. Quan li van dir que en castellà, ell va contestar tan tranquil que jo no en sabia, que potser si em traduïen el test...
I em van escolaritzar en castellà. Com a tothom en els anys setanta. I vaig aprendre el castellà. I no vaig tenir cap problema per arribar a llegir correctament en castellà. De fet, la meva competència lingüística en castellà es igual de bona o millor que en català. Per tant, senyors defensors de la llengua comuna, si realment el que els té preocupats, com diuen, és que els alumnes escolaritzats en català no arribin a assolir una competència lingüística adequada en castellà, no passin pena. Jo vaig aprendre el català a casa i el castellà a escola. No tenia diaris ni televisió en català, ni veia cine en català, i aleshores hi havia molts pocs llibres infantils publicats en català. Vaig aprendre el que els meus pares i el meu entorn em van ensenyar. I ja jo veuen. Escric en català. I fins i tot em puc permetre el luxe de fer servir la ironia en els meus escrits.
No passin pena, senyors pares de família castellans, si els seus fills han de ser escolaritzats en català. Vostès poden fer amb els seus fills una feina tan bona com la que els meus pares van fer amb mi. Diré més: els seus fills tenen accés a molts diaris en castellà, a tots els llibres que vulguin, el 90% de l’oferta televisiva és en castellà. Per tant, la seva feina serà molt més senzilla que la dels meus pares fa gairebé quaranta anys. Estiguin tranquils. Jo, com molta gent de la meva generació, sóc la prova de que és possible educar un fill en la llengua de la família, preservant l’ús d’aquesta llengua, encara que la llengua de l’escola, i de tot un estat, sigui una altra. De debò, estiguin tranquils, que si el català va sobreviure al castellà no li passarà res.
Ja que hi sóc, vull donar les gràcies de tot cor als meus pares, per haver-me ensenyat a llegir i a escriure abans en la llengua de la nostra terra que en la suposada llengua comuna aquesta que vol defensar el tal “manifiesto”. Des del 66 fins el 71 pràcticament no vaig estar en contacte amb el castellà, fins al punt que vaig arribar a l’escola pensant que les macetas es deien cussiolos, i també recordo haver dit a una nina a la perruqueria que les olives tenien pinyolo, que allò de hueso era una bestiesa (pintaria l’anunci de “La Española” de la revista)... També m’han contat (això no ho recordo) que abans d’entrar a l’escola em van fer un test i li van comunicar al meu pare que jo era curteta. Mon pare, que era mestre d’escola i sabia perfectament el que tenia a casa, va demanar en quina llengua m’havien fet el test. Quan li van dir que en castellà, ell va contestar tan tranquil que jo no en sabia, que potser si em traduïen el test...
I em van escolaritzar en castellà. Com a tothom en els anys setanta. I vaig aprendre el castellà. I no vaig tenir cap problema per arribar a llegir correctament en castellà. De fet, la meva competència lingüística en castellà es igual de bona o millor que en català. Per tant, senyors defensors de la llengua comuna, si realment el que els té preocupats, com diuen, és que els alumnes escolaritzats en català no arribin a assolir una competència lingüística adequada en castellà, no passin pena. Jo vaig aprendre el català a casa i el castellà a escola. No tenia diaris ni televisió en català, ni veia cine en català, i aleshores hi havia molts pocs llibres infantils publicats en català. Vaig aprendre el que els meus pares i el meu entorn em van ensenyar. I ja jo veuen. Escric en català. I fins i tot em puc permetre el luxe de fer servir la ironia en els meus escrits.
No passin pena, senyors pares de família castellans, si els seus fills han de ser escolaritzats en català. Vostès poden fer amb els seus fills una feina tan bona com la que els meus pares van fer amb mi. Diré més: els seus fills tenen accés a molts diaris en castellà, a tots els llibres que vulguin, el 90% de l’oferta televisiva és en castellà. Per tant, la seva feina serà molt més senzilla que la dels meus pares fa gairebé quaranta anys. Estiguin tranquils. Jo, com molta gent de la meva generació, sóc la prova de que és possible educar un fill en la llengua de la família, preservant l’ús d’aquesta llengua, encara que la llengua de l’escola, i de tot un estat, sigui una altra. De debò, estiguin tranquils, que si el català va sobreviure al castellà no li passarà res.
I, mon pare, gràcies. De tot cor.
dimecres, de juliol 02, 2008
el que m'espera...
Una petita mostra del que espero que veuré i viuré el dia 19 a Lisboa. Això va ser diumenge passat a Glastonbury. Es una gravació d’un fan perquè la BBC no va poder gravar el concert (bé, no sé si va poder o no, el que és segur és que no el va retransmetre). Si en voleu veure més, només cal fer una cerca a youtube amb les paraules “leonard cohen glastonbury 2008”. I si podeu pegar un bot a Lisboa dia 19, animeu-vos, que encara hi ha entrades i només valen 35€. El vell canadenc s’ho mereix, no em digueu que no.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
