fent memòria

Gener de 1994. Feia molt fred. Les cervicals em feien mal. Mentre estava en tractament vaig tenir la mala sort de tenir un accident de cotxe. El vaig esclafar, però no em van trobar res al coll.
Març de 2003. Després de nou anys de dolors cada vegada més freqüents, intensos i duradors, em van diagnosticar una hèrnia discal, centrada, calcificada i presionant la medul·la.
Maig de 2003. M'operen.
Setembre de 2003. Torno a la feina, encara fent sessions diàries de rehabilitació.
Novembre de 2003. Tornen els dolors. Tinc tres atacs d'angoixa en una setmana. He de demanar la baixa perquè tinc por de perdre el control.
Gener de 2004. Acabo la rehabilitació. Encara tinc dolors. Estic en tractament per l'angoixa. La psicóloga em demana que expliqui per escrit el que sento per la meva feina.

Això és el que escric:

La psicòloga m’ha dit que li posi per escrit les coses que m’emprenyen i em donen mal rotllo de la meva feina.
Potser el problema és que sento que tot plegat no va bé, encara que sempre m’hi he esforçat molt. El que vull dir és que quan una cosa no va bé, si les altres compensen, no costa gaire sobreviure. El problema ve quan res sembla anar bé. Intentaré no fer comparacions amb el que passava quan jo estudiava, ni amb els records que tinc d’aquells temps, encara que sé que em resultarà molt difícil.
Els alumnes passen d’estudiar, de participar, de pensar... només volen aprovar sense fotre res. No els interessa saber, sinó passar-s’ho molt bé. Al cap i la fi, ells estan complint una sentència fins als 16 anys. O això sembla que és el que pensin. Tampoc són educats. Ni amb els professors ni amb els seus companys. I això també ho veuen molt normal. Anar d’una banda a l’altre del passadís quan toca la campana és un vertader esport d’aventura. Es tracten a cops, s’insulten, parlen cridant... i els sembla tot molt normal. Potser és una nova manera de relacionar-se, la qual jo encara no he estat capaç d’aprendre. Quan entro a classe em sento com si jo no hi pintés res de res. Ells no senten que necessitin un professor per a res, i això ho transmeten clarament amb la seva actitud. No és gaire divertit entrar en una classe i sentir que ets l’enemic, sobretot quan el que vols és ensenyar, ajudar, donar maneres de defensar-se i sobreviure en el futur, i encara menys quan el que fas ho vas decidir fa molt temps, sense cap més idea que la de transmetre uns coneixements i un amor per l’aprenentatge. És com si tot allò que t’ha inspirat i que t’ha fet treballar de valent perdés el sentit i la raó de ser, com si t’haguessis equivocat durant tota la teva vida.
Els pares dels alumnes semblen passar tant com els seus fills. Pel que sembla han estat incapaços d’educar els seus fills, i et retreuen el que ells no han sabut fer i donen per suposat que TOT ho han d’aprendre a l’escola. Es reconeixen incapaços de controlar els seus fills, però a més et culpen a tu per no fer-ho i busquen qualsevol collonada per queixar-se de la teva feina i es senten amb el dret de dir-te que ho fas malament i de qüestionar el teu treball.
Els professors... n’hi ha de tota mena. Potser avui en dia es divideixen entre els cremats, els cínics i els moderns. Els cremats som els crítics, els que no estem bé amb el sistema ni ens sentim bé, potser perquè la feina que invertim en la nostra feina no ens dóna la satisfacció personal que esperàvem. Els cínics són aquells que senzillament fan el mínim per justificar el sou i són capaços de desconnectar en sortir. Ja sé que tal com estan les coses potser aquesta és la postura més raonable i més sana, però jo no crec que pogués ser feliç si em prengués la feina així. Ser feliç no és sinònim de sobreviure encara. Els moderns són aquells que pensen que els alumnes són fantàstics i que qualsevol animalada que puguin està justificada. Són aquells que en nom de coses com “l’aprenentatge significatiu” s’obliden de la disciplina i de la dignitat dels seus companys, com un que l’any passat va proposar com a correcció a un alumne que va agredir físicament i verbal una professora que l’alumne es passés tres esplais netejant el pati.
La directiva no vol problemes amb els pares, ni amb inspecció, ni amb la conselleria. I callen i aguanten, quan són els primers que no estan d’acord amb el sistema. Però la seva feina és la d’amortir els cops, i si algú en sol sortir ferit, normalment és el professor. Això pot semblar molt fort, però si el que es pretén és que no hi hagi massa enrenou i que les queixes dels pares no arribin a conselleria (encara que no tinguin raó, el que es vol evitar és un enfrontament amb inspecció) està clar que qui ha de claudicar i passar pel tub és el professor.
Des de la política, tant local com estatal, els professors som números. Absolutament prescindibles i intercanviables. Mentre no donem problemes tant se val el que fem. La majoria dels buròcrates de l’ensenyament no han vist cap aula de prop des que van acabar els seus estudis. Fan servir l’ensenyament com a moneda de canvi, per guanyar vots. Fan i desfan plans d’estudi. Fan promeses electorals. I qui s’ha de menjar la feina d’adaptar-se als canvis de plans d’estudis i qui, de cara als pares, és responsable de les promeses electorals, som els professors.
Potser si tot això no fos així, si em sentís recolzada i escoltada, em seria igual que un alumne m’amenacés, o que no em deixessin fer classe, o que ningú portés els deures... que és el que passa en un grup “normal” d’ESO. Perquè de fet està socialment mal vist fer els deures, escoltar a classe i fer feina. El líder de la classe és el rebel, el que et vol rebentar totes les classes, el que demostra una manca absoluta de responsabilitat i d’educació.
Si un grup no dona problemes, encara que els alumnes siguin passius i les notes siguin desastroses, és un grup bo. Si a més participen amb normalitat, fan els deures i les notes són relativament bones... son l’hòstia.
Però potser el que em fot més de tot és haver de callar. Haver de ser “políticament correcta” i no poder dir clarament que molts alumnes arriben a secundària sense saber llegir ni escriure, i que nosaltres no tenim mitjans ni recolzament per canviar aquesta situació. Potser el que em crema més és no poder dir als pares que no són millors pares si donen tot el que volen als seus fills, no poder dir que molts dels meus alumnes haurien de venir de casa amb un parell de galtades (o estirades d’orelles, o sermons, o càstigs) donades d’hora, d’aquelles que ens fan aprendre en el seu moment qui mana i quines coses estan bé i quines no, no poder dir als polítics que les coses que prometen són impossibles si no aconsegueixen abans que la societat canviï el xip i pensi en l’educació i la cultura com a valors desitjables i primordials.
M’emprenya que l’actitud dels meus alumnes en la majoria dels casos sigui passiva, negativa o agressiva... però el que m’emprenya més encara és sentir-me impotent per canviar la situació, i indefensa davant les agressions.
Avui he anat a l’institut a portar la baixa, i algunes alumnes de primer de batxiller m’han vist i de seguida han vingut a demanar-me per la meva salut i la del meu pare. Han estat tan maques i tan sinceres que m’han commogut. Però també m’ha vist un alumne de 3r d’ESO (un dels alumnes bons) i ha vingut a secretaria a demanar si ja tornava a la feina. Era de 1 a 2, i de 2 a 3 tenien classe amb mi. El professor que tenien d’una a dues no havia vingut i volia saber si em reincorporava... perquè els fes la classe llavors i poder sortir una hora abans. Sense comentari.
Potser el que es desprèn de tot això és que tot s’ha anat acumulant durant anys de callar i de tirar endavant, que el problema real no es la manca de disciplina, sinó la manca d’eines i de recolzament per canviar una situació cada vegada més desastrosa, que fa que aquesta manca de disciplina es converteixi en una situació cada vegada més insuportable.

fem comptes

Cada alumne costa a l’estat una mitjana de 4.900 € per any o curs escolar. El cost de cada professor es podria calcular en 3.000 € mensuals, entre sou, seguretat social, retencions... Si a un institut amb 450 alumnes hi ha uns 49 professors, i uns quants estan a mitja jornada, podríem fer un càlcul aproximat i dir que per cada deu alumnes hi ha un professor, o per cada classe de 30 n’hi ha tres. Hi sol haver una mitjana de 7 hores lectives al dia, 175 dies a l’any, cosa que fa un total de 1050 hores lectives cada any. Un grup de 30 alumnes costaria a l’estat 147.000 € i els 3 professors que els donarien les classes en costarien 36.000. Per tant, els altres 111.000 € estarien dedicats a pagar les altres coses: construcció i manteniment dels centres escolars, despeses de llum, aigua i calefacció, material d’ús comú, neteja, personal no docent, programes educatius, inspecció... I cada alumne “estalviaria” 3.700 € en concepte d’infrastructura educativa i 1200 € en concepte de sou dels docents. Si dividim aquestes xifres entre el número d’hores lectives, surt que cada alumne costa 1,14 € per hora lectiva i que l’ús de la infrastuctura costa 3.52 € per hora i alumne.
Imaginem per un moment... que l’ensenyament no és gratuït. Bé, que no es completament gratuït. Tos nosaltres recordem que a la universitat hi havia un preu per la matrícula i un altre preu per cada assignatura suspesa d’anys anteriors. Imaginem que és així. Que l’ensenyament és gratuït quan fas una assignatura per primera vegada. (Tot dret comporta un deure associat, i per tant, podríem suposar que l’ensenyament és un dret que comporta el deure d’estudiar i esforçar-se per superar l’assignatura). Imaginem que quan un alumne suspengués una o més assignatures hagués de pagar una quantitat determinada en matricular-se l’any següent. Podríem establir, arrodonint, un preu de 1€ per hora lectiva de la assignatura en qüestió. És a dir, una assignatura de dues hores setmanals costaria 70€ a l’alumne si l’hagués de repetir, i una de cinc hores setmanals en costaria 175€, i passar de curs amb totes les assignatures del curs anterior pendents en costaria 1.050, o potser encara una mica més si a més hi hagués assignatures no superades de cursos anteriors. Estem parlant de 1€ per hora de classe no aprofitada, és a dir, per hora de classe en què, per aquell alumne en concret, més que haver-hi un professor a l’aula hi havia un cangur. Si recordem que entre 10 alumnes paguen el sou d’un professor, el cangur els sortiria a 10€/h en el cas d’haver escollit tenir un cangur enlloc d’un professor. En cas d’haver tingut un professor, els hauria sortit de franc.
Evidentment el que acabo de proposar no és més que un exercici d’imaginació. Però com que imaginar també és de franc... seguiré.
Hi ha una cosa que està clara. La gent no veu els diners si no han sortit de la pròpia butxaca. Els pares no són conscients de que cada any s’estalvien 4.900€ en l’educació de cada fill. Si els haguessin d’avançar a començament de curs i en acabar els tornessin la part corresponent a l’aprofitament del seu fill, potser seria una altra història. Tots els tractaments que exigeixen un esforç i força de voluntat per part del pacient (aprimar-se, deixar de fumar...) són més efectius si el pacient els ha de pagar. “A sobre que ho passo malament, he de pagar. Més em val aconseguir-ho.” Aquest seria el raonament intern del pacient. I suposo que aquest raonament es podria aplicar a un alumne, o als seus pares. Potser els pares es posarien una mica les piles i s’implicarien més en l’educació dels seus fills si haguessin de pagar les hores d’aparcament dels seus fills. I tanmateix 1€ per hora d’aparcament és el mateix que paguen per una hora d’aparcament de cotxe. Potser així deixaríem de sentir coses com “Mi madre me ha dicho que si sólo me quedan 5 me compra la moto.” Potser si “només” n’hi quedessin cinc i la mare hagués de pagar entre 400 i 500 € a l’hora de matricular-se l’any següent, no hi hauria moto. O hi hauria dos mesos de fer feines extres a casa. O hi hauria hores d’estudi. Qui sap.
Potser hauríem de deixar de pensar que els alumnes espanyols fracassen perquè l’Estat “només” gasta 4.900€ en cadascú per any, potser hauríem de pensar que els altres estats en gasten més perquè els alumnes responen millor, i l’objectiu hauria de ser arribar al punt en què l’estat hauria d’augmentar els pressupostos perquè els alumnes serien tan meravellosos que els hauríem d’estimular cada vegada més.
No he dit què es podria fer amb aquests diners que pagarien els alumnes per assignatura suspesa. Potser es podrien contractar professors per fer suport en hores no lectives, i sí, abans de començar el curs pagarien les seves classes de repàs. I potser en un centre amb molts suspesos s’hauria d’invertir una mica per part de l’estat en fer activitats alternatives per als alumnes que no han suspès a les mateixes hores. I potser cada any els pares pagarien menys diners en concepte d’assignatures suspeses, i les conselleries haurien d’invertir quantitats més altes en activitats alternatives per als alumnes que van bé. I potser, quan tots els alumnes anessin bé, cada alumne costaria a l’estat 7000€. I les escoles i els instituts podrien estar oberts 11 mesos l’any i 12 hores al dia, dedicant les mateixes 1050 h a classes, i totes les altres a activitats educatives encara que no acadèmiques, que a més podrien incloure als pares convençuts, encara que començant per la butxaca, de que l’educació és important i necessària.
Una sort, que això d’imaginar sigui de franc!

au idò, ja som policies!

Los fiscales deberán abrir expedientes por acoso escolar aun en casos en principio leves -amenazas, coacciones, vejaciones- si se producen de forma habitual. Y defenderán la demanda de responsabilidades civiles a los colegios ante los delitos y faltas que cometan sus alumnos cuando están bajo control y vigilancia de los profesores. LA VANGUARDIA 12/10/2005

Traduint: si a l’hora del pati, l’alumne A enganxa l’alumne B a un racó, o al bany, i li fot dos cops de puny, l’insulta o l’amenaça, els professors de guàrdia en aquell moment podran ser demandats per permetre aquests fets.
Ja és prou trist que si hi ha un accident et puguin cercar les pessigolles i acabis al jutjat, i que per això t’ho pensis un parell de vegades abans de fer una sortida amb els alumnes, i que cada vegada que tens una guàrdia de pati t’encomanis a algú perquè no passi res. Ara, a més, resulta que som responsables del que faci un alumne que potser no coneixem de res mentre sigui al centre, només pel fet d’estar de guàrdia.
Ara ja només falta que els pares de l’agressor també ens puguin denunciar, perquè aquestes coses mai no les han fetes a casa, només a l’escola, i per tant nosaltres som una mala influència per a la pobre criatura. A mi ja m’ho ha dit alguna mare: “Ah, pues qué raro. Me extraña que se comporte así, porque en casa no es agresivo”. I es queden tan amples. Com si no anés amb ells.
Però potser el pitjor de tot no és això, sinó que ja ens han encolomat una altra responsabilitat afegida al càrrec. I que callarem com sempre, i l’assumirem com puguem, i tirarem endavant. Ara, oficialment, serem responsables de mantenir l’ordre i la seguretat, no només a l’aula, sinó mentre els alumnes estiguin en horari escolar. Som policies, o segurates. Però de tercera. Perquè pobres de nosaltres si toquem a un alumne per separar-lo d’un altre en una baralla.
Potser haurien de canviar el format de les oposicions per assegurar-se de que els professors podem fer totes aquelles coses que se’ns exigeixen. Hauríem de demostrar la nostra capacitat de diagnòstic psicològic d’un cas de dificultats d’aprenentatge, un de problemes de socialització, i detectar una víctima o un agressor en un grup de 30 alumnes i en un temps màxim d’una hora (mentre expliquem una lliçó a tres nivells de dificultat diferents, evidentment). Potser hi hauria d’haver proves físiques consistents en anar d’un cap a l’altre del passadís quan acaba de tocar la campana del pati, en demanar silenci durant 10 minuts de rellotge, en diferents tons i volums de veu, en aguantar insults i amenaces amb cara de pòquer... I potser hauríem de fer alguna prova d’agilitat que ens permetés esquivar els cops de possibles agressors. I encara més... una prova de control mental que ens permetés reduir a un agressor sense posar-li la mà al damunt, a distància.
Potser hauríem de plantejar-nos la possibilitat de denunciar els alumnes que ens rebenten les classes, ens insulten, ens amenacen o ens agredeixen. Res d’expedients disciplinaris que tanmateix mai no arriben enlloc... denúncia al jutjat, directament. I potser hauríem de començar a fer una mica de soroll. O potser algun de nosaltres s’hauria de suïcidar, a veure si així els mitjans de comunicació se n’assabenten i així ens fan una mica de cas...
O potser, senzillament, hauríem d’exigir unes condicions laborals justes i clares, que no canviessin sobtadament cada vegada que algun il·luminat d’algun ministeri o partit polític decideixi fer unes declaracions, unes promeses electorals o una reforma educativa, passant per alt el fet de que està comprometent la feina d’un col·lectiu.

y a los profesores, ¿quién les va a indemnizar?

En ningún momento quiero dudar de la justicia de la sentencia por la que una niña de 10 años recibirá 3.000 € de la Consejería de Educación de Castilla-La Mancha por ser víctima de acoso. Pero al leer el artículo en El País, me pregunto muchas cosas.
Me pregunto si alguien se ha parado a pensar en todas las bajas del profesorado por depresión, estrés, ansiedad y demás enfermedades relacionadas. Pienso en mi, y en los compañeros que he tenido durante los años en los que he trabajado como profesora de secundaria. Recuerdo las reuniones con los padres, los claustros, las sesiones de evaluación, el día a día en las aulas. Sé positivamente que la mayoría de esas bajas por ansiedad, estrés y depresión están justificadas (siempre hay alguien que opina que muchas de ellas son puro cuento, eso por descontado) y son plenamente reales.
Es más, sé también que muchos profesores sobreviven como pueden sin pedir una de esas bajas esperando al próximo puente, o a las próximas vacaciones, para “cargar baterías” y poder seguir enfrentándose a todo sin tener que recurrir a eso. Suelen ser los mismos que van a clase afónicos, resfriados, con un brazo roto, con dolor de espalda... Sé también que un buen día no van a poder aguantar más y pedirán esa baja, bien por haber perdido el control, o por miedo real a perderlo.
Sé de profesores que han acabado en la biblioteca del centro, prácticamente solos durante todo su horario lectivo, por voluntad propia y con miedo de que les vuelvan a enviar a su puesto, porque son incapaces de enfrentarse a una clase. No me malinterpreten, ellos quieren dar clase, pero sus alumnos no les dejan. No es que no puedan enfrentarse al hecho de dar una clase, sencillamente no pueden enfrentarse a más de treinta alumnos por quienes se sienten menospreciados en el mejor de los casos. En el peor, agredidos y amenazados, verbal o físicamente.
Sé también que los profesores se lo piensan cada vez más a la hora de tener hijos o que incluso han decidido no tenerlos. Les entiendo perfectamente. Da pánico pensar que un hijo tuyo pueda salir como los que tienes en clase, pero todavía da más pánico pensar que no saldrá como ellos y que tendrá semejantes compañeros de clase.
Sé de muchos que están en tratamiento farmacológico por depresión y por ansiedad desde hace años, y que sin embargo siguen aguantando como pueden. Sé de otros que han desarrollado una fobia, irracional como toda fobia pero absolutamente real, a todo lo que se parezca remotamente a un adolescente, hasta el punto de abandonar un cine, un bar o una plaza al percatarse de su presencia.
Sé también que muchos de ellos, como sucede con las mujeres maltratadas, se echan la culpa a sí mismos por todo lo que les pasa. Sólo que en su caso, al contrario de lo que sucede con las mujeres víctimas de malos tratos, no reciben apoyo alguno, ni por parte de los padres, ni de la directiva del centro, ni de la Consejería de Educación correspondiente, ni de la sociedad en general, y muchas veces tampoco de sus familiares, amigos o compañeros. Eso sí, todos se molestan en recordarles que tienen muchas vacaciones.
Me pregunto si alguien en las altas esferas se ha preocupado en algún momento por el número de bajas por depresión, ansiedad... de los profesores. No hablo de una preocupación “administrativa”, sino de genuina preocupación por el bienestar de un colectivo. Me pregunto si las directivas se preocupan por las bajas de sus profesores, si los profesores se preocupan por las bajas de sus compañeros... No me pregunto si los alumnos se preocupan, todos sabemos que los alumnos por definición se alegran de la enfermedad del profesor. Tampoco me pregunto si los padres se preocupan... para ellos una baja de un profesor no es más que otra forma de presión contra el centro.
Cuando yo era alumna, mis padres y los profesores eran cómplices. Cuando un profesor me castigaba, mis padres me castigaban también. A los profesores se les suponía la razón, como a los soldados el valor. Y sin embargo, yo nunca percibí a un profesor como a un enemigo, cosa que pasa ahora. Tampoco me habría atrevido a cuestionar a un profesor, y mucho menos a insultarle. Pero en casa me habían enseñado el respeto a todos los mayores en general y a los profesores en particular. Ahora... los hijos insultan a sus padres y no pasa nada, y luego los padres cuestionan a los profesores ante los hijos, en el mejor de los casos (en el peor, les insultan o les agraden) y tampoco pasa nada. Ya me lo decía mi padre, un maestro de escuela de los de antes... que los profesores tenemos la mala suerte de que todo el mundo se cree que sabe hacer nuestro trabajo y se cree con derecho a explicarnos cómo hacerlo.
Actualmente estoy en excedencia y desde la distancia puedo permitirme el lujo de la perspectiva, y me pregunto cuánto tardará la situación en hacerse insostenible, cuánto tardarán los profesores en exigir unas condiciones de trabajo dignas del esfuerzo y la ilusión que invierten cada día en hacer bien su trabajo o, simplemente, a estas alturas, dignas de la negación de la propia dignidad y del esfuerzo que representa el hecho cotidiano de tragar insultos, amenazas y faltas de respeto, y aguantarse una mano con la otra para no abofetear a quién acaba de llamarte hijo de puta impunemente, sabiendo que esa bofetada sería perfectamente comprensible en otra circunstancia cualquiera. Sonrío. Recuerdo otra vez a mi padre: Me decía también que ser padre es como ser peatón, no hace falta carné.
Sí, desde la distancia puedo sonreír, pero me pregunto qué haría si estuviera en activo, si estaría aguantando aun o si habría sucumbido, si me atrevería a exigir una indemnización por mi dignidad pisoteada o si ya me habría buscado otro trabajo.
Yo he tenido la suerte de algunas putas: me han retirado de profe y ahora soy una mantenida. Aunque quisiera no podría volver a la enseñanza pública hasta dentro de un año y medio. No sé si alguna vez tendré que volver a las aulas por necesidad, pero tengo clarísimo que no voy a hacerlo por gusto, que será mi último recurso.