Gener de 1994. Feia molt fred. Les cervicals em feien mal. Mentre estava en tractament vaig tenir la mala sort de tenir un accident de cotxe. El vaig esclafar, però no em van trobar res al coll.
Març de 2003. Després de nou anys de dolors cada vegada més freqüents, intensos i duradors, em van diagnosticar una hèrnia discal, centrada, calcificada i presionant la medul·la.
Maig de 2003. M'operen.
Setembre de 2003. Torno a la feina, encara fent sessions diàries de rehabilitació.
Novembre de 2003. Tornen els dolors. Tinc tres atacs d'angoixa en una setmana. He de demanar la baixa perquè tinc por de perdre el control.
Gener de 2004. Acabo la rehabilitació. Encara tinc dolors. Estic en tractament per l'angoixa. La psicóloga em demana que expliqui per escrit el que sento per la meva feina.
Això és el que escric:
La psicòloga m’ha dit que li posi per escrit les coses que m’emprenyen i em donen mal rotllo de la meva feina.
Potser el problema és que sento que tot plegat no va bé, encara que sempre m’hi he esforçat molt. El que vull dir és que quan una cosa no va bé, si les altres compensen, no costa gaire sobreviure. El problema ve quan res sembla anar bé. Intentaré no fer comparacions amb el que passava quan jo estudiava, ni amb els records que tinc d’aquells temps, encara que sé que em resultarà molt difícil.
Els alumnes passen d’estudiar, de participar, de pensar... només volen aprovar sense fotre res. No els interessa saber, sinó passar-s’ho molt bé. Al cap i la fi, ells estan complint una sentència fins als 16 anys. O això sembla que és el que pensin. Tampoc són educats. Ni amb els professors ni amb els seus companys. I això també ho veuen molt normal. Anar d’una banda a l’altre del passadís quan toca la campana és un vertader esport d’aventura. Es tracten a cops, s’insulten, parlen cridant... i els sembla tot molt normal. Potser és una nova manera de relacionar-se, la qual jo encara no he estat capaç d’aprendre. Quan entro a classe em sento com si jo no hi pintés res de res. Ells no senten que necessitin un professor per a res, i això ho transmeten clarament amb la seva actitud. No és gaire divertit entrar en una classe i sentir que ets l’enemic, sobretot quan el que vols és ensenyar, ajudar, donar maneres de defensar-se i sobreviure en el futur, i encara menys quan el que fas ho vas decidir fa molt temps, sense cap més idea que la de transmetre uns coneixements i un amor per l’aprenentatge. És com si tot allò que t’ha inspirat i que t’ha fet treballar de valent perdés el sentit i la raó de ser, com si t’haguessis equivocat durant tota la teva vida.
Els pares dels alumnes semblen passar tant com els seus fills. Pel que sembla han estat incapaços d’educar els seus fills, i et retreuen el que ells no han sabut fer i donen per suposat que TOT ho han d’aprendre a l’escola. Es reconeixen incapaços de controlar els seus fills, però a més et culpen a tu per no fer-ho i busquen qualsevol collonada per queixar-se de la teva feina i es senten amb el dret de dir-te que ho fas malament i de qüestionar el teu treball.
Els professors... n’hi ha de tota mena. Potser avui en dia es divideixen entre els cremats, els cínics i els moderns. Els cremats som els crítics, els que no estem bé amb el sistema ni ens sentim bé, potser perquè la feina que invertim en la nostra feina no ens dóna la satisfacció personal que esperàvem. Els cínics són aquells que senzillament fan el mínim per justificar el sou i són capaços de desconnectar en sortir. Ja sé que tal com estan les coses potser aquesta és la postura més raonable i més sana, però jo no crec que pogués ser feliç si em prengués la feina així. Ser feliç no és sinònim de sobreviure encara. Els moderns són aquells que pensen que els alumnes són fantàstics i que qualsevol animalada que puguin està justificada. Són aquells que en nom de coses com “l’aprenentatge significatiu” s’obliden de la disciplina i de la dignitat dels seus companys, com un que l’any passat va proposar com a correcció a un alumne que va agredir físicament i verbal una professora que l’alumne es passés tres esplais netejant el pati.
La directiva no vol problemes amb els pares, ni amb inspecció, ni amb la conselleria. I callen i aguanten, quan són els primers que no estan d’acord amb el sistema. Però la seva feina és la d’amortir els cops, i si algú en sol sortir ferit, normalment és el professor. Això pot semblar molt fort, però si el que es pretén és que no hi hagi massa enrenou i que les queixes dels pares no arribin a conselleria (encara que no tinguin raó, el que es vol evitar és un enfrontament amb inspecció) està clar que qui ha de claudicar i passar pel tub és el professor.
Des de la política, tant local com estatal, els professors som números. Absolutament prescindibles i intercanviables. Mentre no donem problemes tant se val el que fem. La majoria dels buròcrates de l’ensenyament no han vist cap aula de prop des que van acabar els seus estudis. Fan servir l’ensenyament com a moneda de canvi, per guanyar vots. Fan i desfan plans d’estudi. Fan promeses electorals. I qui s’ha de menjar la feina d’adaptar-se als canvis de plans d’estudis i qui, de cara als pares, és responsable de les promeses electorals, som els professors.
Potser si tot això no fos així, si em sentís recolzada i escoltada, em seria igual que un alumne m’amenacés, o que no em deixessin fer classe, o que ningú portés els deures... que és el que passa en un grup “normal” d’ESO. Perquè de fet està socialment mal vist fer els deures, escoltar a classe i fer feina. El líder de la classe és el rebel, el que et vol rebentar totes les classes, el que demostra una manca absoluta de responsabilitat i d’educació.
Si un grup no dona problemes, encara que els alumnes siguin passius i les notes siguin desastroses, és un grup bo. Si a més participen amb normalitat, fan els deures i les notes són relativament bones... son l’hòstia.
Però potser el que em fot més de tot és haver de callar. Haver de ser “políticament correcta” i no poder dir clarament que molts alumnes arriben a secundària sense saber llegir ni escriure, i que nosaltres no tenim mitjans ni recolzament per canviar aquesta situació. Potser el que em crema més és no poder dir als pares que no són millors pares si donen tot el que volen als seus fills, no poder dir que molts dels meus alumnes haurien de venir de casa amb un parell de galtades (o estirades d’orelles, o sermons, o càstigs) donades d’hora, d’aquelles que ens fan aprendre en el seu moment qui mana i quines coses estan bé i quines no, no poder dir als polítics que les coses que prometen són impossibles si no aconsegueixen abans que la societat canviï el xip i pensi en l’educació i la cultura com a valors desitjables i primordials.
M’emprenya que l’actitud dels meus alumnes en la majoria dels casos sigui passiva, negativa o agressiva... però el que m’emprenya més encara és sentir-me impotent per canviar la situació, i indefensa davant les agressions.
Avui he anat a l’institut a portar la baixa, i algunes alumnes de primer de batxiller m’han vist i de seguida han vingut a demanar-me per la meva salut i la del meu pare. Han estat tan maques i tan sinceres que m’han commogut. Però també m’ha vist un alumne de 3r d’ESO (un dels alumnes bons) i ha vingut a secretaria a demanar si ja tornava a la feina. Era de 1 a 2, i de 2 a 3 tenien classe amb mi. El professor que tenien d’una a dues no havia vingut i volia saber si em reincorporava... perquè els fes la classe llavors i poder sortir una hora abans. Sense comentari.
Potser el que es desprèn de tot això és que tot s’ha anat acumulant durant anys de callar i de tirar endavant, que el problema real no es la manca de disciplina, sinó la manca d’eines i de recolzament per canviar una situació cada vegada més desastrosa, que fa que aquesta manca de disciplina es converteixi en una situació cada vegada més insuportable.
Març de 2003. Després de nou anys de dolors cada vegada més freqüents, intensos i duradors, em van diagnosticar una hèrnia discal, centrada, calcificada i presionant la medul·la.
Maig de 2003. M'operen.
Setembre de 2003. Torno a la feina, encara fent sessions diàries de rehabilitació.
Novembre de 2003. Tornen els dolors. Tinc tres atacs d'angoixa en una setmana. He de demanar la baixa perquè tinc por de perdre el control.
Gener de 2004. Acabo la rehabilitació. Encara tinc dolors. Estic en tractament per l'angoixa. La psicóloga em demana que expliqui per escrit el que sento per la meva feina.
Això és el que escric:
La psicòloga m’ha dit que li posi per escrit les coses que m’emprenyen i em donen mal rotllo de la meva feina.
Potser el problema és que sento que tot plegat no va bé, encara que sempre m’hi he esforçat molt. El que vull dir és que quan una cosa no va bé, si les altres compensen, no costa gaire sobreviure. El problema ve quan res sembla anar bé. Intentaré no fer comparacions amb el que passava quan jo estudiava, ni amb els records que tinc d’aquells temps, encara que sé que em resultarà molt difícil.
Els alumnes passen d’estudiar, de participar, de pensar... només volen aprovar sense fotre res. No els interessa saber, sinó passar-s’ho molt bé. Al cap i la fi, ells estan complint una sentència fins als 16 anys. O això sembla que és el que pensin. Tampoc són educats. Ni amb els professors ni amb els seus companys. I això també ho veuen molt normal. Anar d’una banda a l’altre del passadís quan toca la campana és un vertader esport d’aventura. Es tracten a cops, s’insulten, parlen cridant... i els sembla tot molt normal. Potser és una nova manera de relacionar-se, la qual jo encara no he estat capaç d’aprendre. Quan entro a classe em sento com si jo no hi pintés res de res. Ells no senten que necessitin un professor per a res, i això ho transmeten clarament amb la seva actitud. No és gaire divertit entrar en una classe i sentir que ets l’enemic, sobretot quan el que vols és ensenyar, ajudar, donar maneres de defensar-se i sobreviure en el futur, i encara menys quan el que fas ho vas decidir fa molt temps, sense cap més idea que la de transmetre uns coneixements i un amor per l’aprenentatge. És com si tot allò que t’ha inspirat i que t’ha fet treballar de valent perdés el sentit i la raó de ser, com si t’haguessis equivocat durant tota la teva vida.
Els pares dels alumnes semblen passar tant com els seus fills. Pel que sembla han estat incapaços d’educar els seus fills, i et retreuen el que ells no han sabut fer i donen per suposat que TOT ho han d’aprendre a l’escola. Es reconeixen incapaços de controlar els seus fills, però a més et culpen a tu per no fer-ho i busquen qualsevol collonada per queixar-se de la teva feina i es senten amb el dret de dir-te que ho fas malament i de qüestionar el teu treball.
Els professors... n’hi ha de tota mena. Potser avui en dia es divideixen entre els cremats, els cínics i els moderns. Els cremats som els crítics, els que no estem bé amb el sistema ni ens sentim bé, potser perquè la feina que invertim en la nostra feina no ens dóna la satisfacció personal que esperàvem. Els cínics són aquells que senzillament fan el mínim per justificar el sou i són capaços de desconnectar en sortir. Ja sé que tal com estan les coses potser aquesta és la postura més raonable i més sana, però jo no crec que pogués ser feliç si em prengués la feina així. Ser feliç no és sinònim de sobreviure encara. Els moderns són aquells que pensen que els alumnes són fantàstics i que qualsevol animalada que puguin està justificada. Són aquells que en nom de coses com “l’aprenentatge significatiu” s’obliden de la disciplina i de la dignitat dels seus companys, com un que l’any passat va proposar com a correcció a un alumne que va agredir físicament i verbal una professora que l’alumne es passés tres esplais netejant el pati.
La directiva no vol problemes amb els pares, ni amb inspecció, ni amb la conselleria. I callen i aguanten, quan són els primers que no estan d’acord amb el sistema. Però la seva feina és la d’amortir els cops, i si algú en sol sortir ferit, normalment és el professor. Això pot semblar molt fort, però si el que es pretén és que no hi hagi massa enrenou i que les queixes dels pares no arribin a conselleria (encara que no tinguin raó, el que es vol evitar és un enfrontament amb inspecció) està clar que qui ha de claudicar i passar pel tub és el professor.
Des de la política, tant local com estatal, els professors som números. Absolutament prescindibles i intercanviables. Mentre no donem problemes tant se val el que fem. La majoria dels buròcrates de l’ensenyament no han vist cap aula de prop des que van acabar els seus estudis. Fan servir l’ensenyament com a moneda de canvi, per guanyar vots. Fan i desfan plans d’estudi. Fan promeses electorals. I qui s’ha de menjar la feina d’adaptar-se als canvis de plans d’estudis i qui, de cara als pares, és responsable de les promeses electorals, som els professors.
Potser si tot això no fos així, si em sentís recolzada i escoltada, em seria igual que un alumne m’amenacés, o que no em deixessin fer classe, o que ningú portés els deures... que és el que passa en un grup “normal” d’ESO. Perquè de fet està socialment mal vist fer els deures, escoltar a classe i fer feina. El líder de la classe és el rebel, el que et vol rebentar totes les classes, el que demostra una manca absoluta de responsabilitat i d’educació.
Si un grup no dona problemes, encara que els alumnes siguin passius i les notes siguin desastroses, és un grup bo. Si a més participen amb normalitat, fan els deures i les notes són relativament bones... son l’hòstia.
Però potser el que em fot més de tot és haver de callar. Haver de ser “políticament correcta” i no poder dir clarament que molts alumnes arriben a secundària sense saber llegir ni escriure, i que nosaltres no tenim mitjans ni recolzament per canviar aquesta situació. Potser el que em crema més és no poder dir als pares que no són millors pares si donen tot el que volen als seus fills, no poder dir que molts dels meus alumnes haurien de venir de casa amb un parell de galtades (o estirades d’orelles, o sermons, o càstigs) donades d’hora, d’aquelles que ens fan aprendre en el seu moment qui mana i quines coses estan bé i quines no, no poder dir als polítics que les coses que prometen són impossibles si no aconsegueixen abans que la societat canviï el xip i pensi en l’educació i la cultura com a valors desitjables i primordials.
M’emprenya que l’actitud dels meus alumnes en la majoria dels casos sigui passiva, negativa o agressiva... però el que m’emprenya més encara és sentir-me impotent per canviar la situació, i indefensa davant les agressions.
Avui he anat a l’institut a portar la baixa, i algunes alumnes de primer de batxiller m’han vist i de seguida han vingut a demanar-me per la meva salut i la del meu pare. Han estat tan maques i tan sinceres que m’han commogut. Però també m’ha vist un alumne de 3r d’ESO (un dels alumnes bons) i ha vingut a secretaria a demanar si ja tornava a la feina. Era de 1 a 2, i de 2 a 3 tenien classe amb mi. El professor que tenien d’una a dues no havia vingut i volia saber si em reincorporava... perquè els fes la classe llavors i poder sortir una hora abans. Sense comentari.
Potser el que es desprèn de tot això és que tot s’ha anat acumulant durant anys de callar i de tirar endavant, que el problema real no es la manca de disciplina, sinó la manca d’eines i de recolzament per canviar una situació cada vegada més desastrosa, que fa que aquesta manca de disciplina es converteixi en una situació cada vegada més insuportable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada