dimecres, d’octubre 12, 2005

au idò, ja som policies!

Los fiscales deberán abrir expedientes por acoso escolar aun en casos en principio leves -amenazas, coacciones, vejaciones- si se producen de forma habitual. Y defenderán la demanda de responsabilidades civiles a los colegios ante los delitos y faltas que cometan sus alumnos cuando están bajo control y vigilancia de los profesores. LA VANGUARDIA 12/10/2005

Traduint: si a l’hora del pati, l’alumne A enganxa l’alumne B a un racó, o al bany, i li fot dos cops de puny, l’insulta o l’amenaça, els professors de guàrdia en aquell moment podran ser demandats per permetre aquests fets.
Ja és prou trist que si hi ha un accident et puguin cercar les pessigolles i acabis al jutjat, i que per això t’ho pensis un parell de vegades abans de fer una sortida amb els alumnes, i que cada vegada que tens una guàrdia de pati t’encomanis a algú perquè no passi res. Ara, a més, resulta que som responsables del que faci un alumne que potser no coneixem de res mentre sigui al centre, només pel fet d’estar de guàrdia.
Ara ja només falta que els pares de l’agressor també ens puguin denunciar, perquè aquestes coses mai no les han fetes a casa, només a l’escola, i per tant nosaltres som una mala influència per a la pobre criatura. A mi ja m’ho ha dit alguna mare: “Ah, pues qué raro. Me extraña que se comporte así, porque en casa no es agresivo”. I es queden tan amples. Com si no anés amb ells.
Però potser el pitjor de tot no és això, sinó que ja ens han encolomat una altra responsabilitat afegida al càrrec. I que callarem com sempre, i l’assumirem com puguem, i tirarem endavant. Ara, oficialment, serem responsables de mantenir l’ordre i la seguretat, no només a l’aula, sinó mentre els alumnes estiguin en horari escolar. Som policies, o segurates. Però de tercera. Perquè pobres de nosaltres si toquem a un alumne per separar-lo d’un altre en una baralla.
Potser haurien de canviar el format de les oposicions per assegurar-se de que els professors podem fer totes aquelles coses que se’ns exigeixen. Hauríem de demostrar la nostra capacitat de diagnòstic psicològic d’un cas de dificultats d’aprenentatge, un de problemes de socialització, i detectar una víctima o un agressor en un grup de 30 alumnes i en un temps màxim d’una hora (mentre expliquem una lliçó a tres nivells de dificultat diferents, evidentment). Potser hi hauria d’haver proves físiques consistents en anar d’un cap a l’altre del passadís quan acaba de tocar la campana del pati, en demanar silenci durant 10 minuts de rellotge, en diferents tons i volums de veu, en aguantar insults i amenaces amb cara de pòquer... I potser hauríem de fer alguna prova d’agilitat que ens permetés esquivar els cops de possibles agressors. I encara més... una prova de control mental que ens permetés reduir a un agressor sense posar-li la mà al damunt, a distància.
Potser hauríem de plantejar-nos la possibilitat de denunciar els alumnes que ens rebenten les classes, ens insulten, ens amenacen o ens agredeixen. Res d’expedients disciplinaris que tanmateix mai no arriben enlloc... denúncia al jutjat, directament. I potser hauríem de començar a fer una mica de soroll. O potser algun de nosaltres s’hauria de suïcidar, a veure si així els mitjans de comunicació se n’assabenten i així ens fan una mica de cas...
O potser, senzillament, hauríem d’exigir unes condicions laborals justes i clares, que no canviessin sobtadament cada vegada que algun il·luminat d’algun ministeri o partit polític decideixi fer unes declaracions, unes promeses electorals o una reforma educativa, passant per alt el fet de que està comprometent la feina d’un col·lectiu.