Cada alumne costa a l’estat una mitjana de 4.900 € per any o curs escolar. El cost de cada professor es podria calcular en 3.000 € mensuals, entre sou, seguretat social, retencions... Si a un institut amb 450 alumnes hi ha uns 49 professors, i uns quants estan a mitja jornada, podríem fer un càlcul aproximat i dir que per cada deu alumnes hi ha un professor, o per cada classe de 30 n’hi ha tres. Hi sol haver una mitjana de 7 hores lectives al dia, 175 dies a l’any, cosa que fa un total de 1050 hores lectives cada any. Un grup de 30 alumnes costaria a l’estat 147.000 € i els 3 professors que els donarien les classes en costarien 36.000. Per tant, els altres 111.000 € estarien dedicats a pagar les altres coses: construcció i manteniment dels centres escolars, despeses de llum, aigua i calefacció, material d’ús comú, neteja, personal no docent, programes educatius, inspecció... I cada alumne “estalviaria” 3.700 € en concepte d’infrastructura educativa i 1200 € en concepte de sou dels docents. Si dividim aquestes xifres entre el número d’hores lectives, surt que cada alumne costa 1,14 € per hora lectiva i que l’ús de la infrastuctura costa 3.52 € per hora i alumne.
Imaginem per un moment... que l’ensenyament no és gratuït. Bé, que no es completament gratuït. Tos nosaltres recordem que a la universitat hi havia un preu per la matrícula i un altre preu per cada assignatura suspesa d’anys anteriors. Imaginem que és així. Que l’ensenyament és gratuït quan fas una assignatura per primera vegada. (Tot dret comporta un deure associat, i per tant, podríem suposar que l’ensenyament és un dret que comporta el deure d’estudiar i esforçar-se per superar l’assignatura). Imaginem que quan un alumne suspengués una o més assignatures hagués de pagar una quantitat determinada en matricular-se l’any següent. Podríem establir, arrodonint, un preu de 1€ per hora lectiva de la assignatura en qüestió. És a dir, una assignatura de dues hores setmanals costaria 70€ a l’alumne si l’hagués de repetir, i una de cinc hores setmanals en costaria 175€, i passar de curs amb totes les assignatures del curs anterior pendents en costaria 1.050, o potser encara una mica més si a més hi hagués assignatures no superades de cursos anteriors. Estem parlant de 1€ per hora de classe no aprofitada, és a dir, per hora de classe en què, per aquell alumne en concret, més que haver-hi un professor a l’aula hi havia un cangur. Si recordem que entre 10 alumnes paguen el sou d’un professor, el cangur els sortiria a 10€/h en el cas d’haver escollit tenir un cangur enlloc d’un professor. En cas d’haver tingut un professor, els hauria sortit de franc.
Evidentment el que acabo de proposar no és més que un exercici d’imaginació. Però com que imaginar també és de franc... seguiré.
Hi ha una cosa que està clara. La gent no veu els diners si no han sortit de la pròpia butxaca. Els pares no són conscients de que cada any s’estalvien 4.900€ en l’educació de cada fill. Si els haguessin d’avançar a començament de curs i en acabar els tornessin la part corresponent a l’aprofitament del seu fill, potser seria una altra història. Tots els tractaments que exigeixen un esforç i força de voluntat per part del pacient (aprimar-se, deixar de fumar...) són més efectius si el pacient els ha de pagar. “A sobre que ho passo malament, he de pagar. Més em val aconseguir-ho.” Aquest seria el raonament intern del pacient. I suposo que aquest raonament es podria aplicar a un alumne, o als seus pares. Potser els pares es posarien una mica les piles i s’implicarien més en l’educació dels seus fills si haguessin de pagar les hores d’aparcament dels seus fills. I tanmateix 1€ per hora d’aparcament és el mateix que paguen per una hora d’aparcament de cotxe. Potser així deixaríem de sentir coses com “Mi madre me ha dicho que si sólo me quedan 5 me compra la moto.” Potser si “només” n’hi quedessin cinc i la mare hagués de pagar entre 400 i 500 € a l’hora de matricular-se l’any següent, no hi hauria moto. O hi hauria dos mesos de fer feines extres a casa. O hi hauria hores d’estudi. Qui sap.
Potser hauríem de deixar de pensar que els alumnes espanyols fracassen perquè l’Estat “només” gasta 4.900€ en cadascú per any, potser hauríem de pensar que els altres estats en gasten més perquè els alumnes responen millor, i l’objectiu hauria de ser arribar al punt en què l’estat hauria d’augmentar els pressupostos perquè els alumnes serien tan meravellosos que els hauríem d’estimular cada vegada més.
No he dit què es podria fer amb aquests diners que pagarien els alumnes per assignatura suspesa. Potser es podrien contractar professors per fer suport en hores no lectives, i sí, abans de començar el curs pagarien les seves classes de repàs. I potser en un centre amb molts suspesos s’hauria d’invertir una mica per part de l’estat en fer activitats alternatives per als alumnes que no han suspès a les mateixes hores. I potser cada any els pares pagarien menys diners en concepte d’assignatures suspeses, i les conselleries haurien d’invertir quantitats més altes en activitats alternatives per als alumnes que van bé. I potser, quan tots els alumnes anessin bé, cada alumne costaria a l’estat 7000€. I les escoles i els instituts podrien estar oberts 11 mesos l’any i 12 hores al dia, dedicant les mateixes 1050 h a classes, i totes les altres a activitats educatives encara que no acadèmiques, que a més podrien incloure als pares convençuts, encara que començant per la butxaca, de que l’educació és important i necessària.
Una sort, que això d’imaginar sigui de franc!
Imaginem per un moment... que l’ensenyament no és gratuït. Bé, que no es completament gratuït. Tos nosaltres recordem que a la universitat hi havia un preu per la matrícula i un altre preu per cada assignatura suspesa d’anys anteriors. Imaginem que és així. Que l’ensenyament és gratuït quan fas una assignatura per primera vegada. (Tot dret comporta un deure associat, i per tant, podríem suposar que l’ensenyament és un dret que comporta el deure d’estudiar i esforçar-se per superar l’assignatura). Imaginem que quan un alumne suspengués una o més assignatures hagués de pagar una quantitat determinada en matricular-se l’any següent. Podríem establir, arrodonint, un preu de 1€ per hora lectiva de la assignatura en qüestió. És a dir, una assignatura de dues hores setmanals costaria 70€ a l’alumne si l’hagués de repetir, i una de cinc hores setmanals en costaria 175€, i passar de curs amb totes les assignatures del curs anterior pendents en costaria 1.050, o potser encara una mica més si a més hi hagués assignatures no superades de cursos anteriors. Estem parlant de 1€ per hora de classe no aprofitada, és a dir, per hora de classe en què, per aquell alumne en concret, més que haver-hi un professor a l’aula hi havia un cangur. Si recordem que entre 10 alumnes paguen el sou d’un professor, el cangur els sortiria a 10€/h en el cas d’haver escollit tenir un cangur enlloc d’un professor. En cas d’haver tingut un professor, els hauria sortit de franc.
Evidentment el que acabo de proposar no és més que un exercici d’imaginació. Però com que imaginar també és de franc... seguiré.
Hi ha una cosa que està clara. La gent no veu els diners si no han sortit de la pròpia butxaca. Els pares no són conscients de que cada any s’estalvien 4.900€ en l’educació de cada fill. Si els haguessin d’avançar a començament de curs i en acabar els tornessin la part corresponent a l’aprofitament del seu fill, potser seria una altra història. Tots els tractaments que exigeixen un esforç i força de voluntat per part del pacient (aprimar-se, deixar de fumar...) són més efectius si el pacient els ha de pagar. “A sobre que ho passo malament, he de pagar. Més em val aconseguir-ho.” Aquest seria el raonament intern del pacient. I suposo que aquest raonament es podria aplicar a un alumne, o als seus pares. Potser els pares es posarien una mica les piles i s’implicarien més en l’educació dels seus fills si haguessin de pagar les hores d’aparcament dels seus fills. I tanmateix 1€ per hora d’aparcament és el mateix que paguen per una hora d’aparcament de cotxe. Potser així deixaríem de sentir coses com “Mi madre me ha dicho que si sólo me quedan 5 me compra la moto.” Potser si “només” n’hi quedessin cinc i la mare hagués de pagar entre 400 i 500 € a l’hora de matricular-se l’any següent, no hi hauria moto. O hi hauria dos mesos de fer feines extres a casa. O hi hauria hores d’estudi. Qui sap.
Potser hauríem de deixar de pensar que els alumnes espanyols fracassen perquè l’Estat “només” gasta 4.900€ en cadascú per any, potser hauríem de pensar que els altres estats en gasten més perquè els alumnes responen millor, i l’objectiu hauria de ser arribar al punt en què l’estat hauria d’augmentar els pressupostos perquè els alumnes serien tan meravellosos que els hauríem d’estimular cada vegada més.
No he dit què es podria fer amb aquests diners que pagarien els alumnes per assignatura suspesa. Potser es podrien contractar professors per fer suport en hores no lectives, i sí, abans de començar el curs pagarien les seves classes de repàs. I potser en un centre amb molts suspesos s’hauria d’invertir una mica per part de l’estat en fer activitats alternatives per als alumnes que no han suspès a les mateixes hores. I potser cada any els pares pagarien menys diners en concepte d’assignatures suspeses, i les conselleries haurien d’invertir quantitats més altes en activitats alternatives per als alumnes que van bé. I potser, quan tots els alumnes anessin bé, cada alumne costaria a l’estat 7000€. I les escoles i els instituts podrien estar oberts 11 mesos l’any i 12 hores al dia, dedicant les mateixes 1050 h a classes, i totes les altres a activitats educatives encara que no acadèmiques, que a més podrien incloure als pares convençuts, encara que començant per la butxaca, de que l’educació és important i necessària.
Una sort, que això d’imaginar sigui de franc!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada