adéu, Tânia, menuda...

La Tânia ens ha deixat. M'agradaria poder dir alguna cosa, però no puc. Em sap greu. Llegeixo la seva carta de comiat i ni tan sols tinc forces per traduir-la. Penso en aquells versos de Miquel Martí i Pol, aquells que sempre em vénen al cap en moments com aquest:

Ara saps que la mort no és morir-te

sinó que mori algú estimat.

No, ara mateix, no puc pensar. Estic massa trista y emprenyada. Em sento indefensa i penso que tot això és una gran injustícia. No em serveix de res haver sabut, aquestes darreres setmanes, que no hi havia res a fer. Una cosa és allò que sabem i una altra, els sentiments. I fa dies que, quan penso en tot això, les dues coses no quadren de cap manera.

Em ve de gust aquesta cançó, per la Tânia i per tots els que l’estimàvem:

Siguis on siguis, Tânia, descansa. Espero que puguis fer totes aquelles coses que no has pogut fer aquí, per la teva malaltia o perquè has estat poc temps amb nosaltres. No ens enyoris molt, que allà on ets tots hi arribarem algun dia. Bones vacances, princesa.

truita de fulles de remolatxa amb grells, ceba i pinyons

La bajoqueta fa col·lecció de receptes sense gluten i cada mes ens desafia a tots i ens demana la recepta d’un plat. Aquest mes la cosa va de truites. Casualment l’altre dia vaig comprar un manat de remolatxes i em vaig demanar com es podrien aprofitar les fulles. L’associació d’idees va ser gairebé immediata: en faria una truita i així podria participar amb un plat original, de creació pròpia, al blog de la bajoqueta!

La truita ha sortit bona, que consti. Aquest és l’aspecte que tenia acabada de tallar, però quan encara no sabia que es podia menjar. La ceba torna transparent i agafa el color vermell de la remolatxa.

Ingredients:
- Les fulles d’un manat de remolatxes, sense tronxos, rentades i tallades.
- La part obscura de 8 grells, tallats a bocins d’un centímetre i mig.
- Mitja ceba capolada
- Pinyons
- 5 o 6 ous
- Un raig de nata
- Oli de oliva
- Sal

Primer escalfarem l’oli d’oliva en una paella grossa i hi fregirem els pinyons fins que siguin daurats, després els traurem de la paella i els reservarem. Aleshores posarem la ceba i els grells al foc amb una mica de sal, i els deixarem sofregir fins que comencin a estar blans, llavors hi afegirem les fulles de remolatxa i ho deixarem al foc fins que tot estigui ben tendre. Apagarem el foc, hi afegirem els pinyons que havíem reservat i també hi afegirem sal si cal.
Batrem els ous amb un raig de nata. Després mesclarem les verdures amb els ous batuts. Posarem oli en una paella més petita i quan sigui ben calent hi tirarem la mescla d’ous i verdures. Farem que cogui a foc viu durant un minut, per tal de que agafi color per fora i després ho tindrem una estona a poc foc perquè cogui per dins. Girarem la truita i repetirem el procés, primer a foc viu i després a poc foc.

Es pot servir amb trossos de remolatxa crua trempada i amb la part blanca dels grells.

Què vagi de gust!

enguany més

L’Ana m’ha escrit per fer-me saber que tinc una cita a Lisboa el 30 de juliol. Molt misteriosa ella. Com a única explicació m’ha deixat aquest enllaç.

Idò sí. Resulta que tinc una cita ineludible a Lisboa el 30 de juliol. Ves per on. L’any passat va ser memorable i enguany no m’ho penso perdre.

Demà mateix començaré a reservar bitllets d’avió i entrades pel concert. He vist que també actuarà el 31 a Gijón, però... a Gijón no hi ha l’Ana. L’any passat vam estar plegades un parell d’hores a la terrassa d’un bar a la vora del Tejo i crec que per les dues la trobada va tenir gust de poc. De fet, quan vam tornar a viure a Mallorca ja va quedar clar que algun dia faria una escapada a Lisboa per poder tornar-la veure. I és que fa ràbia conèixer algú amb qui connectes i no tenir temps de més.

Si quan vaig anar a veure Leonard Cohen a l’Auditòrium l’any 88 algú m’hagués dit que el veuria una altra vegada a Lisboa el 2008, no m’ho hauria cregut. Això sí, des del concert de l’any passat tenia l’esperança de que tocaria una altra vegada, potser en un recinte tancat, més a prop... I més a prop no ho és. Però és un recinte tancat i és un lloc on hi tenia feines pendents. Què més vull?
I si resulta que toca més a prop no es descarta la idea d’anar-hi. Quan es tracta de Leonard Cohen no descarto mai res.

I si algú té moltes ganes de fer-me feliç i no sap què regalar-me... l’home ha decidit fer feliços els seus fans i ha tret un doble CD i DVD amb el concert de Londres del 17 de juliol de l’any passat. Segur que és una meravella.

Ai, quina il·lusió que em fa tot plegat!

per tot això...

Perquè crec que els qui governen tenen el deure de fer lleis per a tots els ciutadans, tinguin les creences que tinguin.

Perquè crec que cada dona ha de tenir l'opció de decidir per ella mateixa.

Perquè crec que cada religió ha d'ensenyar el que vulgui als seus seguidors, sense intentar manipular l'opinió pública amb campanyes demagògiques.

I per més coses.

http://www.donesenxarxa.cat
http://laslinces.blogspot.com
http://apps.facebook.com/causes/249670/54616027

bones vacances, pepe!

Siguis on siguis, segur que els que t’acompanyen riuen més d’ençà que has arribat.

Desprès de veure les mostres d’amor i d’odi cap a la teva persona durant aquesta setmana, tinc clar que m’agradaria que m’estimés la gent que t’estima, i que em preocuparia molt que m’estimés la gent que t’odia.

T’enyorarem, molt.

seguim creuant els dits per la Tânia

La Tânia encara és a l'hospital, en coma. Ara ja no només cal un cor per a ella. Ara, a més, caldria un miracle. Va tenir una hemorràgia cerebral i la van haver d'operar d'urgència ja fa setmanes. No es va despertar després de l'operació. Les proves que li han fet no són concloents i sembla que no es pot saber si te molt de dany cerebral o no, però els metges no són gaire optimistes.

Jo em passo el dia pensant en ella, esperant que tot surti bé. El problema és que a hores d’ara ja costa saber què vol dir exactament això de “sortir bé”.

Per favor, doneu els òrgans. Potser per a la Tânia ja és tard, però segur que hi ha molta més gent que els pot necessitar, i segur que tots tenen una família i uns amics que pateixen tant com nosaltres.

fa gairebé un mes que no dic ni ase ni bèstia...

I ja toca.

La veritat és que aquest mes he estat molt enfeinada i força fotuda. L’hèrnia de les lumbars (aquella que només s’operarà quan sigui absolutament necessari i inevitable) m’ho ha fet passar malament. Vaig tenir un pinçament i vaig passar gairebé deu dies sense poder caminar, amb un mal que no em deixava dormir perquè cada vegada que em movia em despertava de mal. Com que justament el pinçament va coincidir amb un retard, només prenia paracetamol, per si de cas. Fins que no vaig veure la prova d’embaràs negativa no vaig prendre res més fort. Això sí, quan vaig poder prendre els remeis habituals va ser qüestió d’un parell de dies.
El problema d’aquestes coses que fan mal és que a la llarga arriben a deixar-te rebentada i sense ganes de fer res. No dorms bé, no descanses, i no rendeixes perquè no has descansat, però de dia també fa mal... i el cansament s’acumula. I a més estàs cada dia de més mala lluna.
Potser hauria de fer un pensament i anar al metge, que segurament m’enviarà a fer una mica de rehabilitació. Fa mandra, molta... però supòs que ho hauré de fer, quan vagi menys enfeinada. No sé si es nota, però no en tinc gens de ganes. Desprès del que vaig passar, i encara estic passant, amb l’hèrnia de les cervicals (aquella que em van haver d’operar perquè era absolutament necessari i inevitable), reconec que ho estic allargant.
Ah, i a més m’han hagut d’arrabassar un queixal del seny. Ara ja només me’n queda un.

Bé, i ara que ja he explicat com és que no he dit res, principalment per motius de salut (o més aviat de mal) i de molta feina, explicaré altres coses, però crec que mereixen entrades apart.