Això sí, recordo perfectament aquella sensació que vaig tenir en dos moments molt concrets, quan vaig veure com ficaven el bagul al nínxol i quan el cor de l’església de Sencelles va començar a cantar allò de “Al paradís els àngels t’acompanyin...”, que és el que sempre es canta a Sencelles en acabar un funeral. Vaig sentir que la cosa anava de debò, que era de veritat i per sempre, que mon pare ja no seria mai més amb nosaltres. I el vaig començar a enyorar, amb un enyor diferent del que sentia quan, senzillament, érem lluny un de l’altre. Un enyor resignat, i definitiu. L’enyor.
divendres, de desembre 21, 2007
l'enyor
Això sí, recordo perfectament aquella sensació que vaig tenir en dos moments molt concrets, quan vaig veure com ficaven el bagul al nínxol i quan el cor de l’església de Sencelles va començar a cantar allò de “Al paradís els àngels t’acompanyin...”, que és el que sempre es canta a Sencelles en acabar un funeral. Vaig sentir que la cosa anava de debò, que era de veritat i per sempre, que mon pare ja no seria mai més amb nosaltres. I el vaig començar a enyorar, amb un enyor diferent del que sentia quan, senzillament, érem lluny un de l’altre. Un enyor resignat, i definitiu. L’enyor.
dimarts, de desembre 18, 2007
parece que mi vecino la tiene sin estrenar...
No es la primera vez que pasa. La semana pasada pasó exactamente lo mismo, eso sí, yo no salí casualmente a ver si todo estaba bien. Me sacó de casa el claxon insistente de un camión que no podía pasar. Y salí (en pijama y zapatillas) a mover el coche. Y luego, cuando el camión ya había pasado, sale el vecino a decirme que no tengo que mover el coche, que esta calle no es para que pasen camiones y que lo que tienen que hacer es dar marcha atrás. ¡Y encima me lo dice gritando! Como si yo tuviera la culpa de algo. Le digo que si mi coche ya está aparcado cuando llega podría intentar poner el suyo de forma que se pueda pasar, pero él sigue gritándome. Yo paso de dedicarme al ejercicio de la dialéctica en pijama y me meto en casa calladita como una muerta y, seguramente, con cara de pensar que el tío está como un cencerro.
Después de lo de hoy, me imagino que lo que pasa es que el hombre ha decidido que, por sus santos cojones, va a usar mi coche siempre que esté aparcado para impedir que pasen camiones. A mí, sinceramente, no me parece normal que pasen camiones por esta calle, pero no estoy dispuesta a que un camionero cabreado decida rayar mi coche, o darle un golpe aprovechando la preferencia de peso.
¿Qué hago? ¿Voy a su casa y le pido que, por favor, no use mi coche como obstáculo para impedir el paso de esos camiones que tanto odia? ¿Le saco la lengua cuando le vea por la calle? ¿Le canto la canción de “South Park”? ¿Le echo al gato?
Ah, y ayer cuando me iba, un poco más abajo, había otro que también la guarda envuelta en papel burbuja, o que se los pisa al caminar, vete a saber. Aparcado, en medio de la calle, con las luces de avería puestas. Y sitio de sobras para aparcar a los dos lados de la calle, pero no para que pasara otro coche.
dilluns, de desembre 17, 2007
greixera d’ous, un regust de la infantesa
Mentre feia el dinar pensava en la cuina mallorquina, la de ma mare i la meva padrina, en els ingredients. Recordava quan era petita i veia arribar la veïna amb un paner d’ous o de figues. I un altre dia la padrina m’enviava a veure-la amb un paner d’albercocs o amb un manat d’espàrrecs... Mallorca era una illa molt pobra abans d’arribar el turisme i això es veu en la seva cuina tradicional. La gent de poble vivia sobretot d’allò que tenia a l’hort i dels ous que feien les quatre gallines que tenien, i quan una gallina tornava vella i ja no ponia la mataven per fer brou. Els dies de festa grossa mataven un pollastre per menjar. Durant tot l’any engreixaven un porc amb el que sobrava de la cuina (i amb això també donaven menjar a les gallines) i feien matances en arribar el fred. Els botifarrons i els altres embotits cuinats s’havien de menjar aviat, però del saïm, les llonganisses i les sobrassades que feien per matances en vivien tot l’any. Si hi havia sort i possibles, per Nadal menjaven porcella o indiot i per Pasqua mataven un me. D’aquest me se’n menjaven les costelles i la freixura i per ventura un braç o una cuixa. I de la resta en feien panades, que duraven més i que els homes s’enduien al camp per dinar. Era una cuina de subsistència, una cuina basada en les hortalisses de temporada, però plena de sabors característics. Era la cuina de la meva padrina, de ma mare, la cuina que, ara que la padrina ja no hi és i ara que sóc lluny de ma mare, intento retrobar.
Ahir em va sorprendre el resultat del meu experiment, em va sorprendre retrobar aquell sabor de feia tant temps. Bé, aquí teniu la recepta, tal i com la vaig fer ahir. És un plat molt senzill, sense cap misteri, és veritat, però és tan bo quan fa fred...
Greixera d'ous
Ingredients:
- Una cabeça d’alls
- Una ceba grossa
- Una culleradeta de pebre bord
- Dues tomàtigues de ramellet
- Un parell de fulles de llorer
- Un pastanagó gros
- Un tassó de pèsols esbessonats (poden ser congelats)
- Tres o quatre patates mitjanceres
- Mitja colflori petita
- Dues carxofes
- Un parell de brots de moraduix
- Mitja dotzena d’ous bullits
- Oli i sal
Per començar posarem la cabeça d’alls i la ceba tallada pel llarg dins una greixonera de test amb l’oli i ho sofregirem fins que la ceba comenci a agafar color. Després hi posarem el pebre bord i les dues tomàtigues de ramellet pelades i picades. Ho deixarem sofregir una estoneta. Després hi posarem aigua, sal i llorer i deixarem que cogui una mica. Mentrestant tallarem el pastanagó i pelarem la patata i la tallarem a cantons. Ho afegirem a la greixonera i deixarem que cogui uns deu minuts. Si els pèsols són congelats els podem afegir amb la patata i el pastanagó, si no, els afegirem després, amb la colflori i les carxofes.
Tallarem la colflori i pelarem la carxofa y la tallarem també. Ho afegirem a la greixonera. Deixarem que cogui uns deu minuts més. Afegirem els brots de moraduix i apagarem el foc.
Pelarem i tallarem els ous bullits pel curt i els posarem damunt les verdures abans de servir.