divendres, de desembre 21, 2007

l'enyor


Hi ha coses de les que fa mal parlar, coses que no es poden dir fins que no ha passat prou temps per pair-les. Avui fa un any que vam enterrar mon pare. Abans d’ahir va fer un any que va morir, però crec que en aquells moments el fet que jo vaig viure com a definitiu no va ser la seva mort, sinó l’enterrament. Potser, també, vaig funcionar amb l’automàtic durant els dos dies que van passar entre una cosa i l’altra. Bé, de fet crec que vaig anar-hi uns quants dies, amb l’automàtic posat. Ara mateix no recordo gaire bé amb qui vaig parlar durant tots els dies que vaig ser a Mallorca, abans i després de la mort de mon pare.

Això sí, recordo perfectament aquella sensació que vaig tenir en dos moments molt concrets, quan vaig veure com ficaven el bagul al nínxol i quan el cor de l’església de Sencelles va començar a cantar allò de “Al paradís els àngels t’acompanyin...”, que és el que sempre es canta a Sencelles en acabar un funeral. Vaig sentir que la cosa anava de debò, que era de veritat i per sempre, que mon pare ja no seria mai més amb nosaltres. I el vaig començar a enyorar, amb un enyor diferent del que sentia quan, senzillament, érem lluny un de l’altre. Un enyor resignat, i definitiu. L’enyor.

2 comentaris:

PlutarquetePajarell ha dit...

Un abrazo muy fuerte, Xesca. Tú eres muy fuerte. Sé cómo lo estarás pasando. Ánimo. Piensa que vuelve a SU tierra y que allí os volvereis a encontrar algún día.

joana ha dit...

Mentre 'enyoris i pensis en ell serà com si fos viu dins tu. Això de pardre el pare és, senzillament, una putada.
Besades