leonard cohen i wordle

L'altre experiment d'ahir. Em vaig entretenir ficant les lletres de cadascun dels CDs de Leonard Cohen a wordle. Vaig mantenir el mateix format (color, lletra, direcció de les paraules, nombre de paraules...) per tots els cartells. No deixa de ser curiós veure quines paraules es mantenen, quines desapareixen, quines tornen al cap dels anys, sobretot tenint en compte que el primer àlbum és de 1967 i el darrer de 2004.

Songs Of Leonard Cohen (1969)

Songs From A Room (1969)

Songs Of Love And Hate (1971)

Live Songs (1973)

New Skin For The Old Ceremony (1974)

Death Of A Ladies' Man (1977)

Recent Songs (1979)

Various Positions (1985)

I'm Your Man (1988)

The Future (1992)

Cohen Live (1994)

Ten New Songs (2001)

Dear Heather (2004)

I, per si algú vol seguir els meus experiments a wordle, aquest és l'enllaç a la meva galeria d'imatges.

Ah, una altra cosa: al final no aniré al concert de Leonard Cohen a Palma. Les entrades em semblen carísimes. Si no anés al concert de Lisboa encara m'ho pensaria però, tenint en compte que només dotze dies abans l'hauré vist des de la segona fila del pati de butaques, ni em ve de gust veure'l de molt lluny per un preu raonable, ni tampoc gastar 120€ en una entrada "de les bones". I mai és una entrada, sempre són dues, com a mínim. De fet, m'agradaria molt més anar al concert de Barcelona, que coincideix amb el seu aniversari, encara que només fos per cantar-li allò de Happy Birthday To You... Ja ho veurem, mai se sap què pot passar d'aquí al 21 de setembre!

Billie the vision and the dancers

L'anunci d'enguany d'Estrella Damm és tan fantàstic com cada any:

La cançó és d'un grup suec independent que es diu Billie the vision and the dancers, i és part d'un CD que es diu (m'encanta) I Was So Unpopular In School and Now They're Giving Me This Beautiful Bicycle. El cas és que aquest grup té un web on es poden descarregar totes les seves cançons.

Ah, i ahir em vaig entretenir fent un wordle amb la cançó de l'anunci. Ha quedat així:

balanç

Han passat un parell de mesos des del meu darrer apunt i toca fer balanç. No han passat gaire coses, només he tornat a la feina. Dia setze d’abril vaig dur la paperassa, on hi deia que no em sabria greu fer substitucions, a la Conselleria; dia 22 em van cridar i dia 23 em vaig incorporar a l’institut.

Em van tocar tres grups de primer d’ESO i un grup de quart del qual també n’he estat la tutora, i és d’aquest grup de quart que vull parlar. Sempre hi ha grups amb els que les coses van millor que amb els altres, i aquest ha estat el millor grup que em podia tocar, de debò. Vam connectar a nivell personal i en l’aspecte acadèmic no em puc queixar. La festa de graduació va ser molt maca i molt emotiva, i el sopar de l’endemà també va ser molt divertit.

I bé, m’he reincorporat amb totes les conseqüències. Dilluns passat vaig començar un curs d’AICLE (Aprenentatge Integrat de Continguts i Llengua Estrangera) que acabarà demà. Com sempre, la sensació es d’haver après moltes coses que, malauradament, serà difícil dur a la pràctica. Exemple: Un dels professors ens va mostrar fotos i vídeos de les seves classes a un IES de Cantabria. Tenia una aula per ell, amb prestatgeries i armaris plens de material, un canó de projecció, una pissarra interactiva i 10 alumnes al grup.

Quan penso que aquí s’exigeix tenir un grup “sencer” d’alumnes per fer un Programa Europeu, i que les classes es fan a les aules normals en el cas de la biologia i les ciències socials, i que fa anys que els professors d’anglès hem de passejar tot el material amunt i avall i que sistemàticament sens denega l’aula/matèria per problemes d’encaixar horaris... això, que em sento impotent.

I parlen de donar un ordinador a cada alumne sense haver pensat en com resoldre els problemes bàsics d’infrastructura que això suposarà, però encara és l’hora de que a algú se li acudeixi que potser no cal, que potser tot seria molt més senzill si a cada aula hi hagués un canó de projecció, un ordinador i una pissarra interactiva.

L’altra sensació és que, encara que algunes coses hagin canviat, en el fons tot segueix com sempre. Nosaltres seguim donant classe sense massa mitjans, amb un nombre d’alumnes per classe que no és normal, i els de la Conselleria s’entesten en fer projectes d’innovació pedagògica. I en comencen de nous abans de tenir temps de saber si els darrers que han començat funcionen o no. Ja ho veieu, en el fons tot és com sempre.

Però, que consti, estic contenta. Si és que jo crec que els professors devem ser d’una pasta especial, perquè no és normal això d’estar content sabent el que hi ha, però la majoria estem contents de fer la nostra feina... perquè després ens diguin que no hi ha vocació!