twitter i la tornada

M'he apuntat al twitter. Encara no sé ben bé com funciona ni tampoc si em semblarà interessant, però no es perd res per provar-ho. Hi he trobat gent que conec (o coneixia) i gent que sembla interessant. Els seguiré a veure què passa.

D'aquí 36 hores sortirà l'aviò cap a Mallorca i la llista de coses per fer abans de partir és, com sempre, immensa. No sé com ho faig, però sempre vaig de cul abans de partir. I en ser-hi, serà un merder, com sempre. Hem de fer tantes coses, i hem de veure tanta gent... i a més tenim ganes de començar a tirar trastos vells per fer una mica de lloc a l'apartament. I jo, a més, tinc la visita al jutjat, però això, si més no, pot ser divertit i tot.

Volem anar a veure els de les mudances també, per demanar pressupost. Ja ni record quan ens va costar la mudança cap a Portugal, però ara tenim moltes més coses per traslladar. Anirem directament a la mateixa empresa de l'altra vegada. Aleshores ja van ser els únics una mica raonables, tant en preus com en capacitat de fer el que necessitàvem i no una altra cosa, així que la cosa està adjudicada per endavant perquè crec que la tornada encara pot ser més complicada que l'anada.

Darrerament tot el que faig, dic i pens sempre acaba al mateix lloc, a la tornada a Mallorca. Reconec que el tema m'estressa molt. Tot el temps que no estic fent coses concretes, d'aquelles que exigeixen una dedicació exclusiva, tinc una part del cervell organitzant coses: col·locant mobles, decidint on han d'anar les coses, mesurant espais disponibles, prioritzant.

I és que, quan toca ficar tot el que hi ha en una casa de 200 m2 en un apartament de 50 i en una oficina de 70 (tots dos amb mobles a dins), la cosa és complica i cal inventar categories i prioritats. Suposo que hauré de guardar una part important de coses a casa de ma mare. Em convendrà decidir per endavant quines coses no necessitaré de manera immediata per fer paquets separats. I també hauré de decidir quines coses van a l'apartament i quines a la oficina. Serà com fer tres mudances d'una vegada. O quatre o cinc. Perquè una part de les coses vindrà amb el cotxe i després hi ha el tema dels animals...

Crec que em val més no pensar-hi més i anar a dormir, que d'aquí a 5 hores sonarà el despertador.

Ah, el meu twitter és aquest. Per si algú té ganes de seguir una mudança en directe en els pròxims mesos.

no voleu surrealisme? idò dues tasses!

Dia 23 de maig ma mare va tenir un accident a l’autovia, devers l’Alcampo de Marratxí. L’altre cotxe implicat el menava un metge que ella coneixia bé perquè, entre altres coses, l’ha operada dues vegades. Quan ma mare va suggerir que truquessin a la Guàrdia Civil, el metge va dir que no, que ell aniria a veure ma mare el dilluns vinent i que ja ho arreglarien. Li va demanar les dades de l’assegurança del cotxe, i ma mare li va donar una còpia del rebut i li va dir que tant el cotxe com l’assegurança estan al meu nom, i li va dir el seu nom. El tal metge va prendre el rebut i va partir. Ma mare, així i tot, va trucar la guàrdia civil i la va esperar amb un conductor d’ambulàncies que havia vist tot el que havia passat.

El dilluns vinent el metge no va anar a veure ma mare per arreglar el tema del parte. En el seu lloc hi va anar un home de la seva asseguradora amb un parte fet. No sé exactament que li van dir per fer-la signar, però ella ho va fer. El paper posava que la culpa era seva, o meva, perquè qui constava com a conductor era jo, i no ella. No sé si no duia les ulleres de llegir, si li van fer creure que havia d'anar al meu nom perquè el cotxe és meu o què va passar, el cas és que ella va signar. I quan ho va dur a la nostra assegurança tot dient que no estava d’acord amb allò, li van dir que no hauria d’haver signat, i que en principi haurien de pagar.

El cop del nostre cotxe era a la part de darrere i se suposava que això volia dir alguna cosa, però no, de moment vam haver de pagar uns 1300€, i l’asseguradora va pagar el mal del cotxe del metge. Mentrestant ma mare va anar a rehabilitació més d’un mes.

Ella cada vegada anava més emprenyada, més encesa i més cremada, perquè sentia que l’havien enganyat i coaccionat. I jo, que poca cosa podia fer, li vaig dir que es prengués tota la història com una lliçó caríssima, però una lliçó al cap i la fi, que segurament la propera vegada que tingués una topada a la carretera no li donaria cap data a l’amo de l’altre cotxe si encara no havia arribat la Guàrdia Civil.

També em vaig permetre recordar-li que ja coneixia prou bé la qualitat professional i humana del tal metge. De fet, jo no el vaig denunciar per conducta contrària a l’ètica professional fa 5 anys perquè ella no em va deixar. Us ho explico: aquest home era el traumatòleg de ma mare. Mentre jo era a quiròfan el 5 de maig de 2003, és a dir, mentre un neurocirurgià m’estava operant l’hèrnia de disc de les cervicals, ma mare tenia consulta amb aquest home. Es veu que devia fer mala cara perquè li va demanar si estava bé, i quan ella li va explicar que la seva filla era a quiròfan per una hèrnia de disc l’home es va encendre tot i li va dir que aquestes coses moltes vegades surten malament, i que el meu metge operava per no-res i era un tal i un qual... i ves a saber quantes coses més. La qüestió és que ma mare va sortir plorant de la seva consulta. Quan m’ho va explicar jo el volia denunciar per manca d’ètica professional, però ella no em va deixar. Potser si m’hagués deixat no l’hauria deixat partir del lloc de l’accident...

Bé, tornem a la història. El cas és que la setmana passada, mentre érem a Astúries una altra vegada, ma mare va rebre una citació del jutjat. Al meu nom. On se’m cita a mi a comparèixer per a declarar en qualitat de conductora. Ja hi tornem a ser. És a dir, que hauré d’anar al jutjat amb tota la paperassa que em demanen, hauré d’explicar que jo no conduïa el cotxe, que era ma mare, i que jo era a Astúries. Per si m’ho fan demostrar duré el comprovant d’haver passat la ITV de l’altre cotxe a Astúries, els comprovants de les compres amb tarja de crèdit, i la factura del bitllet de la tornada amb vaixell. I suposo que deixaré caure que no entenc com aquest senyor va posar el meu nom al parte, quan coneix perfectament ma mare perquè l’ha operada dues vegades. I afegiré que si s’hagués quedat a esperar la Guàrdia Civil enlloc de sortir per potes potser tot aquest merder no hauria passat. I ja veurem què passa.

Ah, i el nom d’aquest famós traumatòleg de Palma, molt aviat, quan tot aquest merder s’hagi resolt.