Suposo que els costums dels pobles que més marquen, o potser defineixen, el caràcter de la gent són els que tenen a veure amb les celebracions de les etapes vitals. D’ençà que sóc a Portugal només he anat a un casament, i va ser una cosa mai vista. Crec que mai no havia sentit parlar d’un casament que durés tantes hores ni amb tant menjar. Però ara no és el moment de parlar de casaments, sinó de funerals.
Divendres vaig tenir un bon ensurt, o més aviat un conflicte cultural. La meva amiga era per aquí de viatge i a la tarda vam decidir anar a fer fotos a Vila do Conde. Vam pujar al monestir de Santa Clara i vam veure que l’església dels franciscans que hi havia al costat estava oberta i vam entrar per fer fotos de l’interior. Era una església petita, i vam entrar per la part del darrere, on hi havia un naixement enorme que ens va cridar l’atenció, si més no perquè era el dia de la Mare de Déu d’agost i el Betlem era fruita fora temps, per dir-ho d’alguna manera. Vam veure que a l’espai que hi havia entre l’altar i la part dels feligresos hi havia un cadafal envoltat de flors i amb una tela molt prima per damunt. No li vam fer ni cas. Suposo que vam pensar que tantes flors devien ser per la festa de la Mare de Déu d’agost. Al costat del cadafal hi havia dos homes i tres dones, els dos homes estaven parlant entre ells i les dones semblava que resaven.
Ella anava fent les fotos i jo anava un parell de passes més endavant, cercant detalls per fotografiar: l’orgue, un contrallum, les tombes que hi havia sota el pis, sense làpides, però cobertes de fusta amb xifres gravades que les identificaven...
Vam arribar a l’entrada principal, on hi havia un faristol amb un avís d’un funeral de cos present per l’endemà. Era el funeral d’algú que a més de tenir noms i llinatges era el sogre d’un tal Mariano, segons deia el cartell, amb foto i tot, com tots els d’aquí. I quan el vam veure vam tornar mirar aquell cadafal que hi havia a la part del davant de l’església. I sí, el mort era a l’església, damunt aquell cadafal, sense taüt, o dins un taüt especial, amb les quatre parets que es baixaven, perquè allò NO era una caixa de mort, allò era com una mena de taula amb els costats lleugerament elevats. Com que estava tapat amb una tela finissima, no quedava molt clar de lluny que fos un mort, sobretot si d’entrada havies imaginat que era una ofrena floral a la verge... és clar. Però ens ho vam mirar una mica més i vam arribar a la conclusió que devia ser un mort, perquè es veia molt clarament que, fos el que fos el que hi havia allí, sota aquella tela finíssima, portava sabates. I aquella gent, aquells dos homes que parlaven i aquelles dues dones que resaven devien ser parents del mort... potser un dels homes era el tal Mariano i tot.
No vam dir res. Vam fer un parell de fotos més, perquè no es notés gaire la nostra confusió, sense acostar-nos a l’altar, i vam marxar. Potser el més correcte hauria estat anar a donar el condol a la família i demanar disculpes per haver entrat a fer el turista, i també intentar explicar que mai no ens podíem imaginar que allà hi havia un mort. Però crec que hauria exigit massa explicacions i que aquella gent no volia sentir que nosaltres som d’una terra on fa molts anys que els morts no entren a l’església i que, quan hi entraven, ho feien dins una caixa ben tancada.
Jo sí que sabia que els morts entraven a l’església a Portugal. Havia vist cotxes de mort a les portes de les esglésies i aquest detall m’havia fet preguntar si aquest era el costum. El que mai no m’hauria imaginat era que els morts es poguessin passar vint-i-quatre hores a l’església, damunt un cadafal i amb els peus apuntant cap a l’altar major.
També tinc el costum d’entrar als cementiris, i també havia vist algunes coses que m’havien fet preguntar altres coses sobre els costums funeraris del país, com alguns panteons dins els quals es pot veure una mena de prestatgeries on hi ha els taüts, a la vista però coberts per una mena de cobrellit de randa o de domàs, i moltes vegades amb el nom del difunt en una placa de pedra col·locada al damunt. Ja vaig demanar si eren taüts especials, si estaven segellats d’alguna manera, i si era un costum de tot el país o només de la zona nord.
Divendres vaig tenir un bon ensurt, o més aviat un conflicte cultural. La meva amiga era per aquí de viatge i a la tarda vam decidir anar a fer fotos a Vila do Conde. Vam pujar al monestir de Santa Clara i vam veure que l’església dels franciscans que hi havia al costat estava oberta i vam entrar per fer fotos de l’interior. Era una església petita, i vam entrar per la part del darrere, on hi havia un naixement enorme que ens va cridar l’atenció, si més no perquè era el dia de la Mare de Déu d’agost i el Betlem era fruita fora temps, per dir-ho d’alguna manera. Vam veure que a l’espai que hi havia entre l’altar i la part dels feligresos hi havia un cadafal envoltat de flors i amb una tela molt prima per damunt. No li vam fer ni cas. Suposo que vam pensar que tantes flors devien ser per la festa de la Mare de Déu d’agost. Al costat del cadafal hi havia dos homes i tres dones, els dos homes estaven parlant entre ells i les dones semblava que resaven.
Ella anava fent les fotos i jo anava un parell de passes més endavant, cercant detalls per fotografiar: l’orgue, un contrallum, les tombes que hi havia sota el pis, sense làpides, però cobertes de fusta amb xifres gravades que les identificaven...
Vam arribar a l’entrada principal, on hi havia un faristol amb un avís d’un funeral de cos present per l’endemà. Era el funeral d’algú que a més de tenir noms i llinatges era el sogre d’un tal Mariano, segons deia el cartell, amb foto i tot, com tots els d’aquí. I quan el vam veure vam tornar mirar aquell cadafal que hi havia a la part del davant de l’església. I sí, el mort era a l’església, damunt aquell cadafal, sense taüt, o dins un taüt especial, amb les quatre parets que es baixaven, perquè allò NO era una caixa de mort, allò era com una mena de taula amb els costats lleugerament elevats. Com que estava tapat amb una tela finissima, no quedava molt clar de lluny que fos un mort, sobretot si d’entrada havies imaginat que era una ofrena floral a la verge... és clar. Però ens ho vam mirar una mica més i vam arribar a la conclusió que devia ser un mort, perquè es veia molt clarament que, fos el que fos el que hi havia allí, sota aquella tela finíssima, portava sabates. I aquella gent, aquells dos homes que parlaven i aquelles dues dones que resaven devien ser parents del mort... potser un dels homes era el tal Mariano i tot.
No vam dir res. Vam fer un parell de fotos més, perquè no es notés gaire la nostra confusió, sense acostar-nos a l’altar, i vam marxar. Potser el més correcte hauria estat anar a donar el condol a la família i demanar disculpes per haver entrat a fer el turista, i també intentar explicar que mai no ens podíem imaginar que allà hi havia un mort. Però crec que hauria exigit massa explicacions i que aquella gent no volia sentir que nosaltres som d’una terra on fa molts anys que els morts no entren a l’església i que, quan hi entraven, ho feien dins una caixa ben tancada.
Jo sí que sabia que els morts entraven a l’església a Portugal. Havia vist cotxes de mort a les portes de les esglésies i aquest detall m’havia fet preguntar si aquest era el costum. El que mai no m’hauria imaginat era que els morts es poguessin passar vint-i-quatre hores a l’església, damunt un cadafal i amb els peus apuntant cap a l’altar major.
També tinc el costum d’entrar als cementiris, i també havia vist algunes coses que m’havien fet preguntar altres coses sobre els costums funeraris del país, com alguns panteons dins els quals es pot veure una mena de prestatgeries on hi ha els taüts, a la vista però coberts per una mena de cobrellit de randa o de domàs, i moltes vegades amb el nom del difunt en una placa de pedra col·locada al damunt. Ja vaig demanar si eren taüts especials, si estaven segellats d’alguna manera, i si era un costum de tot el país o només de la zona nord.
És a dir, que ara sé que quan vegi un cadafal envoltat de flors i cobert amb una tela finíssima, segurament no sigui una ofrena floral al sant del dia, sinó un mort que espera l’hora del funeral amb tota la paciència del món, i amb les sabates posades.
1 comentari:
Sobta això que expliques, no ho havia sentit mai. Però cada lloc fa les coses a la seua manera. Potser hauriem de treure el cap a d'altres maneres de despedir-se de la gent i apendre'n.
Publica un comentari a l'entrada