pastís de fruites vermelles i formatge

Ingredients:

Per a la base:

1 tassa i mitja de farina
¾ de tassa de flocs de civada
¾ de tassa de sucre integral
½ tassa d’avellanes picades
110 g de mantega

Mescleu tots els ingredients per a la base fins que quedi amb textura de miques de pa. Reserveu-ne una tassa per a posar damunt el pastís. Amb la resta heu de cobrir el cul del motlle (millor si és dels que es poden desmuntar) pitjant bé. Poseu el motlle al forn a 180 ºC uns 10 minuts per començar a coure la base.

Per al farciment:

1 tassa aproximadament de fruites vermelles (groselles, gerds, nabius, mores, maduixes...)
¼ de tassa de suc de taronja
2 cullerades de maicena
2 cullerades de sucre

250 g de mascarpone
2 ous
2 cullerades de suc de llimona
½ tassa de sucre

En una cassola poseu les fruites vermelles, el suc de taronja, la maicena i les dues cullerades de sucre. Poseu-ho a mig foc fins que la mescla sigui espessa i estigui bullint i deixeu refredar.

Mescleu el mascarpone, els ous, el sucre i les dues cullerades de suc de llimona fins que quedi suau i untuós.

Poseu el formatge dins el motlle. Després afegiu les fruites vermelles a cullerades. Veureu que cau dins el formatge però no s’hi mescla. Després repartiu la resta de la mescla per a la base per damunt. Torneu a posar al forn, uns 25 minuts, fins que la galeta del damunt s’hagi enrossit.

Jo no l’he ficada a la nevera i crec que és per això que el formatge no s’ha acabat de solidificar. Té un aspecte una mica estrany, però és deliciosa.

Nota: Una tassa equival a 1/4 de litre, o a 20 cullerades rases.

estora de ganxet feta amb roba vella

Aquest cap de setmana he estat entretinguda fent una estora de roba vella per al bany. He fet servir roba que pensava fer servir per fer pedaços d’espolsar: un pijama de cotó, una samarreta de màniga llarga blanca, una altra de color de cel i una samarreta de màniga curta de color blau fosc. L’estora no és excessivament grossa, uns 65 x 45, però com a primer experiment crec que no ha sortit malament.
És molt bona de fer i ret molt. De fet, crec que costa més convertir les peces de cotó en “fil” que no teixir l’estora. El primer que s’ha de fer és tallar els doblecs i els punys de les peces, i després anar-les tallant en espiral de manera que tinguem una trinxa llarguíssima d’un dit d’amplada (si hi ha afegits no passeu pena, i talleu sense por mantenint l’afegit). Amb els pantalons del pijama vaig tallar cada cama per separat i després el cul; amb les samarretes, cada màniga per separat i després el cos.

Quan tenim la roba tallada i en cabdells podem començar a teixir, això sí, amb un ganxet ben gros. Jo he fet l’estora de punt baix agafant la part posterior de la cadeneta perquè així queda més consistent, però potser per fer una bossa seria millor passar el fil per davall tota la cadeneta, perquè així queden uns forats molt macos.

Ara tinc ganes de “trinxar” una funda d’edredó vella per fer una estora per posar davant els fogons, però reconec que em fa molta mandra tallar tant. Ja us ho faré saber si a la fi faig l’estora de funda de nòrdic...

celebrant la vida i la mort

Suposo que els costums dels pobles que més marquen, o potser defineixen, el caràcter de la gent són els que tenen a veure amb les celebracions de les etapes vitals. D’ençà que sóc a Portugal només he anat a un casament, i va ser una cosa mai vista. Crec que mai no havia sentit parlar d’un casament que durés tantes hores ni amb tant menjar. Però ara no és el moment de parlar de casaments, sinó de funerals.

Divendres vaig tenir un bon ensurt, o més aviat un conflicte cultural. La meva amiga era per aquí de viatge i a la tarda vam decidir anar a fer fotos a Vila do Conde. Vam pujar al monestir de Santa Clara i vam veure que l’església dels franciscans que hi havia al costat estava oberta i vam entrar per fer fotos de l’interior. Era una església petita, i vam entrar per la part del darrere, on hi havia un naixement enorme que ens va cridar l’atenció, si més no perquè era el dia de la Mare de Déu d’agost i el Betlem era fruita fora temps, per dir-ho d’alguna manera. Vam veure que a l’espai que hi havia entre l’altar i la part dels feligresos hi havia un cadafal envoltat de flors i amb una tela molt prima per damunt. No li vam fer ni cas. Suposo que vam pensar que tantes flors devien ser per la festa de la Mare de Déu d’agost. Al costat del cadafal hi havia dos homes i tres dones, els dos homes estaven parlant entre ells i les dones semblava que resaven.

Ella anava fent les fotos i jo anava un parell de passes més endavant, cercant detalls per fotografiar: l’orgue, un contrallum, les tombes que hi havia sota el pis, sense làpides, però cobertes de fusta amb xifres gravades que les identificaven...

Vam arribar a l’entrada principal, on hi havia un faristol amb un avís d’un funeral de cos present per l’endemà. Era el funeral d’algú que a més de tenir noms i llinatges era el sogre d’un tal Mariano, segons deia el cartell, amb foto i tot, com tots els d’aquí. I quan el vam veure vam tornar mirar aquell cadafal que hi havia a la part del davant de l’església. I sí, el mort era a l’església, damunt aquell cadafal, sense taüt, o dins un taüt especial, amb les quatre parets que es baixaven, perquè allò NO era una caixa de mort, allò era com una mena de taula amb els costats lleugerament elevats. Com que estava tapat amb una tela finissima, no quedava molt clar de lluny que fos un mort, sobretot si d’entrada havies imaginat que era una ofrena floral a la verge... és clar. Però ens ho vam mirar una mica més i vam arribar a la conclusió que devia ser un mort, perquè es veia molt clarament que, fos el que fos el que hi havia allí, sota aquella tela finíssima, portava sabates. I aquella gent, aquells dos homes que parlaven i aquelles dues dones que resaven devien ser parents del mort... potser un dels homes era el tal Mariano i tot.

No vam dir res. Vam fer un parell de fotos més, perquè no es notés gaire la nostra confusió, sense acostar-nos a l’altar, i vam marxar. Potser el més correcte hauria estat anar a donar el condol a la família i demanar disculpes per haver entrat a fer el turista, i també intentar explicar que mai no ens podíem imaginar que allà hi havia un mort. Però crec que hauria exigit massa explicacions i que aquella gent no volia sentir que nosaltres som d’una terra on fa molts anys que els morts no entren a l’església i que, quan hi entraven, ho feien dins una caixa ben tancada.

Jo sí que sabia que els morts entraven a l’església a Portugal. Havia vist cotxes de mort a les portes de les esglésies i aquest detall m’havia fet preguntar si aquest era el costum. El que mai no m’hauria imaginat era que els morts es poguessin passar vint-i-quatre hores a l’església, damunt un cadafal i amb els peus apuntant cap a l’altar major.

També tinc el costum d’entrar als cementiris, i també havia vist algunes coses que m’havien fet preguntar altres coses sobre els costums funeraris del país, com alguns panteons dins els quals es pot veure una mena de prestatgeries on hi ha els taüts, a la vista però coberts per una mena de cobrellit de randa o de domàs, i moltes vegades amb el nom del difunt en una placa de pedra col·locada al damunt. Ja vaig demanar si eren taüts especials, si estaven segellats d’alguna manera, i si era un costum de tot el país o només de la zona nord.

És a dir, que ara sé que quan vegi un cadafal envoltat de flors i cobert amb una tela finíssima, segurament no sigui una ofrena floral al sant del dia, sinó un mort que espera l’hora del funeral amb tota la paciència del món, i amb les sabates posades.

el meu primer hack d'ikea

Fa dies que li donava voltes a la manera de protegir els llibres que van dins les bosses. Sí, jo sóc de bossa grossa i de dur molts de trastos, i els llibres acaben amb els cantons fets miques. Necessitava una manera práctica, és a dir, ràpida i barata d'aconseguir protegir els llibres, i avui se m’han encès els llums.

He agafat un rotllo de plàstic rationell variera per a posar als fons dels calaixos (ara he vist que el blau ja no es fa i que només es fa gris i transparent) i l’he tallat de la mida del llibre. Després hi he fet tres forats: dos a un costat per passar un elàstic que aguanti la coberta del llibre i un altre al davant, al centre, per passar-hi l’elàstic que servirà per tancar l’invent.

I amb el que m’ha sobrat encara he pogut fer un tub protector per posar-hi les ulleres de llegir i un punt de llibre. M’ha retut.