adéu, Tânia, menuda...

La Tânia ens ha deixat. M'agradaria poder dir alguna cosa, però no puc. Em sap greu. Llegeixo la seva carta de comiat i ni tan sols tinc forces per traduir-la. Penso en aquells versos de Miquel Martí i Pol, aquells que sempre em vénen al cap en moments com aquest:

Ara saps que la mort no és morir-te

sinó que mori algú estimat.

No, ara mateix, no puc pensar. Estic massa trista y emprenyada. Em sento indefensa i penso que tot això és una gran injustícia. No em serveix de res haver sabut, aquestes darreres setmanes, que no hi havia res a fer. Una cosa és allò que sabem i una altra, els sentiments. I fa dies que, quan penso en tot això, les dues coses no quadren de cap manera.

Em ve de gust aquesta cançó, per la Tânia i per tots els que l’estimàvem:

Siguis on siguis, Tânia, descansa. Espero que puguis fer totes aquelles coses que no has pogut fer aquí, per la teva malaltia o perquè has estat poc temps amb nosaltres. No ens enyoris molt, que allà on ets tots hi arribarem algun dia. Bones vacances, princesa.

truita de fulles de remolatxa amb grells, ceba i pinyons

La bajoqueta fa col·lecció de receptes sense gluten i cada mes ens desafia a tots i ens demana la recepta d’un plat. Aquest mes la cosa va de truites. Casualment l’altre dia vaig comprar un manat de remolatxes i em vaig demanar com es podrien aprofitar les fulles. L’associació d’idees va ser gairebé immediata: en faria una truita i així podria participar amb un plat original, de creació pròpia, al blog de la bajoqueta!

La truita ha sortit bona, que consti. Aquest és l’aspecte que tenia acabada de tallar, però quan encara no sabia que es podia menjar. La ceba torna transparent i agafa el color vermell de la remolatxa.

Ingredients:
- Les fulles d’un manat de remolatxes, sense tronxos, rentades i tallades.
- La part obscura de 8 grells, tallats a bocins d’un centímetre i mig.
- Mitja ceba capolada
- Pinyons
- 5 o 6 ous
- Un raig de nata
- Oli de oliva
- Sal

Primer escalfarem l’oli d’oliva en una paella grossa i hi fregirem els pinyons fins que siguin daurats, després els traurem de la paella i els reservarem. Aleshores posarem la ceba i els grells al foc amb una mica de sal, i els deixarem sofregir fins que comencin a estar blans, llavors hi afegirem les fulles de remolatxa i ho deixarem al foc fins que tot estigui ben tendre. Apagarem el foc, hi afegirem els pinyons que havíem reservat i també hi afegirem sal si cal.
Batrem els ous amb un raig de nata. Després mesclarem les verdures amb els ous batuts. Posarem oli en una paella més petita i quan sigui ben calent hi tirarem la mescla d’ous i verdures. Farem que cogui a foc viu durant un minut, per tal de que agafi color per fora i després ho tindrem una estona a poc foc perquè cogui per dins. Girarem la truita i repetirem el procés, primer a foc viu i després a poc foc.

Es pot servir amb trossos de remolatxa crua trempada i amb la part blanca dels grells.

Què vagi de gust!

enguany més

L’Ana m’ha escrit per fer-me saber que tinc una cita a Lisboa el 30 de juliol. Molt misteriosa ella. Com a única explicació m’ha deixat aquest enllaç.

Idò sí. Resulta que tinc una cita ineludible a Lisboa el 30 de juliol. Ves per on. L’any passat va ser memorable i enguany no m’ho penso perdre.

Demà mateix començaré a reservar bitllets d’avió i entrades pel concert. He vist que també actuarà el 31 a Gijón, però... a Gijón no hi ha l’Ana. L’any passat vam estar plegades un parell d’hores a la terrassa d’un bar a la vora del Tejo i crec que per les dues la trobada va tenir gust de poc. De fet, quan vam tornar a viure a Mallorca ja va quedar clar que algun dia faria una escapada a Lisboa per poder tornar-la veure. I és que fa ràbia conèixer algú amb qui connectes i no tenir temps de més.

Si quan vaig anar a veure Leonard Cohen a l’Auditòrium l’any 88 algú m’hagués dit que el veuria una altra vegada a Lisboa el 2008, no m’ho hauria cregut. Això sí, des del concert de l’any passat tenia l’esperança de que tocaria una altra vegada, potser en un recinte tancat, més a prop... I més a prop no ho és. Però és un recinte tancat i és un lloc on hi tenia feines pendents. Què més vull?
I si resulta que toca més a prop no es descarta la idea d’anar-hi. Quan es tracta de Leonard Cohen no descarto mai res.

I si algú té moltes ganes de fer-me feliç i no sap què regalar-me... l’home ha decidit fer feliços els seus fans i ha tret un doble CD i DVD amb el concert de Londres del 17 de juliol de l’any passat. Segur que és una meravella.

Ai, quina il·lusió que em fa tot plegat!

per tot això...

Perquè crec que els qui governen tenen el deure de fer lleis per a tots els ciutadans, tinguin les creences que tinguin.

Perquè crec que cada dona ha de tenir l'opció de decidir per ella mateixa.

Perquè crec que cada religió ha d'ensenyar el que vulgui als seus seguidors, sense intentar manipular l'opinió pública amb campanyes demagògiques.

I per més coses.

http://www.donesenxarxa.cat
http://laslinces.blogspot.com
http://apps.facebook.com/causes/249670/54616027

bones vacances, pepe!

Siguis on siguis, segur que els que t’acompanyen riuen més d’ençà que has arribat.

Desprès de veure les mostres d’amor i d’odi cap a la teva persona durant aquesta setmana, tinc clar que m’agradaria que m’estimés la gent que t’estima, i que em preocuparia molt que m’estimés la gent que t’odia.

T’enyorarem, molt.

seguim creuant els dits per la Tânia

La Tânia encara és a l'hospital, en coma. Ara ja no només cal un cor per a ella. Ara, a més, caldria un miracle. Va tenir una hemorràgia cerebral i la van haver d'operar d'urgència ja fa setmanes. No es va despertar després de l'operació. Les proves que li han fet no són concloents i sembla que no es pot saber si te molt de dany cerebral o no, però els metges no són gaire optimistes.

Jo em passo el dia pensant en ella, esperant que tot surti bé. El problema és que a hores d’ara ja costa saber què vol dir exactament això de “sortir bé”.

Per favor, doneu els òrgans. Potser per a la Tânia ja és tard, però segur que hi ha molta més gent que els pot necessitar, i segur que tots tenen una família i uns amics que pateixen tant com nosaltres.

fa gairebé un mes que no dic ni ase ni bèstia...

I ja toca.

La veritat és que aquest mes he estat molt enfeinada i força fotuda. L’hèrnia de les lumbars (aquella que només s’operarà quan sigui absolutament necessari i inevitable) m’ho ha fet passar malament. Vaig tenir un pinçament i vaig passar gairebé deu dies sense poder caminar, amb un mal que no em deixava dormir perquè cada vegada que em movia em despertava de mal. Com que justament el pinçament va coincidir amb un retard, només prenia paracetamol, per si de cas. Fins que no vaig veure la prova d’embaràs negativa no vaig prendre res més fort. Això sí, quan vaig poder prendre els remeis habituals va ser qüestió d’un parell de dies.
El problema d’aquestes coses que fan mal és que a la llarga arriben a deixar-te rebentada i sense ganes de fer res. No dorms bé, no descanses, i no rendeixes perquè no has descansat, però de dia també fa mal... i el cansament s’acumula. I a més estàs cada dia de més mala lluna.
Potser hauria de fer un pensament i anar al metge, que segurament m’enviarà a fer una mica de rehabilitació. Fa mandra, molta... però supòs que ho hauré de fer, quan vagi menys enfeinada. No sé si es nota, però no en tinc gens de ganes. Desprès del que vaig passar, i encara estic passant, amb l’hèrnia de les cervicals (aquella que em van haver d’operar perquè era absolutament necessari i inevitable), reconec que ho estic allargant.
Ah, i a més m’han hagut d’arrabassar un queixal del seny. Ara ja només me’n queda un.

Bé, i ara que ja he explicat com és que no he dit res, principalment per motius de salut (o més aviat de mal) i de molta feina, explicaré altres coses, però crec que mereixen entrades apart.

els dies passen...

...i fa 10 anys que, com diria l’amic Biel, en Carles Sabater va partir de vacances. Avui he estat rebostejant per YouTube per veure si trobava alguna de les meves cançons favorites de Sau i finalment he triat aquesta, segurament perquè “la vida és de veritat”:

PERCENTATGES

He marxat de tantes ciutats
on m'hagués pogut quedar
he deixat a tanta gent
que podria haver estimat.
No recordo quan vaig començar
s'ha fet llarg el camí.
Però avui s'ha acabat, estic cansat
no vull marxar mai més d'aquí.
Ja no tinc temps per somniar
ja no tinc forces per lluitar.

És que encara no he donat tot el que tinc.
És que encara no he perdut tot el que tinc.
Aquesta nit vull sentir el batec d'algun cor
vull veure demà com surt el sol
vull sentir un alè de molt a prop
vull oblidar-ho tot.
Et donaré el deu per cent del meu amor
aquesta nit.

El que escric no té cap sentit
massa tard, massa sol
no tinc sort en aquesta nit
i aquest vers mor a poc a poc.
He llegit en algun lloc
que la vida és de veritat
no hem vingut aquí per somniar
això ho aprenem més tard.
Només fumo molt i dormo poc
però avui vull aturar-ho tot.

És que encara no he donat tot el que tinc.
És que encara no he perdut tot el que tinc.
Aquesta nit vull sentir el batec d'algun cor
vull veure demà com surt el sol
vull sentir un alè de molt a prop
vull oblidar-ho tot.
Et donaré el deu per cent del meu amor
aquesta nit.

He sentit la mort de prop
viatjant contra la nit
la carretera em fa por
no puc morir així.
Gairebé no puc caminar
no puc mantenir-me dret.
En quin hotel he de naufragar
en quin llit acabaré.
Cada dia em sembla el mateix
jo et donc tot el que tinc.
Però demà hi haurà un altre concert
digueu-me què espereu de mi.
Fa temps que estic així
porto tantes nits sense dormir.

És que encara no he donat tot el que tinc.
És que encara no he perdut tot el que tinc.
Aquesta nit vull sentir el batec d'algun cor
vull veure demà com surt el sol
vull sentir un alè de molt a prop
vull oblidar-ho tot.
Et donaré el deu per cent del meu amor
aquesta nit.

Només una cosa més. M’agrada molt més la veu d’en Pep Sala que la d’en Carles Sabater. De fet, les meves cançons favorites de Sau les canta en Pep (Molt lluny de casa i Amb la meva ombra). Però tots enyorem en Carles. Sobretot avui.

em preocupa molt... però molt

El que més m'ha preocupat aquestes darreres setmanes ha estat la salut de la Tânia, o Snowshoee per als bookcrossers de tot el món. La Tânia té 26 anys i ja fa temps que pateix una malaltia de cor i que espera un transplantament. El darrer any ha entrat i sortit de l'hospital vàries vegades, però ara la situació ja és molt greu.

Abans de les vacances va ingressar a l'hospital pel seu propi peu i ara mateix és a la UCI, sedada i intubada. Se suposa que si empitjora més li posaran un cor mecànic. Jo, sincerament, ja no sé què més esperen que falli per posar-li, però jo no sóc metge, és clar.

El cas és que fem l'única cosa que podem fer: pensar en ella, i esperar que arribi el cor, i que ella es posi bé.

Una vegada més, els bookcrossers de tot el món han demostrat que són fantàstics: des del fòrum portuguès van fer aquest blog de suport, i ja veieu com ha respost la gent.

Jo per la meva part vaig fer el mandala que hi ha a dalt, perquè la gent pogués pintar-lo pensant en ella i amb la intenció de que li arribi el cor que necessita.

Us convido a enviar energia positiva a la Tânia. La necessita molt.

un apunt llarg, fet de notes petites

Així, com qui no se’n tem, fa gairebé dos mesos que hem tornat. Hem anat tan escopetejats entre la mudança i les festes que no he tingut temps d’escriure res, ni de telefonar gairebé ningú. I crec que ara toca posar-me al dia, deixar unes quantes coses clares, per poder seguir com si res. I és que de vegades costa molt reprendre el fil...

La tornada
Tot va anar bé. Encara tenim la casa i l’oficina plenes de trastos i de caixes, i queda molt per fer, però poc a poc ens en sortirem. Al final, el problema dels animals no va ser tan terrible com m’esperava. Vam tornar tots en avió. Una mica caòtic, però tot va anar bé i sembla que s’han adaptat al nou entorn. La cussa, tot d’una que va arribar, va ensumar el sofà i hi va pujar. I ja va estar adaptada. El moix es va torbar una setmana a sortir al carrer. Crec que no es sentia massa segur. Després va començar a venir a passejar amb nosaltres (humans i cans), i encara dura. Ara ja demana que li obrim la porta del carrer, però sembla que li agrada això de venir a passejar amb els humans i els cans i sol venir sempre que sortim, bé, sempre no, només ve de nit. A la caleta ha trobat un arbre on s’esmola les ungles i després es rebolca a l’arena. És tot un espectacle.

Les festes
Han estat poc festes, la veritat. D’ençà de mon pare és mort la cosa no és com abans. I si hi afegim que acabàvem d’arribar i estàvem fins al cap d’amunt de trastos i que molts amics van anar a passar les vacances fora de l’illa... res, això, que hi va haver poca festa.

El xoc cultural: la tele
He d’admetre que m’he quedat totalment al·lucinada mirant la tele. Potser hauria d’explicar que a Portugal gairebé no veia la tele. I quan la veia, era TVCI. I ara m’he trobat amb tots aquests canals (i no en veig ni una quarta part que els meus veïns, que encara hem de fer arreglar l’antena) i, sobretot, tots els estris que vénen de matinada i he tingut una mena de no sé què que m’ha deixat sense paraules. M’ha quedat molt clar que les coses poden canviar molt en pocs anys.

Nova zona oficial de BookCrossing a Palma
Hem decidit obrir una zona oficial de bookcrossing a Palma, a les nostres oficines. Encara he d’organitzar els llibres, però en principi hem decidit que els llibres de la nostra col·lecció permanent estaran disponibles per a la seva consulta. En arribar el moment ja jo farem públic al web, i també posarem una llista de les obres que es podran consultar.

Faré una xerrada sobre mandales

M’han convidat a fer una xerrada sobre mandales a un centre de teràpies alternatives de Binissalem. Possiblement serà el mes que ve. Em fa il·lusió. De moment no sé gaire cosa més, però en tenir clar el dia i l’hora ja us ho diré.

empaquetant

Ja fa unes quantes setmanes que no dic ni ase ni bèstia al blog. Estem empaquetant. Ja tenim dates per la tornada. Sí, dates, en plural, que haurem de fer uns quants viatges per deixar-ho tot enllestit.

Quan vam anar a parlar amb l’empresa de transports ens van dir que tenien un viatge d’anada a Lisboa el dia 17 i que, si volíem, podíem aprofitar la tornada. Això vol dir que serem a Mallorca dia 20 i que roba, mobles, estris i llibres (sobretot llibres) arribaran dia 21. Nosaltres fèiem comptes de tornar entre finals de novembre i mitjans de desembre, però les coses van com van i haurà de ser abans.

Hem resolt el tema dels animals de la manera més senzilla que hem trobat: viatjarem amb tots tres en avió. Sembla que no hi ha problema perquè dos van en bodega i un en cabina. I tampoc no ha estat massa car: el trajecte de tots tres, vuitanta euros.

Això sí, primer haurem de viatjar amb el cotxe, deixar-lo a Mallorca, i tornar amb l’avió. I després vindran els de la mudança per acabar d’empaquetar la casa i ficar-la en el camió. I llavors viatjarem amb els bitxos en avió, per arribar abans que la mudança.

Ha costat una mica de pena, però al final ho haurem encaixat tot.

Quan vaig saber quin dia tornaríem em vaig sentir una mica més descansada. Ja no era només saber que tornàvem però sense tenir res clar. Ja hi havia una data, i les coses a fer es concretaven clarament entorn al dia en qüestió. Després va ser més senzill organitzar tota la resta: decidir quan seria el viatge en cotxe i la tornada en avió, reservar els bitllets, i lligar-ho tot.

Ara resten coses més quotidianes i senzilles. Empaquetar. Decidir quines coses venen i quines coses queden. Posar etiquetes a les caixes, sabent per endavant que algunes poden tardar anys a obrir-se. No ho creureu, però les caixes amb els meus CDs de música tornaran tal com van arribar, dins la mateixa caixa. En tot aquest temps no hem estat capaços de trobar un bon lloc per a ells.

I quina sort que sempre pensàvem en reciclar! Vam guardar totes les caixes de la mudança, totes les capses de les coses que anàvem comprant, alguns cartrons dels embalatges dels mobles que compràvem... i ara ens ha anat tan bé tenir-ho tot a mà!

D’aquí una setmana seré a la carretera, entre Madrid i València. A la nit agafarem el vaixell, arribarem el dilluns al matí i a primera hora de la tarda tornarem en avió. Tot just en arribar haurem de desendollar la nevera i haurem dur els animals a desparasitar, i que la veterinària ompli els certificats de bona salut per viatjar en avió tres dies després. En arribar a Mallorca, una de les primeres coses que haurem de fer serà dur-los al manescal també, perquè faci el registre dels xips de la cussa i el moix. Els primers dies després d’una mudança són els més perillosos. No voldria que em fugissin sense haver registrat el número de xip a Mallorca! Quan vaig arribar a Portugal també va ser una de les primeres coses que vaig fer amb el gos.

I desprès... el pitjor. Anar desfent poc a poc tots els paquets, i trobar un lloc per a cada cosa, per a cada llibre...

twitter i la tornada

M'he apuntat al twitter. Encara no sé ben bé com funciona ni tampoc si em semblarà interessant, però no es perd res per provar-ho. Hi he trobat gent que conec (o coneixia) i gent que sembla interessant. Els seguiré a veure què passa.

D'aquí 36 hores sortirà l'aviò cap a Mallorca i la llista de coses per fer abans de partir és, com sempre, immensa. No sé com ho faig, però sempre vaig de cul abans de partir. I en ser-hi, serà un merder, com sempre. Hem de fer tantes coses, i hem de veure tanta gent... i a més tenim ganes de començar a tirar trastos vells per fer una mica de lloc a l'apartament. I jo, a més, tinc la visita al jutjat, però això, si més no, pot ser divertit i tot.

Volem anar a veure els de les mudances també, per demanar pressupost. Ja ni record quan ens va costar la mudança cap a Portugal, però ara tenim moltes més coses per traslladar. Anirem directament a la mateixa empresa de l'altra vegada. Aleshores ja van ser els únics una mica raonables, tant en preus com en capacitat de fer el que necessitàvem i no una altra cosa, així que la cosa està adjudicada per endavant perquè crec que la tornada encara pot ser més complicada que l'anada.

Darrerament tot el que faig, dic i pens sempre acaba al mateix lloc, a la tornada a Mallorca. Reconec que el tema m'estressa molt. Tot el temps que no estic fent coses concretes, d'aquelles que exigeixen una dedicació exclusiva, tinc una part del cervell organitzant coses: col·locant mobles, decidint on han d'anar les coses, mesurant espais disponibles, prioritzant.

I és que, quan toca ficar tot el que hi ha en una casa de 200 m2 en un apartament de 50 i en una oficina de 70 (tots dos amb mobles a dins), la cosa és complica i cal inventar categories i prioritats. Suposo que hauré de guardar una part important de coses a casa de ma mare. Em convendrà decidir per endavant quines coses no necessitaré de manera immediata per fer paquets separats. I també hauré de decidir quines coses van a l'apartament i quines a la oficina. Serà com fer tres mudances d'una vegada. O quatre o cinc. Perquè una part de les coses vindrà amb el cotxe i després hi ha el tema dels animals...

Crec que em val més no pensar-hi més i anar a dormir, que d'aquí a 5 hores sonarà el despertador.

Ah, el meu twitter és aquest. Per si algú té ganes de seguir una mudança en directe en els pròxims mesos.

no voleu surrealisme? idò dues tasses!

Dia 23 de maig ma mare va tenir un accident a l’autovia, devers l’Alcampo de Marratxí. L’altre cotxe implicat el menava un metge que ella coneixia bé perquè, entre altres coses, l’ha operada dues vegades. Quan ma mare va suggerir que truquessin a la Guàrdia Civil, el metge va dir que no, que ell aniria a veure ma mare el dilluns vinent i que ja ho arreglarien. Li va demanar les dades de l’assegurança del cotxe, i ma mare li va donar una còpia del rebut i li va dir que tant el cotxe com l’assegurança estan al meu nom, i li va dir el seu nom. El tal metge va prendre el rebut i va partir. Ma mare, així i tot, va trucar la guàrdia civil i la va esperar amb un conductor d’ambulàncies que havia vist tot el que havia passat.

El dilluns vinent el metge no va anar a veure ma mare per arreglar el tema del parte. En el seu lloc hi va anar un home de la seva asseguradora amb un parte fet. No sé exactament que li van dir per fer-la signar, però ella ho va fer. El paper posava que la culpa era seva, o meva, perquè qui constava com a conductor era jo, i no ella. No sé si no duia les ulleres de llegir, si li van fer creure que havia d'anar al meu nom perquè el cotxe és meu o què va passar, el cas és que ella va signar. I quan ho va dur a la nostra assegurança tot dient que no estava d’acord amb allò, li van dir que no hauria d’haver signat, i que en principi haurien de pagar.

El cop del nostre cotxe era a la part de darrere i se suposava que això volia dir alguna cosa, però no, de moment vam haver de pagar uns 1300€, i l’asseguradora va pagar el mal del cotxe del metge. Mentrestant ma mare va anar a rehabilitació més d’un mes.

Ella cada vegada anava més emprenyada, més encesa i més cremada, perquè sentia que l’havien enganyat i coaccionat. I jo, que poca cosa podia fer, li vaig dir que es prengués tota la història com una lliçó caríssima, però una lliçó al cap i la fi, que segurament la propera vegada que tingués una topada a la carretera no li donaria cap data a l’amo de l’altre cotxe si encara no havia arribat la Guàrdia Civil.

També em vaig permetre recordar-li que ja coneixia prou bé la qualitat professional i humana del tal metge. De fet, jo no el vaig denunciar per conducta contrària a l’ètica professional fa 5 anys perquè ella no em va deixar. Us ho explico: aquest home era el traumatòleg de ma mare. Mentre jo era a quiròfan el 5 de maig de 2003, és a dir, mentre un neurocirurgià m’estava operant l’hèrnia de disc de les cervicals, ma mare tenia consulta amb aquest home. Es veu que devia fer mala cara perquè li va demanar si estava bé, i quan ella li va explicar que la seva filla era a quiròfan per una hèrnia de disc l’home es va encendre tot i li va dir que aquestes coses moltes vegades surten malament, i que el meu metge operava per no-res i era un tal i un qual... i ves a saber quantes coses més. La qüestió és que ma mare va sortir plorant de la seva consulta. Quan m’ho va explicar jo el volia denunciar per manca d’ètica professional, però ella no em va deixar. Potser si m’hagués deixat no l’hauria deixat partir del lloc de l’accident...

Bé, tornem a la història. El cas és que la setmana passada, mentre érem a Astúries una altra vegada, ma mare va rebre una citació del jutjat. Al meu nom. On se’m cita a mi a comparèixer per a declarar en qualitat de conductora. Ja hi tornem a ser. És a dir, que hauré d’anar al jutjat amb tota la paperassa que em demanen, hauré d’explicar que jo no conduïa el cotxe, que era ma mare, i que jo era a Astúries. Per si m’ho fan demostrar duré el comprovant d’haver passat la ITV de l’altre cotxe a Astúries, els comprovants de les compres amb tarja de crèdit, i la factura del bitllet de la tornada amb vaixell. I suposo que deixaré caure que no entenc com aquest senyor va posar el meu nom al parte, quan coneix perfectament ma mare perquè l’ha operada dues vegades. I afegiré que si s’hagués quedat a esperar la Guàrdia Civil enlloc de sortir per potes potser tot aquest merder no hauria passat. I ja veurem què passa.

Ah, i el nom d’aquest famós traumatòleg de Palma, molt aviat, quan tot aquest merder s’hagi resolt.

jo sabia que em descuidava alguna cosa...

Ja està disponible el llibre de contes en el que he participat. Li diem “llibre solidari” o ens referim als relats amb l’expressió “cuentos solidarios” perquè tots els beneficis aniran directament a Amnistia Internacional.

El llibre recull vint-i-quatre relats de setze autors i és pot comprar, tant en versió impresa com en versió electrònica a Lulu. La descàrrega només val 1,25€, i és per una bona causa. A veure si feu un pensament!

La idea que tenim és fer un llibre cada any i sempre de la mateixa manera, donant els beneficis a alguna ONG.

el repte del trasllat dels animals

Tenim un moix i dos cans, mascle i femella. A més hem de dur el cotxe i el meu ordinador a Mallorca. M’estimo més dur l’ordinador jo mateixa en el cotxe que enviar-lo en el camió que farà el trasllat. I se suposa que el cotxe, l’ordinador, nosaltres i els animals ja hauríem de ser a Mallorca quan arribés el camió.

Tinc la impressió de que en avió només podem dur un animal per passatger. Per si no n’hi hagués prou, el gos pot viatjar en cotxe, però la gossa no hi està acostumada i, a més, tampoc pot quedar sola a casa. Abans vivia al carrer, en manada, i necessita companyia, o nostra o del gos (la cosa és tan exagerada que a la nit no vol quedar sola al menjador i sempre és on hi ha gent, si jo estic treballant és amb mi, i si sóc a dormir també ve al dormitori).

I hauríem d’intentar que la cosa no ens sortís per un ull de la cara...

Si algú té cap suggeriment, ho agrairé, perquè m’estic rompent les banyes intentant trobar la manera més lògica, eficient i barata de fer-ho.

Notes per als que s’apuntin a trobar la solució:
El trasllat és entre el nord de Portugal i Mallorca. En cotxe es pot fer en un dia, però no és recomanable, val més fer nit en algun lloc a mig camí. Per tant, el viatge en cotxe és de dos dies sencers, entre carretera i vaixell. A Mallorca tinc amb qui deixar el gos uns quants dies, però ha de ser el gos. A Portugal els animals poden quedar sols, però no tinc ni idea de com pot reaccionar la gossa sense el gos. De fet, quan marxem queden sols a casa. Una veïna ve a alimentar-los i un veí ve a treure’ls a passejar. Però hi són tots.
La gossa és un misteri. No sé com pot reaccionar sense el gos, ni com pot reaccionar en cotxe o en avió. Evidentment, haurà de viatjar dormida, i és millor que viatgi en avió, que així només seran unes quantes hores.

entre dos viatges

Fa devers una setmana que vam tornar d’Astúries i demà hi tornarem, aquesta vegada fins dissabte, i d’ençà que som aquí no he trobat un moment per posar el blog al dia. Bé, aquest blog, perquè sí que he escrit coses a altres blogs. És a dir, que toca fer un petit resum de coses que no he dit i voldria haver dit, abans de que se m’oblidin.

La feina
Anem de bòlit, com sempre. La setmana passada vam ser a Astúries per donar una empenta al llibre d’en Jorge, i demà hi tornem si fa no fa pel mateix: dijous el presentarem al club de premsa asturiana de La Nueva España.
A més, tenim molts projectes. Aviat publicarem tres llibres més sobre història asturiana medieval, un manual de rus i un llibre d’arqueologia en portuguès. No sé si tindré temps de preparar el nou llibre de mandales que volia fer abans de final d’any o si el projecte haurà d’esperar fins passat cap d’any.

Projectes de futur
Si tot va bé, se suposa que tornarem a viure a Mallorca pel novembre. No sé jo si tindrem temps de tot, però provarem de fer que sigui així. La idea de tornar em provoca emocions una mica contradictòries. Crec que aquests anys a Portugal han estat els més tranquils i relaxats de la meva vida - bé, també hi ha aquells anys que vaig passar a Eivissa... El cas és que tinc ganes de tornar per una sèrie de coses, però al mateix temps no vull tornar, per un altre seguit de motius. No és només que em faci mandra el trasllat d’objectes, mobles, animals i persones (que me’n fa, i molta) ni que em preocupin excessivament les qüestions logístiques, encara que sé que haurem de fer mans i mànigues per traslladar els animals d’una manera lògica i pràctica. (Si algú vol ajudar a resoldre el trencaclosques del trasllat dels animals, a l’apunt següent ho explico.) És una cosa molt més profunda i difícil de definir. Intento pensar en les coses bones que retrobaré, però... és difícil, molt.
Intent gestionar tot l’estrès que la situació em provoca amb pràctiques zen, però la cosa no sempre funciona, tot s’ha de dir. Tinc ganes d’escriure un llibre sobre aquesta experiència, i potser en ser a Mallorca podré dedicar una mica de temps a aquest projecte.

Un bon motiu per tornar a Mallorca
Fa molts anys, quan estudiava i encara vivia a casa dels pares, cada nit anava a dormir escoltant la ràdio. Escoltava un programa de Catalunya Ràdio, La nit dels ignorants, que es va emetre durant molt de temps (jo tinc record d’escoltar-lo a finals dels 80 i començament dels 90, i de no escoltar-lo més quan vaig anar a viure a l’apartament – hi havia una mena de forat negre que no em deixava sintonitzar l’emissora) i que desprès va desaparèixer. Aquests dies he descobert que ha tornat, en el seu horari de sempre, de dilluns a divendres, de 1 a 3 de la matinada. Em baixo els podcasts i l’escolto de tant en tant, però és un programa per escoltar en directe. M’agradarà tornar a escoltar-lo cada nit, abans de dormir.

pastís de fruites vermelles i formatge

Ingredients:

Per a la base:

1 tassa i mitja de farina
¾ de tassa de flocs de civada
¾ de tassa de sucre integral
½ tassa d’avellanes picades
110 g de mantega

Mescleu tots els ingredients per a la base fins que quedi amb textura de miques de pa. Reserveu-ne una tassa per a posar damunt el pastís. Amb la resta heu de cobrir el cul del motlle (millor si és dels que es poden desmuntar) pitjant bé. Poseu el motlle al forn a 180 ºC uns 10 minuts per començar a coure la base.

Per al farciment:

1 tassa aproximadament de fruites vermelles (groselles, gerds, nabius, mores, maduixes...)
¼ de tassa de suc de taronja
2 cullerades de maicena
2 cullerades de sucre

250 g de mascarpone
2 ous
2 cullerades de suc de llimona
½ tassa de sucre

En una cassola poseu les fruites vermelles, el suc de taronja, la maicena i les dues cullerades de sucre. Poseu-ho a mig foc fins que la mescla sigui espessa i estigui bullint i deixeu refredar.

Mescleu el mascarpone, els ous, el sucre i les dues cullerades de suc de llimona fins que quedi suau i untuós.

Poseu el formatge dins el motlle. Després afegiu les fruites vermelles a cullerades. Veureu que cau dins el formatge però no s’hi mescla. Després repartiu la resta de la mescla per a la base per damunt. Torneu a posar al forn, uns 25 minuts, fins que la galeta del damunt s’hagi enrossit.

Jo no l’he ficada a la nevera i crec que és per això que el formatge no s’ha acabat de solidificar. Té un aspecte una mica estrany, però és deliciosa.

Nota: Una tassa equival a 1/4 de litre, o a 20 cullerades rases.

estora de ganxet feta amb roba vella

Aquest cap de setmana he estat entretinguda fent una estora de roba vella per al bany. He fet servir roba que pensava fer servir per fer pedaços d’espolsar: un pijama de cotó, una samarreta de màniga llarga blanca, una altra de color de cel i una samarreta de màniga curta de color blau fosc. L’estora no és excessivament grossa, uns 65 x 45, però com a primer experiment crec que no ha sortit malament.
És molt bona de fer i ret molt. De fet, crec que costa més convertir les peces de cotó en “fil” que no teixir l’estora. El primer que s’ha de fer és tallar els doblecs i els punys de les peces, i després anar-les tallant en espiral de manera que tinguem una trinxa llarguíssima d’un dit d’amplada (si hi ha afegits no passeu pena, i talleu sense por mantenint l’afegit). Amb els pantalons del pijama vaig tallar cada cama per separat i després el cul; amb les samarretes, cada màniga per separat i després el cos.

Quan tenim la roba tallada i en cabdells podem començar a teixir, això sí, amb un ganxet ben gros. Jo he fet l’estora de punt baix agafant la part posterior de la cadeneta perquè així queda més consistent, però potser per fer una bossa seria millor passar el fil per davall tota la cadeneta, perquè així queden uns forats molt macos.

Ara tinc ganes de “trinxar” una funda d’edredó vella per fer una estora per posar davant els fogons, però reconec que em fa molta mandra tallar tant. Ja us ho faré saber si a la fi faig l’estora de funda de nòrdic...

celebrant la vida i la mort

Suposo que els costums dels pobles que més marquen, o potser defineixen, el caràcter de la gent són els que tenen a veure amb les celebracions de les etapes vitals. D’ençà que sóc a Portugal només he anat a un casament, i va ser una cosa mai vista. Crec que mai no havia sentit parlar d’un casament que durés tantes hores ni amb tant menjar. Però ara no és el moment de parlar de casaments, sinó de funerals.

Divendres vaig tenir un bon ensurt, o més aviat un conflicte cultural. La meva amiga era per aquí de viatge i a la tarda vam decidir anar a fer fotos a Vila do Conde. Vam pujar al monestir de Santa Clara i vam veure que l’església dels franciscans que hi havia al costat estava oberta i vam entrar per fer fotos de l’interior. Era una església petita, i vam entrar per la part del darrere, on hi havia un naixement enorme que ens va cridar l’atenció, si més no perquè era el dia de la Mare de Déu d’agost i el Betlem era fruita fora temps, per dir-ho d’alguna manera. Vam veure que a l’espai que hi havia entre l’altar i la part dels feligresos hi havia un cadafal envoltat de flors i amb una tela molt prima per damunt. No li vam fer ni cas. Suposo que vam pensar que tantes flors devien ser per la festa de la Mare de Déu d’agost. Al costat del cadafal hi havia dos homes i tres dones, els dos homes estaven parlant entre ells i les dones semblava que resaven.

Ella anava fent les fotos i jo anava un parell de passes més endavant, cercant detalls per fotografiar: l’orgue, un contrallum, les tombes que hi havia sota el pis, sense làpides, però cobertes de fusta amb xifres gravades que les identificaven...

Vam arribar a l’entrada principal, on hi havia un faristol amb un avís d’un funeral de cos present per l’endemà. Era el funeral d’algú que a més de tenir noms i llinatges era el sogre d’un tal Mariano, segons deia el cartell, amb foto i tot, com tots els d’aquí. I quan el vam veure vam tornar mirar aquell cadafal que hi havia a la part del davant de l’església. I sí, el mort era a l’església, damunt aquell cadafal, sense taüt, o dins un taüt especial, amb les quatre parets que es baixaven, perquè allò NO era una caixa de mort, allò era com una mena de taula amb els costats lleugerament elevats. Com que estava tapat amb una tela finissima, no quedava molt clar de lluny que fos un mort, sobretot si d’entrada havies imaginat que era una ofrena floral a la verge... és clar. Però ens ho vam mirar una mica més i vam arribar a la conclusió que devia ser un mort, perquè es veia molt clarament que, fos el que fos el que hi havia allí, sota aquella tela finíssima, portava sabates. I aquella gent, aquells dos homes que parlaven i aquelles dues dones que resaven devien ser parents del mort... potser un dels homes era el tal Mariano i tot.

No vam dir res. Vam fer un parell de fotos més, perquè no es notés gaire la nostra confusió, sense acostar-nos a l’altar, i vam marxar. Potser el més correcte hauria estat anar a donar el condol a la família i demanar disculpes per haver entrat a fer el turista, i també intentar explicar que mai no ens podíem imaginar que allà hi havia un mort. Però crec que hauria exigit massa explicacions i que aquella gent no volia sentir que nosaltres som d’una terra on fa molts anys que els morts no entren a l’església i que, quan hi entraven, ho feien dins una caixa ben tancada.

Jo sí que sabia que els morts entraven a l’església a Portugal. Havia vist cotxes de mort a les portes de les esglésies i aquest detall m’havia fet preguntar si aquest era el costum. El que mai no m’hauria imaginat era que els morts es poguessin passar vint-i-quatre hores a l’església, damunt un cadafal i amb els peus apuntant cap a l’altar major.

També tinc el costum d’entrar als cementiris, i també havia vist algunes coses que m’havien fet preguntar altres coses sobre els costums funeraris del país, com alguns panteons dins els quals es pot veure una mena de prestatgeries on hi ha els taüts, a la vista però coberts per una mena de cobrellit de randa o de domàs, i moltes vegades amb el nom del difunt en una placa de pedra col·locada al damunt. Ja vaig demanar si eren taüts especials, si estaven segellats d’alguna manera, i si era un costum de tot el país o només de la zona nord.

És a dir, que ara sé que quan vegi un cadafal envoltat de flors i cobert amb una tela finíssima, segurament no sigui una ofrena floral al sant del dia, sinó un mort que espera l’hora del funeral amb tota la paciència del món, i amb les sabates posades.

el meu primer hack d'ikea

Fa dies que li donava voltes a la manera de protegir els llibres que van dins les bosses. Sí, jo sóc de bossa grossa i de dur molts de trastos, i els llibres acaben amb els cantons fets miques. Necessitava una manera práctica, és a dir, ràpida i barata d'aconseguir protegir els llibres, i avui se m’han encès els llums.

He agafat un rotllo de plàstic rationell variera per a posar als fons dels calaixos (ara he vist que el blau ja no es fa i que només es fa gris i transparent) i l’he tallat de la mida del llibre. Després hi he fet tres forats: dos a un costat per passar un elàstic que aguanti la coberta del llibre i un altre al davant, al centre, per passar-hi l’elàstic que servirà per tancar l’invent.

I amb el que m’ha sobrat encara he pogut fer un tub protector per posar-hi les ulleres de llegir i un punt de llibre. M’ha retut.