un apunt llarg, fet de notes petites

Així, com qui no se’n tem, fa gairebé dos mesos que hem tornat. Hem anat tan escopetejats entre la mudança i les festes que no he tingut temps d’escriure res, ni de telefonar gairebé ningú. I crec que ara toca posar-me al dia, deixar unes quantes coses clares, per poder seguir com si res. I és que de vegades costa molt reprendre el fil...

La tornada
Tot va anar bé. Encara tenim la casa i l’oficina plenes de trastos i de caixes, i queda molt per fer, però poc a poc ens en sortirem. Al final, el problema dels animals no va ser tan terrible com m’esperava. Vam tornar tots en avió. Una mica caòtic, però tot va anar bé i sembla que s’han adaptat al nou entorn. La cussa, tot d’una que va arribar, va ensumar el sofà i hi va pujar. I ja va estar adaptada. El moix es va torbar una setmana a sortir al carrer. Crec que no es sentia massa segur. Després va començar a venir a passejar amb nosaltres (humans i cans), i encara dura. Ara ja demana que li obrim la porta del carrer, però sembla que li agrada això de venir a passejar amb els humans i els cans i sol venir sempre que sortim, bé, sempre no, només ve de nit. A la caleta ha trobat un arbre on s’esmola les ungles i després es rebolca a l’arena. És tot un espectacle.

Les festes
Han estat poc festes, la veritat. D’ençà de mon pare és mort la cosa no és com abans. I si hi afegim que acabàvem d’arribar i estàvem fins al cap d’amunt de trastos i que molts amics van anar a passar les vacances fora de l’illa... res, això, que hi va haver poca festa.

El xoc cultural: la tele
He d’admetre que m’he quedat totalment al·lucinada mirant la tele. Potser hauria d’explicar que a Portugal gairebé no veia la tele. I quan la veia, era TVCI. I ara m’he trobat amb tots aquests canals (i no en veig ni una quarta part que els meus veïns, que encara hem de fer arreglar l’antena) i, sobretot, tots els estris que vénen de matinada i he tingut una mena de no sé què que m’ha deixat sense paraules. M’ha quedat molt clar que les coses poden canviar molt en pocs anys.

Nova zona oficial de BookCrossing a Palma
Hem decidit obrir una zona oficial de bookcrossing a Palma, a les nostres oficines. Encara he d’organitzar els llibres, però en principi hem decidit que els llibres de la nostra col·lecció permanent estaran disponibles per a la seva consulta. En arribar el moment ja jo farem públic al web, i també posarem una llista de les obres que es podran consultar.

Faré una xerrada sobre mandales

M’han convidat a fer una xerrada sobre mandales a un centre de teràpies alternatives de Binissalem. Possiblement serà el mes que ve. Em fa il·lusió. De moment no sé gaire cosa més, però en tenir clar el dia i l’hora ja us ho diré.

empaquetant

Ja fa unes quantes setmanes que no dic ni ase ni bèstia al blog. Estem empaquetant. Ja tenim dates per la tornada. Sí, dates, en plural, que haurem de fer uns quants viatges per deixar-ho tot enllestit.

Quan vam anar a parlar amb l’empresa de transports ens van dir que tenien un viatge d’anada a Lisboa el dia 17 i que, si volíem, podíem aprofitar la tornada. Això vol dir que serem a Mallorca dia 20 i que roba, mobles, estris i llibres (sobretot llibres) arribaran dia 21. Nosaltres fèiem comptes de tornar entre finals de novembre i mitjans de desembre, però les coses van com van i haurà de ser abans.

Hem resolt el tema dels animals de la manera més senzilla que hem trobat: viatjarem amb tots tres en avió. Sembla que no hi ha problema perquè dos van en bodega i un en cabina. I tampoc no ha estat massa car: el trajecte de tots tres, vuitanta euros.

Això sí, primer haurem de viatjar amb el cotxe, deixar-lo a Mallorca, i tornar amb l’avió. I després vindran els de la mudança per acabar d’empaquetar la casa i ficar-la en el camió. I llavors viatjarem amb els bitxos en avió, per arribar abans que la mudança.

Ha costat una mica de pena, però al final ho haurem encaixat tot.

Quan vaig saber quin dia tornaríem em vaig sentir una mica més descansada. Ja no era només saber que tornàvem però sense tenir res clar. Ja hi havia una data, i les coses a fer es concretaven clarament entorn al dia en qüestió. Després va ser més senzill organitzar tota la resta: decidir quan seria el viatge en cotxe i la tornada en avió, reservar els bitllets, i lligar-ho tot.

Ara resten coses més quotidianes i senzilles. Empaquetar. Decidir quines coses venen i quines coses queden. Posar etiquetes a les caixes, sabent per endavant que algunes poden tardar anys a obrir-se. No ho creureu, però les caixes amb els meus CDs de música tornaran tal com van arribar, dins la mateixa caixa. En tot aquest temps no hem estat capaços de trobar un bon lloc per a ells.

I quina sort que sempre pensàvem en reciclar! Vam guardar totes les caixes de la mudança, totes les capses de les coses que anàvem comprant, alguns cartrons dels embalatges dels mobles que compràvem... i ara ens ha anat tan bé tenir-ho tot a mà!

D’aquí una setmana seré a la carretera, entre Madrid i València. A la nit agafarem el vaixell, arribarem el dilluns al matí i a primera hora de la tarda tornarem en avió. Tot just en arribar haurem de desendollar la nevera i haurem dur els animals a desparasitar, i que la veterinària ompli els certificats de bona salut per viatjar en avió tres dies després. En arribar a Mallorca, una de les primeres coses que haurem de fer serà dur-los al manescal també, perquè faci el registre dels xips de la cussa i el moix. Els primers dies després d’una mudança són els més perillosos. No voldria que em fugissin sense haver registrat el número de xip a Mallorca! Quan vaig arribar a Portugal també va ser una de les primeres coses que vaig fer amb el gos.

I desprès... el pitjor. Anar desfent poc a poc tots els paquets, i trobar un lloc per a cada cosa, per a cada llibre...

el repte del trasllat dels animals

Tenim un moix i dos cans, mascle i femella. A més hem de dur el cotxe i el meu ordinador a Mallorca. M’estimo més dur l’ordinador jo mateixa en el cotxe que enviar-lo en el camió que farà el trasllat. I se suposa que el cotxe, l’ordinador, nosaltres i els animals ja hauríem de ser a Mallorca quan arribés el camió.

Tinc la impressió de que en avió només podem dur un animal per passatger. Per si no n’hi hagués prou, el gos pot viatjar en cotxe, però la gossa no hi està acostumada i, a més, tampoc pot quedar sola a casa. Abans vivia al carrer, en manada, i necessita companyia, o nostra o del gos (la cosa és tan exagerada que a la nit no vol quedar sola al menjador i sempre és on hi ha gent, si jo estic treballant és amb mi, i si sóc a dormir també ve al dormitori).

I hauríem d’intentar que la cosa no ens sortís per un ull de la cara...

Si algú té cap suggeriment, ho agrairé, perquè m’estic rompent les banyes intentant trobar la manera més lògica, eficient i barata de fer-ho.

Notes per als que s’apuntin a trobar la solució:
El trasllat és entre el nord de Portugal i Mallorca. En cotxe es pot fer en un dia, però no és recomanable, val més fer nit en algun lloc a mig camí. Per tant, el viatge en cotxe és de dos dies sencers, entre carretera i vaixell. A Mallorca tinc amb qui deixar el gos uns quants dies, però ha de ser el gos. A Portugal els animals poden quedar sols, però no tinc ni idea de com pot reaccionar la gossa sense el gos. De fet, quan marxem queden sols a casa. Una veïna ve a alimentar-los i un veí ve a treure’ls a passejar. Però hi són tots.
La gossa és un misteri. No sé com pot reaccionar sense el gos, ni com pot reaccionar en cotxe o en avió. Evidentment, haurà de viatjar dormida, i és millor que viatgi en avió, que així només seran unes quantes hores.

entre dos viatges

Fa devers una setmana que vam tornar d’Astúries i demà hi tornarem, aquesta vegada fins dissabte, i d’ençà que som aquí no he trobat un moment per posar el blog al dia. Bé, aquest blog, perquè sí que he escrit coses a altres blogs. És a dir, que toca fer un petit resum de coses que no he dit i voldria haver dit, abans de que se m’oblidin.

La feina
Anem de bòlit, com sempre. La setmana passada vam ser a Astúries per donar una empenta al llibre d’en Jorge, i demà hi tornem si fa no fa pel mateix: dijous el presentarem al club de premsa asturiana de La Nueva España.
A més, tenim molts projectes. Aviat publicarem tres llibres més sobre història asturiana medieval, un manual de rus i un llibre d’arqueologia en portuguès. No sé si tindré temps de preparar el nou llibre de mandales que volia fer abans de final d’any o si el projecte haurà d’esperar fins passat cap d’any.

Projectes de futur
Si tot va bé, se suposa que tornarem a viure a Mallorca pel novembre. No sé jo si tindrem temps de tot, però provarem de fer que sigui així. La idea de tornar em provoca emocions una mica contradictòries. Crec que aquests anys a Portugal han estat els més tranquils i relaxats de la meva vida - bé, també hi ha aquells anys que vaig passar a Eivissa... El cas és que tinc ganes de tornar per una sèrie de coses, però al mateix temps no vull tornar, per un altre seguit de motius. No és només que em faci mandra el trasllat d’objectes, mobles, animals i persones (que me’n fa, i molta) ni que em preocupin excessivament les qüestions logístiques, encara que sé que haurem de fer mans i mànigues per traslladar els animals d’una manera lògica i pràctica. (Si algú vol ajudar a resoldre el trencaclosques del trasllat dels animals, a l’apunt següent ho explico.) És una cosa molt més profunda i difícil de definir. Intento pensar en les coses bones que retrobaré, però... és difícil, molt.
Intent gestionar tot l’estrès que la situació em provoca amb pràctiques zen, però la cosa no sempre funciona, tot s’ha de dir. Tinc ganes d’escriure un llibre sobre aquesta experiència, i potser en ser a Mallorca podré dedicar una mica de temps a aquest projecte.

Un bon motiu per tornar a Mallorca
Fa molts anys, quan estudiava i encara vivia a casa dels pares, cada nit anava a dormir escoltant la ràdio. Escoltava un programa de Catalunya Ràdio, La nit dels ignorants, que es va emetre durant molt de temps (jo tinc record d’escoltar-lo a finals dels 80 i començament dels 90, i de no escoltar-lo més quan vaig anar a viure a l’apartament – hi havia una mena de forat negre que no em deixava sintonitzar l’emissora) i que desprès va desaparèixer. Aquests dies he descobert que ha tornat, en el seu horari de sempre, de dilluns a divendres, de 1 a 3 de la matinada. Em baixo els podcasts i l’escolto de tant en tant, però és un programa per escoltar en directe. M’agradarà tornar a escoltar-lo cada nit, abans de dormir.

carta abierta a Joachim Hunold, director general de Air Berlin

(en castellà, perquè m’entengui)

Señor Hunold:

Aunque comparto la opinión de mis amigos y colegas y en otras circunstancias posiblemente seguiría su ejemplo [1], [2], [3], [4], [5], [6], yo no puedo ni quiero amenazarle con dejar de volar con su compañía. Lamentablemente no tengo elección: su compañía es la única que me ofrece un vuelo diario, directo y a un precio más o menos razonable entre mi ciudad natal, Palma, y el sitio donde vivo desde hace unos años, en Portugal.

Lo que sí voy a decirle es otra cosa: después de su editorial (en català) en la revista de a bordo puedo afirmar sin ningún tipo de problemas que me cae usted francamente mal. Comparto la opinión que expresa el Diari de Balears: para mí es usted persona non grata. No es de extrañar, ya que no suele caerme bien la gente que adereza su manifiesta ignorancia con altas dosis de prepotencia y de soberbia. Y, normalmente, en esos casos tiendo a pagarles con la misma moneda.

Por eso no voy a prometerle que no volveré a volar con Air Berlin; por una parte no me gusta mentir, y por otra parte creo que lo que yo voy a prometerle le hará mucha menos gracia que lo que prometen todos esos mensajes de correo electrónico que su compañía está recibiendo estos días. Así pues, yo seguiré volando con Air Berlín y seguiré haciéndolo con la misma frecuencia de los últimos años. No va a perder un cliente, no.

Más bien todo lo contrario: con ese texto se ha ganado un cliente absolutamente exigente e intransigente, así que lo que le prometo es que dejaré de ser comprensiva con sus azafatas, que habitualmente no hablan más que alemán. A partir de ahora dejaré de dirigirme a su personal de vuelo en inglés (de todas formas no sirve de mucho, el inglés que hablan está entre lo patético y lo inexistente) y me pondré realmente borde y exigiré que se me atienda en una de las lenguas del país de origen o de llegada de mi vuelo, es decir, en español o en portugués. Y cada vez que el personal de vuelo sea incapaz de dirigirse a mí en una de esas dos lenguas pediré una hoja de reclamaciones (los lectores de este blog saben que no suelo tener problemas para eso) e interpondré una queja ante quien haga falta contra la compañía que usted dirige. Y, por supuesto, animaré a colegas, amigos y familiares para que hagan exactamente lo mismo.

Si usted puede permitirse escribir ese artículo para su revista de a bordo cuando le piden que atienda a sus clientes en su lengua (lengua oficial en el sitio donde la compañía para la que trabaja ha elegido tener el hub, le guste o no), sus clientes también tienen todo el derecho del mundo a ponerse serios y a exigir unos mínimos a su compañía. Mi mínimo, de momento, es que en sus vuelos haya personal capacitado para atender a los pasajeros en las lenguas de los países de origen y de destino del vuelo. Así que ya sabe, le conviene ir pensando en enorgullecerse también de tener en cada vuelo entre España y Portugal al menos un tripulante que hable español y otro que hable portugués, o uno que hable ambas lenguas, o verá cada vez más hojas de reclamaciones y recibirá más denuncias.

baleària i la targeta “quatre illes”, alerta!

Atenció: tenir la targeta “Quatre illes” de Baleària pot servir per pagar més. Escric això per avisar, i perquè aneu amb compte quan reserveu els bitllets.

Resulta que l’empresa no permet fer una sola reserva per passatgers amb status residencials diferents. Abans, quan el meu marit no era resident a Balears, havia de fer dues reserves quan viatjàvem junts, una per a ell (no resident), i una altre per a mi (resident). A més, cada reserva s’havia de pagar amb una targeta de crèdit del viatger, no es podien pagar els dos bitllets amb la mateixa targeta. Era un sarau, una pèrdua de temps i una complicació, però mereixia la pena perquè hi havia prou diferència entre el preu de resident i el de no resident.

Ja fa anys que em vaig fer la targeta “Quatre illes” però no l’havia fet servir des que el meu marit es va empadronar a Mallorca, i mentre les coses estaven com abans compensava el descompte que em feien. De fet, compensava fer dues reserves separades fins i tot sense el descompte extra de la targeta. Però ara ell ja és resident a Balears i resulta que ara he descobert que surt més barat fer una sola reserva per a dos residents a Balears normals i corrents que fer-ne dues, una per resident i una altra per a resident membre del club.

De fet, avui ho he comprovat: Un bitllet per a una persona i un cotxe amb “quatre illes” eren 154,95€, i un bitllet per a un resident 93,50€ (total 248,45€). En canvi, una sola reserva per a dues persones residents i un cotxe eren 233,45€. M’imagino que aquests 15 euros de biaix deuen ser la diferència entre les despeses per emissió d’un nou bitllet i el descompte que et fan. És a dir, que et fan un descompte d’un 10 % però t’obliguen a fer una altra reserva per separat que té un cost en despeses d’emissió superior al descompte que t’han fet. M’imagino que deu ser legal i tot, però no és lògic ni em sembla bé.

A més, al web de Baleària la cosa no queda gens clara fins al final. A la primera pantalla s’ha d’escollir origen i destinació, nombre de viatgers i vehicle. A la segona et donen diverses opcions amb un preu. A la tercera pantalla el preu canvia perquè s’hi afegeixen les taxes per emissió de bitllet i per combustible. I a la quarta pantalla és quan et diuen que tots els passatgers han de ser residents, o que tots han de tenir la targeta “quatre illes”. Jo, en veure això, he decidit fer la gestió per telèfon. Això sí, si no hagués mirat abans el que em costava per Internet no m’hauria adonat que em sortia més car fer dues reserves que fer-ne una sola renunciant al suposat descompte de la targeta “quatre illes”. Evidentment, si jo no hagués dit que era més car amb targeta que sense, la persona que m’ha atès no m’hauria dit res.

És a dir, que aneu amb compte i que us mireu molt bé el preu de cada opció perquè de vegades allò que se suposa que ha de sortir barat acaba sortint més car.