dia da liberdade

Bon dia de Sant Jordi!

Font de la imatge: aquí.

ese nivel de inglés...

Leo un artículo en ABC en el que un estudiante de tercero de periodismo afirma que su nivel de inglés y el de sus compañeros no da para mucho. Lo que no dice en ningún momento es lo que yo tengo muy claro. Si la gente estudia durante el bachillerato (ojo, he dicho estudiar, no ir sacando la asignatura, que no es exactamente lo mismo) el nivel de inglés con el que se sale da para entender textos y para trabajar con ellos. Diré más, la gramática, que se estudia a fondo en primero de bachillerato y que se practica a nivel escrito en segundo para el examen de acceso a la universidad, tiene el mismo nivel que hace falta para sacarse el First Certificate. Igual para sacárselo tranquilamente puede hacer falta un poco de práctica oral y también hacer simulacros de examen, pero eso se puede hacer en pocos meses. No solo se puede, sino que sé de gente que lo ha hecho. Eso sí, hay que estudiar, y estudiar para aprender, no solo para aprobar.

Hoy en día no es tan difícil como en mis tiempos eso de practicar un idioma. Recuerdo que cuando tenía 18-20 años (ahora tengo 42) y estaba entre el First Certificate y el Proficiency (entonces no se habían inventado el paso intermedio todavía) me iba al único cine que había en Palma en el que se proyectaban películas en inglés. Sin subtítulos. Era el cine al que iban los guiris. Ponían dos películas cada semana, en días alternos, y muchas semanas veía las dos, sin importarme qué película era, con el único objetivo de practicar. Y leía mucho en inglés, todo lo que podía. Luego compramos el reproductor de video, y cada semana me iba al videoclub de una zona turística y alquilaba varias películas. Y veía todas las que podía. Buenas, malas, daba igual, la cuestión era oír hablar en inglés. Sin subtítulos. Luego llegaron las películas en inglés con subtítulos en inglés de Speak Up. Y las compré religiosamente cada mes durante años. Todo eso era antes de que existiera el DVD, Internet, la televisión por cable y demás avances tecnológicos. Si en esos momentos y con esos recursos tan escasos se podía, ahora también, mucho más. El problema no es de falta de recursos, ni hace falta esperar a que la universidad implemente un plan de apoyo. Los recursos están ahí, al alcance de todos. La cuestión es querer estudiar, y querer aprender.

Me pregunto si algún día los alumnos llegarán a entender ese concepto, si alguna vez aprender, estudiar para aprender, volverá a ser algo deseable y socialmente aceptado.

portugal y los impuestos

Ya hace varios meses que oigo rumores de que la autovía que tengo al lado de casa, la que me comunica con Oporto, pasará a ser de pago. La autovía en cuestión está colapsada al final, cuando llega a la ciudad, la mitad del tiempo (la otra mitad del tiempo no está colapsada porque la gente duerme, evidentemente) y la supuesta alternativa a esa autovía es una carreterucha de mala muerte, llena de baches, y con los edificios al lado de la calzada (al lado significa eso, exactamente, porque en la mayoría de casos no hay acera, ni arcén); y quien dice edificios dice una señora vendiendo patatas, puestos de fruta, la puerta de un cementerio, una farmacia donde la gente para en doble fila... Vamos, toda una “alternativa” cómoda y viable a la autovía. Lo que antes era carretera ahora se ha convertido en zona urbana, claramente, y con una hermosa limitación de velocidad a 50 Km./h en la mayoría de los tramos. Y lo que empezó siendo una autovía por la que no pasaba nadie ahora tiene centros comerciales, polígonos industriales y muchos negocios al lado. En cuanto al transporte público, que podría ser una alternativa que justificara el peaje, hay un metro de superficie, sí, pero que une zonas muy concretas, y que representa unos 30 Km. del total (y el total debe ser unas 10 veces más que eso). Imagino que los políticos deben estar frotándose las manos ante esos nuevos ingresos. Y me imagino también que todos los negocios que se han generado al lado de esas autovías deben estar temblando ante lo que se les avecina.

Nunca he entendido lo que pasa en Portugal con los impuestos. Cuando empecé a venir por aquí el IVA era del 17%, luego fue del 19%, luego del 21%, y ahora dicen que lo van a bajar al 20%. Una medida de mierda, con perdón, porque aunque bajen el IVA, el precio de los productos no va a bajar. Bueno, igual baja el de los productos y servicios “grandes”, pero fijo que las cosas que compra el currito de a pie, en el supermercado, no bajan.

Cuando compramos la casa hace menos de 4 años, el valor catastral era de unos 40 mil euros. Ahora es de 180 mil euros. Evidentemente los impuestos anuales sobre la casa han subido en consonancia. La pregunta del millón: ¿han mejorado los servicios que tengo, aparte del metro que ha sustituido a un tren de cercanías? Respuesta contundente: NO. La casa sigue estando en una calle que se asfaltó por última vez hace unos 20 años, llena de baches y con aceras hechas por los propietarios de cada casa; no se recoge la basura con más frecuencia ni hay más contenedores; no tenemos ambulatorio, ni centro cultural, ni ningún tipo de servicio social; no se limpian los bosques de los alrededores, y diré más, alguno sirve de vertedero improvisado.

Vale, cuesta mucho entender que la única forma que tiene un país (o su gobierno) de seguir adelante sea aumentar los impuestos constantemente. Pero aun cuesta más entender que la gente, que está puteadísima, no diga ni mu. Nada. Como si no fuera con ellos. Hoy me ha llegado un correo electrónico con el asunto de los peajes en las autovías del norte. Me invitaban a firmar en esta página web (por cierto, os invito a todos a ir y firmar, eso sería una buena demostración de solidaridad). He ido, he firmado, y he visto que solamente han firmado unas 30 mil personas. Es poco teniendo en cuenta la población de este país, pero seguramente es mucho si tenemos en cuenta que es una recogida de firmas por Internet. Porque con la miseria de sueldos que hay en este país, poca gente tiene acceso a la red. Eso sí, a nadie se le ocurre protestar como está mandado. Y no faltan motivos para hacer unas cuantas protestas.

El otro día, parada en el atasco habitual de esa autovía a la que quieren poner peajes, vi un cartel de algún grupo político que ponía algo parecido a “El gobierno falla en lo esencial: salud, educación, empleo”. No pude menos que sonreír y pensar que al menos alguien se había dado cuenta. La lástima es que parece que son pocos, y que el resto prefiere no hacer nada. Porque lo peor no es que el gobierno se dedique a subir todos los impuestos imaginables para recaudar más. Lo peor es que la gente pague y encima ni se le ocurra exigir nada cambio. Eso es lo peor.

i resulta que...

You're Love in the Time of Cholera
by Gabriel Garcia Marquez

Like Odysseus in a work of Homer, you demonstrate undying loyalty by sleeping with as many people as you possibly can. But in your heart you never give consent! This creates a strange quandary of what love really means to you. On the one hand, you've loved the same person your whole life, but on the other, your actions barely speak to this fact. Whatever you do, stick to bottled water. The other stuff could get you killed.

Take the Book Quiz at the Blue Pyramid.

greixonera de poma i ametlla

Ingredients:
Una poma golden grossa
3 ous
1 pot petit de llet condensada
60 cl de llet
75 g d’ametlla crua picada
canyella en pols
margarina per untar

Aquest pastís és molt bo de fer, es fa aviat, i sempre sol sortir bé. La textura és la d’un flam espès. Hem de començar per encendre el forn, de manera que quan sigui l’hora de ficar-hi el pastís estigui a 180º. Després només haurem de pelar i picar la poma i reservar-la. Batrem els ous i els mesclarem amb la llet i la llet condensada (jo la faig servir desnatada), i després hi afegirem la poma, l’ametlla picada i la canyella. Ara ja només caldrà untar una greixonera o una plata una mica fonda amb margarina, posar-hi la mescla i ficar-la al forn. Estarà llest en 50 minuts o una hora. Caldrà anar vigilant. Quan la mescla hagi agafat color daurat i el bastonet de fusta de tota la vida en surti net, la podrem treure del forn. És pot menjar calent o fred. Es pot fer sense ametlla, però el resultat és molt més dolç. De fet l’ametlla és per treure una mica de dolçor. També imagino que es deu poder fer amb altres fruites sempre que no tinguin molt de suc, i també suposo que s’hi poden posar nous o avellanes enlloc d’ametlles. Aniré fent experiments amb altres fruites i ja ho explicaré. En surten 4-8 racions, tot depèn de fins a quin punt agrada el dolç. Si tothom fos com jo, en sortirien 8. Ja m’explicareu si us ha agradat!

this be the verse

They fuck you up, your mum and dad.
They may not mean to, but they do.
They fill you with the faults they had
And add some extra, just for you.

But they were fucked up in their turn
By fools in old-style hats and coats,
Who half the time were soppy-stern
And half at one another's throats.

Man hands on misery to man.
It deepens like a coastal shelf.
Get out as early as you can,
And don't have any kids yourself.

Philip Larkin

captura de fotogrames

De vegades voldríem capturar un fotograma d’un arxiu de vídeo i no sabem com fer-ho. Potser us passa el mateix que em va passar a mi, que ho intenteu fent una captura de pantalla, i després copiant i enganxant en un programa de tractament d’imatges i al final us trobeu amb un quadre negre. Cercant per la xarxa vaig trobar l’explicació d’això de que no funcioni la captura de pantalla. Sembla ser que els arxius de vídeo els reprodueix DirectX i que la captura de pantalla no els capta, per algun motiu. El cas és que vaig cercar una mica més i vaig trobar aquest programa, petit i que no s’instal·la, que va molt bé per fer captures de fotogrames. I a més és de franc. Al web del programador hi ha altres programes que sembla que també són útils. Ja em direu què us han semblat.

coses que no quadren

Ahir vaig llegir a La Vanguardia una notícia en la qual explicaven que una senyora de Ciudad Real havia estat expulsada d’una confraria perquè és lesbiana. I la senyora demana que no la discriminin més. I a mi no em quadren aquestes coses.

Per molt que la senyora hagi estat educada en la religió catòlica si quan es fa gran descobreix que la seva forma de vida no encaixa amb els preceptes d’aquesta religió només hi ha dues opcions vàlides. O s’estreny el que calgui, es sacrifica i compleix amb aquests preceptes, o engega la religió catòlica allà on no hi plou. Mai no he pogut entendre aquesta gent que vol quedar-s’hi i seguir vivint la seva vida, que resulta que no s’avé amb el que diu l’església.

Fa molts anys que vaig anar a Anglaterra de monitora i em va tocar estar amb una senyora gran (aleshores jo tenia vint-i-cinc anys i la senyora devia haver passat els cinquanta, per tant, era gran) que em va contar que ella havia estat catòlica, però que el seu marit la va deixar per una altra dona i es van divorciar. I com que l’església catòlica no vol divorciats, ella es va canviar de religió i va passar a ser membre de l’església d’Anglaterra. Em va semblar absolutament coherent. De fet el que no entenc són totes aquestes parelles en les que un dels dos (o tots dos) és divorciat, que si es casen ho fan pel civil, però quan tenen fills els bategen i després els fan anar a una escola de frares o monges i els diumenges van a missa. Em superen, de debò.

Jo vaig ser educada en la religió catòlica, com molta gent d’aquí i d’aleshores. I quan em vaig fer gran i vaig descobrir que la vida que jo volia portar no s’avenia amb els principis de l’església, vaig passar del tema sense cap mena de problema. És ben clar que si jo penso que I quan va arribar l’hora de casar-me ni per un moment se’m va acudir la idea absurda de fer-ho en una església. No hauria tingut cap sentit.

Aquesta senyora de la notícia sabia perfectament que ella viu “en pecat” segons l’església. Per tant... o refà la seva vida d’acord amb aquestes normes, o es busca una altra religió compatible amb la seva forma de vida, o es queda sense. El que no em sembla normal és que vulgui canviar-la, ni que denunciï una suposada discriminació. I és que l’església pot tenir les normes que vulgui. Nosaltres som adults i tenim coneixement, i podem decidir si volem ser-ne membres i ajustar-nos a les normes o si ens volem quedar fora del club privat. Però el que no podem fer és voler canviar les normes de tots els clubs que no ens admetin ni denunciar-los per discriminació.

el 19 de juliol, a lisboa

Ara mateix no tinc massa clar on seré en els pròxims mesos. Se suposa que aviat tornarem a viure a Mallorca, que hem de fer obres, i que... bé, que hi ha moltes coses enlaire i no puc dir segur on seré en un dia concret. Això sí, puc afirmar que el 19 de juliol, si no hi ha res de nou, seré a Lisboa, i és que tot just acabo de comprar dues entrades pel concert de Leonard Cohen.
Quan el vaig veure a Palma a finals dels 80 pensava que era un fet històric, que potser no tindria oportunitat de veure’l en concert mai més. M’encanta dir que anava molt errada.
D’ençà que va anunciar la nova gira fa un parell de mesos he estat esperant que es posessin les entrades a la venda. Estava decidida a anar on calgués per veure’l una altra vegada. Al final he decidit anar a Lisboa. Potser el mes d’agost actuarà en un altre lloc, més prop de casa. O potser a l’hivern el podré escoltar en alguna sala de concerts, ves a saber. Però de moment, la cita és a Lisboa.

Aquí hi podeu trobar informació sobre la gira, i també enllaços als punts de venda d’entrades.

˙˙˙ʇuɐssǝɹǝʇuı ʇloɯ sé òxıɐ

lɯʇɥ˙dılɟ/ɯoɔ˙pɐɟʌǝɹ˙ʍʍʍ//:dʇʇɥ

ɐ nǝuɐ ɹɐʌoɹd nǝloʌ oɥ ıs
éqɯɐʇ ɔıʇàdɯıs ı

allò de cabrera...

Sempre he sentit dir que si un home té un fill (en aquest cas tenir vol dir parir) li donaran Cabrera.

Avui he llegit que un home parirà un fill d'aquí uns quants mesos. És clar que aquest home abans era una dona. No sé si qui va inventar la dita podia imaginar que algun dia les dones podrien tornar-se homes tot i conservant la matriu, potser era massa imaginar, en aquells temps. Serà cosa d'esperar, a veure si l'home reclama la propietat de l'illa...

hai wei xin shang shi

INTRODUCTION TO PRODUCT

This introduction choise material strict. The artist is consummate rain nature, nutrition compositwn with savory low-fat and full of high protehn and other nourishments,Instant serze after opening. It is ideal food for faminy and tourist. It is most suitable food for given as a present.
Ingredient list: fresh sea fish, sugar, refinedsalt, monosvai-n m
Storage:keep in dry,Ventil-ated and cool place keep of damp heat and pressure.
Date of production: See seal line or see certificate licernee inside packingStorage life: see the inside label

Nota: això és una transcripció fidel del paquet de peix sec, majúscules i espais (o falta d'espais) inclosos. Si algú em pot explicar què hi fa un artista en una etiqueta de peix sec ho agrairé de tot cor.

acabo de tornar del súper xinès...

...i he comprat coses.

Normalment, quan vaig al súper xinès hi ha dues categories de compres. D’una banda hi ha les coses que sé què són, i que compro habitualment, com el tofu, els bolets, les pipes de gira-sol amb regalèssia, o el xarop per la tos. Després hi sol haver les coses que compro perquè no sé què són i les vull provar. Sóc gastronòmicament agosarada, com em deia un amic meu. D’aquestes coses, algunes passen a la categoria de petites felicitats quotidianes, com les bolles d’arròs farcides de pasta de sèsam negre, que es serveixen dins una beguda a base de gingebre. La mescla de sabors és una cosa indescriptible. N’hi ha d’altres que es tornen a comprar perquè m’han agradat, i d’altres que no, ni de conya. Acaben sent una experiència més. Ah, i també hi ha coses que compro per vici, principalment tot allò que prometi tenir una càrrega adequada d’espècies. Poc a poc vaig col·leccionant tots els tipus de te que hi ha a la botiga, per exemple. Tothom que em coneix sap perfectament que triar un te o una infusió a casa meva sol dur feina, perquè en tinc moltíssims.

Ara ho tinc millor que abans quan vaig al súper xinès, i és que abans hi havia un noi que no parlava res que no fos xinès. Ni portuguès, ni anglès. La primera vegada que hi vaig anar vaig intentar comunicar-me amb ell. I ell anava fent que no amb el cap fins que va dir “Non capisci”. I jo vaig veure el cel obert i vaig dir “Parla italiano?” Però tampoc. El cas és que ara hi ha una noia que parla portuguès. Això és un descans, perquè li puc demanar què són les coses, i com es mengen. Crec que dec ser una de les poques occidentals que van habitualment a comprar allà. La primera vegada que em va veure em va demanar si coneixia el menjar xinès. Li vaig dir que una mica, i que tenia la intenció de conèixer-lo més i millor.

Un incís. Els occidentals mengem el menjar fresc o en llauna. Els xinesos deshidraten i assequen, i envasen al buit, en paquets enlloc de llaunes. Molt. I algunes coses tenen etiquetes en un altre idioma, d’altres estan mig en xinès i mig en anglès (potser engrish seria la paraula correcta, enlloc d’anglès) però la majoria estan etiquetades només en xinès.

Segueixo amb l’experiència del súper xinès. D’ençà que hi ha aquesta noia, les coses estan organitzades en categories. Entrant a mà esquerra hi ha una nevera amb el tofu, les verdures fresques i les conserves de peix que s’han de tenir en fresc. Els prestatges del mateix costat tenen verdures i llegums, frescos, deshidratats o al buit. A partir del cantò hi ha els tes i les coses medicinals. Després hi ha un mostrador amb llaunes de conserva, begudes i salses de soja. Al bell mig del súper hi ha els congeladors. I un altre mostrador amb coses per picar: galetes, dolços, fruites i carns i peixos deshidratats per menjar de la bossa, pipes... I finalment hi ha una altra prestatgeria on hi ha fideus, de soja, de patata, de blat tendre i d’arròs, i la premsa. L’oli, la sal, el sucre i els ous són just al costat. Tot això vol dir que ara ja sé més o menys què són les coses segons el lloc on són, encara que l’etiqueta no em doni cap mena d’informació.

Avui he descobert que tinc un altre criteri a l’hora de comprar coses al súper xinès: el que diu l’etiqueta. De fet avui he comprat un te de no sé què només perquè l’etiqueta diu això:

Jin Yin Hua
HEALTH CARE TEA
Good quality nutritive and delicious.
Feeling of metrapolis sense of happiness.

Quan l’hagi tastat ja us explicaré què és això del metrapolis sense of happiness, que em té molt intrigada.

Però per poesia, el que hi havia al paquet de fruita confitada (no sé quina fruita és, només posa fresh fruit):

Sweet Preserved Fruit
Fashional Classic Goods
The joy is the daintiness, share the delicious food with friends.

També he comprat un altre te (o suposo que és te) instantani que es diu ISATIS ROOT CHONG JI. Els ingredients són: Banlan root, big green leaf, white granulated sugar. No sé de què son les fulles grosses i verdes, ni sé què és l’arrel de Banlan. Aixó sí, la descripció del producte no pot ser més engrescadora. Diu:

This product is made from Banlan root and so on nature plant as main material, distill its effective element, really air concentrated to refine. It is the good drink for anyone to have all the year round either at home or on travelling.
Usage: To be poured on with the boiling water. Three times daily. 1-2 packs each time. Less for children.

Si algú és capaç de dir-me què pestes beuré, que m’ho expliqui, please.

Finalment, he comprat una altra cosa, que segur que és absolutament fastigosa (esper que el moix s’ho mengi, és un snack de peix sec i té pinta de peix sec), però no m’he pogut resistir a l’engrish de la bossa. Transcriuré el contingut en el post següent. I parlant d’engrish... us recomano un blog genial on hi trobareu traduccions meravelloses del xinès a l’anglès. Això sí, prepareu-vos per riure (ja ho sabeu, no es pot beure mentre es llegeixi el blog, i millor si no ho feu quan hi ha gent que dorm).

un somriure

De vegades trobo coses que em fan somriure, com aquesta:

agressió a una professora

Llegeixo aquesta notícia al web de l'Expresso i veig el vídeo que hi ha penjat a YouTube.

Em demano si potser no ha arribat l'hora de deixar clars quins són els límits. Que alumnes, pares i professors sàpiguen quines coses es poden fer a l’escola i quines no, i quines són les conseqüències quan algú no compleix les normes. I no parlo només de Portugal. Sembla que aquesta mena de coses és generalitzada. I si, com sembla, els alumnes no reconeixen l’autoritat dels professors, ni tampoc ho fan els pares, potser s’haurien d’escriure unes normes senzilles i bones d’entendre, que permetessin la convivència a l’escola, sense que s’hagués d’arribar a l’agressió en cap moment. O per ventura no s’ha de fer res de tot això. Per ventura el que han de fer els professors és, senzillament, protegir la seva integritat física per damunt de tot. I si per això s’ha de deixar que els alumnes parlin pel mòbil a classe... doncs que ho facin!

Sincerament, quan veig coses com aquesta em sento una mica perduda, sense saber què hauria fet jo en aquesta situació. Si algú sap com resoldria una situació semblant, que ho digui, per favor.

notes breus en tornar de viatge

La setmana passada vam ser a Mallorca. I, com sempre, hem anat de bòlit, hem fet moltes coses i hem vist molta gent, però han quedat coses per fer i gent per veure. Sembla que mai no tinguem prou temps quan hi anem. I com sempre, han passat coses mentre érem a Mallorca.

La plaça del diamant
Vaig fer coincidir el viatge amb la representació de “La Plaça del Diamant” al Teatre Principal. I vaig enviar ma mare a comprar les entrades el primer dia que es van posar a la venda. No me’n penedeixo. Va ser una experiència meravellosa, la millor de tot el viatge. Això sí, m’he quedat amb les ganes de veure l’escenografia original.

Quan el coneixement de baix fa perdre el de dalt...
Hi havia un bon rebombori per Mallorca, perquè un regidor del PP de la legislatura anterior s’ho havia passat molt i molt bé a un local de Palma que es dedicava a la prostitució gai, però pagant amb la Visa del consistori. Això és, evidentment, l’única cosa que se li pot retreure, que s’hagi pagat la diversió amb diners públics.
Personalment, em sembla genial que cadascú faci la vida sexual que li sembli millor, però no deixa de ser trist que acabin enganxant d’aquesta manera la gent que, precisament, ven la imatge de persona molt religiosa. Crec que seria molt millor que les perversions fossin públiques que privades. Això potser no es massa popular, ni guanya gaire vots, però dóna la llibertat de poder viure tranquil·lament, oberta, sense haver-se d’amagar de res. I fins i tot pot passar que es trobi una parella que comparteixi les pròpies perversions.
Parlant de parella... em sap greu per la dona i els cinc fills els quals, suposo, deuen haver estats els darrers a saber-ho. Espero que els nens no estiguin en edat cruel, perquè no voldria ser a la seva pell a l’hora d’anar a escola i aguantar els comentaris dels companys.
I això sí, el que sigui que li passi, s’ho mereix. Però per cap de fava. S’ha de ser molt curt d’enteniment per fer aquestes coses pensant que no es sabrà. I més encara a Mallorca, on fins i tot s’arriba a saber el que mai no s’ha fet. Sembla mentida que ningú expliqui aquestes coses als polítics quan accedeixen a un càrrec públic.

I ara, la notícia

Tornarem a Mallorca!

Encara no hi ha data, encara estem en fase d’organitzar-ho tot, però la idea és tornar, i tenir el campament base a Mallorca enlloc de a Portugal. Ja us tindré informats.

simpáticos, los de IU

Leo esta noticia en El Mundo y no puedo menos que sonreír.

:)

Para una vez que una noticia me hace sonreír...

restaurante abadia do porto, a big no-no

Esta noche hemos salido a cenar con unos amigos. Nos hemos decidido por el restaurante Abadía do Porto, un sitio donde otras veces habíamos comido muy bien. Yo iba pensando en el cabrito asado que había comido la última vez que fuimos. El cabrito es una de mis carnes favoritas y como no suelo hacerlo en casa no he dudado a la hora de hacer la comanda: cabrito asado. Ellos han pedido primero pero yo he pasado de sopa. La otra vez no pude acabarme lo que había en mi plato y decido que será mejor guardar todo el sitio para el cabrito. Ellos van comiendo y yo bebo agua y vino y como pan. Al parecer ahí no hay costumbre de poner aceitunas, queso ni nada para picar. Pero me espero porque sigo pensando en ese cabrito que merece la pena.

Llegan los segundos. Además de que mi plato ha sido el último en llegar, lo que me han traído básicamente consistía en piel y huesos. Habría el equivalente a 50g de carne limpia en los cinco trozos enanos que había en el plato. La otra vez me sirvieron dos o tres trozos más grandes y recuerdo que no pude acabarme la carne. Y hoy me encuentro con cinco cachitos de carne enanos pero con un índice de cosa comestible prácticamente nulo. Llamo al camarero, le enseño la carne (o más bien la falta de carne) y le digo que por favor me ponga otro plato. Pasa el tiempo, seguimos hablando, los demás comen, yo bebo agua y vino, pasa más tiempo, como un poco de la guarnición de Jorge (patatas fritas, puré de espinacas y arroz), sigo bebiendo, ellos ya casi están acabando con su cena y yo me imagino cenando sola mientras ellos me miran. Mientras tanto me voy cabreando por momentos hasta que no aguanto más y me voy al camarero en cuestión y le digo que, por favor, no me traiga el cabrito y que me traiga el libro de reclamaciones. Se deshace en disculpas y me asegura que el cabrito está a punto de salir de la cocina. Le repito que no lo quiero y que quiero el libro de reclamaciones. Añado que no me apetece cenar mientras me contemplan. Me dice que el jefe vendrá a hablar con nosotros. Le digo que no hace falta, que solo quiero el libro de reclamaciones.

Viene el jefe de sala y se pone a hablar con nosotros. Le digo que lo único que he pedido es el libro de reclamaciones, que haga el favor de traerlo. Pregunta qué estaba mal. Le decimos que la carne era un deseo en mi plato, que eso que me han traído es lo que se da a los perros, y que luego se han eternizado con el otro plato. Tiene la jeta de decirnos que a alguna gente le gustan las costillas (sí, sí, las costillas están buenas, pero con la parte comestible puesta, no solo la punta que es piel y hueso). Lo miramos con cara de tú te estás quedando conmigo y le pedimos de nuevo el libro de reclamaciones. Sigue en sus trece. Le decimos que, si iba a tardar tanto, podrían haber avisado y al menos podría haber pedido otra cosa que fuera a tardar menos. Él sigue con sus argumentos y acaba por molestarme infinitamente tenerle ahí, de pie. Al final le digo que vale, que no lo traiga, pero que se largue de una vez y me deje seguir hablando con mis amigos, que no me va a arruinar la noche. Como un par de patatas más y otro poco de puré de espinacas. Ellos piden postre y yo salgo a quitarme un poco de estrés de encima y veo los letreros donde queda claro que hay libro de reclamaciones, que la media ración de cabrito al horno cuesta 12’50€ y que quien les tradujo el menú al español no sabía que bienvenido va junto. Entro a buscar la cámara. Hago fotos. Vamos a pagar y después pedimos otra vez el libro de reclamaciones. Ahora aparece el gerente, que nos pregunta qué ha pasado y se pone en modo de intentar convencernos. Hay que explicarle otra vez toda la movida. Yo estoy cada vez más encabronada. Le digo que no quiero pasar ahí más tiempo del necesario, que haga el favor de traerme el libro de reclamaciones y, si quiere, que siga hablando con Jorge mientras yo escribo. Se da cuenta de que voy en serio y me hace caso (por fin). Sigue hablando con Jorge mientras yo cuento mi historia en inglés en el libro de reclamaciones, que he estrenado, todo hay que decirlo. Cuando acabo de escribir lee lo que he escrito y nos pide por favor que no dejemos de ir ahí. Crudo lo tiene, porque para ir ahí tenemos que hacer 25 kilómetros y como que no apetece después de lo de hoy.

Lo triste no es que el plato no estuviera en condiciones, ni que el recambio se haya eternizado. Lo triste es que todo eso se hubiera podido evitar si hubieran avisado de que les quedaba poco cabrito y me hubieran preguntado si quería otra cosa en lugar de traerme los restos impresentables, si es que ese era el caso; o si al enviar yo el plato para atrás hubieran avisado de que iba a tardar bastante y me hubieran dado la opción de elegir otra cosa más rápida. Pero sobre todo se habrían evitado todo eso si hubiera tenido que pedir el libro de reclamaciones una sola vez en lugar de veinte. Si al pedirlo la primera vez hubiera aparecido alguien con el libro a los dos minutos y me hubiera preguntado, libro en mano, qué había pasado yo no habría tenido que pasar dos horas calentándome cada vez más mientras comía guarniciones ajenas, y aguantaba dos conversaciones inútiles con el camarero y el jefe de sala mientras me preguntaba qué parte de la oración "Quiero el libro de reclamaciones" era la que no entendían.

Y lo triste, sobre todo, es que no se imaginara nadie que la cosa iba a acabar así y que volvería a pedir el libro de reclamaciones después de pagar, porque NO es normal que en un restaurante un cliente tenga que ver como sus acompañantes cenan para acabar marchándose sin cenar.

presentación formal

View Upload your own

Aquí tenéis una presentación de los mandalas incluidos en mi libro, con música de fondo de Gerald Pink, preciosa. Se me ocurrió hacer esto después de ver otra presentación sobre mandalas en El viaje de Riddhi. Gracias por la idea, Juan.